diumenge, 16 de novembre de 2014

ALTO DE LAS BARRACAS, 1837 M. AMB SENDERISTES LES RODANES (RINCON DE ADEMUZ)

Data: 16-11-2014
Lloc de trobada: Punt habitual de trobada
Lloc inici caminada: Puebla de San Miguel, Rincon de Ademuz (País Valencià)
Lloc final caminada:  Puebla de San Miguel, Rincon de Ademuz (País Valencià)
Caminants: Porrina, Lucia, Raul, Paqui, Jose Miguel, Tere, Renato, Encarna, Victor, Mila, Francesc, Maria, David, Lola i Reme
Hora d’inici caminada: 08:14:17
Hora d’arribada: 15:39:56
Duració: 07:25:39
Alçada punt de sortida:1099 m
Alçada mínima assolida: 1084 m
Alçada Màxima assolida: 1837 m
Desnivell màxim: 753 m
Ascensió acumulada: 962 m
Descens acumulat: 959 m
Guany: 737 m
Distancia recorreguda: 23.15 Km
Velocitat mitjana: 3.1 Km/h (sense descomptar parades)
fent el cim
Dins el calendari d'eixides mensuals de Senderistes Les Rodanes, hui estava prevista la pujada al sostre del País Valencià, Alto de las Barracas, que es troba a la comarca del Rincon de Ademuz, sent conscient de la duresa del desnivell no tenia clar participar-hi, divendres truque al Raul, ell junt amb el Porrina varen fer l'eixida d'exploració prèvia a la caminada de hui, també sap de les meues limitacions, li demane que em done la seua sincera opinió, ara, no puc menys que agrair-li que aconseguira llevar-me les pors de sobre i fer que em decidira a participar.
el grup a la plaça de san Miguel abans d'iniciar la caminada
A causa de la distancia, hui l'hora d'eixir és a les 6,15, a la fi, som dotze senderistes així que toquem a quatre per vehicle, passant uns poquets minuts de l'hora  pugem en els vehicles i ens dirigim a trobar La Puebla de San Miguel que es troba a la comarca del Rincon de Ademuz, arribem després d'un ultim tram de carretera d'eixos que et deixen l'estomac un poquet......., remogut, ho dic per què així em sent jo en baixar del cotxe. Ací ens esperen la Lola, la Maria i el Victor, coneguts del Raul i que caminaran amb nosaltres hui. Els termòmetres dels cotxes marquen entre 3º i 4º així que ens hem d'abrigar bé.
ermita de La Purisima
 Quan és un quart de nou donem inici a la caminada, ja d'entrada m'adone de quina serà la tònica de la ruta fins a arribar dalt de l'Alto de las Barracas, amb les cames encara fluixes pel mareig, comencem a pujar per una empinada senda, un poquet més d'un quilòmetre i arribem a la Fuente del Javandal, aquesta, com totes les fonts que anirem trobant tenen annexat un abeurador, senyal inequívoca junt amb les restes de corrals, de la importància que en altres temps havia tingut el pasturatge. Un quilòmetre més i la senda va a eixir a una pista per la qual seguim pujant. Un altre quilometre i arribem a un encreuament, girem a l'esquerra i fem uns quatre-cents metres fins a arribar al mirador de Mirar Bueno.
Puebla de San Miguel des del mirador de Mirar Bueno
Aquest és un mirador que es troba a uns 1350 m. d'altitud i des del que es tenen unes magnífiques vistes de la Vall de San Miguel amb la Puebla al vell mitjà i també de bona part del massis del Javalembre, vist el lloc i havent gaudit de les vistes desfem l'ultim tram i tornem a la pista per on seguim el nostre caminar, uns pocs metres endavant eixim de la pista i per senda arribem al paratge conegut per Las Blancas. Durant tot el camí hem pogut gaudir d'una vegetació on la savina albar es barrejava amb el pi roig, a poc a poc la savina ha anat prenent protagonisme al pi.
bosc de savina i pi roig
El paratge de Las Blancas es troba situat a 1.450 m d'altitud i deu el seu nom  al color blanquinós tan característic del tronc de les savines que el poblen. Les Blanques és un conjunt monumental de savines on  destaquen tres exemplars per la seua grandària i amb uns 800 anys de vida mitjana. La forma d'aquests exemplars també difereix una mica de la natural de la seua espècie, a causa dels agents climàtics que els han afectat al llarg dels anys: tempestes, vent, neu ... i a les podes rebudes per al seu aprofitament ramader. Un poquet separat trobem un altre gran exemplar que com que semblava voler obrir-se per la meitat, li han col·locat unes gaiates per tal d'evitar-ho, al seu costat es troba la Fuente Las Blancas i el seu abeurador. 
un dels exemplars de savina que conformen Las Blancas
Després de gaudir del lloc i omplir-nos de forces tel·lurites a partir d'abraçar els immensos troncs, reiniciem la caminada tornant a la pista, fets uns dos quilometres i en arribar a la Collada Vieja aprofitem un pla amb innumerables pedres que ens serviran de seients i procedim a fer el mos del matí entre rialles i converses disteses. Enllestit el mos continuem la caminada ara per senda que durant una estona ressegueix el Barranco de la Saladilla. Quan portem fets uns onze quilometres arribem al Collado del Buey on es troba un rústec refugi de pedra que ens fa vindre al cap La Casita de la Heidi, d'ací estant ja podem albirar el vèrtex geodèsic de l'Alto de Barracas.
refugi de Collado del Buey, al fons, l'Alto de las Barracas
Ara comença un quilòmetre que potser per la pendent acumulada que portem a les cames, potser pel pronunciat desnivell...... La qüestió és que és el tram que més esforç em costa de lo que portem fet fins ara. L'Alto de las Barracas o Cerro Calderón, és el sostre del País Valencià amb 1.837 m s.n.m. El cim s'eleva uns 20 m per damunt del mític Penyagolosa. Es troba entre la comarca del Racó d'Ademús i la província de Terol i s'emmarca dins de la serralada de Javalambre. Ací dalt reina la satisfacció per la fita aconseguida, gaudim de les vistes, ens fem tota mena de fotografies i mentre, alguns recuperem l'alé perdut.
vèrtex geodèsic, Alto de las Barracas
En veient que ja són les 13 hores i que ens queda per davant un bon tram de sender, donem inici a la tornada, això si, ara sempre de baixada, el primer quilometre i mig és per pedregosa senda que es va obrint pas per entremig de savines i savines rastreres, fet aquest tram ja ens incorporem a pista per fer uns quants metres fins a arribar a una bifurcació amb una paleta que indica el camí al Pino Vicente, l'agafem i arribem fins al majestuós pi.
El Pi de Vicente Tortajada o de les Tres Garras (conegut popularment com a "Pino Vicente") deu el seu nom al guarda forestal de la zona que va impedir la seua tala per a llenya quan ja havien marcat el seu troc com a arbre a tallar, semble que la seua edat és d'uns 250 anys.
Pino Vicente, perspectiva des de la base
Tornem a la pista i seguim el seu davallar, a pocs metres es troba el desviament que ens portaria fins al Cerro Gavilan i la seua caseta de vigilància, estava previst arribar-hi però en veient l'hora decidim obviar-ho, ara ja es tracta de caminar per la Senda del Vizco, ampla pista amb trams de terra i amb trams de ciment per evitar les escorrialles produïdes per la pluja junt amb els forts desnivells. Quan portem fets uns vint-i-dos quilometres eixim al quilòmetre 19 de la CV-363 a tocar de l'ermita de San Roque, aquesta és una ermita quasi idèntica a la de la Puríssima que hem visitat només començar la caminada aquest matí, fem els últims metres que ens separen de la plaça de san Miguel on es troba el bar on hem encarregat el dinar on arribem quan passen uns minuts de dos quarts de quatre.
ermita San Roque
Ens entaulem i ens dediquem a omplir el pap comentant les incidències, els bons moments i les sensacions acumulades durant el dia, Enllestit el dinar i després d'una agradable sobretaula ens aixequem i anem a trobar els vehicles, petons, abraçades i comiats precedeixen al repartiment entre els vehicles i posar rumb envers Vilamarxant on arribem als vols de les 19 h. Hem eixit a les fosques i tornem a les fosques, ha estat un dia ple de satisfaccions malgrat l'esforç que ha representat per a mi el desnivell de practicament 1000 m. acumulat

1 comentari:

  1. ¡Hola Francesc! Un cim que tothom deu de tenir en el seu currículum. Les terres del Racó d'Ademús tenen un gran encant i el Calderón bé mereix una visita.
    Salut i camins.

    ResponElimina