Pàgines

dimarts, 29 de maig del 2012

PREMIS LIEBSTER

Avui en obrir el correu, trobo un missatge del Jordi, artífex del bloc, Xino Xano Excursions per a no excursionistes, em comunica que ha decidit concedir-me el premi Liebster. De entrada em quedo sorprès, no havia sentit a parlar mai d'aquests premis, lògicament aprofito Internet per assabentar-me de que es aquest guardo. Em trobo que això del premi Liebster és una iniciativa molt bonica que consisteix en premiar a 5 blocs que creguis que s’ho mereixen, de fet la traducció de liebster no es altra que favorit.  El fet que algú pensi que aquesta cosa que  pomposament anomeno bloc es digna de de ser ressaltada, ja de per si mateix es tot un premi, aixi dons, vagi per endavant tot el meu agraïment. 

Les bases són:
1.- copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha atorgat.
2.- nominar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.
3.- demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.
Ara, seguint les bases de l'original premi, haig de triar cinc blocs més a qui, des del meu, concedir el premi, aixo si que es tot un compromís, ja que tots aquells blocs que segueixo i tinc enllaçats ja son de per si els meus favorits, malgrat aixo els blocs als que atorgo el Premi Liebster son els següents:

 http://antondensi.blogspot.com/ Per la tasca desinteressada d'informació i difusió de tot allò que passa a Martorelles amb total imparcialitat i dotant d'un espai o àgora  a tots aquells que tenen quelcom a dir.

http://joansanjuanesquirol.webnode.es/archive/news/   El bloc d'una persona integra i coherent, amb opinió, historia, poesia, viatges, a mi personalment, m'encanta.

http://caminantperelpais.blogspot.com/ El bloc del Francesc Cladellas, que malgrat les seves limitacions motrius, no es resigna a deixar de visitar i donar a conèixer tots aquells racons de la nostra estimada Catalunya   on la seva força de voluntat li permet poder arribar, Francesc, no paris.
http://detantentanttrobopedres.blogspot.com.es/ El bloc d'un enamorat de les muntanyes i de la historia, aquí, dona a conèixer a tothom els jaciments, castells, ermites i restes que ha anat trobant en les seves excursions

http://diazelvis.blogspot.com.es/ Bloc de caminades i passejades damunt una bici, la constància a traves dels anys es merit mes que suficient per atorgar el premi, si endemés tinc que reconèixer que en moltes ocasions m'ha servir per preparar alguna de les meves caminades, motius, en sobren.




divendres, 18 de maig del 2012

XELVA, (ELS SERRANS, VALENCIA) RUTA DE L'AIGUA

Lloc inici caminada: Av. València, Xelva (Els Serrans, València)
Caminants:  Francesc
Data: 18-05-2012
Hora d'inici caminada: 08:28:10
Hora d'arribada:  13:17:13
Duració: 04:49:03
Alçada punt de sortida: 491 m
Alçada mínima assolida: 393 m
Alçada Màxima assolida: 493 m
Desnivell màxim:100 m
Ascensió acumulada:253 m
Descens acumulat: 249 m
Guany: 2 m
Distancia recorreguda: 11.28 Km
Velocitat mitjana:2.3 Km/h (sense descomptar parades).

Avui la dona passaria tot el dia fora de casa, aixi dons, començo a cercar un ruta per fer, tenint en compte la meua debilitat per les rutes amb aigua, trio entre algunes rutes que compleixen amb aquest supòsit i a la fi, em decanto per la Ruta de l'Aigua a Xelva, poble de la comarca dels Serrans. Surto de casa i vaig a trobar la CV-35 o Autovia del Túria, que no deixo fins arribar a Xelva, deixo el vehicle a l'avinguda de València, creu la carretera i per la Carrera de los Martires faig via envers la Plaça Major on es troba l'edifici de l'ajuntament aixi com també  la Església Arxiprestal de la Mare de Déu dels Àngels

Façana església Mare de Deu dels Àngels
Un dels edificis religiosos més rellevants de la  Comunitat i obra mestra del Barroc Valencià. Començada a construir el 1626, es va acabar al s. XVIII amb la construcció de la Capella Neoclàssica de la Comunió. Declarada BIC, deu la seua importància a tenir el primer campanar del barroc valencià, també té un dels interiors decoratius més fantàstics i posseeix una de les façanes-retaule i cúpula amb llanterna més grandioses de la seva època.
De dimensions catedralícies, el seu campanar, en el qual està instal · lat un original rellotge, aconsegueix una altura de 60 m., Sent un dels més alts de l'Arquebisbat de València.
En el seu interior atresora nombroses obres pictòriques i un ric patrimoni moble.
Barri Àrab de Benacacira
A la mateixa plaça i pel carrer de Jose Manteca  s'inicia la Ruta de l'Aigua travessant en primer lloc l'antic  Barri Àrab de Benacacira, que manté l'aire ocult, misteriós i apartat que aquesta cultura confereix als seus espais. Els carrers estrets, la remor de l'aigua de les seues innombrables fonts, les seves cases emblanquinades, ens evoquen la ciutat medieval envoltada de muralles per assegurar la seva defensa.
Font a Benicacira
Aquí, ja començo a entendre el per que del nom de la ruta, gran quantitat de fonts i sequies a dojo fan que la cantarella de l'aigua ja t'acompanyi de bon inici, deixo enrere el barri àrab i per una pista vaig davallant a trobar el riu Xelva o Tuéjar, arribo al Pont del Reatillo i al seu costat, l'àrea de lleure de Molino Puerto, amb focs, taules i jocs infantils. Dono una petita ullada al lloc, després tornaré a passar per aquí i re-emprenc la caminada sempre seguint les indicacions de la Ruta de l'Aigua, en uns cinc-cents metres arribo al lloc conegut com La Playeta paratge singular del riu Xelva. els seus salts d'aigua i gorgs el converteixen en una zona tradicional de bany. Rep el seu nom de la sorra d'arrossegament acumulada a la vora. L'encaixonament del riu aigües amunt i l'abundant vegetació, configuren racons de gran bellesa, la toponímia revela el seu origen àrab: Olinches, la Mozaira, Orà, ... Ben a prop trobem les restes d'un antic molí d'època medieval, que es va mantenir en funcionament fins a mitjan segle XX.
Zona de lleure de Molino Puerto
Portava l'idea de aprofitar el lloc per fer una remullada, llastima que el dia s'hagi llevat ennuvolat i no abelleixi gaire el bany. d'aquí el sender comença a enlairar-se per un tram d'escales per arribar a la boca est del Paso de Olinches, aquest, es un túnel excavat a la roca per portar l'aigua des de la Presa de Olinches, pròxim punt a visitar fins a la Fabrica de la Luz, aigües avall del Tuéjar. Havia llegit de l'existència del túnel, aixi es que anava preparat, trec el frontal i m'endinso en els poc mes de cent metres d'angost pas, arribat a la boca oest, torno a veure la llum..........Deu sigui lloat. segueixo la ruta sense possibilitat de perduda fins que arribo a l'antiga presa d'Olinches, aquí es troba el final de la ruta per aquesta part, el lloc esta equipat amb uns bancs per fer un petit descans a banda de poder contemplar els mecanismes de comportes que regulaven el cabdal d'aigua que era desviat envers la Fabrica de la Luz aigües avall per proveir d'electricitat a alguns dels pobles de la comarca.
La Playeta
La ruta "oficial" un cop som arribats aquí, torna sobre les seves passes fins arribar a Molino Puerto, per allargar una mica la caminada i no tornar pel mateix lloc, agafo un SL que surt d'aquí mateix i que en uns dos quilometres de corriols estrets i mig emboscats em porta a sortir al Camí de Tuejar a Xelva, aquí, em trobo amb les marques del GR-7 per on faig via en direcció a Xelva. Arribo altre cop a Molino Puerto, aquí i com el cuc de la gana fa estona s'esta queixant, m'entaulo i com tot un senyor, faig el mos de mig mati còmodament assegut. Enllestit el tema alimentari, reinicio la caminada, passo per dessota del Puente del Reatillo i per un sender ombrívol i sempre acompanyat per la remor del Tuejar aigües avall, vaig fent via.
túnel de Olinches
 Xino Xano, arribo a la Font del Cuco, com després tornaré per aquí, l'obvio la visita, travesso el riu per un pont i per la llera dreta segueixo la ruta, ara ve un altre tram d'escales que salven un fort desnivell, arribo a un petit mirador d'on es te una perspectiva privilegiada, podent apreciar parts de  Xelva, el Pic del Remei (1.058 m) i la Torrecilla, torre guaita d'origen ibèric utilitzada fins a les guerres carlines (segle XIX). Resulten d'especial interès les curioses formacions de pedra tosca de les terrasses fluvials del riu, així com les coves excavades a les parets. També es troben coves similars riu avall, a la zona de la central elèctrica ·Luz y Fuerza de Xelva" no es pot precisar el seu ús humà durant la prehistòria, però si hi ha constància que van estar habitades cap a finals de la dominació àrab (segle XII-XIII), fent-se servir com a magatzem de gra i refugi en moments de perill.
Cuevas del Montecico a les formacions de tosca
A partir del mirador, les escales van de baixada, cosa que agraeixo.........i el sender em porta a tocar de les restes de l'edifici  de la "Fabrica de la Luz" punt on te la seua fi la ruta. Xelva va ser el primer poble de la Comarca que va disposar d'electricitat, gràcies a dos centrals generadores que es van construir aprofitant l'energia hidràulica. La primera central "Hidroelèctrica Chelvense" es va situar en el "Molino del Peludo", prop de la Playeta. Anys més tard es va construir una segona central, on ara em trobo, que va ser ampliada en la dècada dels anys 20 per crear la central "Luz i Fuerza del Chelva", que va abastir als municipis de Xelva, Calles, Domeño, Loriguilla i Villar. Aquesta central va continuar la seva expansió construint el 1952 el canal principal que, des del paratge de Olinches al costat de la Playeta, recollia l'aigua fins al salt excavat a la roca. Va estar en funcionament fins a 1981. Actualment és propietat d'Iberdrola.
"Fabrica de la Luz"
Malgrat el lloc ser ombrívol i de bon estar,  dono inici a la tornada desfent el camí portat fins ser altre cop a la Font del Cuco, ara i sempre seguint les indicacions, el sender segueix en forta pujada anant a trobar els carrers de lo que fora el barri morisc de l'Arrabal. El tipus de construcció, trasllada el mateix concepte de ciutat musulmana que el barri arab de Benacacira, creant un barri populós extramurs on es van anar assentant moriscs i cristians nouvinguts. En el seu si es va erigir la Mesquita de Benaeça, posteriorment ermita de la Santa Creu, i al s. XVII es construí l'ermita dels Desemparats que segons expliquen les cròniques es va aixecar sobre el solar de la casa d'un "desemparat", un morisc executat per haver assassinat al Vescomte enamorat d'una mora vassalla.
ermita de la Santa Creu, abans mesquita arab
 Les indicacions em porten ara a transitar pels carrers de l'antic barri jueu de l'Azogue, intacte en el seu traçat original, amb carrers estrets i porxos d'accés, un espai tancat al món exterior que conserva la seva homogeneïtat i ens evoca la forma de vida del poble jueu. Ara ja vaig a sortir a la Plaça Major on dono per acabada la ruta, nomes es tracta de fer el camí que em queda per arribar al vehicle, l'agafo i ja enfilo envers Vilamarxant. Aquest mati venint cap ací, he entrevist un espectacular salt d'aigua i he pensat en parar de tornada si anava be de temps, paro el vehicle en una mena de mirador i ja prenc les primeres imatges del salt i de la cua de l'embasament de Loriguilla, encara que no en quede cap resta, aquí es trobava fa anys el poble de Domeño Viejo. 
salt d'aigua aprop de Domeño Viejo
 No em conformo amb la visió de tant lluny i per una pista sense asfaltar m'apropo lo mes possible fins el salt d'aigua, semble que aquest es produït pel desembassament de una petita presa anomenada Balsa de Cargas, ara ja si torno a la carretera i sense mes parades ni interrupcions poso rumb envers Vilamarxant, la caminada d'avui m'ha deixat un bon sabor de boca, ha superat les meves expectatives amb escreix, llastima que el temps no hagi acompanyat per donar-me una remullada.



dilluns, 14 de maig del 2012

CAMINANT PER COLLSEROLA AMB ELS TROTACAMINS

el grup davant Can Carrancà
 Amb la dona havíem decidit pujar a Martorelles aquest cap de setmana, ja feia casi dos mesos que no visitàvem a la Sílvia i als nets ni als pares de la dona, i ves per on, "casualitats" de la vida, aquest diumenge tocava sortida dels Trotacamins de Martorelles, no haguera  estat be no aprofitar-ho. Aixi es que diumenge quan mancaven pocs minuts per les vuit, em retrobava amb la gent davant la masia, punt de partida de tantes i tantes recordades caminades, després del ritual de les fotos de grup, ens encabirem en els vehicles i posarem rumb envers el barri de Canaletes de Cerdanyola. Arribats al Parc de la Riera, aparcarem i ja donarem inici a la caminada que el Julio ens tenia preparada.
aqüeducte de Canaletes
Passarem per dessota de les restes de l'aqüeducte de Canaletes, a la nostra esquerra varem deixar l'ermita de Santa Maria de les Feixes, ja sense gaire cosa a destacar varem anar fent camí de manera distesa i xerrant amb uns i amb altres, arribats davant de Can Borrell i ensumant les flaires que deixaven anar les brases, alguns ja preguntaren que si faltava molt per esmorzar, passada la casa, deixarem la pista per agafar el costerut corriol que porta a Can Ribes i a l'Arrabassada,  després d'un tram de forta pendent, arribarem dalt i ens desviarem uns metres del sender per visitar la Font de la Rata, ací el Julio ens va delectar amb una petita explicació del per que del nom de la font, males llengües diuen que si be amena, la explicació, no s'ajustava gaire a la realitat................o si, ves tu a saber.
bevent aigua de la Font del Camp del Miracle
Després de un altre immersió en els aromes de la carn a la brasa al passar per Can Gener, arribarem a l'àrea de lleure de Sant Medir, ací ja si que ens entaularem i donarem deguda compta de les viandes que portàvem. després d'una estona de esbarjo i descans, re-iniciarem la caminada arribat-nos a visitar l'ermita de Sant Medir, visitat el lloc, altre cop a seguir el sender, ara ja en imparable descens, be, potser alguna petita pujada ens trobarem........., el Julio ens va mostrar el corriol que portava a la Font de Sant Sever, tants cops que he caminat per ací i ni aquesta ni la de la Rata les coneixia.
Font de Sant Sever
Seguint sempre per la pista, arribem davant el desviament que porta a l'ermita del Sant Adjutori i al forn iber, ens  apropem per visitar-los, el forn després de tant de temps, segueix amb la lona blava que impedeix la seva visió, crisis, o deixadesa?? Arribats a Can Borrell, ja es tracta de desfer el camí que hem fet a l'anada fins arribar a on hem deixat els vehicles aquest mati, ens acomiadem, pugem als vehicles i ja posem rumb envers Martorelles, a estat una caminada una mica mes llarga que de costum, han estat 17,9 km. sembla que no s'ha quedat ningú pel camí i tots hem arribat sans i estalvis

FOTOS DE L'ANTONIO
 

dimecres, 2 de maig del 2012

RUTA DELS TRES TOSSALS (SANT MIQUEL, SANTA BARBARA I LA BUITRERA)

Lloc inici caminada: Estació del Metro de Llíria, Camp del Túria
Caminants:  Francesc
Data: 02-05-2012
Hora d'inici caminada: 08:17:39
Hora d'arribada:  12:37:58
Duració: 04:20:19
Alçada punt de sortida: 147 m
Alçada mínima assolida: 147 m
Alçada Màxima assolida: 294 m
Desnivell màxim: 147 m
Ascensió acumulada:229 m
Descens acumulat: 217 m
Guany: 115 m
Distancia recorreguda: 10.65 Km
Velocitat mitjana:2.4 Km/h (sense descomptar parades).
Monestir de Sant Miquel
 Avui, a la fi, he pogut fer la 1ª sortida des de que estem ací,  ha estat una caminada no gaire llarga i sense gaire desnivell, una petita posta a punt........, he escollit els rodals de Llíria per varis motius, però per damunt de tot, per la possibilitat de visitar el Poblat ibèric d'Edetà. Llíria i els seus rodals guarden importants trossos de la historia, ibers, romans, àrabs, la Corona d'Aragó, els saqueig i la política de terra cremada de Felip V, no serà la ultima visita que hi faci.
Edetà, restes ibèriques
Dono inici a la caminada des de l'estació del metro de Llíria, per una zona de habitatges  periurbans  vaig guanyant el desnivell que em portara fins el Monestir de Sant Miquel, aquest es troba dalt el tossal del mateix nom ( 274 m. alt.) El monestir és, encara avui en dia  centre de pelegrinatge. Va ser fundat l'any 1319 pel rei Jaume II com a residència de beates dedicades a l'oració. La construcció inicial del monestir és del segle XIV. A partir del segle XVIII, en l'època de Carles IV, serà habitat per monges de clausura. L'església, d'estil neoclàssic, és d'una sola nau decorada amb pintures que representen la llegenda de Sant Miquel.
Edetà, restes ibèriques
Vist el lloc per fora, em dirigeixo a visitar les restes del poblat ibèric d'Edetà. Antic poblat sobre un turó (269 m alt.) del municipi de Llíria (Camp de Túria), prop de la ciutat, que correspon a l'antiga Arse o Edeta ibèrica, principal ciutat indígena en l'època de la conquesta romana.
El poblat ibèric ocupa la part alta i el vessant del turó. Sembla que fou el nucli urbà més important dels edetans. Fou destruït el 215 aC per Sertori, que fundà Laurum més avall, on es troba l'actual Llíria. L'any 1934 s'hi iniciaren excavacions, efectuades pel servei d'investigació prehistòrica de la diputació de València (dirigides per Lluís Pericot, I.Ballester i D.Fletcher), que han donat materials ibèrics molt importants (ara al Museu de Prehistòria de València), especialment ceràmica pintada, de l'estil narratiu dit d'Oliva-Llíria, sovint amb inscripcions. Sembla que el poblat ja existia al s. VI aC, encara que gairebé tots els materials recuperats pertanyen a la segona fase ibèrica (s. III-I aC). A l'edat mitjana hom hi edificà el monestir de Sant Miquel de Llíria.El 1995 Helena Bonet publicà la monografia de les campanyes antigues d'excavació El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edeta y su territorio, on donà a conèixer materials inèdits, l'estudi de l'urbanisme de la ciutat i l'organització del territori, que la capitalitat d'Edetà-Llíria jerarquitzà.
Camp del Túria, al fons, la Serra Calderona
 Torno a pujar fins a ser a tocar del Monestir i sempre seguint les marques grogues i blanques del PR  em dirigeixo a trobar el cim del tossal no es troben les restes de l'ermita de Santa Barbara. arribat dalt, trobo les restes de l'ermita renaixentista que porta el nom de la santa i que, construïda el 1620 pels pares franciscans, va ser destruïda durant els anys de la Guerra Civil (1936 -1939). En una esplanada que es troba davant de lo que havia estat la porta de l'ermita es troba l'ultima estació de un  calvari  originari del segle XIX i que ressegueix les ziga-zagues que va fent la pista. 
restes de la façana de l'ermita de Santa Barbara
Desprès de fer un rapit mos, torno a davallar fins al peus del tossal i ara encaro a trobar el vèrtex geodèsic del Tossal de la Buitrera, que amb els seus 294 m. alt; es el punt mes elevat de la caminada de avui, el sender transcorre entre boscos de pi molt esclarissats i amb un sol molt pedregós, a moments passo a tocar de alguna que altre "urbanització" no gaire urbanitzada, arribat dalt del tossal trobo una visió de 360º que em permet albirar un reguitzell de cims i serrats que de moment em son del tot desconeguts. Desprès de les fotos de rigor i de contemplar les vistes, dono inici a la davallada, entre antigues pedreres i camps de cítrics vaig a sortir a la urbanització de La Buitrera.
vèrtex geodèsic de La Buitrera
 Deixats enrere els carrers de la urbanització, ja transito per una via per a ciclistes que semble discorre per lo que havia estat la via del tren que de Riba-roja arribava fins a Llirià. Per ací, ja faig els dos o tres últims quilometres que em portant altre cop a l'estació del metro de Llirià on he deixat el vehicle aquest mati. arribo, agafo el vehicle i ja poso rumb envers Vilamarxant, encara que al principi se ha deixat notar el temps que no sortia, crec que en poques sortides que faci tornaré a estar al mateix nivell que abans.