Dintre del Taller de Català que porta a terme el Joan Sanjuan i Esquirol a la Biblioteca de Martorelles, esta prevista una sortida a les instal·lacions del Museu d'Historia de Barcelona que es troben a Vallvidrera, com ja es habitual en les seves sortides culturals, ens ha demanat als Trotacamins de Martorelles el nostre suport "tècnic" lògicament hem acceptat encantats la seva petició. Per a tal fi, avui a les vuit del mati, ens hem trobat el Julio, el Jordi, el mateix Joan i jo, ens hem dirigit a l'estació de Mollet-Sant Fost on hem agafat el tren fins a Sant Cugat del Vallés, aquí hem fet transbord amb els catalans fins al Baixador de Vallvidrera.
 |
| vil·la Joana, Vallvidrera, museu Verdaguer |
Vallvidrera (possiblement de vallevitraria, per l'abundància de vitriaria) és un nucli de població que actualment forma part del districte de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona, concretament dins del barri de Vallvidrera, Tibidabo i les Planes. Originàriament va ésser un terme independent, l'any 1890 es va agregar al que era llavors municipi de Sant Vicenç de Sarrià, que en ser integrat a Barcelona el 1921, també va fer-hi entrar Vallvidrera. El seu nucli principal està situat al sud-est de la serra de Collserola sobre el colls de Vallvidrera (362 m) i de la Vinyassa (350 m).
L'antic terme de Vallvidrera va estar vinculat estretament amb la seva església: Santa Maria de Vallvidrera. D'aquest temple es té la primera noticia registrada a l'any 987 en un document on es refereix a l'església, pertanyent llavors a la parròquia de Valldoreix. En el segle XIII es constituí parròquia independent, aixecant-se l'actual edifici entre el 1570 i el 1587 seguint l'estil de gòtic tardà. Al segle XVII va ser restaurada, tancant-se al culte durant la Guerra Civil.
 |
| placa commemorativa mort Jacint Verdaguer |
El 1355, la jurisdicció sobre Vallvidrera i Santa Creu d'Olorda fou venuda per Pere el Cerimoniós a Pere Desllor, i va retornar a la corona el 1385, aportant els habitants de Vallvidrera els diners necessaris. Sempre fou un nucli molt poc poblat i amb una població més aviat dispersa. A finals del segle XIX es convertí en lloc d'estiueig per als barcelonins i es varen construir nombrosos edificis, així com alguns hotels. En 1864 es va inaugurar el pantà de Vallvidrera amb les funcions de reserva d'aigua potable per a l'ales-hores municipi de Sarrià, i el 1906 el Funicular de Vallvidrera. El 1890 Vallvidrera va deixar de ser un municipi independent en agregar-se a Sarrià, que el 1921 es va incorporar a Barcelona.
Ens hem dirigit envers el museu de Vil·la Joana envoltats de infants i mestres amb el conseqüent guirigall, arribats, ens hem trobat amb la desagradable sorpresa de que el museu tanca entre setmana, nomes es obert per a grups amb visita concertada.
Situat al cor de la serralada de Collserola, aquest museu ocupa una masia del segle XIX, la Vil·la Joana. Aquí va morir l’any 1902 el poeta Jacint Verdaguer, màxim representant de la Renaixença de les lletres catalanes. S’han mantingut intactes les estances que l’autor de Canigó ocupà els darrers dies de la seva vida. El visitant, a més, pot atansar-se a la vida i obra del poeta a través d’imatges i documents. Jacint Verdaguer, un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va passar els seus últims dies en aquesta casa pairal.
 |
| Font Vella |
Asseguts en una de les múltiples placetes, hem fet el mos, el Julio a tret un bon tros de Pa de Pessic sortit de les mans de la Maria Teresa que ens ha fet les delícies, enllestit aquest, hem demanat informació al Centre d'Interpretació, ara i seguint les seves indicacions, hem tornat a l'estació per un passeig ombrívol i amb múltiples fonts i arbres.
Creuant la carretera i pel Camí del Pantà jem anat passejant i gaudint de l'espai, poc abans de arribar a la presa del pantà, ens hem aturat davant l'entrada de la Mina Grott avui en dia tancada per un reixat. La Mina Grott és un túnel de quasi un quilòmetre i mig que connecta el Pantà de Vallvidrera amb la part baixa del barri de Vallvidrera, a prop de l'estació inferior del Funicular de Vallvidrera. La seva construcció es dugué a terme l'any 1855 per dur l'aigua del pantà fins a l'antic municipi de Sarrià. Durant aquell temps la mina era explotada per una companyia que visqué uns anys força esplendorosos però que mica a mica va anar fent fallida.
 |
| trenet de Mina-grott 1908 |
Poc temps després, just al començament del segle XX, un jove enginyer de la companyia de tramvies anomenat Carles Emili Montañès i Criquillion presentà un revolucionari projecte que pretenia construir-hi una via de 0,60 metres i a la vegada ampliar la seva secció per a fer-hi passar un trenet destinat a traslladar els barcelonins que anaven a gaudir de la natura a la serra de Collserola. A la vegada el projecte assegurava la continuïtat del transvasament d'aigua des del pantà.
 |
| trenet de Mina-Grott, 1908 |
El 13 de juny de 1908 quedà tot enllestit i s'efectuà el viatge inaugural. Es tractava d'un vagó elèctric amb capacitat per a 36 passatgers, el vehicle disposava de dos carburers i per tot el túnel hi havia vuitanta bombetes de colors. L'èxit del trenet fou total, de fet prop de 40.000 persones van viatjar-hi durant el curt període en què va funcionar, per lo que tant el Parc d'atraccions del Tibidabo com l'empresa explotadora del tren de Sarrià en varen veure un fort competidor. Les pressions i influències en contra de l'opinió popular van obligar a que la instal·lació deixes de funcionar al 1909. Malgrat això encara es va resistir a desaparèixer i fou de molta utilitat per al transport d'obrers i material en la construcció del túnel de Ferrocarrils de Catalunya, actualment Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya fins a la seva clausura al 1916.
 |
| Pantà de Vallvidrera |
Hem arribat a la presa del pantà, a tocar d'aquest es troba la casa del guarda, per unes escales hem pujat dalt i ens hem trobat que el nivell d'aigua, ens mostra les conseqüències del prolongat episodi de sequera. Tranquil·lament hem anat donant la volta al pantà, arribats a la cua, hem tornat per l'altre banda, ara ja, sense pauses, pero sense presses, hem anant fent camí fins sortir altre cop a l'estació dels catalans, ara ja ha estat qüestió de fer a la inversa el mateix proces que al mati, arribats a l'estació Mollet-Sant Fost, xino xano xino xano, hem fet el camí que ens separava de Martorelles, aquí ens hem acomiadat fins.................
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada