poblat iberic de Les Maleses

Sona el despertador, son les set, a l'aixecar-me, he vist que han caigut quatre gotes i he dubtat en si sortir o no, potser si la intenció, hagués estat la d'anar a qualsevol altre lloc, la crida del llit, hagués sortit victoriosa, però tenia previst pujar a les Maleses i a pesar d'haver pujat ja en diverses ocasions, exerceix sobre meu un efecte crida, al que costa resistir-se, és com si allí dalt, el meu costat mes primitiu, entres en contacte amb l'esperit dels laietans que ho van habitar fa mes de 2000 anys.

He agafat el cotxe i m'he dirigit fins al cementiri de Sant Fost, he aparcat i me he ficat al bosc just pel costat de la porta metalica que hi ha gairebé enfront del cementiri, el terra, estava humit, les fulles plenes de gotes, l'aire del matí, estranyament net. He seguit el sender entre pins arboços i "altres herbes" fins a sortir al camí ample que ve de Sant Fost i duu a la ermita de Sant Cebrià, segueixo el camí direcció Sant Cebrià fins un encreuament de cinc senders, agafo el de l'esquerra que esta tancat per un cadenat.


Aqui, comença una pujada ininterrompuda, fins a practicament l'entrada al poblat, pujada forta en la seva major part, això si, per un camí ample i en bastant bon estat fins que arribes a l'entrada de la dresera estreta i plena de branques, que duu fins al poblat, poc abans d'albirar el panell metalic que indica el jaciment, hi ha una clariana a la vegetació, que permet unes vistes impressionants de bona part del Barcelones i el Maresme, fetes les fotos de rigor, segueixes fins al cim on es troben les restes del poblat iberic. Assegut alli dalt, t'oblides de lo dura que ha estat la pujada, que a les dues, has d'estar treballant......, potser nomes em passa a mi, però em sembla notar que alli, hi ha quelcom que fa del lloc, un lloc especial.

Com pel camí he anat picant arboços, paso de menjar-me les mandarines que portaba, aixi que despres de una estona de "meditacion", de fer unes quantes fotos a Monserrat, a Sant Llorenç del Munt, al Monseny......., emprenc el retorn, però per a no repetir camí, agafo el camí en sentit contrari al que he portat, en direcció a la Coscollada, abans de arribar, agafo un trencall que sur per l'esquerra i que semble que m'ha de portar al punt de partida, i aixi es, poc a poc va baixant fentse cada cop mes estret i ombrivol (com a mi m'agradan!!) fins al punt que trobo algun que altre bolet, el cami em porta a la font de la Guineu, que per cert esta molt descuidada, fins al punt que si no fos pel cartell indicador, pasaria desapercebuda. El trencall, em porta fins al cami que he agafat al pujar i que desfaig fins arribar a on he deixat el cotxe, l'agafo i cap a casa.