Feia temps que teníem programada una sortida en plan "dominguero" amb la Joaquina i el Salva, dilluns passat em va fer memòria ja que se'm havia oblidat, quedem que avui ens trobarem a les nou davant de casa seva. A l'hora en punt allí ens trobem, agafem el seu vehicle i donem inici a una sortida que si be te alguns trets mig envestats, l'idea es anar improvisant sobre la marxa, el primer lloc a visitar serà el Salt de la Minyona a tocar de Folgueroles.
 |
| Salt de la Minyona amb el Pedró de la Verge dels Cingles |
Salt de la Minyona. El salt de la Minyona és un bonic mirador que es troba al cim dels Munt, dominant el cingles de Vilanova. Des d'aquest punt, que es troba a més de vuit-cents metres d'alçada sobre el nivell del mar, es poden admirar gran part de les Guilleries. Trobarem el salt una vegada passat Folgueroles en direcció a Vilanova de Sau, just després del pont del Vent. En aquest punt, deixant la carretera podem agafar una pista que puja als Munts i és apta per a vehicles.
Diu la llegenda que la Minyona dels Munts era molt devota i no faltava cap diumenge a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va escoltar que ja tocaven les campanes per començar la missa. Com que no volia arribar tard de cap manera, va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar a missa just a temps. Pocs dies després, va necessitar tornar a baixar al poble i va pensar que per estalviar-se temps i camí podia tornar a repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona va tenir un accident molt greu que li va costar la vida. Des de llavors aquell indret va començar a dir-se el salt de la Minyona, i ningú més ha tornat a intentar saltar.
Una simple barana de ferro de més de 80 m que contorneja les cingleres, separa del buit que origina un espadat d’extremada verticalitat.
En aquest mirador; conegut també com la M. de Déu del Cingle s’hi assenta el Pedró de la Verge dels Cingles.
Vist el lloc i omplerts els ulls amb la bellesa de les vistes que d'aquí dalt estant s'albiren, desfem el tram de pista que ens ha dut fins aquí, sortim a la carretera i ens dirigim a trobar Folgueroles, poble natal de Jacint Verdaguer, abans d'arribar al nucli urbà, fem visita a l'ermita de la Damunt i a la font del mateix nom, el lloc es conegut per sortir anomenat en la seva composició L'Arpa, una estrofa de la qual, esta gravada a la pedra que corona la font. Vist el lloc seguim fins arribar al centre del poble, visitem l'església de Santa Maria i els seus voltans, fem un petit mos en un bar de la plaça i tornant al vehicle seguim ruta.
Diu la llegenda que la Minyona dels Munts era molt devota i no faltava cap diumenge a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va escoltar que ja tocaven les campanes per començar la missa. Com que no volia arribar tard de cap manera, va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar a missa just a temps. Pocs dies després, va necessitar tornar a baixar al poble i va pensar que per estalviar-se temps i camí podia tornar a repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona va tenir un accident molt greu que li va costar la vida. Des de llavors aquell indret va començar a dir-se el salt de la Minyona, i ningú més ha tornat a intentar saltar.
Una simple barana de ferro de més de 80 m que contorneja les cingleres, separa del buit que origina un espadat d’extremada verticalitat.
En aquest mirador; conegut també com la M. de Déu del Cingle s’hi assenta el Pedró de la Verge dels Cingles.
 |
| Cingles dels Munts, sota el Salt de la Minyona |
 |
| ermita de la Damunt |
Ermita de la Damunt. El culte en aquest indret ve d’antic, probablement en el mateix indret hi havia un petit pedró. Les primeres notícies documentals de l’ermita daten del segle XIII i fou ampliada i renovada als segles XVI i XVII. És un edifici d’una sola nau, de planta rectangular acabada amb un absis semicircular i coberta a dues vessants. Està orientada de llevant a ponent. A la part nord s’hi adossa un cos de planta rectangular cobert a dues vessants amb el carener perpendicular a la nau. Els goigs de la Verge de la Damunt parlen de la Damunt com l’escut sagrat que ha d’alliberar la Plana dels udols del mal esperit i de la pesta. Al llarg del anys el temple ha esdevingut el centre espiritual dels folguerolencs. Verdaguer, conta que de petit hi anava sovint amb la seva mare, avui podem considerar-lo un dels llocs verdaguerians més emblemàtics per ser l’escenari d’ una de les seves composicions més destacades: L’Arpa.
"Damunt de mon poblet hi ha una capella d’una roureda secular voltada, és son altar lo trono d’una verge d’aquella rodalia sobirana...."
"Damunt de mon poblet hi ha una capella d’una roureda secular voltada, és son altar lo trono d’una verge d’aquella rodalia sobirana...."
 |
| Folgueroles, església de Santa Maria |
Folgueroles. Es un petit municipi d’Osona que està situat a cavall de la plana de Vic i de l’inici de les Guilleries, les quals accidenten el sector oriental del terme. El relleu suau de ponent, esquitxat de masies i alguns petits turons (de les Mentides, Sant Jordi de Puiseslloses), es torna abrupte a llevant, amb barrancs i fondalades plenes de vegetació per on discorren torrents com el de Folgueroles (afluent del Gurri) o el Lledoner. Té el veïnatge dels termes de Tavèrnoles i Gurb (N), Sant Sadurní d’Osormort i Vilanova de Sau (E), Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta (S) i Vic (O). Dista 5 km de Vic, 37 km de Ripoll, 60 km de Girona i 75 km de Barcelona.
El nucli urbà de Folgueroles es formà durant l’alta edat mitjana entorn de l’església de Santa Maria (documentada el 967). El segle XV es constituí en una petita batllia i a finals del XVI es va formar el nucli del poble, constituït bàsicament per un carrer que es va anar ampliant paral·lelament al creixement demogràfic. Al segle XVIII el nucli s’amplià amb el barri del Passavant, la Ricardera i el carrer de la Font.
L’església parroquial dedicada a Santa Maria és un edifici bastit amb gres de Folgueroles i pertany a grans trets a dues etapes constructives: una d’estil romànic llombard (segles XI-XII) de la qual es conserva l’àbsis, una part de la nau i la portalada, i l’altra d’estil barroc tardà (segles XVII- XVIII) que li dóna la fesomia actual amb una àmplia façana i un campanar d’espadanya.
Ara ens dirigim envers Sant Julià de Vilatorta, però abans ens aturem a visitar l'església de Sant Martí de Riudeperes que malgrat estar a tocar de Folgueroles, pertany a Calldetenes, donem un tomb pels seus rodals i aixi ens endinsem en un tram de la Ruta dels Molins de Calldetenes que ressegueix el Torrent de Sant Martí. A tocar de l'església es troba el Moli de la Calvaria, aquests semble estar en bones condicions i es pot visitar per dintre els diumenges, el lloc ens agrada tant que entre el Salva i jo comentem que serà objecte d'una acurada visita en altre moment.
El nucli urbà de Folgueroles es formà durant l’alta edat mitjana entorn de l’església de Santa Maria (documentada el 967). El segle XV es constituí en una petita batllia i a finals del XVI es va formar el nucli del poble, constituït bàsicament per un carrer que es va anar ampliant paral·lelament al creixement demogràfic. Al segle XVIII el nucli s’amplià amb el barri del Passavant, la Ricardera i el carrer de la Font.
L’església parroquial dedicada a Santa Maria és un edifici bastit amb gres de Folgueroles i pertany a grans trets a dues etapes constructives: una d’estil romànic llombard (segles XI-XII) de la qual es conserva l’àbsis, una part de la nau i la portalada, i l’altra d’estil barroc tardà (segles XVII- XVIII) que li dóna la fesomia actual amb una àmplia façana i un campanar d’espadanya.
 |
| Folgueroles, Plaça Jacint Verdaguer |
 |
| Sant Martí de Riudeperes |
Sant Martí de Riudeperes. Documentada per primera vegada el 1050, en l'acta de consagració de l'església de Sant Julià de Vilatorta a la qual el bisbe de Vic va subjectar l'església de Sant Martí de Riudeperes.
L'església romànica de Sant Martí és d'una sola nau, de planta rectangular, construïda en dues etapes del romànic. La capçada és a llevant. Té un únic absis semicircular, ornat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes, en un ritme de dos arcs entre lesenes i sobre les quals s'insinua una cornisa llisa, situada a manera de barbacana allà on hauria d'arrencar la coberta de l'absis. Al punt central de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb dovelles.
La llargada de la nau primitiva es distingeix clarament des de l'exterior de l'ampliació posterior, ja que mentre que la construcció original té unes mateixes arcuacions i bandes seguint el ritme de l'absis, a l'ampliació del segle XII les bandes i arcuacions es van substituir per una cornisa, que a l'època era la barbacana de la teulada. Avui aquesta cornisa forma part del mur, perquè el segle XVII es va alçar la nau i s'hi va incorporar un ull de bou a sobre la porta.
L'església romànica de Sant Martí és d'una sola nau, de planta rectangular, construïda en dues etapes del romànic. La capçada és a llevant. Té un únic absis semicircular, ornat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes, en un ritme de dos arcs entre lesenes i sobre les quals s'insinua una cornisa llisa, situada a manera de barbacana allà on hauria d'arrencar la coberta de l'absis. Al punt central de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb dovelles.
La llargada de la nau primitiva es distingeix clarament des de l'exterior de l'ampliació posterior, ja que mentre que la construcció original té unes mateixes arcuacions i bandes seguint el ritme de l'absis, a l'ampliació del segle XII les bandes i arcuacions es van substituir per una cornisa, que a l'època era la barbacana de la teulada. Avui aquesta cornisa forma part del mur, perquè el segle XVII es va alçar la nau i s'hi va incorporar un ull de bou a sobre la porta.
 |
| Sant Martí de Riudeperes, antic comunidor |
Un altre element que ens ajuda a distingir la construcció del segle XI de la del segle XII és que l'aparell dels murs més antics és de pedres irregulars, no excessivament carejades, i unides amb morter de calç. En la segona etapa, les pedres són carreuades, de mides considerables, i posades en fileres regulars, amb el morter dissimulat.
Actualment la porta d'entrada és situada a la part afegida, sobre el mur de ponent oposat a l'absis. Aquest cos d'edifici formava un atri o pòrtic obert en les seves tres façanes per dues arcades bessones, avui aparellades, de les quals només se'n conserven senyals en el mur. L'atri devia aixoplugar la portada, actualment desapareguda, i de la qual se'n conserven restes a la porta de l'hort veí. La nau és coberta amb teulada de dues vessants, igual que l'absis, que només és visible des de l'exterior ja que a l'interior és totalment amagat darrere l'altar major.
L'edifici romànic va ser la base de múltiples ampliacions i afegits d'època barroca, que van consistir en el ja esmentat aixecament de la nau, en l'addició de dues capelles laterals a ambdues bandes de l'absis formant creuer amb la nau existent, i amb el campanar de planta quadrada cobert a quatre aigües amb teules de ceràmica vidriada.
Actualment l'interior de l'església és tot enguixat i la volta de la nau plena de cornises, medallons i nervadures. Destaquen a l'interior dos nínxols excavats als murs, a cada costat de la nau, amb arc escarser, que sembla que van guardar dos sepulcres, dels quals avui no en queda res.
Davant la porta de l'església hi ha un recinte clos que distribueix l'accés a diferents llocs com el cementiri, l'hort veí, la porta de l'església, l'accés a l'espai que voreja el mur de tramuntana i l'accés des de la carretera, que antigament passava just per davant d'aquesta porta. L'accés des del camí es fa passant per un petit espai cobert, amb un banc a cada banda, que era l'antic comunidor.
Actualment la porta d'entrada és situada a la part afegida, sobre el mur de ponent oposat a l'absis. Aquest cos d'edifici formava un atri o pòrtic obert en les seves tres façanes per dues arcades bessones, avui aparellades, de les quals només se'n conserven senyals en el mur. L'atri devia aixoplugar la portada, actualment desapareguda, i de la qual se'n conserven restes a la porta de l'hort veí. La nau és coberta amb teulada de dues vessants, igual que l'absis, que només és visible des de l'exterior ja que a l'interior és totalment amagat darrere l'altar major.
L'edifici romànic va ser la base de múltiples ampliacions i afegits d'època barroca, que van consistir en el ja esmentat aixecament de la nau, en l'addició de dues capelles laterals a ambdues bandes de l'absis formant creuer amb la nau existent, i amb el campanar de planta quadrada cobert a quatre aigües amb teules de ceràmica vidriada.
Actualment l'interior de l'església és tot enguixat i la volta de la nau plena de cornises, medallons i nervadures. Destaquen a l'interior dos nínxols excavats als murs, a cada costat de la nau, amb arc escarser, que sembla que van guardar dos sepulcres, dels quals avui no en queda res.
Davant la porta de l'església hi ha un recinte clos que distribueix l'accés a diferents llocs com el cementiri, l'hort veí, la porta de l'església, l'accés a l'espai que voreja el mur de tramuntana i l'accés des de la carretera, que antigament passava just per davant d'aquesta porta. L'accés des del camí es fa passant per un petit espai cobert, amb un banc a cada banda, que era l'antic comunidor.
 |
| Moli de La Calvaria |
Tornem al vehicle i ens arribem a Sant Julià de Vilatorta, nomes entrar al poble ens crida l'atenció un complex de caire modernista, es el Col·legi del Roser, erigit per Josep Puig i Cunyer l’any 1907, seguim i ens arribem a la capella de Sant Roc construïda el 1873 amb motiu d'una promesa feta per invocar al sant contra una epidèmia de pesta que va fer molts estralls al poble. Mes tard la capella va servir com a lloc d'hostatge per a vianants, refugi i magatzem. Es va reparar al 1853 i finalment al 2005 es fan les darreres reformes a càrrec de l'ajuntament.
 |
| capella de Sant Roc |
Ens capbussem pels carrers del poble, val la pena fer una tranquil·la passejada, moltes llindes porten dades del segle XVIII, es troben façanes amb esgrafiats dignes de veure, llastima que alguns presentin un avançat estat de degradació, tot passejant, ens arribem al Parc de les Set Fonts, El parc va ser construït on hi havia la Font Noguera. Inicialment, constava de cinc brocs en el mateix mur actual. El parc va ser construït el 1933 amb la col·locació de dos brocs més ( els seus orígens es poden remuntar al 1723 ). Era una zona on les dones del pobles rentaven la roba i, per això, hi ha dos safareigs. Al costat de les fonts hi passa el torrent de Sant Julià, que va ser soterrat el 1964 i actualment discorre per sota el parc.
 |
| Sant Julià de Vilatorta |
 |
| Santuari de Puig-l'Agulla |
Vilalleons i el Santuari de Puig-l’agulla. Vilalleons és un poble de poc més d’un centenar d’habitants situat a quatre quilòmetres de Sant Julià, amb el qual es fusionà l’any 1945. L’edifici que concentra gran part de l’interès historicoartístic de Vilalleons és l’església parroquial de bells trets romànics. Tot i que l’estructura de la primera edificació s’ha vist modificada pel comunidor aixecat sobre el magnífic absis i la torre-campanar construïda davant la nau al segle XII; per dins, l’església de Santa Maria de Vilalleons constitueix un preciós exemple de les magnituds que assolí l’art romànic català: Fins i tot els bells retaules barrocs, únics a la comarca es compenetren amb les primitives parets de pedra vermella. A finals de l’any 1654 l’exèrcit francès incendià l’església i cremà el valuós arxiu parroquial, els retaules i la talla romànica de la Mare de Déu. Davant l’adversitat, el poble, enlloc d’abandonar el culte a la Verge, passà a venerar l’indret on la llegenda situa el trobament de la imatge: a Puig-l’agulla, santuari de pelegrinatge marià. Aquesta església, d’estil renaixentista, fou consagrada l’any 1775 i es troba situada a la falda del puig-agut, a poc més d’un quilòmetre del nucli de Vilalleons. Un altre tret peculiar del poble de Vilalleons cal cercar-lo en les cases de pagès, disseminades per l’antic terme parroquial. Tots aquests masos són d’una tradició antiquíssima ja que alguns són esmentats des de l’alta edat mitjana.
 |
| Vilalleons |
 |
| Espinelves |
El nom d'Espinelves sembla derivar d'Espines albes, és a dir, Espines blanques. El poble d'Espinelves va a cavall de la història de l'església. És un dels pocs pobles del romànic que encara es conserven a Catalunya, i on hi podem trobar peces úniques de l'art d'aquella època i en un perfecte estat de conservació
La silueta del campanar de l'església romànica dóna una fisonomia inconfusible al poble, que enfilat a l'esquerra de la riera se'ns presenta petit i acollidor. La localitat ha guardat amb cura un aspecte net i agradable, amb les cases d' estructura de pedra, els carrers pavimentats amb lloses i les edificacions més modernes que harmonitzen amb el conjunt. La història d´Espinelves gira al voltant de la seva església: Sant Vicenç d´Espinelves.Original del segle XI-XII, fou ampliada amb una segona nau i absis al S.XVII
A l´interior conserva el portal primitiu, traslladat en part a la nau afegida al segle XII. L'actual portal presenta un àbac treballat, dos capitells amb figura humana i fulles, i dos absis amb arcuacions.
Cal destacar el seu magnífic campanar de planta quadrada, de tres pisos, amb finestres bessones i capitells trapezoïdals, i també la Verge, del S.XV, dedicada al Roser. El retaule de l´anomenat mestre d´Espinelves és actualment al Museu Episcopal de Vic. Fa pocs anys fou objecte d´una acurada restauració.
 |
| típica botiga d'Espinelves |
La veritat es que hem mig entrevist llocs on valdrà la pena apropar-se tot caminat tranquil·lament.
Com que parleu de goigs us hem enllaçat...http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/2011/11/lindret-de-la-damunt-centre-espiritual.html
ResponElimina