Pàgines

dijous, 30 de gener del 2014

A LA RECERCA DE LA COVA DEL COLOM, 2on intent (feina feta)

Lloc inici caminada: urbanització Mullo de Crusa, Vilamarxant
Caminants:Francesc
Data:30-01-2014
Hora d’inici caminada: 07:45:23
Hora d’arribada: 13:17:51
Duració: :05:32:28
Temps en moviment: 04:18
Temps parat: 01:14
Alçada punt de sortida: 105 m
Alçada mínima assolida: 87 m
Alçada Màxima assolida: 326m
Desnivell màxim: 239 m
Ascensió acumulada: 503 m
Descens acumulat: 441 m
Guany: 220 m
Distancia recorreguda: 19.26 Km
Velocitat mitjana: 3.42 Km/h
Velocitat en moviment:4.39 Km/h
entrada a la Cova del Colom
Ja feia dies que tenia previst per aquesta setmana fer el cim de Rebalsadors, continuant amb la meua descoberta de la Serra Calderona, això no obstant, diumenge en la caminada amb el grup, va eixir a la conversa la Cova del Colom, jo vaig comentar el meu intent frustrat d'arribar-hi, va faltar temps per què tres o quatre voluntaris em donaren tota mena d'informació segons la qual, era gairebé impossible no trobar-la, vaig prendre bona nota de tot i decidí que canviaria de plans i aquesta setmana faria un nou intent. Tant és així, que aquest matí quant son tres quarts de huit agarre els trastets i isc de casa pensant a emular  al  Dr. Livingstone.
dalt la Rodana del Pic
Per si de cas fóra incapaç de trobar-la i per aprofitar el matí, decidisc que de camí, pujaré a la Rodana del Pic fent el mateix itinerari que vaig emprar el dia 2, encara que hui no ho faré a les fosques, sense res a agregar a el escrit eixe dia, arribe dalt, bufa un poc de vent, malgrat açò, m'hi estic un poquet gaudint de les vistes i de la pau i harmonia que ací dalt es respira. Inicie la davallada agarrant el sender en direcció a l'aljub de la Pista del Massis, isc a la pista i gire a l'esquerra a trobar el Camí de Xest, no ho tenia pensat, però en arribar al corriol que porta dalt el Pic de l'Àguila, quasi sense pensar m'hi endinse i per un bonic corriol arribe dalt el pic on gaudisc de les vistes. Des d'ací albire Masia de Porxinos i em dic que si no surt cap entrebanc, de tornada li faré visita.

Pic de l'Àguila vist de la Pisat del Massis
Desfaig el tram de corriol i m'incorpore a la pista, arribe a una cruïlla amb diferents opcions, jo agarre la que porta a eixir al Camí de Xest, en arribar, gire a la dreta i fets uns 300 m. ja comence a cercar un solitari xiprer, primera de les indicacions que em varen donar, en veure-ho, m'hi atanse per una senda que després de passar a tocar el xiprer, em fa salvar una antiga séquia en desús i mig desfeta, la segona "pista" és que la cova es trobe en una mena d'esquerda que semble partir en dos la muntanya del Colom, veig que el sender que porte la passa de llarg, ací  muntanya a traves, torne una mica arrere al mateix temps que en vaig apropant al cim, trobe un sender que va resseguint l'esquerda en direcció al cim i el seguisc, la tercera "pista" és que l'entrada de la cova queda tapada per una garrofera de grans dimensions, per la qual cosa vaig parant atenció i Vuala¡¡¡¡ prova superada.
Cova del Colom, detall
Feta una petita desgrimpada sóc a l'entrada de la cova, és per sota el nivell del sol, per la qual cosa em col·loque el frontal que porte a la motxilla i vaig davallant, la cova té una alçada important i amb diferents nivells, malgrat el meticulós treball dels brètols, mostra detalls que parlen de l'espectacularitat d'altres temps, arribe fins on es pot arribar sense ni escalar ni gatejar, un pic vist, torne dalt i per la pista torne arrere, ara m'adone d'on he passat de llarg abans, com ja va sent hora, aprofite un petit mur i faig el mos de mig matí, enllestit reinicie la caminada, em trobe un home que està esporgant uns fruiters i la fem petar una estona, a banda de dir-me que té 84 anys, Déu n'hi do¡¡¡ també parlem de la cova i em comenta que de jove s'hi havia passat moltes estones dintre i que no se sap on té el final.

pi monumental de Porxinos
Desfaig part del camí fet a l'anada fins a arribar a la cruïlla, ací agafe la pista que segons la banderola porta envers Vilamarxant, però tal com m'he dit dalt el Pic de l'Àguila, a l'alçada de Masia de Porxinos deixe la pista per apropar-me a fer-li visita, abans d'arribar a la casa passe per davant del Pi Monumental de Porxinos, com bonament puc em trec una foto al costat del tronc per poder apreciar les seues dimensions, arribe a la casa, aquesta malgrat que esta deshabita, es conserva en perfectes condicions i amb els seus jardins i avingudes parla de temps molt millors. Aquest paratge estava o està afectat per un  P.A.I. (Pla de Actuació Integrada) que amb la justificació de la nova Ciutat Esportiva del València, no és res més que un de tants negocis especulatius.

Masia de Porxinos
Torne al Camí de Porxinos i per aquest vaig a eixir al Camí de les Plantades, quan estic a punt de tancar el cercle i tornar a trepitjar part del camí fet a primera hora, pense que tinc temps de sobra i decidisc cercar altres camins per arribar a casa, ací és que agafe una pista que va resseguint per la dreta el Barranc de la Monxolina, amb l'esperança de trobar algun lloc per on siga possible creuar-lo. No en trobe cap malgrat ficar-me vàries vegades per corriols que semblen tenir possibilitats, així arribe a la traça de l'antiga via del tren que creua d'est a oest la urbanització del Mas del Moro, com per dessota de casa hi ha un bon tram que és transitable, probe d'obrir-me pas, del tot impossible, no em queda més opció que o tornar arrere o seguir endavant i eixir a la CV-370, ací o faig i després de caminar poc menys d'un quilòmetre per eixa, ja agarre el camí que em deixa davant de casa quant és un quart de dues del migdia.

tempus fugit, es qüestió d'aprofitar-ho (rellotge de sol, Porxinos)
Torne content i satisfet, han fet falta dos intents,  però a la fi, he trobat la cova i aquesta no m'ha decepcionat, llastima que no sapiguem respectar lo que la natura ens ofereix tant desinteressadament, també he visitat Porxinos que era quelcom que tenia en cartera, a ultima hora el turmell es queixava discretament, res d'importància si es tenen el compta els dinou quilometres i els cinc-cents metres de desnivell acumulat.
 

diumenge, 26 de gener del 2014

PASSEIG PER L'HISTORIA, CASTELL DEL REAL I POBLAT MORISC DE L'OLLA, amb Senderistes Les Rodanes

Lloc inici caminada:A tocar del Parc de l'Arquet, Olocau, Camp del Túria
Caminants:  46 intrèpids expedicionaris
Data: 26-01-2014
Hora d’inici caminada: 08:13:45
Hora d’arribada: 12:54:29
Duració: 04:40:44
Temps en moviment: 03:14
Temps parat: 01:26
Alçada punt de sortida: 281 m
Alçada mínima assolida: 280 m
Alçada Màxima assolida: 597 m
Desnivell màxim: 317 m
Ascensió acumulada: 545 m
Descens acumulat: 576 m
Guany: 315 m
Distancia recorreguda: 14.93 Km
Velocitat mitjana: 3.2 Km/h(sense descomptar parades)
Velocitat en moviment: 4.75 Km/h.

el gruo abans d'iniciar la caminada
La gent de Senderistes Les Rodanes,tenien preparada per a hui una caminada en termes d'Olocau i Marines,
la seua idea era visitar el Castell del Real a Olocau i l'antic poblat morisc de l'Olla en terme de Marines eixint del poble d'Olocau, retornats a Olocau el pensament era agarrar els cotxes i per la CV-25 arribar fins a l'aparcament del cementeri i un cop allí pujar a visitar les restes del poblat ibèric del Puntal dels Llops. Malgrat que ja conec el Castell del Real i el Puntal dels Llops, decidisc eixir amb ells, ja que les anteriors vegades que així ho he fet, han estat unes experiències molt agradables. 
Quant falten uns minuts per dos quarts de huit, hora prevista per eixir de Vilamarxant amb els cotxes, arribe al punt de trobada, a poc a poc va arribant la gent, igual que en l'eixida a Chulilla, ens acompanya un nodrit grup de gent de Chiva, entre una cosa i altre eixim quant són tres quarts de huit.
primera parada de reagrupament
Arribats a Olocau, deixem els vehicles al costat del Parc de l'Arquet, dit així per què el parc és construït al voltant d'un arc, vestigi d'un antic aqüeducte romà, després de les fotos de rigor donem inici a la caminada quan falta un minut per a un quart de nou. El camí que portem coincideix amb el PR-V 8, sender de Marines a Mas de Tristany passant per Olocau, deixem arrere la urbanització de l'Arquet, caminant per pista encimentada, a la nostra esquerra deixem el Puntal de l'Antic Cementeri, fet un quilòmetre, deixem el ciment i seguim per pista de terra, en el proper quilometre, la pista transcorre paral·lela al Barranc dels Lladres, fets un poc menys de tres quilòmetres arribem dalt un collet i cruïlla de camins, ací ens endinsem per una senda pedregosa i amb forta pendent que en uns cinc-cents metres ens porta dalt les restes del Castell del Real.
iniciant la pujada al Castell del Real
El Castell d'Ali Maimó, també denominant Castell del Real de Vilaragut o Castell del Real, està situat en el municipi d'Olocau, en la comarca del Camp de Túria. Està declarat Bé d'interés cultural. Es tracta d'una fortalesa de l'època musulmana i s'utilitzava per a la defensa del nord de la ciutat de València enfront dels atacs d'Aragó, com altres castells de la zona, tals com els castells de Xelva i Morvedre. Hi ha referències de la seua existència en relats com la compilació històrica d'Ibn Idari, sobre la València del segle XI. També en la "Historia Roderici" es fa esment al castell en narrar una de les aventures del Cid. La "Crònica General",
en 1344, en tractar els mateixos fets, també hi fa referència al castelld'Olocau.
recinte superior des del recinte inferior
Aquest castell aconsegueix mantenir la seua importància fins al segle XIII, ja que es té constància d'haver estat una de les últimes fortaleses en rendir-se, durant la reconquesta realitzada pel rei Jaume I, després d'això va passar a poder cristià. De fet, en el llibre del Repartiment i també en un document de Jaume I de 1250, es parla del castell com Castell d'Olocau. Ja cap a finals del segle XIII, el 3 de febrer de 1286, Ramon Escorna, primer Senyor d'Olocau, va obtenir d'Alfons III d'Aragó el feu del castell, permetent-se-li en l'any 1287 reedificar-lo.
Pic de l'Àliga des del castell
El castell es troba entre els municipis de Marines i Olocau, a la part alta d'una forest, a uns 574 metres. Presenta la fortificació un perímetre irregular, adaptat al terreny. Dins d'aquesta fortificació es poden distingir dos recintes: un de major extensió, l'exterior, del qual només en resta la base  de  planta quadrangular i un aljub; altre interior, de planta trapezoïdal, que es troba situat en una prominència rocosa, i que conserva les principals dependències del castell.

Masia d'Olla en perspectiva
Visitat el castell tornem a desfer el tram de senda per anar a eixir altre cop a la cruïlla de camins i ens endinsem per una bonica senda que transita entre pins per la vessant obaga de la muntanya de El Castillo de 607 msnm,, entrem en terme de Marines i fets un poc menys de dos quilòmetres de senda tornem a eixir a una ampla pista, ací ja podem albirar a el lluny les ruïnes del poblat morisc de Masia d'Olla. La pista creua el Barranc d'Olla per un petit pont de ciment que fa que les aigües es remassen i creen un petit embassament de bucòlica bellesa. Arribem a allò que resta en peus del poblat, seguim uns pocs metres més i en un petit revol de la pista ens acomodem per procedir a l'esperat ritual del mos. Enllestisc de pressa el tema alimentari i mentre els altres acaben, faig una visita a les restes i els voltants del poblat.

el ritual del mos
La Torre d'Olla es troba junt amb el despoblat del mateix nom, en la Serra Calderona, en una zona pertanyent al municipi de Marines, de la comarca del Camp del Túria. Es troba a uns 5 quilòmetres al nord del barranc de Carraixet, prop de l'anomenat “Marines Vell”(actualment abandonat després de l'allau de pedres que va patir en 1957 i que va donar pas a la creació del Marines Nou). L'anomenat poblat d'Olla, del que la torre forma part, va ser una antiga alqueria islàmica de la qual encara queden restes del que va estar un sistema de reg. Com a conseqüència de l'expulsió dels moriscs, aquest llogaret va anar perdent població, malgrat la qual cosa, va ser habitada fins que es va abandonar definitivament en el segle XIX. De totes les seues construccions destaca sens dubte la torre, que a més de protegir el poblat servia de connexió amb el Castell del Real; el qual juntament amb els castells de Xelva i Morvedre, defensaven el nord de la zona de València dels possibles atacs dels cristians d'Aragó. Actualment tot el poblat està en un estat ruïnós malgrat que està declarat Bé d'interés cultural, amb anotació ministerial nombre: R-I-51-0010667, i data d'anotació 18 de juliol de 2001.
Masia d'Olla i la seua Torre
Jaime I d'Aragó, fa la seua primera donació d'aquest lloc al setembre de 1238 a Pedro Sánchez de Maraymón (encara que la alqueria va ser alçada amb posterioritat a la reconquesta cristiana de 1238),els seus descendents ho venen en 1359 a D. Mateo Mercer, almirall de la flota aragonesa. Més tard, al juny de 1368 la Cort de Governació de València autoritza la venda a favor d'Antoni de Vilaragut. L'any 1649 el comtat d'Olocau passa als Fenollet, per matrimoni de  Margarida de Vilaragut i Sanz, filla del Comte d'Olocau, amb Diego de Fenollet i Albinyana.
restes de l'antic sistema de rec morisc
La torre és de planta quadrada, el seu accés està a uns metres de la base, a nivell de la segona planta de l'edifici annexe, des del qual es pot passar, sent aquesta l'única entrada a la torrassa. El material emprat per a la seua construcció és maçoneria de pedra de roden i argamassa. La torre té dues plantes i les cobertes inclinades de teula moruna. La part baixa s'utilitzava per a resguard d'animals i l'alta per a habitatge. Amb el pas del temps es va ampliar en construir-se en els seus voltants corrals de bestiar, així com diferents habitatges, la qual cosa va donar lloc al fet que l'assentament arribara a tenir sis cases habitades amb uns 17 habitants l'any 1797.

dalt del Puntal de l'Isidre (foto propietat de Paqui)
Torne arrere a trobar el grup que ja estan preparant-se per reiniciar la caminada, tornem sobre les nostres passes un tram, arribem a una caseta de vigilants forestals, ací té l'inici un tram de senda d'uns cinc-cents metres  i que salvant un desnivell d'una cinquantena de metres, ens porta dalt del puntal de l'Isidre des d'on gaudim d'unes vistes espectaculars. Tornem a baixar i ara agarrem una ampla pista de terra que no deixarem fins a arribar a la Font dels Frares, tornem a caminar pel PR-V 8. Passada la font deixem la pista i ens endinsem per una bonica senda, ací bé el moment aventurer de la caminada, els guies s'adonen que la senda ens va apartant del "bon camí" i uns quants ens aventurem per dreceres i altres tornen arrere, uns i altres anem a eixir al Parc de l'Arquet sans i estalvis.

l'Arquet, restes d'aqüeducte roma
Ací la gent diu de parar a fer una merescuda cerveseta, després d'una estona de descans i de ferla petar, quant els organitzadors pregunten si hi ha gent que vulga pujar al Puntal dels Llops per fer visita a les restes del poblat ibèric, l'entusiasme, brilla per la seua absència, per la qual cosa es dona per acabada la caminada de hui, ens tornem a repartir pels vehicles i ja posem rumb envers Vilamarxant on arribem a l'hora prevista més o menys. Ha estat un altre matí passat en mig de la natura i de l'historia i com sempre en bona i agradable companyia.

dimecres, 8 de gener del 2014

PR-CV 258, SERRA DE LA CONCORDIA I CASTELLET DE BERNABE, LLIRIA (Camp del Túria)

Lloc inici caminada: Aljub Blanc, Rotonda al km 16 de la carretera CV-339, Llíria
Caminants:  Francesc
Data: 08-01-2014
Hora d’inici caminada: 07:56:53
Hora d’arribada: 14:22:37
Duració: 06:25:44
Temps en moviment: 04:39
Temps parat: 01:46
Alçada punt de sortida: 466 m
Alçada mínima assolida: 370 m
Alçada Màxima assolida: 594 m
Desnivell màxim: 224 m
Ascensió acumulada: 476 m
Descens acumulat: 458 m
Guany: 128 m
Distancia recorreguda: 19.68 Km
Velocitat mitjana: 3 Km/h (sense descomptar parades)
Velocitat en moviment: 4.2 Km/h.

poblat ibèric del Castellet de Bernabé
Cercant informació respecte al PR-CV 259, que porta dalt el cim de l'Ombria en terme de Llíria i en els estreps més nord-occidentals de la Serra Calderona, em trobe amb el PR-CV 258 o Ruta del Cavallo de l'Olivera, veig que passa a tocar de les restes del poblat ibèric del Castellet de Bernabé, d'ençà que vaig visitar el poblat d'Edetà dalt el tossal de Sant Miquel, tenia en cartera fer-li visita, així és que canvie de plans i decidisc realitzar el 258 en lloc del 259. M'adone que en gran part transita per la zona que l'estiu del 2012 va estar objecte d'un paorós incendi, d'aquesta manera seré testimoni del proces de recuperació de la zona. Malgrat tenir l'inici en altre lloc, veig que passa per la rotonda de l'Aljub Blanc on té l'inici el pr-cv 259, com ja la tenia localitzada, decidisc iniciar ací la caminada.
Aljub Blanc, inici i final de la caminada
Arribe a la rotonda, isc pel primer camí, aparque i ja done inici a la caminada quan falten tres minuts per les huit, agarre pel Camí del Cavallo de l'Olivera, el primer quilometre, és pràcticament pla, ara comença una suau però continua pujada que em porta a eixir a un collet i encreuament de camins. A mesura que el dia es fa més clar m'adone de les veritables dimensions que vare assolir l'incendi, com a nota esperançadora, el terra esta ple de petits plançons de pi, supose que producte de una sembra, agarre el sender de mes a la dreta que segons un pal indicador porta dalt del Puntal del Llop on es troba un mirador, arribat dalt comprove que la visió que es té d'ací és espectacular, abasta els 360º, llastima que el dia s'ha llevat emboirat i la visió especialment envers llevant no és gaire nítida,  desfaig camí fins a arribar altre cop a l'encreuament.
encreuament de camins abans de pujar al Puntal del llop
 De les tres opcions, agafo la del mig i m'endinso en el Camí del Cabrers, quan he fet poc menys d'un quilòmetre per aquest, les marques em fan deixar la pista i endinsar-me per un corriol que ix per l'esquerra per visitar el Corral dels Cabrers, durant tot el camí he anat deixant a banda i banda una munió de restes de cabanes, massets, corrals, aljubs i marges de pedra seca. cosa que dona idea de l'intensiu aprofitament que s'ha fet a través dels temps d'aqueixes terres. El corral presenta una característica que es repetira en altres dels corrals i masies que visiti al llarg del matí, quan quasi tot és derruït, resten en peus uns espectaculars arcs de mig punt que  donen a les restes una patina de senyoriu.
Corral del Cabrers
Torne a la pista i seguisc caminant, un quilometre més i deixe la pista  girant a la dreta per un altra, ara començe un suau davallar, quan porte en total un poc més de set quilometres, isc de la pista per visitar les restes del Corral del Capon, ací em trobe altre cop amb els arcs de mig punt. Torne a la pista i fet un poc més d'un quilometre sóc davant de les Bodegues Noves de Torres, açò de noves és un dir, ja que estan en desús i mig en ruïnes, a uns tres-cents metres s'albiren les restes de les Bodegues Velles que malgrat  la distancia a la que es troben, tenen un aspecte més senyorial. El lloc és també cruïlla de camins, les marques em porten pel de mes a la dreta per on seguisc caminant, fet un quilometre sóc davant l'entrada del Corral del Carretero.
entrada al Corral del Carretero
 El corral, o més bé masset, és envoltat de camps d'oliveres impecablement cuidats i destaca per la seua blancor, l'entrada es troba flanquejada per dos barrils, mentre prenia alguna imatge del lloc ix del masset una persona, ens saludem i amablement m'invita a passar cosa que faig, dintre si troba una altra persona, son pare i fill que s'estan prenent un descans de la feina d'esporgar les oliveres, a la paret exterior del mas hi ha una inscripció que diu "Año 1706"  pregunto si és així i em comenten que encara és més antic, però que varen aturar les investigacions pel costós que eren i em mostre una foto de la pagina del registre on consta la data,  també em comenta que sempre ha estat propietat de la família i que ha anat passant de pares a fills. Després d'una agradable estona de ferla petar, m'acomiado i seguisc caminant.
inscripció amb la data de 1706
Als pocs metres torne a girar a la dreta i agarre una altra pista que comença a pujar encara que de manera suau, fets uns cinc-cents metres les marques em fan eixir de la pista per un corriol, com supose que és per visitar les restes d'una edificació que es veu enlairada m'hi endinse i així és, arribe a les restes del Mas del Tomas, altre cop em trobe amb uns bonics arcs que es mantenen en peus en mig de la destrucció, vist el lloc m'incorpore de nou a la pista, el cuc de la gana ja esta fent-se de notar fa estona, per la qual cosa decidisc parar a fer el mos, apaivagat el cuc reinicie la caminada i en pocs metres sóc altra vegada a l'encreuament de camins on a primera hora m'he desviat per pujar al mirador del Puntal del Llop.
Mas del Tomas
Ací agafe un corriol que s'endinsa pel vessant oriental del Puntal del Llop, aquest és el primer tram de corriol en tot el matí, comença una davallada pronunciada al mateix temps que comencen a quedar arrere els troncs cremats i va predominant el verd dels bosc que va escapar als incendis. Torne a eixir a pista i sempre resseguint les marques del Pr vaig fent camí, passe pel davant de l'entrada de la Finca El Valle, deixe la pista per agarrar un altre tram de corriol, ací haig d'anar amb cura, és l'únic tram del seder que es presta a confusions, de fet, malgrat portar el track de la ruta, ací és el primer moment en què ho use. 
deixant arrere les conseqüències de l'incendi
 Torne a eixir a pista fins que gire a la dreta i ja agarre el Camí del Cavallo de l'Olivera per on camine un quilometre, arribat a una cruïlla de camins agarre el de l'esquerra que em portara a eixir a la carretera CV-339, camine un poquets metres per ella i m'endinse en un de tants  camins que menen als camp de conreu, vorejant aquests i camp a través al final, arribe davant l'entrada del poblat iber del castellet de Bernabe,  sabia que roman tancat per un filat i que per fer-li visita s'ha de contactar amb Turisme de Llíria, tenia l'esperança que es pogués albirar quelcom a través d'aquest, em trobo que no, les restes queden enlairades i no es veu res.
entrada al poblat ibèric
El Castellet de Bernabé és un hàbitat emmurallat de poc mes de 1.000 m2, assentat sobre un turó poc elevat. Una rampa enllosada salva el desnivell des de la base del vessant fins a les portes del poblat. A l'interior l'urbanisme de carrer central sembla destinat a afavorir la circulació de carros fins al cor del poblat. Les recerques han distingit en aquest recinte tres sectors diferenciats.El quadrant N.E.està ocupat per una gran habitatge aristocràtic amb entrada particular. Consta d'un espai domèstic d'estar, una capella, un molí, un rebost i un androon o habitació de l'home. En el N.O. una sèrie d'espais de producció i serveis (tallers, graners ...) convergeixen radialment cap a una porta triangular. Finalment, al llarg del carrer central se situen els habitatges i rebosts d'una dotzena de seguidors amb les seues famílies.

El Castellet de Bernabé va representar en els segles IV i III a. de C. un tipus d'unitat socioeconòmica que avui dia denominaríem “mas”. En definitiva, aquest poblat ibèric es pot definir com un mas ocupat per un llinatge terratinent, i una desena de famílies dedicades a la posada en valor agrícola i ramadera de les terres circumdants, en total no més d'unes 50 persones. Tot sembla indicar que en temps normals el pes de la gestió de la finca va descansar en les espatlles de l'esposa de l'aristòcrata.
Castellet de Bernabé, un dels habitatges
 Per sort, quan després de rodejar tot el filat iniciava la retirada, arriba un cotxe i baixa un operari que semble ve a fer alguna cosa o a donar un cop d'ull, parlem i en veient la situació s'ofereix a obrir la porta amb la meua promesa que aniré ràpid, dono un tomb i trec algunes imatges el mes de pressa que puc, li agraeixo el favor i ens acomiadem. Ara ja es tracta de tornar a la carretera i per aquesta, fer poc menys d'un quilometre que manca per arribar a la rotonda de l'Aljub Blanc on he deixat el vehicle aquest mati, aprofito per prendre unes imatges del lloc, ja que a primera hora era del tot impossible per la manca de llum

carrer del poblat ibèric
Malgrat el lamentable espectacle de quilometres i quilometres de bosc cremat i malgrat que el 90% de la caminada transcorre per pistes, torno satisfet de l'eixida, ha estat un passeig per la natura encara que ferida, la cultura i les tradicions agrícoles i per la historia, que mes es pot demanar, ara només em queda que pujar al vehicle i posar rumb envers Vilamarxant.

dijous, 2 de gener del 2014

PUJADA A LA RODANA DEL PIC (per veure llevar-se el dia) Vilamarxant, camp del Túria

Lloc inici caminada: Urb. Mullo de Crusa, Vilamarxant, Camp del Túria
Caminants:  Francesc
Data: 02-01-2014
Hora d’inici caminada: 06:49:46
Hora d’arribada: 10:03:23
Duració: 03:13:37
Temps en moviment: 02:42
Temps parat: 00:31
Alçada punt de sortida: 103 m
Alçada mínima assolida: 100 m
Alçada Màxima assolida: 321 m
Desnivell màxim: 221 m
Ascensió acumulada: 224 m
Descens acumulat: 248 m
Guany: 218: m
Distancia recorreguda: 11.63 Km
Velocitat mitjana: 3.6 Km/h (sense descomptar parades)
Velocitat en moviment: 4.25 Km/h.
a la recerca del sol perdut
Com vàrem passar el cap d'any fora, m'havia proposat que avui em llevaria ben aviat i pujaria   a  la  Rodana del Pic per veure eixir el sol, dit i fet, sona el despertador a dos quarts de set i quan manquen deu minuts per les set isc de casa, nomes eixir ja sóc conscient de què  no veure pas eixir el sol,  el cel esta ben encapotat i amb poques ganes de millorar, bo, almenys veurem com es fa clar. Vaig a trobar l'Itinerari Eqüestre i amb l'ajuda de la llum d'un frontal comence a caminar en plena foscor, isc al camí de les Plantades i per estalviar energia apague el frontal, ja que aquest tram és per pista asfaltada.
Tenia previst arribar fins el búnquer i resseguir un tram de les trinxeres abans de donar inici a la pujada, degut a  anar  a les fosques  passo  de llarg  el desviament i  seguisc  pel  Camí de la Ferradura, quan s'acaba l'asfalt m'adone del fet i dubte entre si tornar arrere o seguir, decidisc seguir endavant, encenc altre cop el frontal i m'endinse dintre el bosc.
banderola dalt La Rodana del Pic, 321 m.
Sempre auxiliat per la llum del frontal vaig fent camí, el corriol és estret i amb molta pedra, per la qual cosa se té a anar amb compte, quan manquen uns cent metres pels quatre quilòmetres, ix per l'esquerra el corriol que la gent de Senderistes han batejat com "Senda de los Novatos" semble que quan algú es vol incorporar al grup el fan pujar per ací, si supera la prova l'accepten, si no.............. Faig els pocs metres que manquen per arribar dalt el cim, arribat no puc fer altra cosa que gaudir amb la visió de tot el pla al·luvial que conformen el camp del Túria, l'Horta Nord i el Camp de Morvedre, tot ell guarnit amb milers de llums de tots colors que destaquen en la foscor.
aljub a la confluència Camí del Massis amb PR-V175
Faig una mica de temps, no tant per si els núvols es fessen fonedissos, cosa que done per impossible, com per què almenys de baixada, no hagué de fer servir el frontal, quan considere que es veu el suficient inicie la baixada, agarre el Pr en direcció al Camí del Massis, arribat a aquest, em desvie per fer unes fotos a l'aljub dels caçadors, ara ja seguisc per l'ampla pista en direcció de Bassa Barreta, per tal de treure un poc de monotonia deixe la pista i m'endinse en la Senda Adaptada fins a eixir davant del Corral de Bassa Barreta, gire envers la dreta i en poquets metres em trobe davant de Bassa Barreta i el seu insigne Pi.
"Senda Adaptada" per a persones amb discapacitats
Després d'uns pocs minuts de descans gaudint del lloc, reinicie la  caminada posant rumb envers casa, ara es tracta  de  fer els quilòmetres  que  sense res a  destacar  em  portaran  de tornada, quan  només manque un quilòmetre aprox. i per variar un poquet, en lloc de tornar per l'Itinerari Eqüestre, gire envers l'esquerra i seguisc pel Camí de les Plantades fins a arribar a l'esplanada que es troba davant de l'antic viver, ací deixe l'asfalt i agarre el corriol que porta a eixir a la part alta de la urbanització, ja nomes és qüestió de fer els últims metres fins a arribar a casa quan són les deu del mati. No he vist eixir el sol, malgrat açò, ha pagat la pena el fet de deixar el llit a hores tan "intempestives".

P.D. Les fotos estan fetes amb el movil, entre açò i la manca de llum, deixen molt que desitjar.