divendres, 11 de juny de 2010

VALLGORGUINA, DOLMENS I BRUIXES

Imprimir Post

Lloc inici caminada: carrer Montseny, Vallgorguina
Hora d'inici caminada: 06:41:45
Hora d'arribada: 10:16:50
Duració: 03:35:05
Alçada punt de sortida: 218 m.
Alçada mínima assolida: 211 m.
Alçada màxima assolida: 376 m.
Desnivell màxim: 165 m.
Guany: 157 m.
Ascensió acumulada: 307 m.
Descens acumulat:297 m.
Distancia recorreguda: 8,944 m.
Velocitat mitja: 2.5 km/h. (sense descomptar parades)

Ahir veient que per lo que diuen els homes del temps avui no plourà, decideixo fer una petita caminada aquest mati, dono un cop d'ull a la borsa de rutes matinals pendents de fer i trio una ruta que no obstant tenir com a base el SL-C71, sender local que de Vallgorguina arriba al dolmen de Pedra Gentil, l'he introduït algunes variants per tal de visitar les restes de l'antiga església de Sant Andreu de Vallgorguina per una part i també arribar-me a les restes de Santa Eulàlia de Tapioles.
Font del Forn
Aixi dons aquest mati surto de casa, agafo el cotxe i poso rumb envers Vallgorguina, arribat cerco un lloc per deixar el vehicle i quan manquen divuit minuts per les set, dono inici a la caminada anat a trobar el carrer Montseny, nomes creuar per damunt de la Riera de Vallgorguina giro a la dreta per una pista que va resseguint el Pla del Forn, fets uns dos-cents cinquanta metres trobo per sota el camí la Font del Forn, treu un bonic fil d'aigua, segueixo endavant i en uns pocs metres contemplo un àlber centenari de grans dimensions.
Àlber centenari a tocar de la Font del Forn
Passat l'àlber, giro a la dreta i resseguint la plataneda vaig a trobar el camí que va paral·lel a la riera, quan porto fets uns mil dos-cents metres travesso el sot de Can Sumana i nomes travessar, per l'esquerra em venen a trobar dos camins, per un, el de mes a la dreta, continua el GR 92 en el seu camí a trobar el Santuari del Corredor, l'altre es per on segueix el SL-C71 i es per on continuo jo.
Font d'en Nel
Quan porto uns quatre-cents metres de suau pujada, començo a parar atenció, ja que per aquí te que estar la Font d'en Nel, la trobo uns cent metres mes amunt ficada dintre el sot, rau seca, tant es aixi que costa endevinar on es el broc, visitada la font ara tindria que segui sender amunt, mes com ja he dit no el seguiré fil per randa, tant es aixi que desfaig els cinc-cents metres fets fins arribar altre cop al sender que he deixat abans i per on encamino les passes a trobar les restes de l'església antiga de Sant Andreu de Vallgorguina.
antiga església de Sant Andreu de Vallgorguina
Arribat que soc davant de les restes, m'adono que aquestes es troben dintre de les instal·lacions de un viver d'arbres, tot ell envoltat per una tanca electrificada tipus pastor elèctric, veig una portella, dubto entre si endinsar-me o no, al final poden mes les ganes de visitar-la i m'hi atanso, esta mig esfondrada i amb la porta mig tapiada, tota vorejada de contenidors de plàstic per arbres, malgrat tot encara manté una certa majestuositat.
antiga església de sant Andreu de Vallgorguina
L'església de sant Andreu es documentada des de l'any 1083, en què Guillem Umbert i la seva muller es comprometen a no atacar dita parròquia que era propietat del monestir de Sant Cugat. En el segle XIII passa sota la jurisdicció del castell de Montclús i en el 1328 la baronia de Montclús fou annexionada al vescomtat de Cabrera. Sembla que no era una parròquia gaire rica i per això no tenia rector, de manera que celebraven els actes litúrgics els vicaris de Pertegàs. En el 1446 Sant Andreu estava unida a la parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra, en la qual residia el rector. A través de les visites pastorals del segle XVI es veu que l'estat de l'església era dolent per les continues filtracions d'aigua i per un incendi que va patir, tot i que es va reparar, en l'any 1610 continuen tenint problemes, de manera que es mana que es faci una estacada per les aigües, l'obra consta feta en 1635. En el 1771 el bisbe es queixa del mal estat del temple i demana que se'n faci un de nou, no és fins el segle XIX, que s'emprenen les noves obres de construcció en el centre del poble, que en aquell moment estava en creixement. La construcció de la nova església s'inicia l'any 1846 i es finalitza l'any 1848. D'aquesta manera es deixa l'antiga església com a capella del cementiri, (actualment, desafectada i ruïnosa, és dins una propietat al lloc de la Rectoria Vella).
Pont de Can Pradell
Feta la visita segueixo per la pista, pista que porta al Pont de Can Pradell a tocar de Can Pradell de Baix, masia restaurant i on tenen inici varis itineraris pel Parc del Montnegre-Corredor, d'aquí agafo la pista que sortint del pont i en constant encara que amable pujada es dirigeix a trobar el Dolmen de Pedra Gentil, leiv motiv de la caminada, poc abans d'arribar dalt el coll d'on surt el corriol que mena al dolmen, veig les restes de una pared de pedra que per l'alçada deu haver estat quelcom mes que un marge de pedra seca. Arribat dalt el coll, agafo el corriol que en pocs metres em porta al Dolmen de Pedra gentil.
Dolmen de Pedra gentil
La Pedra Gentil és una estructura megalítica del municipi de Vallgorguina, al Vallès Oriental.
Tradicionalment sempre s'havia dit que era un lloc de reunió de les bruixes i actualment, a la nit de Sant Joan s'hi celebren sàbats populars.
La pedra superior està trencada i algunes de les 7 que fan de suport han estat reubicades i amb afegits per mantenir l'alçada original. És desconeix l'aspecte original, si be està documentat que va ser restaurada en 1885 pel propietari de la finca on es troba, en Josep Pradell.
Amb el pas del temps, les pedres megalítiques han aguantat dretes en el seu lloc. I en èpoques de desconeixement, la raresa d’aquestes construccions que no tenien cap explicació natural va portar a la creació d’autèntics mites. És aquí on les bruixes fan la seva aparició i són relacionades amb els estranys monuments. Es deia que la Pedra Gentil era el punt de trobada de les bruixes del litoral català. Els pescadors del Maresme creien que era allà on es realitzaven aplecs de bruixes per tal de passar comptes de les seves malifetes màgiques i que, si alguna d’elles no havia fet prou mal, era penjada de la pedra superior del dolmen. Tot això, naturalment, era una cerimònia secreta i per tal de preservar-ne la intimitat desencadenaven forts vents en totes direccions. Això allunyava qualsevol curiós que s’hi volgués apropar.
Dolmen de Pedra Gentil
Visitat el dolmen, ara toca apropar-se a Santa Eulàlia de Tapioles, de fet del dolmen estant ja es pot divisar, especialment el campanar, camí de l'església, em desvio uns cinquanta metres per contemplar el Suro Gran o Suro d'en Duran, alzina surera de unes dimensions mes que considerables i on en el seu tronc es pot apreciar el treball al llarg dels anys dels peladors.
Suro d'en Duran
Arribo al pla on es troba l'església esta en un estat verdaderament deplorable de conservació,bona part en runes, malgrat tot encara es pot apreciar perfectament tal com era, o tal com la varen deixar a mitjans el segle XIX.
Santa Eulàlia de Tapioles
La cel·la de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles és documentada des del 878, en una confirmació del rei franc Lluís el Tartamut que la vincula a la seu de Barcelona. El 986 el lloc es troba sota la direcció del monestir de Sant Cugat del Vallès. En un altre document del 1120 es fa referència a l'església de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles, però sense referència a cap comunitat. Possiblement al segle XI la va perdre. El 1373 el lloc era deshabitat però l'any 1850, Josep Pradell, propietari de la masia de can Pradell de la Serra va reformar l'edifici donant-li un caire barroc. Va construir el cementiri, el campanar i el coronament de perfil sinuós de la façana principal que actualment no es conserva. Així mateix va decorar els exteriors amb esgrafiats de motius geomètrics que similars els de la masia de can Pradell. Actualment és en ruïna.
El conjunt arquitectònic de Santa Eulàlia de Tapioles està format per l'església, el cementiri i una casa. L'església actual és el resultat de les diverses reformes que ha sofert l'edifici al llarg dels segles. La part més antiga que es conserva és l'absis que probablement data del segle XII. La nau és de planta rectangular amb coberta de volta reforçada per quatre arcs torals de totxo. Presenta diferents moments constructius: el més antic correspondria al terç de la volta d'arc apuntat; el segon a la resta de la volta d'arc de mig punt, i l'últim als arc torals i la cripta. El campanar, de planta quadrada, està adossat al mur de ponent de l'església. Segurament juntament amb el cementiri va ser bastit en la darrera reforma de l'edifici, a mitjans del segle XIX.
Santa Eulàlia de Tapioles, interior
Desfent els últims metres que m'han portat aquí, segueixo la ruta marcada i ara em dirigeixo a trobar Can Pradell de la Serra, arribat, em trobo amb una gran masia d'estil senyorial amb la façana esgrafiada amb motius geomètrics emmarcant les obertures de la casa, una galeria arcada destaca al primer pis, l'envolta un barri que nomes permet l'entrada a traves de dues portes, semble no estar habitada, fora el barri destaquen la font, l'era i la pallissa que avui en dia fa funcions de restaurant els caps de setmana i festius.
Can Pradell de la Serra
Continuo per la pista que va obrint-se camí pel mig del Bocs de la Puig, aquí es pot observar l'existència d'un bosc mixt on es barregen espècies com l'alzina, surera, el roure i pins, amb predomini d'uns o altres segons l'orientació i el grau d'intervenció humana. Juntament amb l'alzina surera, a les zones més ombrívoles abunden les alzines i els roures, mentre els vessants més assolellats són preferits pels pins pinyers. El camí continua per l'obaga fins que, després d'una sèrie de revolts es fa carener i quan el camí tomba a la dreta, veiem la masia de Can Clarens.
els vells treballs del bosc
La masia de Can Clarens, situada al mig d'un petit replà de la solella del mateix nom, data del 1776, d'aleshores ençà, el seu ús agrícola s'ha vist desplaçat per altres com el residencial, actualment és un centre d'educació ambiental i casa de colònies. Deixo Can Clarens i pel Camí de Can Clarens que va davallant pel mig de les feixes, enfilo ja envers Vallgorguina. En un ràpid descens, em trobo davant del pont de la riera de Can Vilar, sense creuar-lo giro envers l'esquerra i resseguint la riera vaig a sortir al Pont del Forn.
Can Clarens, casa de colònies
Pel carrer Montseny vaig a sortir a la Carretera Nova o C-61, pujo al cotxe i ja poso rumb a Martorelles, arribo a casa, dutxa, preparar el dinar, dinar i amb les bateries recarregades cap a la feina, a estat un altre agradable bany de natura e historia.



4 comentaris:

  1. Interesante y muy bien documentado. Me la apunto en la libreta de los deberes.
    Gracias Francesc.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Una de esas rutas para hacer en verano, ya que buena parte transcurre entre bosques que tamizan los rayos del sol, por cierto, buscando rutas "frescas" llegue hasta tu post del Sot de l'Infern, i me encontre con que las fotos han desaparecido, lo sabias?.
    Gracias por tus comentarios i quedo a la espera de nuevas i ilustrativas aportacions en tu blog.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Ostrasss!! Te agradezco muchísimo el aviso porque ni me había dado cuenta del percance con las fotos. Mañana mismo me pongo manos a la obra. Mil gracias gracias Francesc!

    A ver si me recupero pronto y hago alguna escapadita por esos montes.

    saludos!!

    ResponElimina
  4. Ei, ahir vam seguir la teva ruta fins a l'antiga església, i ha estat realment una troballa! Gràcies per l'esforç i segueix així!

    ResponElimina