NAVAJAS-VIA VERDA OJOS NEGROS-PANTÀ DEL REGAJO-PASSEIG DE LES FONTS-NAVAJAS

Lloc inici caminada: Plaça del Llavador, Vilamarxant, Camp del Túria.
Caminants:  31 agosarats senderistes 

Data: 21-06-2015 

Hora d’inici caminada: 07:59:10
Hora d’arribada: 13:33:14
Duració: 05:34:04
Alçada punt de sortida: 391 m
Alçada mínima assolida: 361 m
Alçada Màxima assolida: 461 m
Desnivell màxim: 100 m
Ascensió acumulada:210 m
Descens acumulat:187 m
Guany: 69 m
Distancia recorreguda: 14.67 Km
Velocitat mitjana: 2.6 Km/h (sense descomptar parades).

el grup davant de "La Leyenda del salto de la Novia"

Aquest diumenge era la data prevista per a realitzar la caminada mensual de juny de Senderistes Les Rodanes, caminada de la qual fa 15 dies el Porrina, Raul, Jose i jo, vàrem fer la prèvia.  Es tractava de eixir de Navajas i arribar al Pantà del Regajo, esmorzar i tornar a Navajas pel Passeig de les Fonts fins a arribar al paratge del Salto de la Novia, en el transcurs de la prèvia, ens vàrem adonar que era una caminada ideal per a fer una eixida social amb pícnic inclòs i on pogueren participar gent que no té per costum caminar.

paratge del Salto de la Novia vist des de dalt

Poc abans de tres quarts de set ja sóc al lloc habitual de trobada, a poquet va arribant la gent i quan ja hi som tots ens repartim en els vehicles i posem rumb envers Navajas, arribem i deixem els vehicles a tocar de la rotonda on es troba l'obra "La leyenda del Salto de la Novia" de l'escultor Manolo Rodrigues fill de Navajas. Pels carrers del poble ens apropem fins a un improvisat mirador que permet la visió del paratge del Salto de la Novia des de dalt mateix.

escalinata que porten a l'ermita de La Esperanza

Tornem enrere i per camins i algun tram de carretera ens dirigim a on es troba el "Manantial de La Esperanza" El lloc és  tancat per una tanca que ho protegeix de l'entrada massiva de visitants. La deu es troba tan sol a 1 km. del poble, al costat de l'antic ramal de la Via Augusta que unia Sagunt amb Burgos. La història de la deu s'inicia en ocasió de la reconquesta, en 1251, quan Jaume I  ordena el repartiment de les aigües.

restes del monestir i al fons, Sogorb

Accedim al petit pujol que es troba al seu costat per una llarga escalinata, arribem dalt de la muntanya i ens trobem les ruïnes del que va estar Monestir de l'Ordre dels Jerónimos, erigit en 1495. Aquests religiosos van prendre possessió de l'Ermita de l'Esperança, construïda quatre anys abans. El fundador d'aquest Monestir va estar un cosí germà de Ferran el Catòlic.  Durant 340 anys, el monestir va constituir un centre espiritual per a la comarca, fins que amb la desamortització de Mendizabal es va tancar i va donar inici la seua degradació. 

Via verda, "Puente donde se cayo la burra y no se mato"

Des d'ací podem observar una estupenda vista de Navaixes i de la veïna població de Sogorb. És molt agradable el panorama que  es capta: Navaixes, el canó que forma el Palància, les agrestes regions muntanyenques de Espadán i la Cova Santa. Descendim del pujol i creuant la CV-216 fem els poquets metres que ens porten fins a la Via Verda d'Ojos Negros. La Via Verda d'Ojos Negros, també coneguda com a Via Minera és una via verda que parteix de les antigues mines de ferro a la localitat d'Ojos Negros en la província de Terol i finalitza en Algímia d'Alfara a Castelló. La ruta de 161 km és la via verda condicionada més llarga d'Espanya.

torre àrab

Quan portem uns quatre quilometres i mig ens desviem de la via per visitar la torre àrab que es troba dintre les instal·lacions del càmping Altomira. La torre va ser utilitzada pels musulmans com a lloc de guaita, ja que des de la seua posició domina una àmplia zona. No obstant açò, els seus basaments podrien ser romans. El seu cos és cilíndric, rematat per merlets amb forma de corona. Presenta accés principal lleugerament elevat, així com altres obertures, balconades i finestres.

Pantà del Regajo des del mirador

Tornem a la Via Verda i xerrant, anem gaudint del camí, un quilòmetre i mig mes ens deixa al costat d'una zona de descans equipada amb taules i bancs, encara és aviat per a fer el mos així que seguim endavant, uns quants metres mes i som al Mirador del Regajo, petita zona adequada per poder gaudir de les vistes damunt el pantà. Quan ens falten poquets metres pels huit quilòmetres, deixem la via Verda per una pista que ix a la dreta i que ens porta a tocar les aigües del Pantà del Regajo, creuem per la paret del pantà i en una zona amb taules i bancs procedim al sempre esperat i ben rebut ritual del mos.

el sempre esperat moment del mos

Enllestit el tema gastronòmic reiniciem la caminada, fem uns poquets metres per carretera i ja agafem una senda que sense cap dificultat ens porta a eixir a la Fuente Los Baños i al pont que salva el riu Palància, el pont va ser aixecat al segle XVIII, encara que sembla s'assenta damunt d'un de més antic, fotos, refrescar-nos, jugar un poquet amb l'aigua i per una senda amb algun tram equipat amb cadenes, anem resseguint el riu aigües avall, arribem a una passera de ciment per la qual creuem a l'altra riba del Palància. Ací té inici el tram més paisatgístic de la caminada.

pont de Los Baños, segle XVIII

Sempre resseguint el riu i per un agradable passeig anem trobant una font rere altre: Fuente Rafael, Fuente del Lugar, Fuente de la Peña, Fuente de la Salud, Fuente de la Luz, Fuente de Mosen Miguel, així fins que arribem davant de on té inici el tram d'escales que ens porten al Mirador del Paraiso no sense passar per sota del salt d'aigua de la Cascada del Tio Juan, vist el lloc tornem al passeig i ja arribem al paratge del Salto de la Novia, punt aquest on després d'un poquet de relax, donem per acabada la caminada.

camí del Mirador del Paraiso

Tornen a on aquest matí hem deixat el vehicles, ací els que no es queden a dinar s'acomiaden i posen rumb envers Vilamarxant, els que si ens quedem, ens dirigim altre colp al Pantà del Regajo on ja ens esperen la gent que no ha participat en la caminada però sí que els abellia gaudir del dinar sota l'ombra dels pins, arribem, descarreguem taules, cadires, neveres i muntem la "paradeta". En un ambient de franca camaraderia i bon humor ens apliquem a intentar acabar amb totes les viandes, missió impossible com es demostra.

Cascada del Brazal, paratge del salto de la Novia

En la prèvia, Raul va contactar amb una gent que lloga canoes, la gent a la qual li abellia pujar i que s'ha inscrit, es desplaça fins al lloc on s'ha quedat que portarien les canoes i després d'unes someres explicacions, es reparteixen en les embarcacions i uns amb més perícia i altres amb menys, es dediquen a navegar pel pantà. Ara toca començar a arreplegar tot, uns quants viatges als vehicles i ja ens acomiadem, alguns dels que han vingut només a dinar acompanyats del Porrina i de mi, tornem al poble per fer una rapida tourne per alguna de les fonts i pels salts d'aigua.

de pícnic al Pantà del Regajo

Ara ja sí que donem per acabat aquest dia de contacte amb la natura i en tan bona companyia, tornem al cotxes i ja ens dirigim envers Vilamarxant, dies com aquest, i parafrasejant al Porrina, són els que fan poble i fan amics.

 Llegenda del Salt de la Nuvia

"Fa d'això molts anys ... quan dos nuvis anaven a contraure matrimoni s'havien de sotmetre a una curiosa cerimònia per demostrar davant de tots que es volien de veritat i assegurar la seua fertilitat. Cert temps abans del matrimoni havien d'anar a aquest lloc, on més s'estreny el riu i allà, davant de tots, la núvia havia de creuar d'un salt a la riba oposada. Si ho aconseguia sense contratemps, era símbol de fertilitat i proliferació per al futur matrimoni i demostrava amb això que volia fidelment al seu nuvi, més si no  aconseguia el salt, el matrimoni es considerava irrealitzable o desgraciat, de manera que convençuts, els nuvis trencaven el seu compromís. Cert dia dos joves nuvis van baixar radiants d'alegria a demostrar davant tots que s'estimaven. Com cada vegada, la gent esperava el salt amb impaciència, per fi la núvia es va disposar a saltar, però després de prendre impuls va perdre peu i va caure al riu amb tan mala fortuna que es va veure embolicada en un potent remolí que hi havia i la portava a una mort segura. En veure el que ha passat, el nuvi es va llançar immediatament al riu per intentar salvar la seua estimada, però per més esforços que va fer en el seu desesperat intent, l'aigua se'ls va emportar a tots dos i mai més es va saber d'ells, encara que els vilatans van seguir baixant al Salt de la Núvia a esperar el seu retorn. Diuen que en les nits de lluna, per la vall s'escolten les seues veus i laments. La cascada plora la seua pèrdua i el riu es converteix en el mantell blanc i pur de la núvia, que acull tendrament a la seua estimada, convertit en pedra ".