Pàgines

dilluns, 24 de novembre del 2014

ESTRECHOS DEL RIO EBRON, D'EL CUERVO AL TORMON (COMUNIDAD DE TERUEL, TERUEL)

Data: 24-11-2014
Lloc inici caminada:  Zona de picnic Riu Ebron, El Cuervo, Teruel
Lloc final caminada:  Zona de picnic Riu Ebron, El Cuervo, Teruel
Caminants: Francesc
Hora d’inici caminada: 09:06:05
Hora d’arribada: 15:27:13
Duració: 06:21:08
Alçada punt de sortida:939 m
Alçada mínima assolida: 924 m
Alçada Màxima assolida: 1118 m
Desnivell màxim: 194 m
Ascensió acumulada:781 m
Descens acumulat: 787 m
Guany: 178 m
Distancia recorreguda: 15.96 Km
Velocitat mitjana: 2.5 Km/h (sense descomptar parades)

salt d'aigua de Calicanto, detall
Feia temps que volia fer aquesta ruta motivat per les imatges i els comentaris que n'havia sentit, la distancia i el temps a emprar en el desplaçament, em frenaven a l'hora de decidir-me, uns 320 km i quasi quatre hores entre anar i tornar no és quelcom a menystenir. Per fi, fa tres setmanes em decidisc, prepare tots els estris i me'n vaig a dormir pendent del cel, em lleve i veig que cauen quatre gotes, això no ha d'espantar un "experimentat senderista" em dic, així que puge al cotxe  i pose rumb envers El Cuervo. Quant porte fets a prop de 100 km. veig que la pluja va en augment i que el cel és més negre que el carbó, amb dolor done mitja volta i torne a casa.
Los Chorros, El Cuervo, Terol
Hui tocava tornar a intentar-ho, el servici meteorològic no preveia pluges, si mes no, abundants, així doncs torne a fer tot el ritual de preparar la motxilla això si, sense oblidar de posar la capellina, no fora cas......, em lleve i després d'un frugal desdejuni agafe el cotxe quant son dos quarts de set del matí. Vaig a trobar primer l'A-3 que deixe per la N-330, arribe al Rincon de Ademuz petita illa de territori valencià envoltat per terres de Cuenca i de Terol. Entre en terres de Terol i arribe a El Cuervo, Ací pare el cotxe a l'eixida del poble, a la zona que n'hi diuen Los Chorros a causa d'un bonic salt d'aigua que allí es troba.
primer pont a creuar hui
Mentre cerque on deixar el vehicle un veí del poble que passeja em comenta que si seguisc endavant, m'estalviaré tres quilòmetres de pista sense cap interes, tenia pensat iniciar la ruta ací, però fa uns dies en el bloc de l'Emilio Vera CAMINANDO HACIA LAS ALTURAS vaig llegir que quasi se'ls fa fosc, açò fa que seguisca les indicacions del veí i em dirigesca a trobar la zona de pícnic del Pozo de la Olla on deixe el cotxe i done inici a la caminada. Durant el trajecte m'adone que no pense lo mateix que l'amable veí, veig algun raconet que altre dignes de ser contemplats.
tram d'esglaons que equipen la pujada als miradors
Aparque i ja done inici a la caminada quan passen sis minuts de les nou,  creue el primer d'uns quants ponts per on aniré jugant amb l'Ebron durant tota la ruta, ací ja em trobe amb lo que serà la tònica de la caminada, el sender és tot un constant pujar i baixar, tant és així que malgrat el desnivell només siga d'uns dos-cents metres, el desnivell acumulat és de prop de huit-cents, ací que toca pujar per arribar dalt d'un parell de miradors d'on es pot gaudir d'unes bones vistes d'aquesta part de Los Estrechos. Torne a baixar i torne a creuar el pont i sempre seguint les indicacions vaig fent camí.
un de tants trams d'escales amb que esta equipat el recorregut
Puge unes escales de fusta i continue pel congost. Durant el recorregut trobe alguns exemplars de savina (Juniperus thurifera), creue diversos ponts, arribat a la zona més angosta, coneguda com a Estrechos del Cañamar, una sèrie de passarel·les i escales de metall ancorades a la roca em permet continuar la ruta. Creuat aquest tram, el congost s'obre una mica i el sender puja pel marge esquerre allunyant-se del llit del riu. Quan el sender es torna a apropar al riu, a la zona coneguda com la Fonseca,  trobe  un espectacular pont natural de travertí. Es pot baixar per un corriol fins al riu per veure el pont per sota, i després tornar dalt i creuar pel damunt del pont per passar al marge dret. 
pont natural de La Fonseca vist des de baix
El sender torna a pujar i s'allunya de la llera del riu, que ara contemple des de dalt, com un profund tall efecte del pas de l'aigua al llarg dels anys. Després el sender torne al nivell del riu prop de les poques restes del que sembla haver estat un molí. Torne a resseguir el curs del riu fins a arribar a una paleta que indica la direcció al salt d'aigua de Calicanto, Em desvie i després de deixar enrere un vell molí fariner arribe al salt. La quantitat d'aigua no és massa, malgrat açò el lloc és encisador. Una vegada he gaudit de la visió, decidisc que és un bon lloc per fer el mos del matí.
 
passeres de ferro a Los estrechos del cañamar
Des de la zona del molí torne al pal que indicava el camí al salt apartant-me del riu Ebrón pel Barranco de la Tejeria fins a sortir a una pista que uns pocs metres més endavant he de deixar per agafar un succint sender a l'esquerra. Aquest surt a una pista que es transforma en sender, sender que seguisc fins que un pal indicador em desvia cap al pont de la Fonseca, el pont natural pel qual he passat abans. Un cop al pont ja es tracta de continuar el recorregut per la mateixa ruta que a l'anada.
Salt d'aigua de Calicanto
 Arribat al Pozo de l'Olla on he deixat el vehicle, comprove que només passen uns pocs minuts de dos quarts de tres i que fa poc que he fet el mos de mig matí, decidisc fer un tram de la part de ruta que aquest matí he fet amb el cotxe així doncs deixe la motxilla al cotxe i encamine les meues passes com si volguera tornar caminant a El Cuervo, com havia entrevist aquest matí, hi ha racons que es mereixen que perdes uns minuts contemplant-los, petits salts d'aigua, rústecs ponts a base de troncs .......... tot ell amanit amb la bellesa que amb què dota  la tardor als boscos  de caducifolis.
un dels ponts de fusta que es troben al llarg de la ruta
Arribe fins a on el riu creua la pista per un pas a gual per a vehicles i agosarats senderistes, els no tan agosarats tenen un rústec pont de fusta uns pocs metres més enllà, done mitja volta i desfaig camí fins a arribar altre colp al cotxe, ací aprofitant les taules menge part de les viandes que portava. Enllestit puge al vehicle i pose rumb envers El Cuervo, arribat que hi sóc, pare a Los Chorros per treure alguna foto del lloc, torne al vehicle i ja em dirigisc cap a Vilamarxant. Supose que cada estació dotara al lloc del seu encant, encara que dubte que puga superar aquestes sensacions de les quals he pogut gaudir hui.

diumenge, 16 de novembre del 2014

ALTO DE LAS BARRACAS, 1837 M. AMB SENDERISTES LES RODANES (RINCON DE ADEMUZ)

Data: 16-11-2014
Lloc de trobada: Punt habitual de trobada
Lloc inici caminada: Puebla de San Miguel, Rincon de Ademuz (País Valencià)
Lloc final caminada:  Puebla de San Miguel, Rincon de Ademuz (País Valencià)
Caminants: Porrina, Lucia, Raul, Paqui, Jose Miguel, Tere, Renato, Encarna, Victor, Mila, Francesc, Maria, David, Lola i Reme
Hora d’inici caminada: 08:14:17
Hora d’arribada: 15:39:56
Duració: 07:25:39
Alçada punt de sortida:1099 m
Alçada mínima assolida: 1084 m
Alçada Màxima assolida: 1837 m
Desnivell màxim: 753 m
Ascensió acumulada: 962 m
Descens acumulat: 959 m
Guany: 737 m
Distancia recorreguda: 23.15 Km
Velocitat mitjana: 3.1 Km/h (sense descomptar parades)
fent el cim
Dins el calendari d'eixides mensuals de Senderistes Les Rodanes, hui estava prevista la pujada al sostre del País Valencià, Alto de las Barracas, que es troba a la comarca del Rincon de Ademuz, sent conscient de la duresa del desnivell no tenia clar participar-hi, divendres truque al Raul, ell junt amb el Porrina varen fer l'eixida d'exploració prèvia a la caminada de hui, també sap de les meues limitacions, li demane que em done la seua sincera opinió, ara, no puc menys que agrair-li que aconseguira llevar-me les pors de sobre i fer que em decidira a participar.
el grup a la plaça de san Miguel abans d'iniciar la caminada
A causa de la distancia, hui l'hora d'eixir és a les 6,15, a la fi, som dotze senderistes així que toquem a quatre per vehicle, passant uns poquets minuts de l'hora  pugem en els vehicles i ens dirigim a trobar La Puebla de San Miguel que es troba a la comarca del Rincon de Ademuz, arribem després d'un ultim tram de carretera d'eixos que et deixen l'estomac un poquet......., remogut, ho dic per què així em sent jo en baixar del cotxe. Ací ens esperen la Lola, la Maria i el Victor, coneguts del Raul i que caminaran amb nosaltres hui. Els termòmetres dels cotxes marquen entre 3º i 4º així que ens hem d'abrigar bé.
ermita de La Purisima
 Quan és un quart de nou donem inici a la caminada, ja d'entrada m'adone de quina serà la tònica de la ruta fins a arribar dalt de l'Alto de las Barracas, amb les cames encara fluixes pel mareig, comencem a pujar per una empinada senda, un poquet més d'un quilòmetre i arribem a la Fuente del Javandal, aquesta, com totes les fonts que anirem trobant tenen annexat un abeurador, senyal inequívoca junt amb les restes de corrals, de la importància que en altres temps havia tingut el pasturatge. Un quilòmetre més i la senda va a eixir a una pista per la qual seguim pujant. Un altre quilometre i arribem a un encreuament, girem a l'esquerra i fem uns quatre-cents metres fins a arribar al mirador de Mirar Bueno.
Puebla de San Miguel des del mirador de Mirar Bueno
Aquest és un mirador que es troba a uns 1350 m. d'altitud i des del que es tenen unes magnífiques vistes de la Vall de San Miguel amb la Puebla al vell mitjà i també de bona part del massis del Javalembre, vist el lloc i havent gaudit de les vistes desfem l'ultim tram i tornem a la pista per on seguim el nostre caminar, uns pocs metres endavant eixim de la pista i per senda arribem al paratge conegut per Las Blancas. Durant tot el camí hem pogut gaudir d'una vegetació on la savina albar es barrejava amb el pi roig, a poc a poc la savina ha anat prenent protagonisme al pi.
bosc de savina i pi roig
El paratge de Las Blancas es troba situat a 1.450 m d'altitud i deu el seu nom  al color blanquinós tan característic del tronc de les savines que el poblen. Les Blanques és un conjunt monumental de savines on  destaquen tres exemplars per la seua grandària i amb uns 800 anys de vida mitjana. La forma d'aquests exemplars també difereix una mica de la natural de la seua espècie, a causa dels agents climàtics que els han afectat al llarg dels anys: tempestes, vent, neu ... i a les podes rebudes per al seu aprofitament ramader. Un poquet separat trobem un altre gran exemplar que com que semblava voler obrir-se per la meitat, li han col·locat unes gaiates per tal d'evitar-ho, al seu costat es troba la Fuente Las Blancas i el seu abeurador. 
un dels exemplars de savina que conformen Las Blancas
Després de gaudir del lloc i omplir-nos de forces tel·lurites a partir d'abraçar els immensos troncs, reiniciem la caminada tornant a la pista, fets uns dos quilometres i en arribar a la Collada Vieja aprofitem un pla amb innumerables pedres que ens serviran de seients i procedim a fer el mos del matí entre rialles i converses disteses. Enllestit el mos continuem la caminada ara per senda que durant una estona ressegueix el Barranco de la Saladilla. Quan portem fets uns onze quilometres arribem al Collado del Buey on es troba un rústec refugi de pedra que ens fa vindre al cap La Casita de la Heidi, d'ací estant ja podem albirar el vèrtex geodèsic de l'Alto de Barracas.
refugi de Collado del Buey, al fons, l'Alto de las Barracas
Ara comença un quilòmetre que potser per la pendent acumulada que portem a les cames, potser pel pronunciat desnivell...... La qüestió és que és el tram que més esforç em costa de lo que portem fet fins ara. L'Alto de las Barracas o Cerro Calderón, és el sostre del País Valencià amb 1.837 m s.n.m. El cim s'eleva uns 20 m per damunt del mític Penyagolosa. Es troba entre la comarca del Racó d'Ademús i la província de Terol i s'emmarca dins de la serralada de Javalambre. Ací dalt reina la satisfacció per la fita aconseguida, gaudim de les vistes, ens fem tota mena de fotografies i mentre, alguns recuperem l'alé perdut.
vèrtex geodèsic, Alto de las Barracas
En veient que ja són les 13 hores i que ens queda per davant un bon tram de sender, donem inici a la tornada, això si, ara sempre de baixada, el primer quilometre i mig és per pedregosa senda que es va obrint pas per entremig de savines i savines rastreres, fet aquest tram ja ens incorporem a pista per fer uns quants metres fins a arribar a una bifurcació amb una paleta que indica el camí al Pino Vicente, l'agafem i arribem fins al majestuós pi.
El Pi de Vicente Tortajada o de les Tres Garras (conegut popularment com a "Pino Vicente") deu el seu nom al guarda forestal de la zona que va impedir la seua tala per a llenya quan ja havien marcat el seu troc com a arbre a tallar, semble que la seua edat és d'uns 250 anys.
Pino Vicente, perspectiva des de la base
Tornem a la pista i seguim el seu davallar, a pocs metres es troba el desviament que ens portaria fins al Cerro Gavilan i la seua caseta de vigilància, estava previst arribar-hi però en veient l'hora decidim obviar-ho, ara ja es tracta de caminar per la Senda del Vizco, ampla pista amb trams de terra i amb trams de ciment per evitar les escorrialles produïdes per la pluja junt amb els forts desnivells. Quan portem fets uns vint-i-dos quilometres eixim al quilòmetre 19 de la CV-363 a tocar de l'ermita de San Roque, aquesta és una ermita quasi idèntica a la de la Puríssima que hem visitat només començar la caminada aquest matí, fem els últims metres que ens separen de la plaça de san Miguel on es troba el bar on hem encarregat el dinar on arribem quan passen uns minuts de dos quarts de quatre.
ermita San Roque
Ens entaulem i ens dediquem a omplir el pap comentant les incidències, els bons moments i les sensacions acumulades durant el dia, Enllestit el dinar i després d'una agradable sobretaula ens aixequem i anem a trobar els vehicles, petons, abraçades i comiats precedeixen al repartiment entre els vehicles i posar rumb envers Vilamarxant on arribem als vols de les 19 h. Hem eixit a les fosques i tornem a les fosques, ha estat un dia ple de satisfaccions malgrat l'esforç que ha representat per a mi el desnivell de practicament 1000 m. acumulat

dilluns, 10 de novembre del 2014

RETROBADA AMB LA SAUVA NEGRA EN COMPANYIA DELS TROTACAMINS DE MARTORELLES

Data: 09-11-2014
Lloc de trobada: Av. Piera davant la masia
Lloc inici caminada: Plaça Abat Escarre, Castellcir, Moianes
Lloc final caminada:  Plaça Abat Escarre, Castellcir, Moianes
Caminants: 12+1
Hora d’inici caminada: 09:00:54
Hora d’arribada: 13:57:21
Duració: 04:56:27
Alçada punt de sortida:697 m
Alçada mínima assolida: 612 m
Alçada Màxima assolida: 893 m
Desnivell màxim: 281 m
Ascensió acumulada: 459 m
Descens acumulat: 407 m
Guany: 195 m
Distancia recorreguda: 13.26 Km
Velocitat mitjana: 2.7 Km/h (sense descomptar parades)
Sauva Negra
Aquest cap de setmana pujava a Barcelona a visitar a la família, coincidint amb la meua estada, els Trotacamins de Martorelles tenien prevista la caminada mensual, aquest colp tenien programat visitar el Castell de Castellcir també conegut com a Castell de Popa i passejar per la Sauva Negra. Malgrat haver visitat el lloc uns quants colps, no vare dubtar ni un moment en agregar-me, tant com per retrobar-me amb la gent, com per què el lloc té un encant que fa que no et canses de visitar-ho.
el grup abans de començar a caminar
Diumenge quan mancaven quinze minuts per l'hora d'eixir ja estava jo davant la Masia Carranca, no fora que marxaren sense mi, a poc a poc arriba la gent, salutacions, encaixades i petons varis i quan passen uns minuts de les huit ens repartim en els vehicles i posem rumb envers Castellterçol on hem quedat amb el Jose Maria Baró que ve de Cànoves i Samalús. Arribem, ja ens espera el Jose Maria, més salutacions i tornant als vehicles fem els pocs quilòmetres que ens separen de Castellcir, aparquem a prop del punt d'informació i donem inici a la caminada quan són les nou del matí. 
balma al Torrent d'Esplugues
De principi la pista va resseguint el Torrent del Rossinyol durant un quilòmetre aproximadament, mig quilometre més i ens surt al pas el Torrent d'Esplugues per on el Jose Maria ens "convida" a endinsar-nos uns pocs metres fins a arribar a una petita balma per on cauen uns prims rajolins d'aigua, vist el lloc tornem a la pista i seguim en direcció a Sant Andreu de Castellcir on arribem després de passar per la Bassa Gran de Ca l'Antoja i aturar-nos a fer unes fotografies.
Sant Andreu de Castellcir
L'església de Sant Andreu de Castellcir es troba emplaçada a la falda oest de la serra de Roca Sitjana, molt propera a la riera de Castellcir (el futur riu Tenes). L'edifici, tot i representar el centre neuràlgic del municipi en els seus orígens, es troba allunyat de l'actual nucli urbà.
L'església apareix documentada des del 939, i l'any 1011 ja constava com a parròquia de ple dret. Més endavant es va construir un nou temple consagrat el 1032 pel bisbe i abat Oliba, i és l'edifici que ha arribat fins avui en dia, amb substancials modificacions, que han suposat una important mutilació de l'església primitiva.

Bassa Gran de Ca l'Antoja
Tornem sobre les nostres passes i agafem la pista que passa a tocar de Ca l'Antoja, fets uns quatre quilometres arribem a una bifurcació, obviem la pista de l'esquerra que sera per on tornem i agafem la pista de la dreta que deixem uns pocs metres més endavant per endinsar-nos en un corriol succintament indicat per unes fites de pedra que ens porta als peus del Castell de Castellcir en un tram que malgrat les baixes temperatures ens fa suar per culpa del seu desnivell. Arribem dalt el castell on podem gaudir del lloc i de les vistes mentrestant ens apliquem a la sempre grata tasca del mos matinal.
Castell de Castellcir o de la Popa
El castell de Castellcir, o Castell Cir, és un castell romànic del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Vallés Oriental. És un monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interés Nacional del patrimoni català. Documentat des de l'any 1014, la seua principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular.
El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX, com es pot apreciar en les fotografies conservades d'aquella època. En bona part, pel fet que, deixant de ser castell, va esdevenir masoveria i com a tal es mantingué habitat fins a gairebé mitjan segle XX. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. Ara bé, des del seu abandonament definitiu la degradació ha augmentat exponencialment, fins a arribar a l'estat actual.

deixant constància del pas dels Trotacamins
Vist el lloc i enllestit el mos reiniciem la caminada primer per costerut corriol fins a anar a eixir a pista en el lloc conegut com a Pla Bruguer, d'ací ens arribem fins al Coll de Sauva Negra, ara iniciem un suau davallar per un emboscat corriol fins a eixir a la Font de Sauva Negra. La Sauva Negra és un petit espai natural (110 ha) protegit dins del Pla d'Espais d'Interés Natural. Aquest paratge atresora un dels boscos més diversos i atractius de les comarques barcelonines. Faigs, roures, pi roig, blades, aurons, moixeres i avellaners, són només un tast de la gran diversitat d'arbres caducifolis, que donen color a la tardor en aquesta fondalada.

Font de Sauva Negra
El lloc, és encisador a mes no poder, malgrat mancar uns dies per gaudir d'una paleta de grocs, ocres, taronges i marrons dels caducifolis entremesclant-se amb el verd dels perennifolis, especialment el pi roig, alguns tasten l'aigua ferruginosa que brolla de la font, omplerts els sentits de tanta bellesa, re-iniciem la caminada en un suau davallar per un corriol que creua tot el bosc anant a eixir a la pista inferior, si tombàrem envers la dreta, en poc més d'un quilòmetre arribariem a les runes de l'antic cenobi de Santa Maria Savall, com no estava previst, girem a l'esquerra i després de creuar una porta pel bestiar, eixim al Pou Cavaller.
el grup a les restes del Pou Cavaller
Aquest, era en  l'antiguitat una poua de glaç de la que solament en resten alguns trams de les parets perimetrals, ara sempre caminat per pista seguim en direcció a Castellcir, creuem el torrent pel Pas de la Tuna que gràcies al minso cabal es pot creuar sense cap complicació, xino xano i comentant la bellesa dels espais visitats arribem altre colp a Castellcir no sense que abans, alguns facen una gens menyspreable collita de bolets, arribats a on tenim els vehicles, ens acomiadem. Alguns decidim parar a complimentar una d'aquelles tradicions dignes de ser conservades......., la sempre ben merescuda cervesa.

dimecres, 5 de novembre del 2014

ZAGRA-BARRANCO DE BERCOLÓN-LA TOSQUILLA-LA JUNCANILLA-ZAGRA, (TUEJAR-TITAGUAS, ELS SERRANS)

Data: 05-11-2014
Lloc inici caminada: àrea de lleure de Zagra (Tuejar)
Lloc final caminada: àrea de lleure de Zagra (Tuejar)
Caminants:  Francesc
Hora d’inici caminada: 08:12:03
Hora d’arribada: 14:46:57
Duració: 06:34:54
Alçada punt de sortida:547 m
Alçada mínima assolida: 547 m
Alçada Màxima assolida: 886 m
Desnivell màxim: 339 m
Ascensió acumulada: 837 m
Descens acumulat: 815 m
Guany: 338 m
Distancia recorreguda: 19.96 Km
Velocitat mitjana: 3 Km/h (sense descomptar parades)

El final del verano................
Ahir tenia previst eixir a caminar, quan va sonar el despertador a les sis vaig comprovar que plovia bastant, així que  decidí deixar-ho per hui. És ben veritat que l'home proposa i la natura fa el que li rota, pluja a part, tenia preparada una caminada per fer el comiat d'aquesta pròrroga que ens ha donat l'estiu, vaja, d'aquelles on en acabar et pots donar una remullada ja siga parcial o total. La idea era arribar-me fins a Zagra. Zagra és un àrea de lleure que es troba a tocar del riu Túria i dintre el terme municipal de Tuejar. D'ací estant, primer tenia pensat recórrer el Barranc de Bercolón on es troben un seguit de salts i gorgs que si tens la sort que porte aigua, són una meravella.
salt i gorg al Barranc de Bercolón
Anant al gra, hui em lleve i després d'un frugal desdejuni, isc al carrer puge al vehicle i vaig a trobar la CV-35 per on m'aprope a Titaguas, abans d'arribar i deixat enrere el punt quilomètric 78 agafe el Camí de Zagra que ix per l'esquerra, ara es tracta de fer uns 10 quilometres per pista amb trams en bon estat uns i altres no tant, arribe a Zagra quan passen uns pocs minuts de les huit, deixe el vehicle i vaig a trobar el pont que creua el Túria per dirigir-me a trobar el Barranco de Bercolón. Travesse un pas canadenc i als pocs metres deixe la pista per endinsar-me en un corriol que ressegueix el Barranco de Bercolón.

un altre salt d'aigua al Barranc de Bercolón
El corriol va resseguint en tot moment el barranc hui pràcticament eixut,  fets uns cinc-cents metres arribe al primer salt, baixa un minso cabdal d'aigua per culpa de la "pertinaz sequia", malgrat tot suficient per copsar la bellesa del lloc, seguisc trepant pel corriol amb algun tram un xic compromés i vaig gaudint de racons que paga la pena de visitar, semble que el lloc és freqüentat pels amants del barranquisme cosa de la qual donen fe unes quantes argolles fixades a la roca. La majoria de la gent ho deixa ací, però si segueixes barranc amunt i després de fer un quilòmetre a través d'esglaons naturals, arribes al Salto del Conejo, que tot i estar completament sec és d'una espectacularitat impressionant.
Salto del Conejo, eixut i malgrat açò, impressionant
Vist el lloc inicie la tornada envers Zagra encara que ara m'estalvie de desgrimpar per les roques i agafe el Camí de Sinarcas a Zagra, creue el pont i gire envers l'esquerra per la Pista de Zagra sempre resseguint el Túria que baixa de color xocolate a causa de les fortes  pluges caigudes aigües amunt. Ara s'inicia un tram de pista que té en tot moment el Túria a l'esquerra i per la dreta van eixint al pas tota una munió de fonts cada una més singular que l'anterior, Fuente Nueva, Fuente Mojonera, Fuente los Baños, després de deixar a la dreta unes costerudes escales per on ix una variant del PR-V41, arribe a La Tosquilla.
Fuente Nueva
La Tosquilla és un indret on en temps passats se situava un molí fariner que aprofita la força del Túria per moure les rodes, el progres va deixar fora d'us el molí, temps més tard s'hi va instal·lar una piscifactoria aprofitant les aigües d'una deu propera (Fuente los Baños) es varen construir una seria de basses intercomunicades entre elles, la piscifactoria també va deixar de funcionar i ara les basses sempre plenes d'una fresca i transparent aigua són un lloc on poder refrescar-se a l'estiu, cosa que jo tenia previst fer en acabar la caminada.
antiga piscifactoria de La Tosquilla
Deixe enrere l'antiga piscifactoria i fets uns quants metres mes, em surt al pas un altre original font de formes helicoïdals de la que no he pogut esbrinar el nom,  seguisc  i més endavant arribe a lo que queda d'un refugi de fusta que va cremar, obra d'uns vàndals o per un imprudent descuit, ara el riu s'encaixona i la pista es converteix en senda que inicia una constant pujada que gràcies a un seguit de marrades es fa de millor transitar, semble que aquest, era un dels camins per on els animals de càrrega pujaven i baixaven del molí en temps passats.
Fuente Juncanilla
Arribe a l'Alto de la Juncanilla quan porte fets uns set quilometres, a la dreta de la pista es troba la Fuente de la Juncanilla i el seu abeurador annexe, ara sempre per ampla pista vaig caminant en suau i constant descens fins a arribar a l'àrea d'acampada d'El Molinillo, lloc amb taules, fogons, lavabos i tota mena de servicis, he de continuar per la dreta, però abans em desvie uns quants metres a l'esquerra per arribar a una altra àrea de lleure, la de La Caballera, la zona és mut testimoni dels canvis en les formes d'esbarjo de la gent. bancs, fogons, una gran piscina que rep l'aigua d'una deu que brota i cau per uns tobogans, tot ell en estat d'abandó.
piscina a la zona de lleure de La Caballera
A pocs metres de les instal·lacions trobe un refugi de fusta idèntic al que es va cremar a La Tosquilla, presenta clars indicis d'actes vandàlics però és mínimament habitable en cas de necessitat. Torne enrere i creue l'àrea d'El Molinillo,  per damunt d'uns troncs creue el Barranco de la Hoya i m'endinse en una senda que el va resseguint en un constant ascens sempre seguen les marques del PR-V220. La senda ix a una pista que agafe per la dreta, als pocs metres les marques giren a l'esquerra, mire el mapa i veig que si seguisc  dret, reduiré els quilòmetres a fer, donat que en el primer tram de la caminada he emprat molt de temps entre fotos i grimpades, opte per seguir pel dret.
refugi de fusta, un poquet atrotinat, però en peus
Ara transite per un tram de pista d'aquelles que a l'estiu et deixen ben socarrat, poca o nul·la vegetació, semble que han tallat els arbres i matolls per a fer una rassa pels incendis, entre açò i el suau però constant pujar, fa que sue malgrat la baixa temperatura. Quan porte fets uns quinze quilometres sóc al punt més alt de la caminada, ara té inici un en principi suau davallar, als pocs metres la pista conflueix amb les marques del PR-V41 que ja no deixaré fins al final. Ara la pista transita per la zona obaga de Los Boteares lo que fa que la vegetació siga ubèrrima i el caminar agradable.
zona de lleure Los Molinicos, Barranco de la Hoya
Dos quilòmetres més endavant i en un gir de la pista, les marques del PR l'abandonen per la dreta per una senda que inicia un fort davallar apaivagat per les constants giragonses, semble que aquest, era un altre dels camins emprats per baixar i pujar del molí de La Tosquilla. La senda va a eixir a la Pista de Zagra, gire a l'esquerra i en pocs metres sóc altre colp a l'antiga piscifactoria, arribat em trec el calçat i fique els peus dins l'aigua, ací és quan recorde que tinc coses urgents a fer i que "molt al meu pesar" no em puc entretenir a donar-me un bany com tenia previst..............
caseta d'aforament, riu Túria, Zagra

Ara és qüestió de desfer camí fins a arribar on aquest matí he deixat el vehicle, aprofitant una taula de fusta procedisc a fer el mos "del matí" que encara no havia fet, enllestit el tema alimentari, puge al vehicle i em dispose a fer els deu quilòmetres de pista fins a eixir a la CV-35, en una de tantes cruïlles m'equivoque de pista i vaig a eixir al poble de Titaguas, cosa que fa que haja de fer deu quilòmetres més de carretera, salvat aquest imprevist arribe a casa sense cap més contratemps. Llastima de la manca de pluja, amb un poquet mes d'aigua, el tram del Barranc de Bercolón haguera guanyat molt, a pesar d'açò, ha estat un dia ben aprofitat i que deixa un bon regust.