RAMBLA DEL TAMBUC, PINTURES RUPESTRES, COVA DE LES DONES (MILLARS, CANAL DE NAVARRÉS)

Lloc inici caminada: Km. 32 CV-580, Millars, (Canal de Navarrés), País València
Caminants: 33  senderistes 

Data: 20-09-2015 

Hora d’inici caminada: 08:43:34
Hora d’arribada: 13:59:59
Duració:05:16:25
Alçada punt de sortida: 425 m
Alçada mínima assolida: 345 m
Alçada Màxima assolida: 463 m
Desnivell màxim:118 m
Ascensió acumulada: 247 m
Descens acumulat: 247 m
Guany: 37 m
Distancia recorreguda: 9720 m
Velocitat mitjana:1.8 km/h (sense descomptar parades).

Fa quinze dies que el Miguel, Raul, Jose i jo, vàrem fer la prèvia a la caminada de setembre, hui era el dia programat  per dur-la a terme amb el grup. L'hora d'eixir, donada la distancia, era a tres quarts de set, poc abans ens anem reunint a l'esplanada del llavador, arribada l'hora, ens repartim en els vehicles i posem rumb envers Millars no sense abans fer parada a Xest per arreplegar dos senderistes. Arribem a Millars i seguim per la CV-580 en direcció a Bicorp, 17 km després del poble aparquem els cotxes al costat del Punt d'Informació del Jaciment Paleontològic de la Rambla del Tambuc.

icnita, petjada de dinosaure fossilitzada

Iniciem la caminada visitant un dels dos sectors de què consta el jaciment, ací es poden contemplar tot un seguit de petjades de dinosaures pertanyents al paleolític, vist el lloc ens endinsem en la Rambla del Tambuc per on transcorrerà bona part de la caminada. La rambla no porta aigua i només trobem algun que altre basal, caminar per la llera de la rambla és una experiència diferent, és un costant saltar de pedra en pedra, evitant les poues que el treball de l'aigua a anant excavant en la roca, més espaiades que en el jaciment, també anem trobant alguna que altra petjada.

pintura rupestre, abric de Vicent

Fets un poquet més de 600 m. arribem a l'altura de l'abric d'en Vicent, on després d'una petita grimpada i darrere d'una reixa, podem contemplar restes de pintures rupestres, unes en millor estat que altres, tornem a la rambla i continuem caminat. Quan el Miguel considera arribat el moment, ens aturem per a fer el mosset de mig matí, entre rialles i en bon ambient, fem desaparéixer entrepans, olives, xocolata, galetes, café i alguns glopets de begudes espirituoses. Enllestit el mos, reiniciem la caminada per la llera de la rambla.

abric de Vicent

 Sense que ens adonem i després de deixar a la dreta la unió amb un barranc, la rambla canvia de nom i passa a anomenar-se Rambla del Zapatero, quant portem fets un poquet més de sis quilòmetres, hem de deixar la rambla i iniciar una grimpada per poder visitar la Cova de les Dones, en la prèvia, vàrem pujar sense gaires dificultats, però hui s'ha fet més complicada de salvar. Després de l'esforç, arribem a l'entrada de la cova, deixem les motxilles sota la vigilància d'un senderista no gaire amic dels espais tancats i ens endinsem en visitar amb tot deteniment la cova.

iniciant la pujada a la Cova de les Dones

A pesar de què hi ha indicis evidents de què ha sofert més d'una bretolada, la cova es digna de ser visitada, estalactites, estalagmites, nenúfars....... i tot un ventall de construccions produïdes pel treball de l'aigua al llarg dels segles, semble que la cova ja fou habitada en el neolític i que els ibers la varen utilitzar com a santuari. El nom amb què és coneguda, prove del fet que al fons del tot de la cavitat es troba una acumulació d'argila roja de metres i metres de fondària, semble que les dones eren les encarregades d'extreure-la per a la fabricació de tot tipus de recipients.

el grup a l'entrada de la cova

Tornem a l'entrada i després d'unes fotos de grup, ens toca grimpar altre colp encara que ara el sender és de més bon fer, arribem dalt i ens incorporem a una pista de terra, primer molt malmesa però a poc a poc el sol es fa de millor transitat tant per a caminants com per a vehicles. Seguen la pista sense desviar-nos, eixim a la carretera uns 600 m. més amunt d'on hem deixat els vehicles, fets aquests metres arribem als cotxes, ens refresquem i pujant als vehicles ens dirigim a Millars on la Gloria s'ha encarregat de reservar dinat a l'Alberg Rural.

gazpacho, un dels plats del dinar

Arribem a l'alberg, ens entaulem i ens serveixen el menjar entremig de rialles, bromes i bon ambient, costa aixecar a la gent de la taula, però a la fi eixim fora, no hi han ganes de donar per acabat el dia i altre colp es fan grupets que xerrant i rient deixen passar el temps, a final el Porrina posa ordre i ja pugem als cotxes i posem rumb cap a Vilamarxant on arribem tots cansats, alguns amb picades de no sabem que, però tots contents i satisfets del dia passat en contacte amb la natura i la historia.

CHARCOS DE QUESA-ABRIGO DE VORO-CHARCOS DE QUESA (QUESA, CANAL DE NAVARRES)

Lloc inici caminada: Parquig Charcos de Quesa, Quesa, (La Canal de Navarrés)
Caminants:  Francesc
Data: 10-10-2013
Hora d’inici caminada: 08:12:22
Hora d’arribada: 13:48:07
Duració: 05:35:45
Temps en moviment: 04:14
Temps parat: 01:21
Alçada punt de sortida: 270 m
Alçada mínima assolida: 257 m
Alçada Màxima assolida: 614 m
Desnivell màxim: 357 m
Ascensió acumulada: 556 m
Descens acumulat: 559 m
Guany: 343 m
Distancia recorreguda: 15.30 Km
Velocitat mitjana: 2.7 Km/h
Velocitat en moviment: 3.6 Km/h

pintures rupestres dins l'abric de Voro

Mentre cercava informació relativa a la caminada del 26-09 entre Anna i Chella, vaig ensopegar amb algunes imatges de Los Charcos de Quesa. Los Charcos  són el resultat del treball d'erosió del riu a la roca calcària, formant un conjunt de gorgs esglaonats a diferent alçada i units per petites cascades i reguerons, els trobem encaixonats en un dels trams del Barranc del Riu Grande o riu de Las Cuevas, son un clar exemple de l'agresta geologia de la zona i de la seua biodiversitat, el lloc és també testimoni del fet d'anar i venir de persones des de la prehistòria com ho demostren les pintures rupestres de l'abric de Voro. Les imatges fan que decidisca visitar-ho el més aviat possible i a poder ser, donar-me un bany en les seues transparents aigües.

Cercant al Wikiloc trobe un trak del Pablo, veí de Vilamarxant i creador del bloc Pa_blog Senderismo, a primera vista el trobe prou interessant i decidisc que serà el que faça servir.

Hui em lleve, petit desdejuni, agarre el cotxe i poso rumb envers Quesa, en principi el gps em tenia que haver portat pel mateix itinerari que per anar a Anna, no es aixi i em fa donar un rodeig i per més inri per carreteres que deixen molt a desitjar. Arribe a Quesa i després de creuar el poble, i en l'ultima rotonda, faig un gir de quasi 360º i m'endinse en una pista que en uns set quilometres em deixa al pàrquing de la zona recreativa de Los Charcos, aparque i done inici a la caminada quan falten tres minuts per un quart de nou.

charco de La Horteta

Tal com va fer el Pablo, decidisc treure del damunt en primer lloc el llarg tram de pista asfaltada, no sense abans visitar el charco de La Horteta, aquest és el de més difícil accés malgrat haver equipat una via de baixada amb cadenes i esglaons de ferro, torne a la pista i comence el llarg i costerut tram d'asfalt, fets uns tres quilometres s'acaba l'asfalt i la pista continua ara amb un sol pedregós, aquest tram de la caminada no aporta res si mes no, gaudir de les vistes a mida que vas guanyant alçada. De totes les eixides que porte fetes per terres valencianes, potser és en la que he gaudit de zones de bosc mes amplies, més atapeïdes i en més bon estat.

El Plantil, restes de Casa Eliseo

Fets un xic menys de cinc  quilòmetres, s'acaba la pujada i comença una gran extensió a modo  d'altiplà conegut com el Planil, ací  malgrat les diferencies tant  d'amplitud, vegetació com d'altitud, em ve al cap el Pla de la Calma a la part mes occidental del Massis del Montseny. Encara que hui en dia preval-eix el bosc mediterrani, en resten indicis de què en altres temps fou treballat per l'esser humà: clapes d'oliveres en mig del bosc, amples pistes i restes de alguna que altre casa com Casa Eliseo. Arribat al Collado de los Verdines deixe la pista i agafe un altre que ix per l'esquerra i que va carenejant per la Loma del Lobo.

Quan porte fets una mica més de huit quilòmetres i deixat arrere el Collado del Lobo, trobe la Sima de la Higuera, aquesta, és un xicotet avenc de certa profunditat,  dintre del qual ix una figuera, potser l'única de la seua especie en  molts metres a la redona.

Sima de la Higuera

Sempre seguint les marques del PR i ajudat pel trak, arribe on es troba l'Abrigo de Voro després de fer una petita desgrimpada. Prop de la localitat de Quesa, es va descobrir el 1972, l'Abric de Voro, on es troba una bona manifestació de pintures de l'art rupestre llevantí. Aquest lloc està declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. En l'Abric, semble es troben més de 50 figures gairebé totes d'arquers, representatives de l'anomenat estil cal · ligràfic aconseguit a base de tocs de pinzell. La pintura coneguda com a Desfile de Arqueros, és la més coneguda del grup,(potser per què és l'única que es veu a simple vista i a prou feines), la qual, segons els experts data del 6500-5000 A. C. L'abric és envoltat per una tanca de ferro per a protegir-ho d'actes  vandàlics, aquesta es troba tan enretirada que si no fos pel zoom de la càmera fora del tot impossible visualitzar res.

Abrigo de Voro

Vist el lloc i per un estret corriol seguisc ruta baixant a trobar el barranc que amb el pas del temps a creat el Rio Grande o de las Cuevas, veig que el riu porta un petit cabal d'aigua que uns pocs més endavant desapareix soterrant-se en la llera porosa, el sender va jugant amb el riu, ara per la dreta, ara per l'esquerra, ara per la mateixa llera, aixo em fa pensar que normalment, el riu no deu portar massa aigua fora d'episodis de grans avingudes. Uns dos quilometres més avall, l'aigua torna a eixir a la superfície creant xicotets i mitjans tolls que no m'impedeixen seguir caminant per la llera, als dotze quilòmetres trobe la Cueva de las Golondrinas, xicoteta cavitat que queda un poc enlairada respecte a la llera del riu.

Fuente La Vibora després de l'arranjament

Sempre jugant amb el riu i un quilòmetre més avall, veig a l'altra riba un cartell que indica la Fuente de la Vibora, creuo per unes pedres i m'atanse a visitar la font, treu un xicotet fil d'aigua que normalment llisca per damunt unes teules, aquestes romanen trencades i fora del seu lloc, les col·loque com puc, foto abans i després i a seguir camí,ara les marques del PR s'aparten cap a la dreta del riu, però decidisc seguir el trak que en molts pocs metres em porta a trobar l'azud de Corbera, restes d'un antic assut que desviava les aigües pel seu aprofitament. De seguida trobe el charco del Chorro, el nom li ve del bonic salt d'aigua que cau damunt el gorg malgrat el xicotet cabal. El salt cau per damunt una balma, aixo permet arribar ben bé sota mateix d'aquest, ara ja sense solució de continuïtat trobe el charco de La Cacerola i a continuació el charco de Las Fuentes, ultime gorg abans de arribar altre cop al vehicle.

charco del Chorro amb el seu bonic salt d'aigua

Ací ja si, ací em trec la roba i em fique en les fresques i transparents aigües, ja fa estona que venia frisant per fer-ho, però he preferit deixar-ho per al final, després de jugar una estona amb els peixos que semblen venir a saludar-me, isc de l'aigua i mentre m'eixugue al sol, faig un petit mos, enllestit el mos no em puc estar de tornat altre volta a l'aigua, altre cop em vénen a saludar els peixos, torne a eixir i ara ja sí que m'eixugue i em pose la roba. Ara només queda fer els pocs metres que resten per arribar a on he aparcat aquest mati, pujar al cotxe i posar rumb envers Vilamarxant. Vist la jugada que m'ha fet el navegador pel mati, decidisc no fer-ne us i vaig a trobar el poble d'Anna i d'ací, ja fer el mateix recorregut que vaig fer en la visita a Anna fa dues setmanes.

ANNA-CHELLA-ANNA, amb l'afegit de la visita a L'ALBUFERA D'ANNA

Lloc inici caminada: Carrer Diputació, Anna, La Canal del Navarrés
Caminants:  Francesc
Data:26-09-2013
Hora d’inici caminada:07:37:11
Hora d’arribada: 15:22:17
Duració: 07:45:06
Temps en moviment: 04:26
Temps parat: 03:19
Alçada punt de sortida: 214 m
Alçada mínima assolida: 161 m
Alçada Màxima assolida: 274 m
Desnivell màxim: 113 m
Ascensió acumulada:461 m
Descens acumulat: 536 m
Guany: 59 m
Distancia recorreguda: 18.61 Km
Velocitat mitjana: 2.4 Km/h
Velocitat en moviment: 4.1 Km/h

llac o Albufera d'Anna, La Canal del Navarrés

Feia temps que m'abellia visitar Anna, bo, més concretament el llac conegut com a Albufera d'Anna, malgrat les ganes, fer 170 km per visitar només el llac em semblava massa carretera, així doncs tiro de sant Google  i del beat Wikiloc i trobo que entre Anna i Chella transcorre el PR CV113, com aquest és lineal i només va del Gorg Català d'Anna fins a la deu del Abrullador a Chella, cerco altres traks i cosint per ací i apedaçant per allà, m'ix una ruta d'uns 18 km més o menys. Així doncs, aquest matí em llevo agarro el vehicle i poso rumb envers Anna, arribo, deixo el cotxe al carrer de la Diputació i dono inici a la caminada quan són tres quarts de vuit del matí.

ermita del Sant Crist encara mig en la foscor

Pels carrers Avinguda del Azud, Federico Garcia Lorca, Eduardo Lopez i Calvari, arribo a l'ermita que corona la petita elevacio per on discorre el Calvari, l'ermita és dedicada al Sant Crist, d'ací i per un  tram de corriol i per pista després, vaig a eixir al paratge de la Font Negra. El lloc és tranquil i acollidor i l'aigua brolla fresca i transparent pel broc, mig quilometre més i ja sóc en terme de Chella, ací  vaig a trobar el Camino del Cementerio que transcorre paral·lel a la CV-580, uns metres més endavant la creuo per dessota  i per una pista paral·lela la vaig resseguint. Fets una mica més de quatre kilòmetres i mig deixo l'asfalt per fi i agarro un corriol que s'endinsa pel bosc de Los Secanicos, amb la típica vegetació del bosc mediterrani: timó, llentiscle, margalló, romaní, boix, pi blanc.........

sequia madre

Als pocs metres el corriol, ja va paralel paral·lel a la Séquia Madre, obra de més de tres kilòmetres que porta l'aigua de la deu del Abrullador fins al poble i els seus camps, el corriol va jugant amb la séquia, passant d'una a altra riba, uns cops per pontets de pedra i altres saltant els aprox. 80 cm d'amplada d'aqueixa. Quan porto fets un poc menys de set kilòmetres arribo al paratge de l'Abrullador, aquest, és una deu d'aigua que va estar descoberta al segle XVIII i que permeté l'expansió tant econòmica com demogràfica de Chella, els voltants s'han equipat amb focs, taules, fonts i wc per a gaudi de la gent. Ací té la seua fi el PR-CV113, aprofito una de les taules i faig un petit mos.

accés a la mina de l'Abrullador

Vist el lloc i enllestit el mos, reinicio  la caminada per una pista ample, aquesta va resseguint en tot moment el Barranc de l'Abrullador, baixa una minsa quantitat d'aigua però suficient per crear petits recessos i per refrescar el camí amb la seua cantarella, la pista es transforma en pista asfaltada i quan porto fets uns dos kilòmetres des del re-inici arribo a on a l'anada l'he deixat per endinsar-me en el bosc de Los Secanicos, giro envers l'esquerra i pocs metres més endavant el barranc fa un recés que ha estat adequat amb un assut que originalment fou bastit com a bassa de rec i avui en dia serveix per al gaudi dels veïns, el lloc rep el nom de Playa Salvaje. Sempre seguint el trak arribo al Parque del Azud, d'ací surt el Camino del Salto que en pocs metres em porta al pont que permet el pas pel damunt del riu Sellent.

Playa Salvaje

Per un dels tres ulls del pont, l'aigua del riu cau en un espectacular salt, he llegit que el salt té 25 m. personalment diria que en te bastant mes, a principis del segle passat la força de l'aigua permetia l'existència de fàbriques de paper, molins i  de la "Fabrica de la Luz", semble que els propietaris d'aquesta es varen fer construir un Xalet  per estiuejar, el lloc degut a la humitat gaudia d'un micro clima que proveïa el paratge d'una vegetació exuberant, per aquest motiu era conegut amb el sobrenom de "El Paraiso" evidentment tot això necessitavaun camí per arribar-hi, aquest amb els anys s'ha perdut colgat per la vegetació. Provo de trobar la manera de baixar i per un estret, emboscat i costerut corriol que va sortejant les restes dels edificis arribo a baix, ací i degut a la invasió arreu de la vegetació, el màxim que puc fer és prendre unes imatges del salt vist de sota, fet això, torno a pujar dalt.

El Salto

Torno sobre les meues passes i abans d'arribar al Parc del Azud agafo unes escales que salven el desnivell per arribar a la part alta del nucli urbà,  agafo el carrer Senda Peña, ací es troba el Mirador del Salto, des d'on es té una viso perfecta del salt, segueixo pel carrer fins a la seua fi, ací giro a esquerra i després a dreta per eixir a l'ermita de San Nicolas i el seu Calvari, ara ja deixo l'asfalt per endinsar-me per un corriol que em porta a trobar Las Simicas. Sembla que pel paratge transcorre un riu subterrani que amb el pas del temps i l'erosió, va crear un seguit de cavernes, un terratrèmol va propiciar l'afonament del sostre creant les simes que es poden contemplar ara, llastima que alguna de les més accessibles es faci servir com abocador incontrolat. Vist el lloc i ja amb Anna quasi a tocar, torno a posar-me en camí, quan porto als peus una mica més de catorze kilòmetres, sóc altra volta a la Font Negra.

gorg Català

Sempre seguint la ruta prevista i fets 500 m; arribo al Gorg Català,  aquest és un  xicotet gorg rodejat d'arbres, les seues aigües procedeixen del brollador de la Font Negra. El lloc rau preparat per al bany i disposa d'un trampolí on qui agrade pot llançar-se a les profunditats de les seues aigües. Ara ja m'endinso en el "Camino de las Fuentes" ací  trobo en primer lloc la Font de Dalt i pocs metres més endavant, la Font de Baix a tocar del pont de Garahament d'origen àrab, seguint ruta arribo allí on semble la fi de la pista i per un carrer en fort pendent arranjat amb baranes de fusta, vaig a eixir a la Plaza Alameda, ací em trobo que estan de festes i que en pocs minuts donara inici algun espectacle de bous al carrer, tot rau ple d'aquesta mena de gàbies de ferro que s'usen per aquestes ocasions.

gorg Gaspar o de Palet

Pels carrers del poble segueixo el meu camí que ara m'ha de portar a visitar el Gorg Gaspar o de Palet, és el més pròxim al nucli antic del poble,  les aigües procedents de l'Albufera conformen un bot que en un altre temps donava energia hidràulica a una fàbrica tèxtil, aquí trobo unes taules i aprofito per fer el mos del migdia. Vist el lloc segueixo per la pista fins que aquesta queda tallada, torno arrere i per un carrer vaig a trobar la baixada al Gorg de l'Escala, aquesta salva el pronunciat desnivell amb 136 esglaons que a mi, em semblen molt més........, l'esforç paga la pena, el lloc és d'una gran bellesa, queda enclotat en les profunditats del barranc, semble que en plena temporada l'ajuntament cobra per baixar, avui no hi ha ningú a qui pagar, arribo baix em poso el banyador i em fico en les fresques aigües, una mica mes i la màquina de fotos va a fer companyia als peixets que neden tranquil·lament.

albufera de Anna

Enllestit el bany i omplerts els ulls de tanta bellesa, em vesteixo i dono inicio al feixuc treball de tornar a salvar els trams d'escales, arribat que sóc dalt, torno a estar tan amarat de suor com abans del bany, ara ja es qüestió d'anar a trobar el cotxe, arribo on l'he aparcat al matí, miro l'hora i veig que és massa tard per apropar-me caminant fins a l'Albufera, així que decidisc agafar el vehicle, arribo al paratge aparco i dono un tomb pel lloc rodejant tot el perímetre del llac, un dels pocs avantatges d'eixir entre setmana es que pots gaudir de pau i tranquil·litat, m'imagino el lloc un dia festiu........, ara  torno al cotxe i ja em dirigeixo envers Vilamarxant. Ha estat un dia on he gaudit de molts racons de gran bellesa  i en contacte amb el líquid element, quelcom que m'encanta sobretot amb la calor, si hi ha un però que posar, aquest és l'excessiu   asfalt que he trepitjat, possiblement degut al meu desconeixement de les contrades.