TOTS AMB LLORCA, MURCIA

Vull expressar la meta solidaritat amb els habitants de Llorca amb motiu del terratrèmol que van patir ahir

VIC, Plana, Turons, Esglésies, historia i natura

Lloc de trobada: Hostalets de Balenyà
Lloc inici caminada: Zona esportiva de Gurb
Caminants:Jose, Salva i Francesc
Data: 09-05-2011
Hora d'inici caminada: 08:13:32
Hora d'arribada:17:41:31
Duració: 09:27:59
Alçada punt de sortida: 518 m
Alçada mínima assolida:518 m
Alçada màxima assolida: 834 m
Desnivell màxim:316 m
Guany:316 m
Ascensió acumulada:1007 m
Descens acumulat: 995 m
Distancia recorreguda:23.38 Km
Velocitat mitjana: 2.4 Km/h (sense descomptar parades)

com els ocells......per damunt els nuvols

Diumenge per la tarda truca el Salva  i pregunta si tinc quelcom preparat per dilluns, li dic que com he treballat tot el cap de setmana no he preparat res, comenta que fa uns dies va fer una caminada popular per Gurb que li va agradar molt, quedem en que miraré de trobar alguna variant per Internet i ens emplacem  per dilluns a dos quarts de vuit a Hostalets, truco al Jose i s'agrega, aquest cop em recollira ell a mi per anar a trobar al Salva.

A les set del mati ens trobem amb el Jose davant de Can Carrancà i per la C-17 anem a trobar Hostalets, recollim al Salva, tornem a l'autovia per on fem camí enmig d'una espesa boira fins a trobar la sortida de Gurb, arribats aquí deixem el vehicle a tocar de la zona esportiva i donem inici a la caminada enmig d'un paisatge amb aquell toc misteriós que dona la boira, fem el poc mes d'un quilometre que ens separa de Sant Andreu de Gurb lloc on te el seu inici i final el sender de petit recorregut PR-C41 que amb alguna que altre modificació serà el nexe d'unió de la caminada d'avui.

Sant Andreu de Gurb

Sant Andreu de Gurb. És la més gran de les quatre parròquies que hi ha al terme municipal de Gurb, que són: Sant Andreu de Gurb, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Sant Julià Sassorba i Sant Cristòfol de Vespella.
Està situada al peu mateix del característic turó del castell de Gurb, a 563m d'altitud. Aquesta església apareix documentada l'any 942 i devia pertànyer primerament als senyors del castell, els Vicaris Comtals de la família dels Gurb-Queralt, però des del seu inici exercí com a parroquial.
L'edifici actual data del segle XII, aprofitant de l'anterior només el campanar que sembla per les seves característiques que és pre-romànic, molt probablement del segle X. L'absis a l'exterior està molt ben conservat, format de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes. La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals. La construcció d'aquesta volta és posterior.
Durant els segles XVII i XVIII l'església sofrí importants modificacions: les obertures per les capelles laterals i la sagristia; també la portada que es vestí amb pedra noble a l'estil neoclàssic. Tot l'interior fou decorat amb pilastres i cornises d'execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari.
Últimament, l’any 1993, s’ha retornat  l'absis al seu lloc originari. A migjorn de l'església hi ha la plaça herbada des d'on es gaudeix d'un magnífic panorama sobre la Plana de Vic.

Sant Andreu de Gurb

Visitat el lloc i després d'una llarga sessió fotogràfica  que ens dona unes imatges amb aquell encant que els hi dona la boira continuem la caminada, fets uns dos-cents metres creuem el Torrent del Puig pel Pont del Camí Ral, aquí fem una petita marrada per visitar la Font del Puig, font que ha estat arranjada fa poc amb un excés de formigo pel meu gust, retornem al sender i passem a tocar de la casa del Puig, masia que com la majoria dels que anirem veient avui, es troba en un bon estat de conservació. Uns cinc-cents metres mes endavant arribem a l'ermita de Sant Roc.

ermita de Sant Roc enmig de la boira

D'aquesta ermita votiva no he trobat informació mes enllà de que sembla es va aixecar al segle XIX amb motiu d'unes pestes i que cada any es realitza una cantada de caramelles. Com es normal la trobem tancada, malgrat aixo  a traves de les petites finestretes de la porta podem prendre algunes imatges del seu interior, tant de l'altar amb l'imatge del sant, com de la mena d'auca que es troba a les parets laterals i que va dibuixar la coneguda il·lustradora Pilarin Bayés. Reiniciem la marxa, a partir d'aquí el paisatge va variant entre boscos majoritàriament de pi roig i entre terressos de margues grises tant típics de la plana de Vic.

típica estampa a base de margues grises a la Plana de Vic

Quant portem fets uns tres quilometres i mig,  a suggeriment del Salva obviem les senyals del PR i agafem el camí que ell va fer en la caminada popular, aixo ens fa  fer una mica menys d'un quilometre extra, però ens permet poder enregistrar algunes imatges d'aquelles en que sembla que et trobis per damunt dels núvols i que tan agraïdes son de fer.  Quant portem fets uns cinc quilometres ens trobem dalt el Turo de la Creu de Gurb, lloc on es va aixecar  el Castell de Gurb i del que nomes en resten unes poques pedres de la base de la torre i de la cisterna.

Creu de Gurb dalt el turo del castell

Castell de Gurb. Tothom coneix el castell de Gurb per ésser aquest el nom de l'encimbellat turó que fa d'espona, per ponent, a la parròquia de Sant Andreu de Gurb i que s'enlaira fins a 833 m d'altitud.
La creu que fa un segle que el corona fa que alguns el coneguin com el turó de la Creu de Gurb. La petita serralada, que té el seu cim més meridional en l'anomenat pròpiament turó del castell, acaba amb un potent rocam que fa de suport a les restes de l'edificació i, en temps remots, contribuïa a la seva inexpugnabilitat.
 És poc el que en queda, però la seva importància històrica fou molt gran perquè ell era qui donava cohesió i unitat al gran terme de Gurb i al de Sant Bartomeu del Grau.
Cal distingir, primer de tot, que hi havia castells termenats (o que garantien defensa del terme) i castells (o casals que eren simples llocs de residència dels seus senyors), bé que també eren llocs fortificats.
Si no ens consta que els Queralt, senyors del castell de Gurb, residissin mai al cim del castell, el que sí sabem és que tenien una casa o palau prop de l'església de Sant Andreu de Gurb i una altra a Vic, prop de la Catedral, que ha deixat el nom de Pont de Queralt i que uneixen la ciutat amb la Calla. Tampoc tenim coneixement que els castlans, que tenien el seu Casal al puig de Granollers de la Plana, hi residissin.
El castell devia ser habitat per guardians i defensat pels homes del terme, que hi havien de fer vigilància per torns en èpoques de perills i defensar-lo o refugiar-s'hi en cas de guerra. És probable que hi hagués alguna cambra per al senyor, si calia que hi habités temporalment. També sabem que hi havia una capella dedicada a Sant Esteve, des de 1273, i que encara tenia sacerdot beneficiat propi el 1321.
El castell ocupa el cim del turó i estava format per una torre central, uns murs que l'envoltaven, una cisterna, la capella i segurament altres cambres per a aixopluc dels que el vigilaven. Fins al 1427 hi havia una casa parada dalt del castell, puix que en aquest any s'hi va fer un robatori s'emportaren armes, roba i fins uns clemàstecs. és molt probable que el castell s'erigís sobre un indret habitat ja des dels temps més remots de l'època ibèrica i romana.
L'any 1968 es varen fer algunes campanyes d’excavacions al cim del castell i és gràcies a això que van aparèixer la base de la torre, els murs i part de la cisterna. Dissortadament no es va fer cap plànol que coneguem de l'àrea excavada i avui dia la terra i l'herba han cobert bona part dels vestigis que es varen posar al descobert. Sobre aquests vells murs és on s'assenta la moderna Creu del Castell.

restes de la torre del Castell de Gurb

Donada l'hora i la bellesa de les vistes decidim que el lloc es de lo mes adient per fer el primer mos del dia, ens acomodem i procedim a recuperar forces, aprofitant l'existència d'una taula d'orientació, procedim a posar nom a tots els cims que d'aquí estan s'albiren, Rasos de Peguera, Pedraforca, Cingles de Tavertet, Montseny, Pla de la Calma.......i tants d'altres. Alimentat el cos i l'esperit reiniciem la caminada anant a trobar el Coll de la Creu on ens retrobem altre cop amb el PR i durant una estona anem carenejant per la carena de la Costa del Mig. 

 Fets uns set quilometres arribem al Sot del Borrell i ja entrem en un tram de la caminada que transcorre en mig de edificacions i camps de conreu amb una magnifica gama de verds, passem pel davant del Borrell i les seves instal·lacions agropecuàries, dos quilometres i mig mes i som davant de Sant Julià Sassorba església romànica enlairada en lloc de gran bellesa.

Sant Julià Sassorba

Sant Julià Sassorba. És la parròquia més enlairada del terme (786 m), i estén la seva demarcació pel sector més muntanyós i despoblat.
El 1091 es consagrà una nova església romànica: en resta una bona part de la nau, ornada amb actuacions llombardes, i el campanar, reformat en el seu coronament.
El 1572 se li va construir una nova portada, i el segle XVIII fou suprimit l'antic absis per tal de construir-hi un nou presbiteri.
L'any 1993 es va realitzar la restauració del campanar, quedant descobertes les finestres originals, a quatre costats, senzilles al primer pis geminades al segon i tercer.
Tot hi haver passat nou-cents anys l’església de Sant Julià Sassorba amb el seu campanar romànic i un entorn privilegiat, ens ofereix un espai tranquil i un conjunt arquitectònic excel·lent per gaudir d’una estona agradable.

Sant Julià Sassorba

Vist amb escreix el lloc reiniciem la caminada, per un corriol que comença amb llaçades ens endinsem en la Costa de La Pujada per on uns cops mes aprop i altres de mes lluny anem resseguint el Torrent de Sant Julià aigües avall, aixo ens porta a sortir a la casa de La Pujada a tocar de l'autovia C-25, autovia que creuem per sota, fem uns pocs metres pel voral de la C-154 fins que trobem la pista que ens porta al Moli de la Pujada. aquí creuem per unes pedres la Riera de Sant Bartomeu i donem inici a un altre tram de pujada que encara que moderada, a aquestes alçades de la caminada s'hem fa feixuga de fer.

Pel mig de la Baga de La Pujada arribem dalt el Pla de Sant Sebastià, pel llinda entre el pla i la baga fem els últims metres que ens separen de l'església de Sant Sebastià de Vic on arribem quan portem fets uns setze quilometres. Arribats aquí, ens desempalleguem de les motxilles i donem un tomb pels voltans, el lloc, com casi tots avui, es de una serenor i una bellesa impactant.

Sant Sebastià de Vic

Sant Sebastià de Vic. Del seu origen se’n sap molt poca cosa, com la majoria de capelles dedicades a Sant Sebastià es devia construir amb motiu de les pestes que assolaren els nostres territoris a principis del segle XVI, fou un temps en que es van aixecar moltes ermites arreu. De fet la primera notícia que se’n té data de l’any 1522, quan el bisbe de Vic, Joan de Tormo la cita com a Sant Sebastià de Riuprimer, i llavors es devia estar construint o feia poc que es devia haver aixecat. Posteriorment en trobem altres esments en visites pastorals als anys 1589 i 1596, quan ja consta que té annexa una casa per a l’ermità i aviat consta que s’hi celebraven aplecs els dies 20 de gener, festa de Sant Sebastià, i el 16 d’agost, festa de Sant Roc, els dos clàssics patrons contra la pesta.
La gran dimensió històrica que té la capella no obstant, data del 17 de maig de 1705, quan s’hi va signar el conegut com a pacte o acord de Sant Sebastià o dels Vigatans.  La capella ja existia al segle XVI, però l'edifici actual amb el seu campanar característic es va construir el segle XVIII amb motiu d'una pesta. És un indret important en la història de Catalunya, ja que va ser aquí on el 1705 un grup de patriotes catalans, defensors dels drets de successió de l'arxiduc Carles d'Àustria a la corona espanyola, van signar el Pacte dels Vigatans. Aquest fet va suposar l'inici de la lluita contra Felip V, el primer rei Borbó de l'estat espanyol, i de l'anomenada Guerra de Successió.
Finalment, després d'alguns anys en tràmit d'acceptació,  una resolució que consta al DOGC 5806  declara l'ermita de Sant Sebastià (terme de Vic i parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer), bé cultural d'interès nacional en la categoria de lloc històric pels fets dalt explicats.

Sant Sebastià de Vic

Per la tranquil·litat que emana del lloc, per la bellesa i també per que ja ens ho demana el cos, decidim que farem el segon mos aquí dalt, ens entaulem en uns bancs de pedra i envoltats de bellesa i tranquil·litat procedim a realitzar el segon mos del dia. Un cop enllestit el mos re-emprenem la caminada, a partir d'aquí el PR es superposa al Camí de Vic a Sant Sebastià que en un tram de forta pendent ens porta a sortir a la Plana del Cau, aquí ens trobem amb les cases de La Vila i del Roure abans d'arribar al complex d'el Galí. aquest es una gran masoveria d'on destaquen una torre quadrada de defensa i l'ermita de sant Joan de Galí. 

el Galí i la seva torre de defensa

El Galí. El 1499, Guillem Galí va demanar, al veguer d’Osona, permís per  poder construir una torre de defensa per a les seves set masoveries. Aleshores, els atacs dels bandolers causaven forts maldecaps als propietaris de la zona. Entre les diferents masoveries, destacaven el Bosc i el Mont Alegre, que foren comprades uns anys abans a la família Montcada. L’autorització va permetre desplegar seguidament dues torres de defensa.

  Després de la Guerra de Successió, un cop Felip V va vencer els exèrcits catalans, va ordenar que destruïssin tots els castells i torres de defensa de Catalunya. Per tal d’evitar-ho, el propietari del Galí, que aleshores era Francesc Vila-Cavaller-Galí-Castell, va cobrir la torre amb una teulada, de manera que amagava la seva fisonomia de castell.

 A principis del segle XIX, la Guerra del Francès causà l’arribada de les tropes de Napoleó a la ciutat de Vic, mitjançant els estratègics camins que conformaven la vall de St. Joan del Galí. La resistència s’enclavà allí mateix i a causa de les dures batalles, les set masoveries, junt amb la Torre varen resultar cremades. De totes les cendres, només una estructura en va quedar dreta, la qual es va convertir en la punta de llança de les noves 4 masoveries, que posteriorment es construirien, entre elles, la casa del Miquel.

Al 1995, va ser restaurada tota l’estructura de la torre i es va deixar  tal i com avui la podem gaudir.

La església de Sant Joan del Galí. Antiga església (Sant Joan de Riuprimer) i quadra civil del municipi de Vic (Osona), sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer existia ja el 1003, i l'antiga església romànica fou transformada al llarg del s XVII. Guarda un antic sarcòfag esculpit (s XIV). La quadra civil tenia des del s XV els masos de Montalegre o Bosc, Miquel, Sauleda, Franc, Ermengol i Galí.

Aquest darrer donà el nom modern a l'església. La quadra de Sant Joan formà part de les Quadres Unides (amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta) fins el 1770, que s'uní al municipi de Sentfores, i el 1931 passà, amb Sentfores, a Vic.

Sant Joan de Galí

El complex del Gali semble que avui en dia esta dedicat a l'hostalatge Rural i  la promoció de tot tipus d’esports de muntanya, com el senderisme, la bicicleta de muntanya, el parapent i els vols en globus...  vist el lloc seguim la nostra ruta que transcorre aigües amunt de la Riera del Bosc, tornem a creuar la C-154 i tornem a passar per sota de la C-25 aixo si, ara en sentit contrari. Ara ja es tracta de fer els quatre quilometres que ens separen de Sant Andreu de Gurb per mig de camps de conreu majoritàriament.

Arribem a Sant Andreu i girem envers la dreta per fer l'ultim quilometre que ens portara a la zona esportiva de Gurb on hem deixat el vehicle aquest mati. A estat una caminada força reeixida, hem visitat esglésies i altres llocs que formen part de la nostra historia, hem gaudit de la bellesa d'aquestes contrades, hem estat en contacte amb la natura, la boira, mes que un inconvenient ha dotat la caminada amb un plus afeixi't. Posats a trobar un però, aquest pot estar el desnivell acumulat, m'ha castigat una mica especialment en la ultima pujada a Sant Sebastià, però aixo, demà ja restara oblidat i nomes quedara lo bo.

CAMINADA DE MAIG DELS TROTACAMINS (GALLECS)

Avui com estava previst, els Trotacamins han fet la sortida mensual, malgrat la pluja els intrèpids senderistes han aconseguit assolir el repte planejat. Per qüestions laborals no he pogut gaudir de la seva companyia, ni de la pluja i el fang...... a pesar d'això i per que en quedi constància poso l'enllaç a les fotos de l'Antonio. 

Ens veiem dissabte que ve a la Caminada Nocturna al poblat Iberic de Les Maleses.

Missió complerta, tornem a casa, esperem que la gent de la Derbi puguin dir lo mateix

VEURE LES FOTOS DE L'ANTONIO

DE LA VALL D'EN BAS AL COLLSACABRA PEL GRAU D'OLOT

Lloc de trobada: Hostalets de Balenyà

Lloc inici caminada: Els Hostalets d'en Bas

Caminants:Jose, Salva i Francesc

Data: 02-05-2011

Hora d'inici caminada: 08:21:40

Hora d'arribada: 16:38:57

Duració: 08:17:17

Alçada punt de sortida: 489 m

Alçada mínima assolida:489 m

Alçada màxima assolida: 952 m

Desnivell màxim: 463 m

Guany:463 m

Ascensió acumulada:773 m

Descens acumulat: 728 m

Distancia recorreguda:15.53 Km

Velocitat mitjana: 1.8 Km/h (sense descomptar parades)

Els Hostalets d'en Bas

Diumenge truco al Salva, li comento que dilluns tinc previst fer una caminada per un tram del Camí Ral de Vic a Olot, s'hi apunta, mes tard truco al Jose i també s'agrega, aixi dons aquest mati passo per Santa Perpetua a recollir al Jose i anem a Hostalets de Balenyà on ens trobem amb el Salva, per la C-17 ens incorporem a la C-37 i un cop sortim dels túnels de Bracons ens incorporem a la C-153 per on arribem a Els Hostalets d'en Bas, deixem el vehicle en un aparcament a l'entrada del poble i pel carrer Teixeda iniciem un petit recorregut pel poble.

església Santa Maria, Els Hostalets d'en Bas

Hostalets d'en Bas és una població de la comarca de la Garrotxa que forma part del municipi de la Vall d'en Bas.

El seu origen és al segle XVIII a partir d'uns hostals o hostalets a la vora de l'antic camí ral que anava d'Olot a Vic.

En destaca el carrer Teixeda i les seves cases amb les balconades de fusta plenes de flors que ofereixen una imatge que ha estat reproduïda per gran quantitat de pintors i fotògrafs i que ha fet que el nucli fos declarat Monument Històric-Artístic Nacional.

Al l'entrada del poble hi ha un monument als pagesos, obra de Modest Fluvià.

l'Aubert

Arribats a l'església de Santa Maria i després de prendre algunes imatges girem envers l'esquerra pel carrer de Vic i comencem a allunyar-nos del poble passant a tocar del Mas Curadas, per la xarxa de carreteres de La Parcel·laria arribem a l'Aubert altre mas en perfecte estat de conservació. Arribats aquí ens desviem cap l'esquerra per fer els pocs metres que ens separen de l'ermita de Sant Simplici, aquesta es troba al costat de la C-153 i semble que a tocar es troben unes restes romanes, encara que com ho ignoràvem no les visitem.

ermita de Sant Simplici

Visitat el lloc retornem sobre les nostres passes fins a l'Aubert, ens desviem per la pista que porta al Moli Vell, arribats aquí ens adonem que estem trepitjant el Camí de Sant Jaume, camí que ens acompanyara durant tota la caminada, tant a l'anada com a la tornada. Per un pont creuem el torrent d'Artigamala que proveïa d'aigua al moli, ara ja ens endinsem en el Camí ral de Vic a Olot, en el tram d'aquest que permetia salvar el fort desnivell (400 m.) que hi ha entre la Plana d'Olot i les planures del Collsacabra i que es coneix com el Grau d'Olot. Aquí ens trobem un parell de Peregrins francesos que estan fent el "Camí" van una mica perduts, els hi diem que nosaltres transitarem un tram pel mateix camí i si ens volen acompanyar, aixi ho fan.

Moli Vell

Camí Ral de Vic a Olot. Durant els dos primers mil·lennis de la nostra era la ruta de comunicació principal entre les comarques d’Osona i la Garrotxa, i en part també entre Barcelona i França, va ser el denominat camí ral de Vic a Olot. Per aquest camí va transcórrer la vida social i econòmica d’ambdues comarques, van passar el comerç i el progrés, els traginers i els bandolers, van entrar i sortir els vencedors i els vençuts d’un bon grapat de guerres.

Una d’aquestes vies d’origen romà fou la Estrata Francisca (o camí de França), que venia de França pel coll d’Ares i traspassava el Collsacabra pel grau de Falgars. Aquest camí es convertí a l’edat mitjana en el camí ral de Vic a Olot i es va recuperar per reforçar les comunicacions tant per motius d’índole militar com per la incipient xarxa econòmica de mercats i fires comarcals.

inici del Grau d'Olot

A partir d'aquí ja comença un imparable ascens que primer de una forma mes suau fins arribar al Collet de la Cirera i a partir d'aquest ja de forma mes pronunciada ens portara a salvar el desnivell de uns 400 m. fins arribar a l'Hostal del Grau, el sender es ombrívol a no poder mes, primer transcorre entre mig de roures i alzines i mes amunt entra en una atapeïda i ombrívola fageda. Arribem a la Font de les Marrades bonic i fresc indret, aquí els caminants poden parar a fer un descans i omplir les cantimplores. Reiniciem la caminada, ara ja estem en el tram del camí conegut per Les Marrades, dit aixi per la successió de llaçades que fa el camí per salvar el desnivell.

Font de les Marrades

Impressiona veure el treball d'enginyeria que va ser necessari per fer transitable el sender. Aquest tram de via o camí estava fet a consciència i amb un alt grau de perfecció tècnica, els seus constructors es veren obligats a fer obres d'enginyeria per tal de solventar les dificultats que imposava el terreny i la seva topografia (moltes pendents i zones abruptes). Al llarg de tot aquest tram es conserven encara nombroses restes dels murs de contenció que sostenien la calçada bastits amb pedres col·locades en sec. El paviment calçava les fortes rampes i les atrevides corbes amb lloses i esqueis de pedra calcària, clavades en forma de "plec de llibre" i reforçades per filades tranversals (que actuaven a la vegada de trenca- aigües). S'han conservat també les restes de  desguassos  o punts de pas d'aigües sota el camí, en forma de voltes de pedra. En alguns dels murs de contenció s'hi poden observar, damunt del seu coronament, una mena de pilons guarda-rodes. L'amplada mitjana que s'observa en aquest tram de camí és d'uns 2 metres, 2 metres i mig com a màxim.

Mina dels Bandolers

Quan pràcticament som a tocar de l'Hostal del Grau  agafem un corriol que surt per l'esquerra i que ens porta a trobar la Mina dels Bandolers, la visió es espectacular, tots ens quedem mig bocabadats amb la imatge de la mina i les parets que formen un tall natural d'uns 60 metres de llarg i que segons la llegenda servia per amagar els bandolers que feien de les seves als usuaris del camí ral. Vist el lloc tornem al camí i fem els pocs metres que manquen per arribar a l'Hostal, semble que el lloc ara es de propietat particular i han desviat la traça del camí per evitar el seu pas a tocar de la casa.

Hostal del Grau

Arribats aquí ens acomiadem dels dos peregrins que continuen a trobar Cantonigros, nosaltres decidim que ja es moment de fer el primer mos del dia i cerquem un lloc arrecerat i aixi ho fem. Recuperades les forces reiniciem la caminada, havia vist al topo de l'ICC que per aquí es troben un parell de sallents d'alçada mes que considerable, el sallent o salt del Grau i el de Bertrans, nomes en trobem un, crec que el sallent de Bertrans, el lloc es de difícil accés i nomes puc fer alguna foto i un tros de vídeo mig penjat d'un arbre i vencent la forta sensació de vertigen. Desfem la marrada que hem fet per arribara al salt i seguim camí.

Salt de Bertrans

Havia programat fer la baixada pel Grau de la Portellera però semble que ens passem de llarg, sobre la marxa decidim arribar-nos a l'ermita de Sant Miquel de Castelló que ja ens havia cridat l'atenció nomes arribar a Els Hostalets. Mes  aprop o mes lluny anem resseguint la cinglera i creuant rierols i torrents que suposem que al caure per aquesta formaran salts, degut a l'atapeïda vegetació no els podem observar, aquest tram el fem transitat pel Camí del Pla de Falgars. Poc abans d'arribar a Falgars d'en Bas ens crida l'atenció  el so d'aigua saltant i aixi es que podem gaudir ara si de l'espectacle del Salt de la Coromina, lluitant amb el meu vertigen m'apropo tot lo que puc a la cinglera per prendre algunes imatges, el Salva em pren la càmera i en fa un parell de mes agosarades.

Sant Pere de Falgars

Arribem a Falgars d'en Bas, semble que l'antic poble es ara hostatgeria rural sota el nom de La Coromina, aixo no es impediment per que puguem visitar el lloc amb tranquil·litat amb l'església de Sant Pere de Falgars, l'antiga rectoria, el petit cementiri, tot ell molt ben cuidat i arranjat, vist el lloc reiniciem la caminada. Al creuar el Torrent de la Cua d'Euga veiem uns metres a l'esquerra del sender un petit salt d'aigua que ens crida l'atenció, ens hi apropem i veiem que lo que ens cridava l'atenció era una excrescència calcaria que el pas de l'aigua ha format.

Tosca al torrent de la Cua d'Euga

Passem a tocar de la casa de Pibernat que esta en ple proces de restauració, al costat de la casa trobem la Font de Pibernat que queda deslluïda per una manega per aprofitar l'aigua per les obres, uns pocs metres mes i som sota el turó on es trobem les restes del Castelló d'en Bas i l'ermita de Sant Miquel de Castelló. Del castell a prou feines en queden algunes restes, part de la cisterna i algun tram de paret amb espitllera inclosa. D'aquí dalt estant, les vistes son fabuloses, tant es aixi que decidim que el lloc es idoni per el segon mos del dia.

ermita de Sant Miquel de Castelló

Alimentats tant el cos com l'esperit, decidim reiniciar la caminada, ara ja es tracta de iniciar la davallada que ens porti altre cop a Els Hostalets d'en Bas, cosa que fem per un corriol humit i relliscós que va fent llaçades pel mig dels Emprius de Sant Miquel. A poc a poc i amb bona lletra anem davallant mirant on posem els peus, aixi arribem a tocar de la casa d'els Vinyets bonica casa d'estil muntanyenc, ja som a la plana, per camins i pistes anem apropant-nos al poble on arribem pel carrer de Vic, aquí no ens podem estar de badar altre cop pel carrer Teixeda i les seves balconades. Arribem a on hem deixat el vehicle i amb pena casi pugem i iniciem el retorn cap a casa.

corriol pel mig dels Emprius de Sant Miquel

Després de deixar al Salva a Hostalets de Balenyà i al Jose a Santa Perpetua ja poso rumb envers Martorelles, aquest primer contacte amb el Collsacabra m'ha deixat com després d'un bon aperitiu, amb bon sabor de boca pel tast fet però amb ganes de tastar-ne mes, espero no tardar en tornar-hi.