Pàgines

dijous, 22 de novembre del 2012

VALENCIA LA VELLA

Lloc inici caminada: Pont de Ferro, Vilamarxant (Camp del Túria)
Caminants: Francesc
Data: 21-11-2012
Hora d'inici caminada: 07:53:10
Hora d'arribada: 12:24:51
Duració: 04:31:41
Alçada punt de sortida: 96 m
Alçada mínima assolida: 58 m
Alçada Màxima assolida: 96 m
Desnivell màxim: 38 m
Ascensió acumulada:38 m
Descens acumulat: 41 m
Guany: 0 m
Distancia recorreguda: 14.62 Km
Velocitat mitjana:3.2 Km/h  (sense descomptar parades).
tardor vora el Túria
Ja feia dies que volia sortir a caminar una mica, m' adono que  estic baixant el ritme a uns nivells indesitjables, com semble que el llarg episodi de pluges ens dona una petita treva, decideixo que aprofitaré per estirar les cames. Per no deixar a la dona sense cotxe, preparo una ruta eixint caminant des de casa mateix i clar, que mes socorregut que les ribes del Túria. Aquest mati, quan manquen uns pocs minuts per les vuit em trobo al costat del pont de ferro que fa anys, permetia al tren creuar el riu, poso el GPS en marxa i dono inici a la caminada.
una de les passeres de fusta
Com aquest tram del riu el tinc mes que transitat, em dedico a intentar recollir els petits retalls tardorencs que em pugui anar trobant, aixi parant per prendre una foto aquí i un altra allí, la monotonia del camí, es veu alleugerida. Les passeres de fusta que a manera de ponts venecians permeten que el sender vagi passant a una banda i  altre del riu, també ajuden a vèncer la monotonia. Fets una mica mes de cinc quilometres i mig, arribo al Pont Vell de Riba-roja, portava l'idea de aprofitar la zona de lleure a tocar del pont per fer el mos i enllestit aquest, retornar envers Vilamarxant, serien en total uns onze quilometres.
Pont Vell, Riba-roja de Túria
No obstant aixo, en arribar aquí, em ve al cap el record de València la Vella i decideixo intentar trobar les restes. Aixi dons en lloc de parar a fer el mos segueixo el sender aigües avall del Túria, el sender passa a tocar de les cases de la macro-urbanització de Masia Traver, malgrat aixo al quedar aquesta enlairada, no te una incidència  massa pronunciada envers el paisatge. Riu avall arribo a l'alçada de València la Vella que queda enlairada dalt un turo, un panell informatiu em fa parar atenció i aixecant la vista, descobreixo algunes parets de pedra i lo que semblen les restes d'un búnquer de la guerra civil.

tarongers en plena collita
Segueixo caminant un tram mes cercant un lloc adient per fer el mos, a la fi, assegut   en unes pedres a la riba del riu, contemplant i escoltant la remor de les seues aigües, alleugereixo el pes de la motxilla. Acabat el mos i descansades una mica les cames, desfaig l'ultim tram del sender fins arribar altre cop a l'alçada del panell informatiu. aquí cerco i trobo un corriol que per un no gaire marcat ascens,  em porta fins els carrers de la urbanització de València la Vella dalt el turo. Després de trobar-me un parell de cops amb un carrer sense sortida, a la fi arribo dalt i començo a trobar vestigis tant de l'antiga València la Vella com de les trinxeres que aquí es varen bastir durant la guerra civil.
resta de trinxera dalt València la Vella vist des del Túria
Respecte a les restes, semble ser que hi han com a mínim dues possibles procedències, en les que els estudiosos, no es posen d'acord, una de romana i l'altre de visigòtica, lo cert es que el lloc a patit a traves del temps espolis diversos, ja per part dels agricultors per fer servir les pedres per abancalar el terreny, ja per fer servir els carreus per construir ponts per on transitar el tren, ja sigui per bastir les trinxeres durant la guerra ultima, el cert es que nomes el gruix dels pocs trams que he vist, quasi de dos metres en alguns trams, ho diferencien de un corrent talús de pedra. Ara i complert l'objectiu previst, decideixo trucar a la dona i que em reculli a la CV-370, els a prop de quinze quilometres fets, crec que per avui son mes que suficients.
petita balma obrada
Ara, ja tiro envers la carretera i espero a que arribi la dona, em pujo al vehicle i ja enfilem cap a casa, el sender del riu esta encimentat i encara que perfecte per a la munió de ciclistes que m'he trobat, a mi personalment aquest tipus de ferm em castiga molt el peus, per la qual cosa en arribar a casa, semble que hagi caminat molt mes de lo realment fet.



diumenge, 4 de novembre del 2012

XVIII TRAVESSA DE LA SERRA CALDERONA (Camp del Turia)

Lloc inici caminada: Naquera, Plaça de l'Ajuntament (Camp del Túria)
Data: 04-11-2012
Hora d'inici caminada: 09:22:19
Hora d'arribada: 16:12:51
Duració: 06:50:32
Alçada punt de sortida: 227 m
Alçada mínima assolida: 218 m
Alçada Màxima assolida: 490 m
Desnivell màxim:272 m
Ascensió acumulada:479 m
Descens acumulat: 498 m
Guany: 262 m
Distancia recorreguda: 13.58 Km
Velocitat mitjana:2 Km/h  (sense descomptar parades).

Al bloc dels Centpeus colla excursionista del Camp del Túria, havia vist fa dies que avui, després de quatre anys de pausa, es tornava a realitzar la XVIII Travessa de la Serra Calderona, amb eixida i arribada a Naquera. Fa temps que quan em llevo pel mati i surto al jardí, els ulls semble que lo primer que cerquen, es el perfil de la Serra Calderona allà en la llunyania. Aixi dons em dic que aprofitaré l'avinentesa, com posa que no cal inscripció prèvia, avui poc abans de les nou del mati soc al lloc d'eixida de la marxa.

Hi ha ja un bon grapat de gent i en van arribant encara mes, donen les nou i el flux no amaina, de fet el cap de la llarga cua de senderistes, no es posa en marxa fins ben be un quart de deu, per lo que pareix, la marxa estarà guiada per les explicacions d'en   Policarp Garay geòleg i cronista de Serra i Alexandre Navarro poeta i historiador de Nàquera. Arribats a una rotonda que es troba a la CV-310, la creuem i agafem una pista de terra que coincideix amb el Camí del Fondo, en aquest primer tram de la marxa, "gaudim" de un apreciable  desnivell positiu, desnivell que es fa de millor transitar mercè a les parades per escoltar les explicacions envers la geologia o la historia dels contorns. 

Quan portem fets uns tres quilometres arribem al Pi del Salt, antiga pedrera on emergeix majestuós un exemplar de pinus halepensis de quasi 20 metres d'alçada i altres tants de diàmetre de copa i de aproximadament uns 150 anys de vida. Aquí es el lloc previst per fer el mos del mati, aixi dons la gent es distribueix i es dedica a la sacrificada tasca de omplir el pap. Enllestit el feixuc treball, la gent del grup de Muixeranga de l'Ateneu de Bétera, ens  regala amb una exhibició d'un parell de figures acompanyades del so del timbal i la dolçaina. Ha estat un moment ple d'emoció.



Re-emprenem la marxa uns trams per pista i altres per estrets corriols, fins que fets uns vuit quilometres, arribem a una esplanada que es troba sota mateix del Castell de Serra, aquí ens desfem del pes de les motxilles i tal que si  d'un  grup de cabirols es tractes, grimpem els últims i costeruts metres que ens porten dalt les restes del castell. Aquí dalt bufa el vent de valent, aixi que cerquem un lloc que quedi mig arrecerat i el Policarp ens fa cinc cèntims de l'historia del castell. Escoltada l'explicació, fem un tomb per les restes i ja desgrimpem el rocallós tram fins que arribats altre cop a l'explanada, ens apliquem en l'agraït treball d'alleugerir de viandes les motxilles.

Fins aquí, la pluja ens ha respectat, ara ja comença a plovisquejar, aixi que enllestim amb mes presura de lo previst  l'assumpte gastronòmic i protegit-nos de l'aigua cada qui com millor pot, donem inici a la tornada sense mes dilacions, durant una bona estona caminem sota la pluja, unes estones mes calmada i altres amb mes força, per sort deixa de ploure i podem fer els últims quilometres amb mes tranquil·litat, fins que quan som a prop de un quart de cinc de la vesprada, arribem altre cop al punt de partida posant fi a la caminada.

La marxa ha transcorregut sense incidents i en tot moment hem gaudit de la col·laboració de la gent de Protecció Civil que amb els tot terreny sempre que ha estat possible han anat obrint i tancant el llarg reguitzell de gent. Ha estat un primer tast a la Serra Calderona, espero que no sigui l'ultim.