Avui baixant de serveis socials on he anat a fer l'inscripcio per la caminada, en un panell informatiu de l'ajuntament, he vist un cartell on s'especificava una mica mes el recorregut que no pas en els díptics que s'han repartit. Semble que el recorregut serà el següent: Parc de Can Sunyer, Font de Can Roda, Font Sunyera, (parada per esmorzar) Font de Sant Domenec i el Ca, Font de la Teula, La Bassasa i la Font del ferro. Suposo que d'aquí ja tornarem cap a Martorelles, ens veiem el dia 8.
dimecres, 25 de febrer del 2009
dilluns, 23 de febrer del 2009
DE VALLROMANES A LA ROCA D'EN TONI
Dilluns, 6,15 h., sona el despertador, em llevo, desdejuno, avui hem quedat amb el Jose de fer un tomb per la Serralada, així que avui, serà ell el que vingui a Martorelles a recollir-me, amb puntualitat britànica, a les 7,00 h. ens trobem davant la Masia Carranca, pujo al cotxe i per la carretera de la Roca ens dirigim envers Vallromanes, deixem el vehicle en un aparcament que hi ha una mica mes endavant de la plaça de l'Ajuntament i comencem a caminar per la Riera de Vallromanes, un pic fets uns 300 m; agafem un corriol que surt per la dreta i que voreja per l'esquerra el petit Turó de Can Matagalls, seguim la pista passant a fregar les masies de Can Maura, Can Genis Peret i Can Pau Carló, quant portem fets una mica mes de 2,5 qm. sortim al Camí de Vilassar de Dalt a Sant Bartomeu, pista de terra que va resseguint la serralada a mitja vessant per la banda de llevant, inclòs avui un dilluns, la pista es molt transitada, sobre tot per tot terrenys, passem pel Coll de Can Gorguí i anem pujant lentament, quant portem uns 4 qms,
trobem una font a la banda esquerra del camí de la qual no se el nom, raja e inclús han fet una petita bassa que recull l'aigua que hi surt, suposo que per que els animalons, puguin beure. Arribem al Mirador de la Cornisa, on una plataforma de fusta permet tenir una bona visió de bona part del litoral del Garraf fins al Maresme per una part i de les cadenes muntanyoses de la serralada litoral i prelitoral, avui el dia esta emboirat i mes que veure's, s'entreveuen les coses així
que passo de fer fotos. Seguim la pista i després de deixar per la dreta el corriol que segueix les marques del Meridià Verd en el seu camí a trobar el Mediterrani, agafem un trencall que ens porta a trobar Les Planes de Sant Mateu i evidentment, l'ermita del mateix nom.
Ermita de Sant Mateu:
Està situada al cim del turó de Sant Mateu, la capella està documentada des de l'any 993. En una visita pastoral de 1498 es consigna que es troba en estat ruïnós però es degué restaurar poc després ja que al segle XVI tornava a tenir culte. És un edifici romànic d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular, que té finestra de doble esqueixada. L'aparell, als trams més baixos, està ben alineat i té bon mida. En la restauració del segle XVI es degué escapçar la nau, ara força curta en relació a l'absis, i amb una façana ben senzilla. És curiosa la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana. Al costat de la capella hi ha la vivenda de l'ermità, on va néixer l´insigne historiador mossèn Mas i Domènech, encarregat de l´Arxiu Capitular de la Seu de Barcelona (1900-1936).
Per la diada de Sant Mateu, al voltant del 21 de setembre, s'hi fa un tradicional aplec sardanista.
Com aquest bonic lloc ja el tinc visitat mes d'un cop, no pensava avui fer fotos, però em trobo que amb els dies que ja fa de la ventada, a dia d'avui encara trobem un dels xiprers que com a fidels guardians custodiaven l'escalinata de l'ermita, abatut barrant el pas a l'ermita, pel que semble l'idea, es tornar a aixecar-lo, ja que han fer mes gran el forat que varen deixar les arrels, però com es demorin gaire.........
Un cop feta la visita continuem la caminada i per un corriol, anem a retrobar el Camí de Vilassar de Dalt a Sant Bartomeu, que seguim en direcció a la Creu d'en Boquet, on arribem quant portem poc mes de 7 qm; el punt d'informació esta tancat, nomes obren diumenges i festius, així que seguim el camí seguint les marques que porten a La Roca d'en Toni o Dolmen de Can Boquet on arribem en poc menys de 1000 m.
La Roca d'en Toni
Aquest monument funerari, també conegut com el dolmen de can Boquet, el podem trobar al costat del camí de Vilassar de Dalt a Sant Bartomeu, mol a prop de l’ermita de Sant Salvador de can Boquet.
La Roca d’en Toni, excavar per en Jaume Ventura, juntament amb les cambres sepulcrals de la cova d’en Pau, de la cova de la Granota i la cova d’en Joan, la Pedra del Diable i el menhir de cal Camat, són alguns dels monuments megalítics més importants de la comarca.
La seva datació es pot situar entre el 2500 aC fins el 1800 aC, en el període que es coneix com Calcolític o Eneolític, quan els homes d’aquestes contades habiten la serralada i es dediquen bàsicament a pasturar els seus ramats. És un període que s’introdueix una rudimentària metal·lúrgia del coure i altres metalls mal·leables tot i que els instruments d’ús comú es continuen fent amb pedra. És el moment que el món funerari pren especial protagonisme i es passa de la inhumació individual als enterraments col·lectius en coves, abrics, fosses a l’aire lliure i com en aquest cas en megàlits, que avui coneixem com dólmens, sepulcres de corredor o galeries cobertes. En el cas de la roca d’en Toni podem parlar que, pels objectes recuperats, possiblement es tractava d’un enterrament destinat a un clan familiar d’algun cabdill o cap important.
L’any 1904, Francesc Carreras Candi ja parlava del dolmen: “Se’l coneix en la contrada per la Roca d’en Toni, i és tan complet, està situat en un lloc tan visible i crida l’atenció de tal manera dels pagesos d’aquelles terres, que sembla impossible que encara no es conegui".
A pocs metres de la Roca d'en Toni, pujant per un corriol, com enfilant-se cap el turó de Rompons, podem veure una altra mostra d'antigues cultures, aquest cop de l'alta edat mitjana. Es tracta de set tombes medievals bastides amb lloses de granit, que es varen trobar per casualitat mentre llauraven els camps que hi han a
tocar, no se si serà un sacrilegi, però ja tenim gana, així que ens enfilem una mica mes cap el Turó i ens assentem a donar comte de les viandes que portem, un cop descansats i avituallats, agafem un camí que surt envers la dreta, un cop portem uns 600 m. ens adonem que si seguim, igual sortim a Mataró, així que donem mitja volta i tornem a La Roca d'en Toni, un cop aquí, agafem el camí que porta cap a cal Senyor,
restaurant e hípica, seguim la pista que ens porta al Mal Pas, cruïlla de camins, d'on surt el camí que porta a la Font Freda, nosaltres agafem el de mes a la dreta i passem pel davant de Can Garrimbau, i Can Vidrier, ara sortim a una altre pista que seguim envers l'a dreta acompanyats una estona pel so de un petit torrent, arribats davant del Moli d'en Cuquet, travessem el torrent per un petit pont de pedra i anem
seguin la pista que passa'n pel Coll de Forns ens va apropant a Vallromanes, on entrem pel bonic tros de la Riera de Vallromanes flanquejat per una filera de plàtans d'ombra, arribem on hem deixat el cotxe, l'agafem, i ja ens dirigim cap Martorelles on em deixa no sense emplaçar-nos per una propera sortida.
La sortida ha estat be, però crec que la zona te moltes mes coses per veure, lo que vol dir que tornaré i possiblement no tardi gaire.
trobem una font a la banda esquerra del camí de la qual no se el nom, raja e inclús han fet una petita bassa que recull l'aigua que hi surt, suposo que per que els animalons, puguin beure. Arribem al Mirador de la Cornisa, on una plataforma de fusta permet tenir una bona visió de bona part del litoral del Garraf fins al Maresme per una part i de les cadenes muntanyoses de la serralada litoral i prelitoral, avui el dia esta emboirat i mes que veure's, s'entreveuen les coses així
que passo de fer fotos. Seguim la pista i després de deixar per la dreta el corriol que segueix les marques del Meridià Verd en el seu camí a trobar el Mediterrani, agafem un trencall que ens porta a trobar Les Planes de Sant Mateu i evidentment, l'ermita del mateix nom.
Ermita de Sant Mateu:
Està situada al cim del turó de Sant Mateu, la capella està documentada des de l'any 993. En una visita pastoral de 1498 es consigna que es troba en estat ruïnós però es degué restaurar poc després ja que al segle XVI tornava a tenir culte. És un edifici romànic d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular, que té finestra de doble esqueixada. L'aparell, als trams més baixos, està ben alineat i té bon mida. En la restauració del segle XVI es degué escapçar la nau, ara força curta en relació a l'absis, i amb una façana ben senzilla. És curiosa la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana. Al costat de la capella hi ha la vivenda de l'ermità, on va néixer l´insigne historiador mossèn Mas i Domènech, encarregat de l´Arxiu Capitular de la Seu de Barcelona (1900-1936).
Per la diada de Sant Mateu, al voltant del 21 de setembre, s'hi fa un tradicional aplec sardanista.
Com aquest bonic lloc ja el tinc visitat mes d'un cop, no pensava avui fer fotos, però em trobo que amb els dies que ja fa de la ventada, a dia d'avui encara trobem un dels xiprers que com a fidels guardians custodiaven l'escalinata de l'ermita, abatut barrant el pas a l'ermita, pel que semble l'idea, es tornar a aixecar-lo, ja que han fer mes gran el forat que varen deixar les arrels, però com es demorin gaire.........
Un cop feta la visita continuem la caminada i per un corriol, anem a retrobar el Camí de Vilassar de Dalt a Sant Bartomeu, que seguim en direcció a la Creu d'en Boquet, on arribem quant portem poc mes de 7 qm; el punt d'informació esta tancat, nomes obren diumenges i festius, així que seguim el camí seguint les marques que porten a La Roca d'en Toni o Dolmen de Can Boquet on arribem en poc menys de 1000 m.
La Roca d'en Toni
Aquest monument funerari, també conegut com el dolmen de can Boquet, el podem trobar al costat del camí de Vilassar de Dalt a Sant Bartomeu, mol a prop de l’ermita de Sant Salvador de can Boquet.
La Roca d’en Toni, excavar per en Jaume Ventura, juntament amb les cambres sepulcrals de la cova d’en Pau, de la cova de la Granota i la cova d’en Joan, la Pedra del Diable i el menhir de cal Camat, són alguns dels monuments megalítics més importants de la comarca.
La seva datació es pot situar entre el 2500 aC fins el 1800 aC, en el període que es coneix com Calcolític o Eneolític, quan els homes d’aquestes contades habiten la serralada i es dediquen bàsicament a pasturar els seus ramats. És un període que s’introdueix una rudimentària metal·lúrgia del coure i altres metalls mal·leables tot i que els instruments d’ús comú es continuen fent amb pedra. És el moment que el món funerari pren especial protagonisme i es passa de la inhumació individual als enterraments col·lectius en coves, abrics, fosses a l’aire lliure i com en aquest cas en megàlits, que avui coneixem com dólmens, sepulcres de corredor o galeries cobertes. En el cas de la roca d’en Toni podem parlar que, pels objectes recuperats, possiblement es tractava d’un enterrament destinat a un clan familiar d’algun cabdill o cap important.
L’any 1904, Francesc Carreras Candi ja parlava del dolmen: “Se’l coneix en la contrada per la Roca d’en Toni, i és tan complet, està situat en un lloc tan visible i crida l’atenció de tal manera dels pagesos d’aquelles terres, que sembla impossible que encara no es conegui".
A pocs metres de la Roca d'en Toni, pujant per un corriol, com enfilant-se cap el turó de Rompons, podem veure una altra mostra d'antigues cultures, aquest cop de l'alta edat mitjana. Es tracta de set tombes medievals bastides amb lloses de granit, que es varen trobar per casualitat mentre llauraven els camps que hi han a
tocar, no se si serà un sacrilegi, però ja tenim gana, així que ens enfilem una mica mes cap el Turó i ens assentem a donar comte de les viandes que portem, un cop descansats i avituallats, agafem un camí que surt envers la dreta, un cop portem uns 600 m. ens adonem que si seguim, igual sortim a Mataró, així que donem mitja volta i tornem a La Roca d'en Toni, un cop aquí, agafem el camí que porta cap a cal Senyor,
restaurant e hípica, seguim la pista que ens porta al Mal Pas, cruïlla de camins, d'on surt el camí que porta a la Font Freda, nosaltres agafem el de mes a la dreta i passem pel davant de Can Garrimbau, i Can Vidrier, ara sortim a una altre pista que seguim envers l'a dreta acompanyats una estona pel so de un petit torrent, arribats davant del Moli d'en Cuquet, travessem el torrent per un petit pont de pedra i anem
seguin la pista que passa'n pel Coll de Forns ens va apropant a Vallromanes, on entrem pel bonic tros de la Riera de Vallromanes flanquejat per una filera de plàtans d'ombra, arribem on hem deixat el cotxe, l'agafem, i ja ens dirigim cap Martorelles on em deixa no sense emplaçar-nos per una propera sortida.
La sortida ha estat be, però crec que la zona te moltes mes coses per veure, lo que vol dir que tornaré i possiblement no tardi gaire.
diumenge, 22 de febrer del 2009
SORTIDA MARÇ 08-03-09
Com ja varem comentar en la ultima sortida, aquest mes de març no hi haurà sortida organitzada per la Associació Progressista de Dones, donat que amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora i com cada any, l'Ajuntament de Martorelles, es qui l'organitza, dies enrere, els hi vaig enviar una sol·licitud de dades respecte a la sortida, així que copio les dades que em varen enviar
Bon dia, referent a la seva consulta sobre la caminada del dia 8 de març per les fonts
Lloc de sortida: parc de Can Sunyer
Hora: 9.30
Inscripcions Oficines de l'Ajuntament i Serveis Socials
Es donarà esmorzar
Organitza: Regidoria de Medi Ambient
Col·labora: ADF la Conreria
Salutacions,
Avui, he vist que també les havien penjat a la web municipal
Bon dia, referent a la seva consulta sobre la caminada del dia 8 de març per les fonts
Lloc de sortida: parc de Can Sunyer
Hora: 9.30
Inscripcions Oficines de l'Ajuntament i Serveis Socials
Es donarà esmorzar
Organitza: Regidoria de Medi Ambient
Col·labora: ADF la Conreria
Salutacions,
Avui, he vist que també les havien penjat a la web municipal
divendres, 20 de febrer del 2009
SANT PERE DE REIXAC-FONT DELS CAÇADORS-FONT DELS AVELLANERS
Divendres, 6,45 h. sona el despertador, em llevo, desdejuno, avui, l'idea es completar la part de la sortida que em va quedar pendent el dilluns, o sigui, arribar-me a Sant Pere de Reixac, així que agafo el cotxe, i em dirigeixo a trobar la Carretera de Sant Adrià, enfilo cap a Montcada i arribat davant de la Masia de Reixac aparco el vehicle, agafo el camí que passa entre la
masia i les pistes de tennis, semble que aquí, també han habilitat un tros de bosc per jugar als soldadets......s'esta posant de moda això, segueixo pel camí de Can Fabregas, fins que veig un corriol que em ve a trobar per l'esquerra......no m'hi puc resistir, l'agafo, es va fent cada cop mes estret, tinc que anar apartant la brolla, surto on estan fent una neteja del sotabosc, aixo em permet seguir pujant fins que quant soc casi dalt del Turó del valent, el cami es torna pista ample i ja
diviso el campanar de Sant Pere. Surto al camí de Sant Pere de Reixac, giro envers l'esquerra i en uns 200 m. ja estic davant de la església de Sant Pere de Reixac, la visito amb tranquil·litat, com assaborint-la, feia temps que volia estar aquí,
Conjunt de gran interès històric, artístic i cultural.
Sant Pere de Reixac està situat al costat esquerre del riu Besós, al vessant oest de la Conreria, a 191 m d’altitud, que li permeten gaudir d’una àmplia panoràmica sobre les terres del Vallès.
Església romànica: Dues naus orientades mes o menys de llevant a ponent.
La part més antiga s. X, està rematada per un absis circular amb planta de ferradura.
L’altre nau del s. XII, és més gran i l’altar està dedicat a Sant Pere. Aquí es troba la porta d’entrada,
que és d’arc de mig punt, dovellada i adornada per una senzilla motllura.
Campanar: Adossat a la nau principal, la base s’emprava com a sagristia. És
de planta quadrada que es converteix en octogonal. Té quatre obertures d’arc de mig
punt. La seva construcció correspon als ss. XI-XII, encara que queden les reste a la
base d’una construcció anterior.
Cementiri: Situat al costat del campanar, la reixa d’entrada té incidències gòtiques.
Casa de religioses: Adossada a l’església, està adornada amb una finestra gòtica.
Assentament medieval de Reixac: Al camí apareixen una sèrie d’habitacions
excavades a la roca, que fan pensar en un nucli de població format per quatre cases
que configurarien l’antic poble de Sant Pere al llarg dels ss. X i XI.
Dades històriques: La història d’aquest indret, està documentada des de temps antic. Fou el poble i l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, ja esmentada al s. X (963), pertanyè al
Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de Sant Cugat del Vallès.
La primitiva església fou cremada durant la guerra dels Segadors i refeta l’any 1676, no respectant l’original romànic.
Al s. XVIII, fou desvinculada de Sant Jeroni de la Murtra.
El Nomenclàtor de 1860 la descriu com Església parroquial.
L’any 1867, va ésser annexada a Santa Engràcia de Montcada.
Cremada durant la Guerra Civil, fou restaurada posteriorment.
Feta la visita torno pel camí que he dut al arribar, però en lloc de agafar el corriol, segueixo uns metres endavant fins que en una cruïlla trobo els indicadors de les fonts del Caçadors i dels Avellaners, segueixo la direcció que indiquen, es una pista de terra, però ample i semble que fa poc que has desbrossat els marges, lo que dona una sensació mes gran de amplitud, a l'estiu deu ésser dur amb el sol caient de ple, quant porto uns 1000 m. mes o menys, en un petit entrant que fa el camí per la dreta, trobo la Font dels Caçadors, paro una estona, foto per la
posteritat i a seguir camí, als pocs metres, la pista fa un revolt tancat al passar pel davant de una antiga pedrera fora d'us, uns metres mes endavant i després de passar per un gran roure trobo el corriol que estret i mig amagat va fent baixada cap el Torrent de Reixac i que surt al costat mateix de la Font dels Avellaners, es
un lloc .....no se com dir-ho, millor ho lleixiu al bloc del Toni Seuma que crec ho descriu perfectament, http://labrolla.blogspot.com/search?q=font+del+avellaners s'hi esta be, el lloc es acollidor, així que m'hi demoro una bona estona, dono per acabada la visita i creua'n el torrent, segueixo lo
que sembla la continuació del corriol que he portat al baixar, al cap d'una estona, el corriol surt a la pista que he portat de anada, desfaig camí i torno a Sant Pere de Reixac un cop allí en lloc de tornar pel mateix corriol que he portat de pujada, agafo el camí de l'església de Sant Pere que després de passar per davant de Can Fontanet de Baix i per Ca l'Alcalde, va a sortir a la masia de Reixac pel canto
contrari a per on he començat la caminada. Agafo el cotxe, cap a casa, dutxa, passar les dades al PC, menjar i a treballar, a estat una caminada curta però agradable.
masia i les pistes de tennis, semble que aquí, també han habilitat un tros de bosc per jugar als soldadets......s'esta posant de moda això, segueixo pel camí de Can Fabregas, fins que veig un corriol que em ve a trobar per l'esquerra......no m'hi puc resistir, l'agafo, es va fent cada cop mes estret, tinc que anar apartant la brolla, surto on estan fent una neteja del sotabosc, aixo em permet seguir pujant fins que quant soc casi dalt del Turó del valent, el cami es torna pista ample i ja
diviso el campanar de Sant Pere. Surto al camí de Sant Pere de Reixac, giro envers l'esquerra i en uns 200 m. ja estic davant de la església de Sant Pere de Reixac, la visito amb tranquil·litat, com assaborint-la, feia temps que volia estar aquí,
Conjunt de gran interès històric, artístic i cultural.
Sant Pere de Reixac està situat al costat esquerre del riu Besós, al vessant oest de la Conreria, a 191 m d’altitud, que li permeten gaudir d’una àmplia panoràmica sobre les terres del Vallès.
Església romànica: Dues naus orientades mes o menys de llevant a ponent.
La part més antiga s. X, està rematada per un absis circular amb planta de ferradura.
L’altre nau del s. XII, és més gran i l’altar està dedicat a Sant Pere. Aquí es troba la porta d’entrada,
que és d’arc de mig punt, dovellada i adornada per una senzilla motllura.
Campanar: Adossat a la nau principal, la base s’emprava com a sagristia. És
de planta quadrada que es converteix en octogonal. Té quatre obertures d’arc de mig
punt. La seva construcció correspon als ss. XI-XII, encara que queden les reste a la
base d’una construcció anterior.
Cementiri: Situat al costat del campanar, la reixa d’entrada té incidències gòtiques.
Casa de religioses: Adossada a l’església, està adornada amb una finestra gòtica.
Assentament medieval de Reixac: Al camí apareixen una sèrie d’habitacions
excavades a la roca, que fan pensar en un nucli de població format per quatre cases
que configurarien l’antic poble de Sant Pere al llarg dels ss. X i XI.
Dades històriques: La història d’aquest indret, està documentada des de temps antic. Fou el poble i l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, ja esmentada al s. X (963), pertanyè al
Monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de Sant Cugat del Vallès.
La primitiva església fou cremada durant la guerra dels Segadors i refeta l’any 1676, no respectant l’original romànic.
Al s. XVIII, fou desvinculada de Sant Jeroni de la Murtra.
El Nomenclàtor de 1860 la descriu com Església parroquial.
L’any 1867, va ésser annexada a Santa Engràcia de Montcada.
Cremada durant la Guerra Civil, fou restaurada posteriorment.
Feta la visita torno pel camí que he dut al arribar, però en lloc de agafar el corriol, segueixo uns metres endavant fins que en una cruïlla trobo els indicadors de les fonts del Caçadors i dels Avellaners, segueixo la direcció que indiquen, es una pista de terra, però ample i semble que fa poc que has desbrossat els marges, lo que dona una sensació mes gran de amplitud, a l'estiu deu ésser dur amb el sol caient de ple, quant porto uns 1000 m. mes o menys, en un petit entrant que fa el camí per la dreta, trobo la Font dels Caçadors, paro una estona, foto per la
posteritat i a seguir camí, als pocs metres, la pista fa un revolt tancat al passar pel davant de una antiga pedrera fora d'us, uns metres mes endavant i després de passar per un gran roure trobo el corriol que estret i mig amagat va fent baixada cap el Torrent de Reixac i que surt al costat mateix de la Font dels Avellaners, es
un lloc .....no se com dir-ho, millor ho lleixiu al bloc del Toni Seuma que crec ho descriu perfectament, http://labrolla.blogspot.com/search?q=font+del+avellaners s'hi esta be, el lloc es acollidor, així que m'hi demoro una bona estona, dono per acabada la visita i creua'n el torrent, segueixo lo
que sembla la continuació del corriol que he portat al baixar, al cap d'una estona, el corriol surt a la pista que he portat de anada, desfaig camí i torno a Sant Pere de Reixac un cop allí en lloc de tornar pel mateix corriol que he portat de pujada, agafo el camí de l'església de Sant Pere que després de passar per davant de Can Fontanet de Baix i per Ca l'Alcalde, va a sortir a la masia de Reixac pel canto
contrari a per on he començat la caminada. Agafo el cotxe, cap a casa, dutxa, passar les dades al PC, menjar i a treballar, a estat una caminada curta però agradable.
Sant Pere de Reixac fes clic a la foto i les veuras totes |
dilluns, 16 de febrer del 2009
MARTORELLES-LES MALESES-PUIG CASTELLAR-MARTORELLES
Dilluns, 6,45, sona el despertador, em llevo, desdejuno, avui, tenia previst fer un recorregut que passant per Les Maleses, baixes a Sant Pere de Reixac, agafo els trastos i surto al carrer, ja casi per inèrcia, vaig a buscar el Torrent de Can Sunyer, el creuo, com aquest tram ja esta mes que detallat, l'obviaré, travesso Sant Fost fins anar a espetegar al Camí de la Església Vella, un cop aquí segueixo l'itinerari que porta a la Font del Castanyers, arribant al Mas Llombart, agafo la pista asfaltada que puja cap Els Castanyers, uns 100 m. després de haver deixat a l'esquerra el tros del Camí dels Castanyers que puja cap La Conreria, agafo un corriol mig amagat que s'enfila envers l'esquerra i que s'endinsa a la zona boscosa de la Selva del Vallés, el corriol va agafant alçada, encara que diria que amb mes suavitat que per la pista ample que s'agafa normalment per pujar a Les Maleses, quant porto uns 15 minuts em trobo en una bifurcació de camins, se que el de la dreta em portara dalt el Coll de Lliça, però provo d'endinsar-me al altre, un cop fets uns 100/150 m. veig que es va separant massa de lo que crec es el correcte, així que desfaig el tram fet i segueixo pel corriol que abans he descartat, uns 500 m. mes endavant, trobo la bifurcació que porta a la Font de la Guineu, però l'obvio i segueixo pujant fins que arribo al Coll, m'endinso
identificat amb aquells avantpassats i se'm passa pel cap lo que deuria ser anar de un poblat a l'altre, així que canvi de plans, i a cercar la forma de arribar al Puig Castellar.
Agafo un corriol que semble portar la direcció adequada, però quant porto fets uns 400 m. va a topar amb el filat que com a mida de precaució, rodeja lo que havia estat una cantera i que ara, semble estar en fase de recuperació, giro envers l'esquerra i vaig resseguint el filat durant uns metres, el corriol, deixa el filat
i va a sortir al Camí de la Carrerada que coincideix amb el GR-92, davant mateix d'on vaig a sortir, un corriol surt de baixada i un pal indicador diu que va a trobar la Font de l'Amigó, be, avui no anava de fonts........però no em puc resistir, així que m'endinso i cap abaix que fa baixada, el corriol esta arreglat, amb esglaons de fusta de tant en tant, llàstima que les rodes de les bicicletes no ho respectant gaire, arribo a la font, el lloc esta cuidat, amb bancs fets de pedra
i ciment, de la font, raja aigua, nomes un però......els pocs arbres que hi ha, son caducifolis i el lloc esta massa exposat, suposo que quant tinguin fulles, serà un altre cosa.
Aprofitant la tranquil·litat del lloc, i la comoditat dels bancs, aprofito i faig un most acompanyat pel murmuri de la font, un cop llest, enfilo el corriol cap amunt a sortir altre cop al GR-92 que agafo en sentit al Coll de la Vallençana, arribat allí, travesso la carretera BV-5011 de Badalona a Montcada, a partir d'aquí la pista es asfaltada, per lo que quant trobo un corriol que m'evita trepitjar asfalt, l'agafo, vaig seguint el sender fins que aquest, arriba a on surt el corriol que puja al Turó de Sant Onofre, salvo els aproximadament 20 m. de desnivell i arribo
dalt el turó, visito l'ermita, d'aquí estant, la vista sobre Badalona i Santa Coloma es magnifica, com també sobre el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Per un moment
estic temptat de baixar-hi, però com no el podria visitar i per fora ja el tinc fotografiat, ho deixo estar i enfilo cap l'ermita de Sant Climent, hi arribo per un corriol abrupte, un cop dalt el ritual de rigor, fotos i seguir camí, poc abans
d'arribar al Puig Castellar, trobo un indicador que senyala un corriol que porta a La Cova de en Genis, un enterrament neolític que aprofitava una cavitat natural, lògicament hi faig cap.
Un cop visitat el "dolmen" ja ara si que enfilo cap al Puig Castellar, hi arribo, primera sorpresa, esta ben cuidat i una persona atent als visitans.........SENSE COBRAR, que dir del lloc..........millor deixo la feina a la Vikipedia
El Poblat Ibèric del Puig Castellar
El poblat ibèric s'ubica al cim del Puig Castellar (o Turó del Pollo), de 302 m d'altitud. Es tracta de les restes d'un llogarret d'una tribu laietana, fundada als volts del segle VI aC i que va perdurar fins els segles III aC o II aC, justament amb l'arribada dels romans a les terres.
El poblat era de mida mitjana, dedicat bàsicament a l'agricultura i la ramaderia, tot i que vestigis trobats confirmen activitat comercial amb civilitzacions estrangeres com la grega o la cartaginesa.
L'estructura del poblat és el·líptica, amb tres carrers longitudinals i una superfície d'uns 4000 m2, la qual cosa s'estimava uns trenta edificis i una població d'uns 200 habitants. Per la seva defensa i seguretat, el poblat estava rodejat amb una muralla de pedra.
El poblat va ser redescobert el 1902 per Ferran de Sagarra, el qual va realitzar les primeres excavacions i troballes, cedides a l'Institut d'Estudis Catalans. L’any 1917, cedí a l’Institut d’Estudis Catalans la propietat del poblat ibèric del Puig Castellar, que durant els estius dels anys 1904 i 1906 n’havia pagat els treballs d’excavació. Donà, en aquest mateix any, les troballes al Museu Arqueològic de Montjuïc. Els treballs van ser continuats per Serra-Ràfols i posteriorment pel centre excursionista Puig Castellar. Actualment la majoria dels objectes descoberts es troben al Museu Torre Balldovina.
Nomes agregar que el lloc esta ben conservar, semble que cada estiu si fan treballs de manteniment i excavació, s'ha
reconstruït una casa per poder-se fer una idea de com vivien, un cop feta la visita torno enrera uns quant metres i agafo el GR-92 que vorejant l'urbanitzacio de La Vallençana els primers metres, despres va davallant de forma suau i mes o menys en paralel al Torrent de la Vallençana fins anar a sortir al riu Besos on el torrent deixa anar les seues aigues a l'alçada de la depuradora de Montada, ara ja es cuestio de anar reseguint el riu aigues amunt fins arribar a la zona industrial de Can Calet a Sant Fost, i d'aqui per la part urbana de la Carretera de la Roca, fins al torrent de Can sunyer i ja a casa, ha estat un mati dur e intens, pero satisfactori.
Les Maleses, poblat ibèric
Veig allà baix la silueta de Sant Pere de Reixac, però en girar una mica la vista, em trobo amb la silueta del Puig Castellar i com en altres ocasions, em sentoal corriol que porta a Les Maleses, un cop arribat al poblat, m'ompli els ulls amb les vistes i els pulmons amb l'aire que aquí dalt es respira.
identificat amb aquells avantpassats i se'm passa pel cap lo que deuria ser anar de un poblat a l'altre, així que canvi de plans, i a cercar la forma de arribar al Puig Castellar.
Agafo un corriol que semble portar la direcció adequada, però quant porto fets uns 400 m. va a topar amb el filat que com a mida de precaució, rodeja lo que havia estat una cantera i que ara, semble estar en fase de recuperació, giro envers l'esquerra i vaig resseguint el filat durant uns metres, el corriol, deixa el filat
i va a sortir al Camí de la Carrerada que coincideix amb el GR-92, davant mateix d'on vaig a sortir, un corriol surt de baixada i un pal indicador diu que va a trobar la Font de l'Amigó, be, avui no anava de fonts........però no em puc resistir, així que m'endinso i cap abaix que fa baixada, el corriol esta arreglat, amb esglaons de fusta de tant en tant, llàstima que les rodes de les bicicletes no ho respectant gaire, arribo a la font, el lloc esta cuidat, amb bancs fets de pedra
i ciment, de la font, raja aigua, nomes un però......els pocs arbres que hi ha, son caducifolis i el lloc esta massa exposat, suposo que quant tinguin fulles, serà un altre cosa.
Aprofitant la tranquil·litat del lloc, i la comoditat dels bancs, aprofito i faig un most acompanyat pel murmuri de la font, un cop llest, enfilo el corriol cap amunt a sortir altre cop al GR-92 que agafo en sentit al Coll de la Vallençana, arribat allí, travesso la carretera BV-5011 de Badalona a Montcada, a partir d'aquí la pista es asfaltada, per lo que quant trobo un corriol que m'evita trepitjar asfalt, l'agafo, vaig seguint el sender fins que aquest, arriba a on surt el corriol que puja al Turó de Sant Onofre, salvo els aproximadament 20 m. de desnivell i arribo
dalt el turó, visito l'ermita, d'aquí estant, la vista sobre Badalona i Santa Coloma es magnifica, com també sobre el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Per un moment
estic temptat de baixar-hi, però com no el podria visitar i per fora ja el tinc fotografiat, ho deixo estar i enfilo cap l'ermita de Sant Climent, hi arribo per un corriol abrupte, un cop dalt el ritual de rigor, fotos i seguir camí, poc abans
d'arribar al Puig Castellar, trobo un indicador que senyala un corriol que porta a La Cova de en Genis, un enterrament neolític que aprofitava una cavitat natural, lògicament hi faig cap.
Un cop visitat el "dolmen" ja ara si que enfilo cap al Puig Castellar, hi arribo, primera sorpresa, esta ben cuidat i una persona atent als visitans.........SENSE COBRAR, que dir del lloc..........millor deixo la feina a la Vikipedia
El Poblat Ibèric del Puig Castellar
El poblat ibèric s'ubica al cim del Puig Castellar (o Turó del Pollo), de 302 m d'altitud. Es tracta de les restes d'un llogarret d'una tribu laietana, fundada als volts del segle VI aC i que va perdurar fins els segles III aC o II aC, justament amb l'arribada dels romans a les terres.
El poblat era de mida mitjana, dedicat bàsicament a l'agricultura i la ramaderia, tot i que vestigis trobats confirmen activitat comercial amb civilitzacions estrangeres com la grega o la cartaginesa.
L'estructura del poblat és el·líptica, amb tres carrers longitudinals i una superfície d'uns 4000 m2, la qual cosa s'estimava uns trenta edificis i una població d'uns 200 habitants. Per la seva defensa i seguretat, el poblat estava rodejat amb una muralla de pedra.
El poblat va ser redescobert el 1902 per Ferran de Sagarra, el qual va realitzar les primeres excavacions i troballes, cedides a l'Institut d'Estudis Catalans. L’any 1917, cedí a l’Institut d’Estudis Catalans la propietat del poblat ibèric del Puig Castellar, que durant els estius dels anys 1904 i 1906 n’havia pagat els treballs d’excavació. Donà, en aquest mateix any, les troballes al Museu Arqueològic de Montjuïc. Els treballs van ser continuats per Serra-Ràfols i posteriorment pel centre excursionista Puig Castellar. Actualment la majoria dels objectes descoberts es troben al Museu Torre Balldovina.
Nomes agregar que el lloc esta ben conservar, semble que cada estiu si fan treballs de manteniment i excavació, s'ha
reconstruït una casa per poder-se fer una idea de com vivien, un cop feta la visita torno enrera uns quant metres i agafo el GR-92 que vorejant l'urbanitzacio de La Vallençana els primers metres, despres va davallant de forma suau i mes o menys en paralel al Torrent de la Vallençana fins anar a sortir al riu Besos on el torrent deixa anar les seues aigues a l'alçada de la depuradora de Montada, ara ja es cuestio de anar reseguint el riu aigues amunt fins arribar a la zona industrial de Can Calet a Sant Fost, i d'aqui per la part urbana de la Carretera de la Roca, fins al torrent de Can sunyer i ja a casa, ha estat un mati dur e intens, pero satisfactori.
Martorelles-Les Maleses-Puig Castellar fes clic a la foto i les veuras totes |
Etiquetes de comentaris:
GR-92,
laietans,
Les Maleses,
Puig Castellar
diumenge, 15 de febrer del 2009
MATI DE DIUMENGE A GALLECS
Diumenge, ens llevem no gaire aviat, fem un petit desdejuni i ens llencem al carrer, ahir, em van "obligar" a prendre un bany de multituds, varem anar a fer un tomb pel Mercat Fira de Bellcaire, vaja, als encants
de la Plaça Les Glories a BCN, i mai millor dit lo de bany....va haver moments en que et senties com submergit en un mar humà, així que avui, tocava quelcom mes tranquil i relaxat, agafem el cotxe, fem gasoil i ens dirigim cap a Mollet, a trobar el carrer de Nicaragua, aparquem i passem per sota l'autopista per la passera que hi ha al final del carrer de Gallecs, nomes passar el pont, girem envers la dreta i pel camí que va paral·lel a l'autopista, anem a sortir al Camí de Sant Valerià, camí
carener que semble com la frontera natural entre Mollet i Parets anem fent camí fins que un cop passat Can Consol, trobem per la dreta la pista que passant per davant de la Torre Malla, va a sortit a Parets, hi fem cap, arribem a la Torre Malla, i al seu safareig.
Torre d'en Malla:
S’han trobat restes possiblement romanes al seu terme. Es creu que la Torre de Malla va ser una vil·la romana anomenada Villa Alzar, que defensava l’encreuament de la Via Augusta que anava a Martorell amb la via romana de Barcelona a Vic, passant per Caldes. La seva funció principal era la defensa del camí i dels vianants i la secundària, l’explotació agrícola, adjudicada a un general retirat del exèrcit romà.
Una de les llegendes explica que la Torre Malla va ser residencia d’un moro, molt ric i poderós.
Edifici de planta quadrangular amb dues torres de defensa avançades, una finestra gòtica biforada i dos portals dovellats. L’edificació actual, per la seva estructura, correspon a l’època gòtica. Està documentada del segle X i presideix l’espai natural més important de Parets, dins l’àmbit de Gallecs, amb la presència d’un bosc i camps de conreu. A mitjan s. XVI va rebre el seu nom actual. En l'actualitat, esta habitada i en plena producció
Un cop feta la visita, desfem l'ultim tram fet i a l'arribar al Camí de Sant Valerià seguim la pista que portem que entre camps de conreu i algun tros de bosc, i després de passar pel davant de Can Jornet i creuar la carretera BV-5154, va a sortir davant mateix de Can Salvi, un altre de les masies que mantenen la producció agrícola a Gallecs, ara girem envers l'esquerra i anem resseguint la Riera de Can Salvi que com casi sempre baixa seca, encara que la mica de bosc de ribera que resta, fa el tram
sigui encisador, sortim a la pista principal de Gallecs que en tot moment va paral·lela al Torrent de Gallecs o Riera Caganell, aquí girem en sentit Mollet i després de passar per la zona d'horts, arribem a la Bassa de Can Benito, zona humida creada artificialment que recull les aigües de la riera abans que aquesta, passant
per sota l'autopista creuï tot Mollet soterrada fins que a l'alçada del Camí de Can Prats torni a la superfície abans d'entregar el seu caudal al Besos. Passada la Bassa creuem la riera pel petit pont de fusta i seguim paral·lels a l'autopista fins arribar al pont, sortim al carrer Nicaragua, agafem el cotxe i cap Martorelles
Han estat un poc mes de 5,5 km de passeig tranquil, encara que acostumat a sortir entre setmana, en alguns moments em creia estar caminat per la Rambla de Mollet.
de la Plaça Les Glories a BCN, i mai millor dit lo de bany....va haver moments en que et senties com submergit en un mar humà, així que avui, tocava quelcom mes tranquil i relaxat, agafem el cotxe, fem gasoil i ens dirigim cap a Mollet, a trobar el carrer de Nicaragua, aparquem i passem per sota l'autopista per la passera que hi ha al final del carrer de Gallecs, nomes passar el pont, girem envers la dreta i pel camí que va paral·lel a l'autopista, anem a sortir al Camí de Sant Valerià, camí
carener que semble com la frontera natural entre Mollet i Parets anem fent camí fins que un cop passat Can Consol, trobem per la dreta la pista que passant per davant de la Torre Malla, va a sortit a Parets, hi fem cap, arribem a la Torre Malla, i al seu safareig.
Torre d'en Malla:
S’han trobat restes possiblement romanes al seu terme. Es creu que la Torre de Malla va ser una vil·la romana anomenada Villa Alzar, que defensava l’encreuament de la Via Augusta que anava a Martorell amb la via romana de Barcelona a Vic, passant per Caldes. La seva funció principal era la defensa del camí i dels vianants i la secundària, l’explotació agrícola, adjudicada a un general retirat del exèrcit romà.
Una de les llegendes explica que la Torre Malla va ser residencia d’un moro, molt ric i poderós.
Edifici de planta quadrangular amb dues torres de defensa avançades, una finestra gòtica biforada i dos portals dovellats. L’edificació actual, per la seva estructura, correspon a l’època gòtica. Està documentada del segle X i presideix l’espai natural més important de Parets, dins l’àmbit de Gallecs, amb la presència d’un bosc i camps de conreu. A mitjan s. XVI va rebre el seu nom actual. En l'actualitat, esta habitada i en plena producció
Un cop feta la visita, desfem l'ultim tram fet i a l'arribar al Camí de Sant Valerià seguim la pista que portem que entre camps de conreu i algun tros de bosc, i després de passar pel davant de Can Jornet i creuar la carretera BV-5154, va a sortir davant mateix de Can Salvi, un altre de les masies que mantenen la producció agrícola a Gallecs, ara girem envers l'esquerra i anem resseguint la Riera de Can Salvi que com casi sempre baixa seca, encara que la mica de bosc de ribera que resta, fa el tram
sigui encisador, sortim a la pista principal de Gallecs que en tot moment va paral·lela al Torrent de Gallecs o Riera Caganell, aquí girem en sentit Mollet i després de passar per la zona d'horts, arribem a la Bassa de Can Benito, zona humida creada artificialment que recull les aigües de la riera abans que aquesta, passant
per sota l'autopista creuï tot Mollet soterrada fins que a l'alçada del Camí de Can Prats torni a la superfície abans d'entregar el seu caudal al Besos. Passada la Bassa creuem la riera pel petit pont de fusta i seguim paral·lels a l'autopista fins arribar al pont, sortim al carrer Nicaragua, agafem el cotxe i cap Martorelles
Han estat un poc mes de 5,5 km de passeig tranquil, encara que acostumat a sortir entre setmana, en alguns moments em creia estar caminat per la Rambla de Mollet.
Gallecs, Torre d'en Malla feu clic a la foto i les veureu totes |
divendres, 13 de febrer del 2009
PASSEJADA PELS ENCONTORNS DE MARTORELLES
Divendres 6,45, sona el despertador, em llevo, desdejuno mentre penso on anar avui, no he fet cap pla encara, a la fi, decideixo de fer una passejada pels encontorns sense objectiu concret, surto de casa i pel carrer de la Primavera vaig a buscar la Ronda Nord, d'allí, baixo a la llera del Torrent de Can Sunyer que agafo en direcció al Parc de Can Sunyer, un cop allí, travesso el carrer de la Timba i continuo resseguint el torrent fins arribar a la Font de Can Roda, un cop a la font, ja enfilo cap amunt a cercar la carretera de Santa Maria, que agafo en sentit muntanya fins que arribo a la Travessera de Can
Girona, pujo per aquesta i al sortir al Camí de Can Girona, en lloc de seguir per aquest, agafo el Camí del Fondo, no havia passat mai per aquesta part, vaig seguint el sender i just al costat de lo que crec son les bodegues del Marques D'Alella, trobo una font que per lo que va comentar el Toni Seuma, deu ésser la Font de can Matons, i tal com va dir ell, deixa anar un bon doll d'aigua que per sota el
sender, va a parar directament al torrent, segueixo endavant fins que trobo un encreuament de camins, agafo el de la dreta que sembla baixar cap el torrent i la zona de horts, vaig fent via entre horts, vinyes, bosc de ribera i algun que altre
rodal de bosc mediterrani fins que em trobo que el camí no te sortida, giro cap i desfaig el tros fet fins arribar a l'encreuament, ara segueixo el camí descartar i que ara es va obrint pas entre trossos de bosc fins que va a sortir a una zona molt fresada diria que per la practica de moto cros per l'estat en que es troba. Em trobo
davant de Can Bernades i segueixo el corriol que porta cap a Can Girona, abans de començar la pujada que vorejant Can Girona porta al camí de Can barbeta, m'endinso per les zones de lleure i dono una volta, m'assec un moment i ja descansat, enfilo la pujada un cop dalt giro envers l'esquerra, passo pel davant del viver i quant surto ja a la part asfaltada, miro el rellotge, encara es aviat per anar cap a casa, així que en lloc de agafar el Camí de Can Girona de baixada, agafo un corriol que per damunt de les ultimes cases del carrer, s'endinsa al bosc de can Oliveres primer va de pujada amb algun tram un pic costerut, fins que surt a una pista mes ample que ja fent siga
sagues i en suau davallada, va a sortir a les vinyes del Marques D'Alella, ara ja si agafo el Camí de can Girona, surto a la carretera de Santa Maria, i pel carrer de la Vinya del Calet torno a fer cap al torrent a l'alçada de la Font de Can Roda, vaig resseguint la petita sèquia que a partir de Can Roda, va paral·lela al torrent fins que es perd. Ara ja desfaig el camí de l'anada i arribat a casa, dutxa menjar i a treballar.
Girona, pujo per aquesta i al sortir al Camí de Can Girona, en lloc de seguir per aquest, agafo el Camí del Fondo, no havia passat mai per aquesta part, vaig seguint el sender i just al costat de lo que crec son les bodegues del Marques D'Alella, trobo una font que per lo que va comentar el Toni Seuma, deu ésser la Font de can Matons, i tal com va dir ell, deixa anar un bon doll d'aigua que per sota el
sender, va a parar directament al torrent, segueixo endavant fins que trobo un encreuament de camins, agafo el de la dreta que sembla baixar cap el torrent i la zona de horts, vaig fent via entre horts, vinyes, bosc de ribera i algun que altre
rodal de bosc mediterrani fins que em trobo que el camí no te sortida, giro cap i desfaig el tros fet fins arribar a l'encreuament, ara segueixo el camí descartar i que ara es va obrint pas entre trossos de bosc fins que va a sortir a una zona molt fresada diria que per la practica de moto cros per l'estat en que es troba. Em trobo
davant de Can Bernades i segueixo el corriol que porta cap a Can Girona, abans de començar la pujada que vorejant Can Girona porta al camí de Can barbeta, m'endinso per les zones de lleure i dono una volta, m'assec un moment i ja descansat, enfilo la pujada un cop dalt giro envers l'esquerra, passo pel davant del viver i quant surto ja a la part asfaltada, miro el rellotge, encara es aviat per anar cap a casa, així que en lloc de agafar el Camí de Can Girona de baixada, agafo un corriol que per damunt de les ultimes cases del carrer, s'endinsa al bosc de can Oliveres primer va de pujada amb algun tram un pic costerut, fins que surt a una pista mes ample que ja fent siga
sagues i en suau davallada, va a sortir a les vinyes del Marques D'Alella, ara ja si agafo el Camí de can Girona, surto a la carretera de Santa Maria, i pel carrer de la Vinya del Calet torno a fer cap al torrent a l'alçada de la Font de Can Roda, vaig resseguint la petita sèquia que a partir de Can Roda, va paral·lela al torrent fins que es perd. Ara ja desfaig el camí de l'anada i arribat a casa, dutxa menjar i a treballar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)