Pàgines

dilluns, 21 de juny del 2010

FIGARO- SANTA MARIA DE TAGAMANENT-VALLCARQUERA-FIGARO

Imprimir Post

Lloc de trobada: Masia Carranca, Martorelles
Lloc inici caminada: Carretera de Ribes, Figaró
Hora d'inici caminada: 06:58:43
Hora d'arribada: 19:35:12
Duració: 12:36:29
Alçada punt de sortida: 262 m.
Alçada mínima assolida: 262 m.
Alçada màxima assolida: 1088 m.
Desnivell màxim: 826 m.
Guany: 826 m.
Ascensió acumulada: 1847 m.
Descens acumulat:1840 m.
Distancia recorreguda: 23,850 m.
Velocitat mitja: 1.8 km/h. (sense descomptar parades)

Dissabte passat truco al Jose i quedem que avui ens aproparem al Figaró, en principi l'idea es caminar per Vallcarquera i visitar les esglésies de Sant Cristòfol de Monteugues i Sant Pere de Vallcarquera, planificant la ruta veig que nomes son uns minsos dotze quilometres, aixi dons decideixo allargar-la arribat nos fins Santa Maria de Tagamanent.
Font d'en Llanes i robínia monumental
Avui a dos quarts de set en punt ens trobem davant Can Carranca, pujo al cotxe i ja enfilem envers Figaró, arribats, deixem el vehicle a la Carretera de Ribes i donem inici a la caminada quan son les set del mati, pel Carrer Sant Cristòfol ens apropem a visitar la Font d'en Llanes i la Robínia o falsa acàcia de grans dimensions que hi viu al costat i que forma part de l'itinerari dels arbres del Figaró, pel Carrer del Carme seguim ruta, deixem la part urbana del poble i ens endinsem en el Camí de Can General.
Creu de Sant Ramon, part de l'itinerari de la Memòria Històrica
Quan portem fets una mica mes d'un quilometre, trobem la Creu de Sant Ramon, que forma part de l'itinerari de la Memòria Històrica i que recorda l'assassinat de mn. Ramon Pascual Casanoves, seguim camí i fets uns dos quilometres i mig, arribem davant de Can General, ens sobta trobar allí en mig del bosc com un petit desballestament, els rodals de lo que queda de la casa estan plens de restes de vehicles i contenidors de plàstic, seguim pista amunt i en un quilometre i mig mes arribem davant de Can Plans, masia de grans dimensions que encara no destacar pel seu estat de conservació, semble estar habitada.
Can Plans
Seguim caminat ara trepitjant el Camí de Sant Cristòfol de Monteugues, fets poc mes de quatre quilometres arribem a la Creu de Can Plans. Diuen que aquesta creu recorda la mort d’un infant per l’atac d’un llop famolenc. És una explicació fantasiosa que, en tot cas, sí que ens recorda que fins al final del segle XIX els llops campaven pel Montseny, època en què finalment foren exterminats pels seus atacs als ramats.
Just passar la creu trobem una cruïlla, ens decantem per la pista que gira envers la dreta, quant portem un pic mes de cinc quilometres, arribem a Sant Cristòfol de Monteugues
Sant Cristòfol de Monteugues
Sant Cristòfol de Monteugues.Esmentada per primer cop l’any 1021, Sant Cristòfol és el centre d’una de les parròquies que acabarien esdevenint l’actual municipi de Figaró Montmany, encara que supeditada a l'església de Sant Esteve de la Garriga. Antiga església parroquial d'origen romànic que es troba aixecada a l'extrem nord d'una acollidora esplanada amb til.lers i acàcies. Segons una llegenda basada en la inscripció “Carlous Magnus me facit”, que es trobava en una de les campanes feta pel fonedor Carles Many al segle XV, va ser fundada per l'emperador Carlemany després de vèncer als sarraïns al veí Pla de la Batalla. Al 1021 tenia categoria parroquial, al 1139 va ser cedida al monestir de l'Estany, al 1363 va passar a ser sufragània de Vallcàrquera i, des del 1957 pertany a la diòcesi de Vic. És d'una nau coberta amb volta de canó seguit, amb dos arcs torals probablement posteriors i cobert amb volta de quart d'esfera a llevant. De murs emblanquinats, la porta d'accés, a la façana sud, és una senzilla arcada adovellada de gres, mentre que l'espadanya es troba a la façana de ponent.
Sant Cristòfol de Monteugues, absis
Feta la visita continuem la caminada ara pel Camí de Can Valls on arribem fets uns sis quilometres, al contrari que Can Plans esta totalment restaurada i semble que amb fidelitat als orígens i encara que no veiem signes de que hi visquin, esta envoltada de feixes conreades, ara agafem el Camí del Pla de la Batalla i en uns pocs metres arribem a l'alzina de Can Valls, aquest arbre és un exemplar singular de capçada espectacular, si bé es ramifica aviat donant diverses besses.
Alzina de Can Valls
Seguim caminant i quant portem fets uns metres decidim que ja va sent hora de parar i fer el primer mos, aixi ho fem asseguts a un costat del camí i sota l'ombra d'uns arbres, enllestit l'assumpte, reiniciem la marxa pel mateix sender que portàvem, ara es tracta d'anar guanyant alçada, per pistes amples i per corriols estrets anem creuant les Carenes d'en Bosc, la Carena de la Figuerassa, les Costes del Monner....., a la fi, quan portem fets uns dotze quilometres i mig arribem al Camí de Tagamanent, ample pista de terra que sortint del Collformic travessa tot el Pla de la Calma fins arribar al Collet de Sant Martí.
corriol pel mig de les Costes del Monner
L'agafem envers l'esquerra i ens dirigim a trobar l'Agustí, Casa-museu del Parc Etnològic de Tagamanent, hi arribem, lògicament al ser dilluns, esta tancat, el visitem per fora, seguim ruta ara anant a trobar el Bellver, restaurant i punt d'informació, també roman tancat, donem un tom i agafem un corriol que pel mig de feixes ens porta a trobar el Collet de Sant Martí, aquí visitem les restes de l'ermita de Sant Martí de Tagamanent, ara ja iniciem el tram de pujada que ens portara dalt el Turó de Tagamanent i a Santa Maria de Tagamanent. Com ja vaig parlar d'aquest lloc en la ressenya del 08-06-10, os remeto allí si voleu saber mes.
l'Agustí, Casa-museu del Parc etnològic del Tagamanent
Arribem dalt el turó, com jo ja vaig fer fotos l'altre dia, nomes en prenc unes poques tot el contrari que el Jose, quan ja es dona per satisfet, en veient que ja passa de tres quarts de tres decidim entaular-nos i procedir a treure les viandes que hem reservat, asseguts al mateix lloc que ho varem fer amb el Salva i gaudint de les espectaculars vistes, en donem bona compte, omplert el pap i descansades les cames, donem inici a la caminada altre cop.
Santa maria de Tagamanent
De sota mateix de les restes del castell agafem un corriol que per mig del bosc i en forta davallada ens va apropant al Figaró, encara que estret i emboscat a trams, es de bon seguir gracies als munts de pedres que van deixant els senderistes, col·laborem en fer mes visibles alguns mentre anem davallant , aquest tros de la caminada poca cosa te a destacar fins que passat el Collet de la Creu de Can Coll i ja agafada la pista ample, ens surt al pas Can Coll, casa de grans dimensions i semble que en ple proces de restauració possiblement per dedicar-la a l'hostaleria.
antiga Rectoria de Sant Pere de Vallcarquera, avui escola de Natura
Pel Camí de Can Coll seguim davallant apropant-nos a Vallcarquera un dels pobles que van configurar lo que avui en dia es el municipi de Figaró-Montmany, arribem a lo que havia estat l'antiga rectoria i avui convertida en Escola de Natura, donem un cop d'ull i apaivaguem la set en una font que es dintre les instal·lacions, aixo si, connectada a la xarxa d'aigües potables, seguim caminant i quan portem poc mes de vint quilometres arribem davant de Sant Pere de Vallcarquera, adossada pràcticament a Can Xicola.
Sant Pere de Vallcarquera
Sant Pere de Vallcàrquera La segona parròquia en importància de les que conformaren l'actual Figaró-Montmany fou la de Sant Pere de Vallcàrquera, que es conserva encara a la vall tancada ( Vall Carcera dels antics documents) que s'obre entre els contraforts del turó de Tagamanent i del turó de Monteugues, solcada per la riera de Vallcàrquera, que neix a Tagamanent i conflueix per l'esquerra amb el Congost, a la sortida del poble del Figueró.
L'església és una edificació romànica tardana amb volta força apuntada, ampliada amb un presbiteri, a manera de gran absis tardà, per allargar la nau, i amb una espècie de segona nau formada per capelles afegides, unides per grans pilars cònics a la nau central. Moltes d'aquests modificacions i l'esvelt campanaret es degueren fer vers el 1679, data que figura en el nou portal de ponent. El 1961 es començà una restauració que no ha continuat. Guarda antics retaules, amb pintures, del segle XVII i alguns elements d'escultura notables. El 1870 la parroquialitat es va traslladar al Figueró i quedà des d'aleshores com a vella matriu, on se celebraven només les festes principals.
Font del Moli, Camí de Vallcarquera
Continuem camí avall i als pocs metres trobem la Font del Moli a tocar d'un antic moli que aprofitava les aigües del Sot de Vallcarquera que recollia en una bassa que encara es pot veure damunt el moli, bevem de la font i ens endinsem per un petit pont amb baranes de fusta que creua per sobre la riera, el lloc es encisador i encara que ja anem una mica justos de temps ens hi endinsem, arribem fins a una font amb bancs per seure, llastima que rau eixuta, trobem unes escales que baixen a la llera, les agafem i creuant la riera anem a sortir altre cop a l'església de Sant Pere.
petit salt d'aigua al sot de Vallcarquera
Donada l'hora ja iniciem el retorn al Figaró pel Camí de Vallcarquera, deixant per altre ocasió visitar les fonts de la Noguera Punxeguda i la de Sant Andreu, aixi com els salts d'aigua que son a tocar, la pista ens porta a sortir a la Plaça de Can Gambús o del General, d'aquí per unes escales al costat de la tanca d'una casa agafem una drecera que ens estalvia trepitjar un bon tram d'asfalt, sortim al carrer Major i d'aquest, anem a trobar la Carretera de Ribes on hem deixat el vehicle aquest mati, arribem al lloc quan son dos quarts i cinc de vuit, ens pugem al cotxe i ja posem rumb a Martorelles, arribats ens acomiadem i com el proper dilluns estaré a València quedem en trucar-nos a partir del 29.

diumenge, 13 de juny del 2010

CAMINADA "GASTRONOMICA" ALS CASTANYERS

Imprimir Post

Avui a dos quarts de nou ens trobem davant Can Carranca quinze soferts caminaires disposats a patir per be de la ecologia i la natura............ donat que la dona i jo tenim que estar en el dinar homenatge a la Tercera Edat, hem quedat que ella anirà amb el cotxe fins el cementiri de Sant Fost i aixi a la tornada guanyarem temps.
davant la masia, la borsa vermella amaga les coques
Quan passen cinc minuts de dos quarts, donem inici a la caminada anant a trobar la B-500 que seguim fins que som davant del Camí de l'Església Vella de Sant Fost per on ens dirigim a trobar l'esplanada del cementiri, arribats recollim a la Isa i ja posem rumb envers la Font dels Castanyers en una tranquil·la i distesa marxa, arribem a la font i ens fem unes fotos per deixar a la posteritat proba gràfica de tant gran efemèride, mes que res per donar temps a que ens preparin la taula.
refrescant-nos a la Font dels Castanyers
Ens diuen que ja esta la taula, entrem, ens entaulem, escollim i mentre ens serveixen, ens esplaiem xerrant i fent xerinola, quan ens porten el àpat i molt al nostre pesar, ens veiem en la obligació de donar bona comte d'ell, segur que en les fotos podreu veure amb meridiana claredat el gran sacrifici, acabada la feina de deixar ben nets els plats, ens trobem que l'Antonio Sanchez, el de Mollet, qual sacrificat xerpa a fet tot el camí amb unes botelles de cava a l'esquena que ha fet posar en fresc nomes arribar.
no hi ha dubte, que en som de sacrificats
Uns Altres amics de Mollet han fet unes coques de cabell d'àngel amb un toc de taronja amarga, tot ell del tot cassola, que en un ultim i postrer esforç hem fet desaparèixer en un tres i no res, entre plat i plat i esforç i esforç hem comentat en relació a la temporada pròxima i hem acordat ampliar el radi de les sortides agafant els cotxes quan calgui, també hem acordat que la Caminada Nocturna de Festa major la farem a l'ermita de Sant Cebrià.
l'hora dels brindis
Com nosaltres tenim una mica de presa ens acomiadem de tots donant per acabada la temporada 2009/2010 de caminades organitzades per l'Associació Progressista de Dones "Montserrat Roig" i sortim els primers Camí de la Font dels Castanyers avall.

Veure les fotos d'en Gino

Veure les fotos de l'Antonio

Veure les fotos del Julio

divendres, 11 de juny del 2010

VALLGORGUINA, DOLMENS I BRUIXES

Imprimir Post

Lloc inici caminada: carrer Montseny, Vallgorguina
Hora d'inici caminada: 06:41:45
Hora d'arribada: 10:16:50
Duració: 03:35:05
Alçada punt de sortida: 218 m.
Alçada mínima assolida: 211 m.
Alçada màxima assolida: 376 m.
Desnivell màxim: 165 m.
Guany: 157 m.
Ascensió acumulada: 307 m.
Descens acumulat:297 m.
Distancia recorreguda: 8,944 m.
Velocitat mitja: 2.5 km/h. (sense descomptar parades)

Ahir veient que per lo que diuen els homes del temps avui no plourà, decideixo fer una petita caminada aquest mati, dono un cop d'ull a la borsa de rutes matinals pendents de fer i trio una ruta que no obstant tenir com a base el SL-C71, sender local que de Vallgorguina arriba al dolmen de Pedra Gentil, l'he introduït algunes variants per tal de visitar les restes de l'antiga església de Sant Andreu de Vallgorguina per una part i també arribar-me a les restes de Santa Eulàlia de Tapioles.
Font del Forn
Aixi dons aquest mati surto de casa, agafo el cotxe i poso rumb envers Vallgorguina, arribat cerco un lloc per deixar el vehicle i quan manquen divuit minuts per les set, dono inici a la caminada anat a trobar el carrer Montseny, nomes creuar per damunt de la Riera de Vallgorguina giro a la dreta per una pista que va resseguint el Pla del Forn, fets uns dos-cents cinquanta metres trobo per sota el camí la Font del Forn, treu un bonic fil d'aigua, segueixo endavant i en uns pocs metres contemplo un àlber centenari de grans dimensions.
Àlber centenari a tocar de la Font del Forn
Passat l'àlber, giro a la dreta i resseguint la plataneda vaig a trobar el camí que va paral·lel a la riera, quan porto fets uns mil dos-cents metres travesso el sot de Can Sumana i nomes travessar, per l'esquerra em venen a trobar dos camins, per un, el de mes a la dreta, continua el GR 92 en el seu camí a trobar el Santuari del Corredor, l'altre es per on segueix el SL-C71 i es per on continuo jo.
Font d'en Nel
Quan porto uns quatre-cents metres de suau pujada, començo a parar atenció, ja que per aquí te que estar la Font d'en Nel, la trobo uns cent metres mes amunt ficada dintre el sot, rau seca, tant es aixi que costa endevinar on es el broc, visitada la font ara tindria que segui sender amunt, mes com ja he dit no el seguiré fil per randa, tant es aixi que desfaig els cinc-cents metres fets fins arribar altre cop al sender que he deixat abans i per on encamino les passes a trobar les restes de l'església antiga de Sant Andreu de Vallgorguina.
antiga església de Sant Andreu de Vallgorguina
Arribat que soc davant de les restes, m'adono que aquestes es troben dintre de les instal·lacions de un viver d'arbres, tot ell envoltat per una tanca electrificada tipus pastor elèctric, veig una portella, dubto entre si endinsar-me o no, al final poden mes les ganes de visitar-la i m'hi atanso, esta mig esfondrada i amb la porta mig tapiada, tota vorejada de contenidors de plàstic per arbres, malgrat tot encara manté una certa majestuositat.
antiga església de sant Andreu de Vallgorguina
L'església de sant Andreu es documentada des de l'any 1083, en què Guillem Umbert i la seva muller es comprometen a no atacar dita parròquia que era propietat del monestir de Sant Cugat. En el segle XIII passa sota la jurisdicció del castell de Montclús i en el 1328 la baronia de Montclús fou annexionada al vescomtat de Cabrera. Sembla que no era una parròquia gaire rica i per això no tenia rector, de manera que celebraven els actes litúrgics els vicaris de Pertegàs. En el 1446 Sant Andreu estava unida a la parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra, en la qual residia el rector. A través de les visites pastorals del segle XVI es veu que l'estat de l'església era dolent per les continues filtracions d'aigua i per un incendi que va patir, tot i que es va reparar, en l'any 1610 continuen tenint problemes, de manera que es mana que es faci una estacada per les aigües, l'obra consta feta en 1635. En el 1771 el bisbe es queixa del mal estat del temple i demana que se'n faci un de nou, no és fins el segle XIX, que s'emprenen les noves obres de construcció en el centre del poble, que en aquell moment estava en creixement. La construcció de la nova església s'inicia l'any 1846 i es finalitza l'any 1848. D'aquesta manera es deixa l'antiga església com a capella del cementiri, (actualment, desafectada i ruïnosa, és dins una propietat al lloc de la Rectoria Vella).
Pont de Can Pradell
Feta la visita segueixo per la pista, pista que porta al Pont de Can Pradell a tocar de Can Pradell de Baix, masia restaurant i on tenen inici varis itineraris pel Parc del Montnegre-Corredor, d'aquí agafo la pista que sortint del pont i en constant encara que amable pujada es dirigeix a trobar el Dolmen de Pedra Gentil, leiv motiv de la caminada, poc abans d'arribar dalt el coll d'on surt el corriol que mena al dolmen, veig les restes de una pared de pedra que per l'alçada deu haver estat quelcom mes que un marge de pedra seca. Arribat dalt el coll, agafo el corriol que en pocs metres em porta al Dolmen de Pedra gentil.
Dolmen de Pedra gentil
La Pedra Gentil és una estructura megalítica del municipi de Vallgorguina, al Vallès Oriental.
Tradicionalment sempre s'havia dit que era un lloc de reunió de les bruixes i actualment, a la nit de Sant Joan s'hi celebren sàbats populars.
La pedra superior està trencada i algunes de les 7 que fan de suport han estat reubicades i amb afegits per mantenir l'alçada original. És desconeix l'aspecte original, si be està documentat que va ser restaurada en 1885 pel propietari de la finca on es troba, en Josep Pradell.
Amb el pas del temps, les pedres megalítiques han aguantat dretes en el seu lloc. I en èpoques de desconeixement, la raresa d’aquestes construccions que no tenien cap explicació natural va portar a la creació d’autèntics mites. És aquí on les bruixes fan la seva aparició i són relacionades amb els estranys monuments. Es deia que la Pedra Gentil era el punt de trobada de les bruixes del litoral català. Els pescadors del Maresme creien que era allà on es realitzaven aplecs de bruixes per tal de passar comptes de les seves malifetes màgiques i que, si alguna d’elles no havia fet prou mal, era penjada de la pedra superior del dolmen. Tot això, naturalment, era una cerimònia secreta i per tal de preservar-ne la intimitat desencadenaven forts vents en totes direccions. Això allunyava qualsevol curiós que s’hi volgués apropar.
Dolmen de Pedra Gentil
Visitat el dolmen, ara toca apropar-se a Santa Eulàlia de Tapioles, de fet del dolmen estant ja es pot divisar, especialment el campanar, camí de l'església, em desvio uns cinquanta metres per contemplar el Suro Gran o Suro d'en Duran, alzina surera de unes dimensions mes que considerables i on en el seu tronc es pot apreciar el treball al llarg dels anys dels peladors.
Suro d'en Duran
Arribo al pla on es troba l'església esta en un estat verdaderament deplorable de conservació,bona part en runes, malgrat tot encara es pot apreciar perfectament tal com era, o tal com la varen deixar a mitjans el segle XIX.
Santa Eulàlia de Tapioles
La cel·la de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles és documentada des del 878, en una confirmació del rei franc Lluís el Tartamut que la vincula a la seu de Barcelona. El 986 el lloc es troba sota la direcció del monestir de Sant Cugat del Vallès. En un altre document del 1120 es fa referència a l'església de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles, però sense referència a cap comunitat. Possiblement al segle XI la va perdre. El 1373 el lloc era deshabitat però l'any 1850, Josep Pradell, propietari de la masia de can Pradell de la Serra va reformar l'edifici donant-li un caire barroc. Va construir el cementiri, el campanar i el coronament de perfil sinuós de la façana principal que actualment no es conserva. Així mateix va decorar els exteriors amb esgrafiats de motius geomètrics que similars els de la masia de can Pradell. Actualment és en ruïna.
El conjunt arquitectònic de Santa Eulàlia de Tapioles està format per l'església, el cementiri i una casa. L'església actual és el resultat de les diverses reformes que ha sofert l'edifici al llarg dels segles. La part més antiga que es conserva és l'absis que probablement data del segle XII. La nau és de planta rectangular amb coberta de volta reforçada per quatre arcs torals de totxo. Presenta diferents moments constructius: el més antic correspondria al terç de la volta d'arc apuntat; el segon a la resta de la volta d'arc de mig punt, i l'últim als arc torals i la cripta. El campanar, de planta quadrada, està adossat al mur de ponent de l'església. Segurament juntament amb el cementiri va ser bastit en la darrera reforma de l'edifici, a mitjans del segle XIX.
Santa Eulàlia de Tapioles, interior
Desfent els últims metres que m'han portat aquí, segueixo la ruta marcada i ara em dirigeixo a trobar Can Pradell de la Serra, arribat, em trobo amb una gran masia d'estil senyorial amb la façana esgrafiada amb motius geomètrics emmarcant les obertures de la casa, una galeria arcada destaca al primer pis, l'envolta un barri que nomes permet l'entrada a traves de dues portes, semble no estar habitada, fora el barri destaquen la font, l'era i la pallissa que avui en dia fa funcions de restaurant els caps de setmana i festius.
Can Pradell de la Serra
Continuo per la pista que va obrint-se camí pel mig del Bocs de la Puig, aquí es pot observar l'existència d'un bosc mixt on es barregen espècies com l'alzina, surera, el roure i pins, amb predomini d'uns o altres segons l'orientació i el grau d'intervenció humana. Juntament amb l'alzina surera, a les zones més ombrívoles abunden les alzines i els roures, mentre els vessants més assolellats són preferits pels pins pinyers. El camí continua per l'obaga fins que, després d'una sèrie de revolts es fa carener i quan el camí tomba a la dreta, veiem la masia de Can Clarens.
els vells treballs del bosc
La masia de Can Clarens, situada al mig d'un petit replà de la solella del mateix nom, data del 1776, d'aleshores ençà, el seu ús agrícola s'ha vist desplaçat per altres com el residencial, actualment és un centre d'educació ambiental i casa de colònies. Deixo Can Clarens i pel Camí de Can Clarens que va davallant pel mig de les feixes, enfilo ja envers Vallgorguina. En un ràpid descens, em trobo davant del pont de la riera de Can Vilar, sense creuar-lo giro envers l'esquerra i resseguint la riera vaig a sortir al Pont del Forn.
Can Clarens, casa de colònies
Pel carrer Montseny vaig a sortir a la Carretera Nova o C-61, pujo al cotxe i ja poso rumb a Martorelles, arribo a casa, dutxa, preparar el dinar, dinar i amb les bateries recarregades cap a la feina, a estat un altre agradable bany de natura e historia.



dimarts, 8 de juny del 2010

TURÓ DE TAGAMANENT

Imprimir Post

Lloc de trobada: Collformic
Lloc inici caminada: Collet de Sant Martí
Hora d'inici caminada: 14:07:02
Hora d'arribada: 15:46:22
Duració: 01:39:20
Alçada punt de sortida: 942 m.
Alçada mínima assolida: 942 m.
Alçada màxima assolida: 1015 m.
Desnivell màxim: 105 m.
Guany: 73 m.
Ascensió acumulada: 113 m.
Descens acumulat:119 m.
Distancia recorreguda: 1,405 m.
Velocitat mitja: 0.8 km/h. (sense descomptar parades)
iniciant la pujada al Tagamanent
Baixant del Matagalls i en arribar al Collformic, el Salva diu que com encara tenim temps, ens podem apropar al Turó de Tagamanent a fer una visita a l'església de Santa Maria, em semble perfecte aixi es que ens pugem al vehicle i per la dreta del restaurant del Collformic ens endinsem en la pista de terra que travessa tot el Pla de la Calma, no es la forma en que jo he pensat molts cops en creuar aquest espai, no obstant em servira per fer una primera aproximació, d'entrada em queda molt clar que no es pot fer a l'estiu, es casi impossible trobar un lloc amb ombra on fer un descans.
restes de l'església de Sant Martí damunt el Collet de sant Martí,
Ens acompanyen casi tot el trajecte els senyals que ens indiquen que per aquí conflueixen el GR 5-2, el Meridià Verd, la ruta Verdaguer i la ja mítica Matagalls Montserrat, arribats a les restes del Cafè de la Calma, el Meridià Verd gira envers l'esquerra en el seu camí a trobar la platja d'Ocata, aquí també te el seu final el GR 5-2, ja que a partir d'ara continua el GR 5 dtambé conegut com Sender dels Parcs Naturals, dit aixi per que en un recorregut quasi circular uneix els parcs naturals del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç i Serra de l'Obac, Montseny i Montnegre El Corredor.
corriol que porta dalt el Tagamanent
Arribem al Parc Etnològic de Tagamanent on trobem la Casa Museu de l'Agustí i la Masia restaurant del Bellver, uns metres mes i arribem al Collet de Sant Martí, on aparquem el vehicle i donem inici a la pujada dalt el Turó de Tagamanent, nomes començar la pujada veiem les restes de l'antiga església de Sant Martí que sembla esta sent restaurada, arribem dalt el turó després d'uns vint minuts de pujada per un corriol estret però amable, lo primer que trobem es l'església de Santa Maria de Tagamanent en bon estat de conservació en general, també es poden apreciar restes dels murs del Castell de Tagamanent.
antiga església de Santa Maria de Tagamanent
Al planell que corona el turó de Tagamanent, gairebé circular, només amb un apèndix al NW, hi hagué un antic castell que marcava la frontera de migjorn del comtat d’Osona i del seu bisbat (als quals sempre va pertànyer) i també l’església de Santa Maria, matriu del terme. El castell de Tagamanent, visible a la major part de la Plana de Vic i del Vallès Oriental, era el sentinella principal de la vall del Congost, per on passava la via que comunicava el Vallès i Osona. Les seves notícies històriques arrenquen de l’any 947 i des del principi del segle XI surt en domini o feu dels vescomtes d’Osona, els futurs vescomtes de Cardona, que feren per ell sovintejats actes de vassallatge als comtes de Barcelona. El 1009 consta que a dalt del castell, prop de la seva porta, hi havia una sala o residència dels comtes de Barcelona, en la qual el comte tenia dret d’estatge.
El castell tenia com a castlans la família Tagamanent, documentada des del 1082. Un membre d’aquest llinatge, Miró de Tagamanent (1135-1161), fill de Ramon Berenguer i Ermessenda, fou canonge de Sant Joan de les Abadesses, on es conserva encara la seva tomba i és venerat com a beat. Altres Tagamanent anaren a Mallorca, on s’establí una branca de dit llinatge.
El castell passà, al segle XV, per casament, als Montbui i, després, als Rocabertí, vescomtes de Rocabertí-Peralada, però l’alta jurisdicció del terme fou reial des del segle XVI.
Del castell avui dia no es coneix res, només unes bases de murs que podrien correspondre a edificacions, i altres restes de murs de defensa en els dos punts accessibles del planell superior on es trobava. Per les troballes que hom ha fet en el dit pla resta ben evident que havia estat habitat almenys des de l’època ibèrica.
L’església de Santa Maria de Tagamanent, que fou restaurada el 1986, és documentada des del 1009. El 1098 el vescomte de Cardona Folc II, que era a la vegada bisbe de Barcelona, la va cedir al monestir de Santa Fe de Conques perquè hi fundés un monestir. Aquest, per raons desconegudes, no es va fundar, per això els vescomtes la cediren a Sant Pere de Casserres i almenys entre el 1148 i el 1257 el prior de Casserres tenia la titularitat de capellà de Tagamanent. Del segle XIV en endavant consta com a parròquia normal del bisbat de Vic.
Aquest intent de crear-hi un monestir féu que, avançat el segle XI, es reconstruís una església dedicada a sant Martí, al peu del turó, prop del collet del seu nom, esmentada ja el 1009, de la qual resta dret un gran mur, l’arrencada de l’absis i els fonaments de la resta de l’obra, per a parroquial del terme. Aquí hi havia també l’antic cementiri. El fracàs de l’intent de fundació monàstica a l’església matriu de Santa Maria féu que hi retornés la parroquialitat i així, des del segle XIV, Sant Martí es considerà una capella o ajuda de Santa Maria, fins que es consumà la seva ruïna en ple segle XVIII. L’església de Santa Maria prengué aviat el caràcter de santuari marià i una llegenda, recollida ja pel pare Narcís Camós (1650), deia que la seva imatge titular fou trobada per un bou del mas Bellver en una cova o balma situada a la cinglera o paret rocosa del turó.
Aquesta església és un edifici romànic del segle XII, amb la volta modificada i dues naus laterals, que hi van ser afegides en època gòtica tardana. Mostra diferents obres i afegitons de segles posteriors a la façana, acabada amb un campanar, i també a les naus laterals. (informació estreta de www.enciclopedia.cat)
interior de l'església
Un cop feta la visita cerquem una mica d'ombra per fer el segon mos del dia, enllestit l'assumpte, donem inici al retorn a trobar el vehicle, arribats que hi som ens hi pugem i tornem a creuar tot el Pla de la Calma, arribats al Collformic girem envers l'esquerra i seguim per la carretera fins que arribant al Brull decidim aturar-nos per prendre quelcom, aixi ho fem al Restaurant el Castell, tornem al vehicle i ja passant per Seva i per sant Miquel de Balenyà, anem a sortir a la C-17 per on ens dirigim envers Martorelles on posso punt i final a un altre agradable dia de contacte amb la natura i amb nostres senyes d'identitat com a poble.

COLL-FORMIC-MATAGALLS-COLL-FORMIC

Imprimir Post

Lloc de trobada: carrer Horta, Martorelles
Lloc inici caminada: Coll-formic
Hora d'inici caminada: 08:04:28
Hora d'arribada: 13:26:18
Duració: 05:21:50
Alçada punt de sortida: 1095 m.
Alçada mínima assolida: 1095 m.
Alçada màxima assolida: 1649 m.
Desnivell màxim: 554 m.
Guany: 554 m.
Ascensió acumulada: 846 m.
Descens acumulat:802 m.
Distancia recorreguda: 11,860 m.
Velocitat mitja: 2.1 km/h. (sense descomptar parades)
Collformic amb el cartell que indica que som a 1145 m. d'altitud
Dijous passat en la caminada per les Fonts de Teia, el Salva va comentar de fer una sortida avui al Matagalls, ahir al capvespre el truco i concretem. Avui quan manquen uns minuts per les set ens trobem, agafem el seu vehicle i per la C-17 primer i despres per la AP-7, anem a trobar Santa Maria de Palautordera on agafem la BV-5301 que no deixem fins que som arribats dalt el Collformic on deixem el vehicle.
el Salva davant els panells informatius al Collformic
Donem inici a la caminada quan passen quatre minuts de les vuit, creuem la carretera i pel costat esquerra dels panells informatius comencem una forta pujada seguint en tot moment les marques del GR 5-2 variant del GR 5 que va de Fontmartina fins al Cafè de la Calma, el sender es ple de pedres, uns trossos amb forma d'esglaons i altres soltàs, com ja he dit la pendent es considerable ja que en una mica mes de tres quilometres i mig, salva un desnivell de uns 550 metres.
la Creu dels Carlistes
Als pocs metres de l'inici ens topem amb la Creu dels Carlistes i en llegir la llegenda, no puc estar-me de pensar en lo que son les coses, a Sant Fost tenim una creu dels Carlistes que recorda que allà, varen estar afusellats uns carlistes per les tropes del General Prim i aquí, la creu recorda tot el contrari, varen ser el carlistes el botxins, seguim endavant i al poc divisem per la dreta i una mica per sota nostre la casa de Sant Andreu de la Castanya amb la seua alzina centenària, com jo me he marejat al cotxe amb tanta corba, al principi anem poc a poc fins que em vaig trobant millor.
Sant Andreu de la Castanya, a la dreta l'alzina Centenària
Encara que ens queda molta altura per guanyar, les vistes ja son espectaculars malgrat la mala visibilitat, a cada poc em paro per prendre alguna foto, arribem al Pla de la Barraca on el salva em fa notar una mena de crater de un arrodoniment quasi perfecta, em comenta que li van dir que es la conseqüència d'una bomba que va caure a la guerra, seguim sender endavant mentre el sol cau sobre nostre, la vegetació es formada per alguna ginesta, mates de ginebró que casi s'arrastren pel terra i molta falguera.
Font Freda al Torrent de Rentadors
Quan portem fets uns tres quilometres agafem un corriol que per la nostre esquerra davalla a trobar el Torrent de Rentadors per visitar les fonts que s'hi troben, visitem la Font Fresca, font de caràcter molt literari, ja que apart d'uns versos de Mossen Cinto, el broc era un llibre obert encara que ara l'aigua surt per sota degut a alguna esllavissada, una mica mes avall es troba la Font de la Rosa, com es lògic, el broc esta format per una rosa amb els seus pètals, mes avall encara en queda algun altre, mes ja ens donem per satisfets i tornem al sender, ara ja sense pauses fem el poc mes de cinc-cents metres que resten per arribar dalt el cim del Matagalls.
Creu dels Matagalls
Arribats dalt lo primer que fem en posar-nos una peça d'abric ja que bufa un aire ben fred, ens arrasarem darrera la creu i procedim a fer el primer mos del mati, després de fer les fotos de rigor i gaudir una estona de les vistes donem inici a la tornada anat a trobar el Pla del Vent, seguim un sender tan poc marcat que tenim que anar molt pendents dels petits munts de pedres que deixen els senderistes, arribats al Coll de la Font ens desviem envers la dreta i fem el cent cinquanta metres que ens separant de la Font de Matagalls font que es troba pràcticament en la llera del torrent del mateix nom i en el vèrtex superior de un gran bosc de faigs.
Font de Matagalls
Tornem al sender i seguint el rastre de les pedres ens anem apropant al Turó de Sant Miquel sota el qual es te que trobar l'ermita de Sant Miquel de Barretons, el sender "oficial" passa per l'esquerra del turó però nosaltres es confonem i anem per la dreta, lo qual ens fa fer una petita des-grimpada, arribem davant l'ermita i ens portem una gran desencant, deixant a banda l'estat ruinos, allò semble mes un abocador que altre cosa, com he llegit que la gent que viu o treballa a Sant Segimon no son gaire amants de les visites, em conformo en fer unes fotos de dalt estant.
ermita de Sant Miquel de Barretons i a la dreta, Sant Segimon
Tornem al coll i agafem un corriol pedregós que en forta davallada va a sortir al Camí de Collformic a Sant Segimon, camí que agafem en direcció Collformic per la qual cosa no arribem al Coll de les Tres Creus, quan portem uns cinc cents metres del camí, ens trobem la Font de Sant Miquel dels Sants que deixa anar una bona quantitat d'aigua, seguim endavant, ara ens anem trobant clapes de fageda, uns mes grans i altres menys, quan portem fets a vora de nou quilometres i mig de caminada i en un revol del camí i al costat del Torrent de Rentadors, trobem el Faig Gros, faig de grans dimensions i que rau una mica apartat de la resta.
creuant les fresques i cristallines aigües del Torrent de Rentadors
Per unes pedres creuem el torrent, aquest es el mateix on de pujada hem visitat les fonts Freda i de la Rosa, encara que aigües avall, camí endavant arribem al Turó d'en Bessa que voregem per la dreta, una mica mes endavant arribem a la Carena dels Roures, aquí ens retrobem amb el camí que hem fet aquest mati de pujada, nomes ens queda desfer els últims vuit-cents pedregosos metres aproximadament que resten per arribar altre cop al Collformic, arribats que hi som, el Salva diu que com es aviat, ens podríem apropar a visitar el Turó de Tagamanent, mes aquesta, aquesta es un altre historia.......

PD. Si voleu tenir una visió mes amplia sobre el Matagalls i tot lo relacionat amb ell, os recomano visitar Matagalls (El Montseny)


dijous, 3 de juny del 2010

FONTS DE TEIÀ-SERRALADA LITORAL

Imprimir Post

Lloc de trobada: Can Carranca, Martorelles
Lloc inici caminada: Mirador de la Cornisa
Hora d'inici caminada: 07:26:56
Hora d'arribada: 10:36:27
Duració: 03:09:01
Alçada punt de sortida: 410 m.
Alçada mínima assolida: 223 m.
Alçada màxima assolida: 489 m.
Desnivell màxim: 266 m.
Guany: 79 m.
Ascensió acumulada: 412 m.
Descens acumulat:384 m.
Distancia recorreguda: 6,804 m.
Velocitat mitja: 2.1 km/h. (sense descomptar parades)

Ahir em trucant tant el Jose com el Salva per veure si fèiem una sortida de les curtes avui, els dic que si, i quedem en sortir plegats, el Salva comenta de donar un tomb per les Fonts de Teia, em semble be i aixi quedem, aquest mati quan maquen uns pocs minuts per les set ens trobem davant Can Carranca, pugem al vehicle del Jose i per la carretera de La Roca arribem a Vilanova del Vallés, aquí agafem la carretera de Granollers a Masnou, passat el Coll de la Font de la Cera ens endinsem per una pista de terra que ens porta a trobar el Camí de Vilassar de Dalt a Sant Bartomeu de Cabanyes.
el dia s'ha llevat boirós i les boires baixant serralada abaix
Per la pista anem fent camí esquivant algun que altre cotxe que semble ignorar el sentit de les senyals de prohibit anar a mes de 30 per pistes forestals, al passar pel davant de la Font de la Cornisa veiem que pràcticament rau seca, cosa estranya ja que casi sempre la he vist brollar, arribats al Mirador de la Cornisa deixem el vehicle en la petita zona d'aparcaments que es troba al costat.
el Maresme vist del Mirador del Pi d'en Pere
Quan manquen quatre minuts per dos quarts de vuit donem inici a la caminada per un sender que surt de baixada per la dreta del mirador, en uns quatre-cents metres ens trobem en el Mirador del Pi d'en Pere, petit mirador amb baranes de fusta, llastima que el dia s'ha aixecat boirós i costa de endevinar mes que veure el litoral, continuem baixant i en uns quaranta metres ens trobem la Font de les Perdius, curiosa font que com fa notar en el seu bloc el Toni Seuma semble estar encarada al reves de lo que seria natural.
Font de les Perdius
Seguim davallant, en un revolt i seguint indicacions del Salva, agafem un corriol que en uns quaranta metres en pujada ens porta a trobar la Font del Senglar, aquí ens topem amb un altre curiositat ja que malgrat el nom de la font, el broc representa un gripau o granota, uns metres per damunt, es troba la Font del Torrent, vistes les dues fonts tornem a la pista, continuem davallant fins que quan portem fets uns mil metres arribem als peus de una imatge de grans dimensions del Sagrat Cor.
Font del Senglar
Aquesta imatge esta encarada amb l'església parroquial de Teia i diuen que la va fer aixecar la propietària dels terrenys per una picabaralla amb el mossèn de la parroquià, seguim pel corriol de l'esquerra i en pocs metres trobem un altre font, ara, la Font del Vedat, font on el broc es una mena d'animal alat amb reminiscències mitològiques, potser per que avui es Corpus em ve al cap que el Toni Seuma diu que esta inspirat en el bestiari de la Patum.
Font del Vedat
Seguim caminant i de seguida ens trobem una caseta de pedra en molt bon estat de conservació, es el Refugi de la Ferreria, semble ser que era on es portaven a arranjar les eines que usaven els picapedres quan el voltants eren una pedrera de on es sortia de llambordes Barcelona, ara es un lloc on es pot menjar en les taules i fer servir un foc a terra per coure carn, malgrat l'hem trobat obert, semble que es respectat per la gent, seguim per un corriol que surt del costat del refugi i que en uns docents metres ens porta a sortir a la pista ample que ve de Teia i arriba dalt de la cornisa.
refugi de La Ferreria
Ara girem envers la dreta direcció Teia i anem davallant, en mig d'un revolt del sender ens trobem un amuntegament de grans boles i rocs granítics coneguts com Rocs d'en Flores, d'aquí i mirant en direcció al Turo de la Salve Regina o Turo d'en Baldiri, podem divisar un gran roc conegut com Roca d'en Riera, seguim davallant i arribem a la Font del Pericó d'en Canal, font que consta de quatre piques o basses en forma esglaonada, arribats aquí, el Salva diu que ara.........toca pujar.
Font del Pericó d'en Canal
Comencem a desfer camí, quant portem fets de pujada una mica mes de mil metres i salvat un desnivell de casi docents metres, anem a sortir al sender abalisat amb les marques del Meridià verd.
(El meridià verd és una iniciativa per commemorar la mesura del meridià de París que va servir de base per definir la unitat del metre. El meridià verd va des de Dunkerque, al mar del Nord, fins a la platja d'Ocata, al Masnou. En concret, és el meridià situat a 2º 20' 14,025" a l'est del meridià de Greenwich.)

Torre de guaita d'en Baldiri dalt el turó de la Salve Regina
Arribem dalt el Turo de la Salve Regina o Turo d'en Baldiri on es troba instal·lada una torre de guaita de fusta, hi ha qui diu que al igual que en altres llocs no massa allunyats, el nom li ve de que la gent de Teia i Premia quan pujaven a Sant Mateu, es paraven i cantaven la salve, potser per donar gracies per arribar a la fi de la dura pujada??
ermita de Sant Mateu
Tornem sobre les nostres passes i sense deixar les marques del Meridià Verd arribem al Camí de Vilassar de Dalt a Sant Bartomeu de Cabanyes, camí que creuem i sense perdre de vista les marques, arribem dalt el Pla de Sant Mateu, d'aquí anem a trobar la font del sant i amb alegria comprovem que encara deixa anar un petit fil del preuat liquid, ara ja ens donem per satisfets i anem a trobar altre cop la pista ample per la ens dirigim a trobar el vehicle, arribats, ens hi pugem i desfent el mateix camí que a l'anada arribem a Martorelles on ens acomiadem.
Font de Sant Mateu
M'ha sorprès molt gratament el bon estat de conservació en que es troben les fonts de Teia, potser algun dia els polítics dels municipis de la Mancomunitat del Galceran es posaran les piles i els veïns ens podrem sentir cofois i orgullosos de les nostres fonts.