dimarts, 23 de juny de 2015

NAVAJAS-VIA VERDA OJOS NEGROS-PANTÀ DEL REGAJO-PASSEIG DE LES FONTS-NAVAJAS

Lloc inici caminada: Plaça del Llavador, Vilamarxant, Camp del Túria.
Caminants:  31 agosarats senderistes 
Data: 21-06-2015 
Hora d’inici caminada: 07:59:10
Hora d’arribada: 13:33:14
Duració: 05:34:04
Alçada punt de sortida: 391 m
Alçada mínima assolida: 361 m
Alçada Màxima assolida: 461 m
Desnivell màxim: 100 m
Ascensió acumulada:210 m
Descens acumulat:187 m
Guany: 69 m
Distancia recorreguda: 14.67 Km
Velocitat mitjana: 2.6 Km/h (sense descomptar parades).
el grup davant de "La Leyenda del salto de la Novia"
Aquest diumenge era la data prevista per a realitzar la caminada mensual de juny de Senderistes Les Rodanes, caminada de la qual fa 15 dies el Porrina, Raul, Jose i jo, vàrem fer la prèvia.  Es tractava de eixir de Navajas i arribar al Pantà del Regajo, esmorzar i tornar a Navajas pel Passeig de les Fonts fins a arribar al paratge del Salto de la Novia, en el transcurs de la prèvia, ens vàrem adonar que era una caminada ideal per a fer una eixida social amb pícnic inclòs i on pogueren participar gent que no té per costum caminar.
paratge del Salto de la Novia vist des de dalt
Poc abans de tres quarts de set ja sóc al lloc habitual de trobada, a poquet va arribant la gent i quan ja hi som tots ens repartim en els vehicles i posem rumb envers Navajas, arribem i deixem els vehicles a tocar de la rotonda on es troba l'obra "La leyenda del Salto de la Novia" de l'escultor Manolo Rodrigues fill de Navajas. Pels carrers del poble ens apropem fins a un improvisat mirador que permet la visió del paratge del Salto de la Novia des de dalt mateix.
escalinata que porten a l'ermita de La Esperanza
Tornem enrere i per camins i algun tram de carretera ens dirigim a on es troba el "Manantial de La Esperanza" El lloc és  tancat per una tanca que ho protegeix de l'entrada massiva de visitants. La deu es troba tan sol a 1 km. del poble, al costat de l'antic ramal de la Via Augusta que unia Sagunt amb Burgos. La història de la deu s'inicia en ocasió de la reconquesta, en 1251, quan Jaume I  ordena el repartiment de les aigües.
restes del monestir i al fons, Sogorb

Accedim al petit pujol que es troba al seu costat per una llarga escalinata, arribem dalt de la muntanya i ens trobem les ruïnes del que va estar Monestir de l'Ordre dels Jerónimos, erigit en 1495. Aquests religiosos van prendre possessió de l'Ermita de l'Esperança, construïda quatre anys abans. El fundador d'aquest Monestir va estar un cosí germà de Ferran el Catòlic.  Durant 340 anys, el monestir va constituir un centre espiritual per a la comarca, fins que amb la desamortització de Mendizabal es va tancar i va donar inici la seua degradació. 
Via verda, "Puente donde se cayo la burra y no se mato"
Des d'ací podem observar una estupenda vista de Navaixes i de la veïna població de Sogorb. És molt agradable el panorama que  es capta: Navaixes, el canó que forma el Palància, les agrestes regions muntanyenques de Espadán i la Cova Santa. Descendim del pujol i creuant la CV-216 fem els poquets metres que ens porten fins a la Via Verda d'Ojos Negros. La Via Verda d'Ojos Negros, també coneguda com a Via Minera és una via verda que parteix de les antigues mines de ferro a la localitat d'Ojos Negros en la província de Terol i finalitza en Algímia d'Alfara a Castelló. La ruta de 161 km és la via verda condicionada més llarga d'Espanya.
torre àrab
Quan portem uns quatre quilometres i mig ens desviem de la via per visitar la torre àrab que es troba dintre les instal·lacions del càmping Altomira. La torre va ser utilitzada pels musulmans com a lloc de guaita, ja que des de la seua posició domina una àmplia zona. No obstant açò, els seus basaments podrien ser romans. El seu cos és cilíndric, rematat per merlets amb forma de corona. Presenta accés principal lleugerament elevat, així com altres obertures, balconades i finestres.
Pantà del Regajo des del mirador

Tornem a la Via Verda i xerrant, anem gaudint del camí, un quilòmetre i mig mes ens deixa al costat d'una zona de descans equipada amb taules i bancs, encara és aviat per a fer el mos així que seguim endavant, uns quants metres mes i som al Mirador del Regajo, petita zona adequada per poder gaudir de les vistes damunt el pantà. Quan ens falten poquets metres pels huit quilòmetres, deixem la via Verda per una pista que ix a la dreta i que ens porta a tocar les aigües del Pantà del Regajo, creuem per la paret del pantà i en una zona amb taules i bancs procedim al sempre esperat i ben rebut ritual del mos.
el sempre esperat moment del mos
Enllestit el tema gastronòmic reiniciem la caminada, fem uns poquets metres per carretera i ja agafem una senda que sense cap dificultat ens porta a eixir a la Fuente Los Baños i al pont que salva el riu Palància, el pont va ser aixecat al segle XVIII, encara que sembla s'assenta damunt d'un de més antic, fotos, refrescar-nos, jugar un poquet amb l'aigua i per una senda amb algun tram equipat amb cadenes, anem resseguint el riu aigües avall, arribem a una passera de ciment per la qual creuem a l'altra riba del Palància. Ací té inici el tram més paisatgístic de la caminada.
pont de Los Baños, segle XVIII
Sempre resseguint el riu i per un agradable passeig anem trobant una font rere altre: Fuente Rafael, Fuente del Lugar, Fuente de la Peña, Fuente de la Salud, Fuente de la Luz, Fuente de Mosen Miguel, així fins que arribem davant de on té inici el tram d'escales que ens porten al Mirador del Paraiso no sense passar per sota del salt d'aigua de la Cascada del Tio Juan, vist el lloc tornem al passeig i ja arribem al paratge del Salto de la Novia, punt aquest on després d'un poquet de relax, donem per acabada la caminada.
camí del Mirador del Paraiso
Tornen a on aquest matí hem deixat el vehicles, ací els que no es queden a dinar s'acomiaden i posen rumb envers Vilamarxant, els que si ens quedem, ens dirigim altre colp al Pantà del Regajo on ja ens esperen la gent que no ha participat en la caminada però sí que els abellia gaudir del dinar sota l'ombra dels pins, arribem, descarreguem taules, cadires, neveres i muntem la "paradeta". En un ambient de franca camaraderia i bon humor ens apliquem a intentar acabar amb totes les viandes, missió impossible com es demostra.
Cascada del Brazal, paratge del salto de la Novia

En la prèvia, Raul va contactar amb una gent que lloga canoes, la gent a la qual li abellia pujar i que s'ha inscrit, es desplaça fins al lloc on s'ha quedat que portarien les canoes i després d'unes someres explicacions, es reparteixen en les embarcacions i uns amb més perícia i altres amb menys, es dediquen a navegar pel pantà. Ara toca començar a arreplegar tot, uns quants viatges als vehicles i ja ens acomiadem, alguns dels que han vingut només a dinar acompanyats del Porrina i de mi, tornem al poble per fer una rapida tourne per alguna de les fonts i pels salts d'aigua.
de pícnic al Pantà del Regajo
Ara ja sí que donem per acabat aquest dia de contacte amb la natura i en tan bona companyia, tornem al cotxes i ja ens dirigim envers Vilamarxant, dies com aquest, i parafrasejant al Porrina, són els que fan poble i fan amics.

 Llegenda del Salt de la Nuvia

"Fa d'això molts anys ... quan dos nuvis anaven a contraure matrimoni s'havien de sotmetre a una curiosa cerimònia per demostrar davant de tots que es volien de veritat i assegurar la seua fertilitat. Cert temps abans del matrimoni havien d'anar a aquest lloc, on més s'estreny el riu i allà, davant de tots, la núvia havia de creuar d'un salt a la riba oposada. Si ho aconseguia sense contratemps, era símbol de fertilitat i proliferació per al futur matrimoni i demostrava amb això que volia fidelment al seu nuvi, més si no  aconseguia el salt, el matrimoni es considerava irrealitzable o desgraciat, de manera que convençuts, els nuvis trencaven el seu compromís. Cert dia dos joves nuvis van baixar radiants d'alegria a demostrar davant tots que s'estimaven. Com cada vegada, la gent esperava el salt amb impaciència, per fi la núvia es va disposar a saltar, però després de prendre impuls va perdre peu i va caure al riu amb tan mala fortuna que es va veure embolicada en un potent remolí que hi havia i la portava a una mort segura. En veure el que ha passat, el nuvi es va llançar immediatament al riu per intentar salvar la seua estimada, però per més esforços que va fer en el seu desesperat intent, l'aigua se'ls va emportar a tots dos i mai més es va saber d'ells, encara que els vilatans van seguir baixant al Salt de la Núvia a esperar el seu retorn. Diuen que en les nits de lluna, per la vall s'escolten les seues veus i laments. La cascada plora la seua pèrdua i el riu es converteix en el mantell blanc i pur de la núvia, que acull tendrament a la seua estimada, convertit en pedra ".


dilluns, 1 de juny de 2015

VI VOLTA AL TERME DE VILAMARXANT, AMB SENDERISTES LES RODANES. 3ª etapa

Lloc inici caminada: Plaça del Llavador, Vilamarxant, Camp del Túria.
Caminants:  19 agosarats senderistes i el Dalton
Data: 31-05-2015 
Hora d’inici caminada: 07:43:28
Hora d’arribada: 13:41:57
Duració: 05:58:29
Alçada punt de sortida: 108 m
Alçada mínima assolida: 91 m
Alçada Màxima assolida: 255 m
Desnivell màxim: 164 m
Ascensió acumulada: 355 m
Descens acumulat:338 m
Guany: 147 m
Distancia recorreguda: 19.63 Km
Velocitat mitjana: 3.3 Km/h (sense descomptar parades).
piscina canina al Corral d'Alquissar
Ahir a la tarda no vaig participar en la 2ª etapa de la volta per qüestions familiars, així doncs m'incorpore hui per a realitzar la 3ª. Minuts abans de l'hora prevista per a eixir, ja sóc al llavador, comença a arribar la gent, salutacions, comentaris de les etapes d'ahir i després de les fotos de rigor, donem inici a la caminada. creuem la CV-50 i agafem  el carrer de La Pea, girem a trobar Infanta Leonor i girant a l'esquerra arribem al disseminat de La Pinada de les Animes primer i el de Villalba tot seguit. seguim pel Camí del Xacarell fins a arribar al Camí del Corral d'Alquissar.
aljub de Soca
Quan ja hem fet uns cinc quilometres, arribem davant el Corral d'Alquissar, fem una parada i mirem no sense un poquet d'enveja com el Dalton, és dona el primer bany del dia en l'abeurador que es troba al costat del corral, ara comença un tram amb un cert desnivell conegut com La Costera Roja, costera per la pendent, i roja pel color que l'argila li done. Arribats dalt ja s'inicia el descens i anem a trobar el Camí de Jutgeve, quan portem fets uns huit quilometres ens ix al pas l'aljub de Soca, quilometre i mig mes i en un encreuament de camins eixim a la Ruta de l'Aigua.
Assut de Benaguasil
Arribem a la Fabrica de la Llum, seguim per senda a trobar la derivació de les aigües del Túria que donen lloc a l'inici de la Séquia Major de Vilamarxant. Uns metres mes i ja som davant de l'Assut de Benaguasil, ara ja es tracta d'anar resseguint el Túria aigües avall fins a arribar a la zona de bany de La Fenosa, ací ja trobem la furgoneta de l'Enrique que al igual que ahir després d'aparcar, ha eixit al nostre encontre per caminar amb nosaltres. Una taula amb tota classe de viandes i begudes, serveix per apaivagar la gana i la set que els dotze quilòmetres que portem fets,  han produit en el nostre cos.
fent el mos a La Fenosa
Com a curiositat, ens trobem un grup de cavallistes i cavalls que s'estan refrescant dins el riu, com no podia estar d'altre forma, el Dalton no tarda a imitar-los altre colp, sota les mirades plenes d'enveja de quasi tot el grup. Descansats i alimentats, és hora de posar-se en marxa altre colp, el quadern de bitàcora indica que hem de seguir la Ruta de l'Aigua en direccio a Vilamarxant, no obstant això, ens desviem uns quants metres per visitar un camp d'oliveres amb uns troncs de dimensions considerables. aquestes oliveres estan considerades les més antigues del poble, i es calcula que poden tenir més de quatre-cents anys.
Quien a buen arbol se arrima.........olivera quatre colps centenaria
Tornem a la ruta resseguint un antic aqüeducte àrab o potser més antic que diuen portava l'aigua del Túria fins a València. Arribem al Mas dels Frares, foto de grup i a continuar, després de deixar a la nostra dreta el Mas de la Paloma, arribem a una plantació de paulònies que voregem i per una costeruda sendera, baixem fins a l'assut de Riba-Roja, se'ns havia advertit que portarem  calçat d'aigua i és arribat el moment de usar-ho, ens descalcem i cada qui com millor pot, creuem per damunt de l'assut amb l'aigua que ens arriba a la meitat dels panxells, la veritat és que la frescor de l'aigua s'agraeix sobremanera.
creuant el Turia per l'assut de Riba-Roja
Ara el sender ens porta a passar pel mig de camps amb conreus de tot tipus, a tocar del camí alguns nesplers carregadets de nesples, i com diu la dita, "fruto que da al camino, pal pelegrino", el cert és que no abusem i n'agarrem dos o tres cada un. anem deixant a la nostra dreta el Mas de Baix, el que queda en peu del Mas de la Noria, la Llometa de Vicent Gregori.........., arribats a tocar de una caseta, girem a la dreta i creuem una séquia per un xicotet pont, així arribem altre colp a la llera del Túria quan ja podem albirar el Pont de La Barca.
nesples i flors, aliment pel cos i l'anima
Porrina ens avia dit que tornaríem a fer servir el calçat d'aigua, i tant que si, cerquem un lloc que ens permet amb "certa" facilitat  ficar-nos al riu i donem inici a la gratificant feina de creuar-lo, ara l'aigua ens arriba ben bé al genolls, entre rialles i tot tipus de bromes anem creuant, quant ja som tots a l'altra riba i calçats, donem inici als ultims metres de la caminada.  arribem al centre d'Interpretació del Parc, creuem per sota el Pont de la Barca i girant a la dreta resseguim la CV-50 pel Passeig Peatonal i arribem al Llavador.
creuant el Túria per segon colp
Ací l'Enrique treu de la nostra vella coneguda i "estimada" furgoneta un obsequi per a cada un dels participants. Així posem punt final un any mes a la ja clàssica  Volta al Terme de Vilamarxant, en la seua sisena edició.
P.D. Agrair la callada feina que gent com el Miguel "Porrina", l'Enric i d'altres porten a terme de manera desinteressada, sense aquest treball o no hi hauria Volta, o seria mol mes "costera" de fer. Agrair també el bon ambient i germanor que sempre acompanya les eixides de Senderistes Les Rodanes.

dissabte, 30 de maig de 2015

VI VOLTA AL TERME DE VILAMARXANT, AMB SENDERISTES LES RODANES. 1ª Etapa

Lloc inici caminada: Plaça del Llavador, Vilamarxant, Camp del Túria.
Caminants:  18 agosarats senderistes
Data: 30-05-2015 
Hora d’inici caminada: 07:34:33
Hora d’arribada: 14:44:34
Duració: 07:10:01
Alçada punt de sortida: 108 m
Alçada mínima assolida: 93 m
Alçada Màxima assolida: 249 m
Desnivell màxim: 156 m
Ascensió acumulada: 355 m
Descens acumulat: 260 m
Guany: 140 m
Distancia recorreguda: 23.47 Km
Velocitat mitjana: 3.3 Km/h (sense descomptar parades).
el grup davant el Llavador poquet abans d'iniciar la caminada
Per aquest cap de setmana estava previst com cada any per aquestes dades, fer la Volta al terme que enguany, era la sisena. la Vola es divideix en tres etapes, aquest matí és la primera. Poquet abans de l'hora prevista per a l'eixida va arribant la gent, enllestim els "tràmits burocràtics" i quan passen uns poquets minuts, donem inici a la caminada anant a trobar el Barranc de Teulada per visitar l'Almenara, una xicoteta represa que arreplegava les aigües del barranc per al seu ús i que fa poquet ha estat feta valdre per a poder ser visitada.
l'Almenara
Eixim a la CV-370 que creuem i agarrem el camí de la Fonteta Pistola, ens és impossible visitar-la, ja que la vegetació de tot tipus s'ha apoderat del barranc, ara seguim a trobar la Font de Sant Joan Francés que també es troba dins la llera del Barranc de l'Om, a tocar de la font encara es conserven unes basses que antigament es feien servir per a posar en remull l'espart. i per alguns xiquets es donara un bany a l'estiu.
font de Sant Joan Frances, Barranc de l'Om
Seguim camí anant a eixir al camí de les Plantades, passat el Barranc de la Monxolina girem pel Camí de la Ferradura, camí que també deixem per a seguir a trobar el Búnquer, d'ací ens encaminem a El Clau i per la senda del Pepe primer i per la del Ricardo després, arriben quasi a tocar de la Rodana del Pic, girem per la Pista que va a eixir al Camí del Massís i poquet abans d'arribar a l'aljub girem a la dreta i per pista amb algun tram força erosionat, i després de passar per la senda adaptada, arribem a Bassa Barreta.
fent el mos sota el Pi de Bassa Barreta
Ací ja trobem la furgoneta de l'Enrique que l'ha deixat i ha eixit al nostre encontre per a caminar un tram amb el grup, açò ho repetira diversos colps tot el matí, i gràcies a ell el, caminar es farà de millor fer, i no és per la furgoneta, que és velleta, si no pel que porta dintre, begudes de tota mena i ben fresquetes, olives, cacaus, café, alguna botelleta de begudes espirituoses........, si açò és la guerra, que no vinga la pau. GRACIES ENRIQUE!!! Òbviament ens apliquem en la sempre dura feina d'alleugerar les motxilles de les viandes mentre riem i xerrem.
la furgona de l'Enrique, mireu-la que bonica
Reiniciem la marxa anant a trobar la senda Porrina, per aquesta primer i per altres, creuem el Massís i eixim al Pla d'Horquera, ací ens desviem un poquet de la ruta per visitar una cova de què semble que s'extreia el mineral per fabricar el tint Azul Cobalto. Eixim a pista i agarrem el Camí de la Creu d'Horquera per on arribem a l'Aljub d'Horquera, arribats a la pedrera del Bufas girem a la dreta i ens trobem amb un catxirulo, sempre per pista anem fent camí i així arribem a una gran bassa de rec i al seu costat un xicotet catxirulo.
cova del vernís Cobalto
Ací agarrem una senda que ens porta a eixir al Camino de Riba-Roja que coincideix amb l'antiga via pecuària del Cordel De Castilla, eixim a la CV-383 per on caminem un tram fins que per una sendera ens fiquem en la Rambla de Chiva, ací em sorprén trobar les fletxes grogues del Camino de Santiago, semble que per ací transita un tram del Camí de Llevant. Deixem la rambla per una pista que ens porta a creuar pel mig de tancats plens de bestiar boví i que per les pintes han de ser dels que es fan servir en les festes.
hay miradas que matan.......
Tornem a creuar la rambla i arribem a les vies del tren que també creuem, girem a l'esquerra i per un passeig arribem a les primeres cases de Xest, ací Pepe el Coto i jo, ens acomiadem de la resta i anem a trobar el seu cotxe, que aquest matí ha deixat, ja que no podia quedar-se a dinar, com jo tampoc puc li he demanat de tornar amb ell, arribem al vehicle, pugem i ja posa rumb envers Vilamarxant. La resta del grup es queden a dinar a Xest i de vesprada faran la segona etapa de la Vola al Terme.

dilluns, 25 de maig de 2015

CAMÍ DE SANT JAUME 3ª PART, NOVÈ DIA. PUENTE VILLARENTE-LEÓN

Diumenge 17/5/2015
Em lleve pensant que açò s'acaba, hui és l'últim dia (per ara) que trepitjaré les passes de tants i tants peregrins que al llarg dels segles han transitat aquest camí de peregrinació, introspecció, potser encontre amb un mateix?, qui ho sap, el cert és que  per què tanta gent de totes les races, cultures i religions dediquen un temps a realitzar-ho, els peus plens de ferides que pots albirar en arribar a l'alberg i altres "inconvenients" que tot "peregrí" a passat en un moment o altre, i que son bona prova de què no es tracta d'un bonic passeig per la natura, son senyal inequívoc de què quelcom deu tenir.

dient adéu a Puente Villarente
Després d'un ràpid desdejuni, isc al carrer i done inici a l'etapa de hui per la vorera de l'esquerra de la N-601, en arribar a  l'altura del Restaurant Avellaneda deixe la carretera  per prendre una pista que neix a la nostra dreta. Per ella creue el canal de Arriola, Km 2, creue més endavant la carretera que es dirigeix a Sanfelismo i continue de front. Després d'una lleugera  pujada, al començament de la qual, han habilitat un àrea de descans coberta, arribe a Arcahueja. Km 4,2. 
església de Valdelafuente amb el clàssic niu de cigonyes
Després  d'aquesta  població  el camí inicia  un puja i baixa.  Deixe a la  meua esquerra,  la ja clàssica estampa de  l'església amb els ja coneguts nius de cigonyes i el desviament a  Valdelafuente  Km 5,9, seguisc caminant i arribe a un polígon situat al peu de la N-601.  Per una passarel·la metàl·lica per als vianants,  salve el nus viari de la N-601 i seguisc en direcció a Puente  Castro, barri de León separat del centre pel riu Torío. Puente Castro va estar en la edad mitjana el principal barri jueu de la ciutat. Entre en  Puente Castro pel carrer Simón Arias, creue l'avinguda de Madrid  i seguisc a la  dreta fins a arribar a una passarel·la per on creue el riu Torío. A la dreta d'aquesta es troba el pont de pedra del XVIII. Km 10,10
entrant a León, pont damunt el riu Torio
Creuat el riu Torío ja en León, prenc  el carrer de l'Alcalde Miguel Castaño, trobe un alberg que encara que tancat per l'hora, en el seu interior veig que estan fent tasques de manteniment, demane si em poden segellar la credencial i com arribar a l'estació del tren. Seguint les indicacions em dirigisc a trobar la plaça de toros i girant a dreta seguisc pel passeig que va resseguint el riu Bernesga. Arribat a l'estàtua de Guzman el Bueno, creue el riu per un pont i ja em trobe amb l'estació del tren, solucionat el tema del bitllet, decidisc anar a visitar la ciutat, demane per la consigna per deixar la motxilla i.......... Resulta que no hi ha.
León, catedral
Carregat amb la motxilla em dirigisc a trobar la Plaça Major i d'allí ja done inici a una rapida visita pels monument més emblemàtics de la ciutat. La catedral de León és el primer lloc com no podia estar d'altra manera, les muralles medievals, unes xicotetes excavacions de restes romanes, em desplace fins al complex de San Marcos amb el parador nacional, el museu, l'església de San Marcos i el Puente de San Marcos per on ix del centre urbà el Camí de Sant Jaume, vist el lloc torne enrere i decidisc entrar en un establiment per a dinar.
Plaza de San Marcos, Parador nacional
Ara ja tranquil·lament encamine les passes a trobar l'estació del tren, arribe amb molta antelació així que em toca asseurem i esperar, el tren arriba amb mitja hora de retard, puge  i al poc, es posa en marxa, arribat a l'estació d'Atocha a Madrid, i per no se quines maniobres, afegeix més retard encara, en el bar del tren em menge un sandwich per sopar i després d'unes llargues quasi set hores, arriba a l'estació de Joaquim Sorolla a València, ací m'està esperant la Raquel, puge al cotxe i ja ens dirigim a casa.
San Marcos, claustre
Ací pose punt final a aquesta tercera part del Camí amb un regust entre agre i dolç, agre per què açò enganxa i haguera continuat i dolç, per la satisfacció de haver acomplert la fita que m'havia proposat, sense incidents dignes de recordar.