EL REC COMTAL, FONT DE VIDA ENCARA AVUI

inici del Rec Comtal, principis segle XX

 Rec Comtal. Entrats els anys 70 del segle passat, pràcticament tota la ciutat de Barcelona estava urbanitzada. A Sant Andreu, però, encara quedaven hortes, masies amb producció agrícola i alguna que altra ovella deixada anar. La raó es diu Rec Comtal i els historiadors asseguren que té prop de 2.000 anys. Se sap que la Barcino Romana es proveïa d'aigua per dos canals. L'un procedia de la serra de Collserola i l'altre, del Besòs, a prop de Montcada. I es creu que la sèquia Comtal construïda pel comte Mir d 'aquí el carrer Regomir: Rec del Mir al segle X no era sinó una reconstrucció d'aquella via d'aigua romana. D'aquí el seu doble mil·lenarisme: des de la Barcino romana fins als nostres dies.No és poc. Perquè a més és ben sabut que només els nuclis que saben proveir-se de la suficient quantitat d'aigua constant opten al desenvolupament i la supervivència. Cap 1700, el Rec Comtal ja subministrava energia a 13 molins fariners i regava les terres de Sant Andreu i Sant Martí. És llavors quan comença l'ús del canal com a subministrament d'aigua a la ciutat de Barcelona: es va desviar aigua per regar els arbres de la Rambla, passant pel barri de la Ribera, i suposava l'única font pública d'aigua de llocs com el populós barri de Sant Pere. Cal tenir en compte que el creixement demogràfic i industrial de Barcelona al segle XVIII va multiplicar la necessitat d'aigua fins a nivells desconeguts. Ja des de l'època medieval, els adobers i altres artesans del tèxtil usaven  la l'aigua procedent del Rec Comtal. Per això, la zona de Sant Pere de les Puelles i Portal Nou es van convertir en l'àrea industrial d'aquest sector, perquè el Rec entrava a la ciutat per aquests barris. En 1877 la necessitat d'aigua va portar a construir una mina a Montcada i Reixac que augmentava considerablement el cabal. De fet, d'aquesta mina encara raja aigua. Amb la urbanització i la modernització de finals del segle XIX, la gran sèquia va anar perdent importància. No obstant això, va seguir regant les terres de Sant Andreu fins ben entrat el segle XX. I per això, en els camps del que ara és un districte de Barcelona, es podien veure ovelles i masies en ple funcionament mentre la resta de la ciutat arribaven el 600s i els Beatles. Encara avui, en continua regant, i algunes obres de la zona de Sant Andreu o Sant Martí deixen al descobert en les seves perforacions trams de l'oblidat Rec Comtal que durant dos mil anys ha permès a Barcelona arribar a ser el que és avui.

Rec Comtal avui en dia

El Joan Sanjuan dintre de l'interessantíssim taller sobre Historia de Catalunya, ha programat un parell de visites guiades i ens ha honorat als Trotacamins de Martorelles amb la seva sol·licitud de col·laboració, com a part d'aquesta, avui, el Joan, el Julio i jo, hem anat a fer una ullada a un dels llocs que seran motiu de visita, el Rec Comtal, aquest te el seu inici a Montcada i Reixac, per la qual cosa, després de trobar-nos com tots el dijous al carrer Horta, hem agafat el vehicle i per la carretera de La Roca ens hem desplaçat fins a Montcada.

Rec Comtal

Un cop aparcat el vehicle hem anat a trobar el Parc de les Aigües, zona verda a cavall dels barris de Ribera i Can Sant Joan, dintre del parc es troba l'inici visible del rec, aquest surt a la llum de sota de lo que fou la seu de la "Junta Directiva de las Aguas de la Acequia Condal y sus Minas" ara reconvertir en casal de la gent gran del barri. Vist aquest primer i curt tram abans de quedar soterrat momentàniament, ens hem endinsat pels carrers del barri, carrers amb reminiscències com el carrer de la Mina, del Moli, del Rec......fins sortir a tocar de la via del tren Barcelona-Porbou, aquí el rec torna a sortir a l'aire lliure i segueix una estona paral·lel a la via.

vida al Rec Comtal

Arribant a la Plaça Primer de Maig, ja dintre del barri barceloní de Vallbona, es torna a soterrar per creuar per sota la via fèrria de Barcelona a Puigcerdà, sortint altre cop a la llum a fregar de la part posterior de les cases del carrer de la Torre Vella i passant per sota d'un pont fet amb volta de mig punt a base de maons. Semble que amb modificacions posteriors, el pont es part del rec primigeni, ara el rec va resseguint la part muntanya de la zona d'horta coneguda com "La Ponderosa" una de les poques zones d'horta que queden a tocar de la conurbació metropolitana, en aquest tram la llera del rec esta formigonada i encaixonada entre La Ponderosa y una zona de horts periurbans mes degradada.

pont del Rec Comtal

Arribant a la benzinera  que es troba en un dels laterals de la C-17, donem per acabada la recerca, ja que encara que semble que després d'aquesta, hi ha algun tram vist, la dificultat de l'accés desaconsella la visita, aixi es que donem mitja volta i desfem el camí fins arribar altre cop a la Llar de la Gent Gran, aquí el Joan ens convida a un pantagruèlic esmorzar. Acabat aquest, el president del casal es brinda a ensenyar-nos la "Joya" que l'edifici guarda, baixem unes escales i ens mostra la part del rec que transcorre sota mateix de l'edifici, el Joan i el Julio ja ho coneixien per lo que nomes jo em quedo sorprès. 

interior del Rec sota la Llar de la Gent Gran

Un cop agraït el detall, ens acomiadem i ens dirigim a visitar encara que nomes sigui per fora la Casa de les Aigües, complex d'edificacions de caire modernista de la segona mitat del segle XIX. Ara ja toca anar a cercat el vehicle, pujar i posar rumb envers Martorelles, arribats que hi som, ens acomiadem fins dijous que ve en principi.

Casa de les Aigües, detall

La Casa de les Aigües de Montcada i Reixac es una antiga central d'extracció i bombejament d'aigües captades del cabal subterrani del riu Besos. Coneguda en un principi com Els Pous de Montcada, fou una intervenció d'urgència de l'Ajuntament de Barcelona, atesa l'extrema sequera que patia la ciutat el 1878.

El projecte fou encarregat a l'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, qui planteja un projecte ambiciós i modern pel subministrament d'aigua potable, capç de satisfer les necessitats d'una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l'eixample barceloní.  L'any 1989 la Casa de les Aigües, propietat de l'Ajuntament de Barcelona, va deixar de funcionar per problemes de concentració de contaminants a les aigües de l'aqüífer de Besòs.

En aquest recinte enjardinat i emmurallat, es troba un valuós conjunt arquitectònic que en l'actualitat es una peça clau del patrimoni industrial català i un  punt de referencia del modernisme  local.