PETIT POBLE D'UN PAIS PETIT

Era un país petit, tan petit, que com deia un dels seus trobadors mes reconeguts, des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí,. en aquest país, havia un poble tambe petit, aquest poble, malgrat tenir el seus orígens dalt un turo conegut com el Turo de Can Gallemi, s’havia anat estenent més en direcció a la vall per on transcorria un riu de vell antuvi d’aigües netes i cristallines, tan es així que alguns vilatans, encara recordaven les remullades en la calor de l’estiu.

Malgrat estendre’s cap a la vall, i degut al seu desnivell, els seus habitants mai tenien els dos peus al mateix nivell, cosa que havia fet notar un dels seus historiadors, aquest, havia estat el primer batlle democràticament escollit desprès d’uns llargs 40 anys de foscor. En aquest petit poble, allò que hom anomena societat civil s’agrupava al voltant de entitats amb interessos semblants, vaja, com sempre ha estat. Alguns, aprofitaven qualsevol avinentesa per deixar caure damunt els veïns tota una parafernàlia de “Llamps i Trons” amb els conseqüents escarafalls i satisfacció de la gent

Altres, seguint les passes de un tal Anselm Clave, que havia viscut molt de temps feia, es passaven hores i hores assajant belles melodies que desprès, regalaven a tots aquells que les volien escoltar. També hi havia un grup de dones progressistes, aquestes havien escollit com a nom del grup, el d’una afamada escriptora desapareguda feia anys, entre altres moltes activitats aquestes dones feien una caminada cada mes, en aquesta tasca, tenien la inestimable col•laboració d’un home, aquest, els hi preparava els cartells, les guiava per els intricats camins de la serralada, tot es te que dir, aquest home que no tenia ni un pel de tonto i si un gran cor, com tot gran home, tenia al costat una gran dona, apart de una magnifica cuinera i millor rebostera.

En aquest grup de dones progressistes, n’hi havia una que a mes a mes de progressista, era com us ho podria dir......................una mica bruixa, una bruixa que des de el seu “Racó” esperava la visita de la gent que necessitava ser guarida, ja fos del cos, com de l’anima.

Un dia, el home del gran cor, es va cansar de fer de guia, necessitava agafar allò que en diuen un any sabàtic, o dos, o tres........jo seguiré caminat amb vosaltres els hi va dir, però no em demaneu mes............ qui faria de guia ara, qui ocuparia el seu lloc.

La dona progressista i una mica bruixa, feia dies que des de la finestra del seu “Racó”, veia passar a un nou vingut que amb la motxilla a l’esquena i la càmera de fotos sortia de casa per explorar la serralada, aquest nou vingut feia cara de anar perdut, de no trobar el seu lloc, la bruixa, malgrat el nou vingut no li ho demanes, va pensar que era la seva obligació ajudar-lo a trobar el seu lloc, pensant pensat, va trobar la solució, ho va comentar amb la “jefa” de les dones progressistes, quan aquesta li va donar el vist i plau, la bruixa es va posar molt contenta, estava convençuda que tenia la solució per guarir l’anima del nou vingut.

El va cridar i li va dir: Necessitem de la teva ajuda, a tu t’agrada caminar, coneixes llocs dignes de visitar, et demanem que ens facis de guia, veieu com s’ho fan venir les bones bruixes¡¡¡ El nou vingut va dir que si, com s’hi podia negar, això omplia el vuit que portava, així dons va començar una etapa molt fructífera, si mes no, per al nou vingut, es va trobar acollit dintre d’un heterogeni grup de persones, persones amb les seves virtuts, amb els seus defectes, tal como era ell, un cop al mes sortien tots plegats, el nou vingut seguia sortint sol entre setmana, però la bruixa des de la finestra del seu “Racó”quan el veia passar, sabia que quelcom havia canviat dintre del ara ja no “nou vingut”

Al poble, també  vivia un home amb cara de murri i amb la barba canosa, aquest home, malgrat haver nascut en una gran ciutat a l’altre banda de la Serralada, havia escollit el petit poble per viure-hi, a part de viure, feia de cronista de la vida del poble, hom sabia que si volia estar al dia, tenia que visitar el bloc que el home publicava en un lloc que coses de les noves tecnologies, ningú sabia on era però que nomes dir: La “nube”, o Internet, tothom feia veure que coneixia, aquest home, va començar a donar fe de les caminades del grup de dones, donant fe, donant fe, s’hi va trobar tan a gust que tan ell com la dona, s’hi varen quedar.

Un bon dia, la “jefa” del grup de dones va cridar-les a reunió, això no rutlla els hi va etzibar, les antigues estem cansades i no entra gent nova, vist això, el grup va decidir amb pena,donar per conclosa la seva llarga trajectòria. Davant d’això, algunes de les persones que amb assiduïtat participaven en les caminades, varen dir que eren molts anys de caminar plegats, de bons moments gaudits, de vincles d’amistat, TENIM QUE FER QUELCOM va dir algú.

Així va estar que un grup es varen reunir al “Racó” de la bona bruixa: l’historiador que havia estat batlle, el cronista amb cara de murri, el home del gran cor que ja havia descansat prou, una de les mes fidels i assídues caminantes que cada 19 de març celebrava la seva onomàstica, la bruixa i el seu marit, sempre amb el somriure als llavis i també el nou vingut que ja no ho era, potser em deixo algú, però clar, fa molt de temps i jo, jo no hi era, entre tots varen decidir que malgrat tot, el grup tenia que continuar endavant.

Així va néixer allò que tothom coneix com “Els Trotacamins de Martorelles” si us plau, no maldigueu al pobre corrector, no cerqueu al diccionari el mot  Trotacamins, no ho trobareu, el mot, es fruit del mestissatge que es dona dins el grup, be com de tota la societat, de fet aquell Pais Petit, havia estat sempre terra de mestissatge, això si, ningú pot negar que potser pel mot, o pel grup en si, el cas es que els Trotacamins han esdevingut en una cosa exitosa, potser per les cròniques que l'home amb cara de murri escriu al seu bloc, potser pels tints èpics amb que l’historiador i antic batlle els embolcalla en els seus escrits, potser per............qui sap per que, lo cert, es que segons em diuen, en les dues ultimes caminades han traspassat el llindar dels 30 caminants.

També m’han dit que el “nou vingut” que ja no ho era, comença una nova etapa, i se’n va a ser un nou vingut en altres terres, i que per aquest motiu, el dissabte li varen retre un sentit comiat, que es varen reunir un nombrós grup de Trotacamins i que el nou vingut que ja no ho era, entre llàgrimes d’emoció i també de pena, va anar destapant no nomes els regals i els obsequis, coses materials a la fi, si no les mostres de amistat i estima, em diuen que especialment emocionat se’l va veure mentre fullejava l’àlbum fotogràfic resum de tantes i tantes caminades i que havia preparat  l’home amb cara de murri i que portava unes lletres plenes  de sentiment escrites per l'historiador i antic batlle, aixi com  també mentre visionava el DVD que l’home sense un pel de tonto, però amb un gran cor, havia preparat d'amagat.

Em diuen que el nou vingut que ja no ho era, desprès dels comiats, va marxar amb la seva dona cap al nou destí, encara que no de manera definitiva de moment, em diuen que per la nit, connectat a Internet i en veient la crònica de l’home amb cara de murri i les fotos i comentaris penjats al Facebook, va  tornar a sentir com les llàgrimes li lliscaven galtes a baix, be, tampoc os ho podria assegurar, tal como m’ho han explicat ho explico

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte, ja s’ha fos

PD. Qualsevol paregut amb la realitat es pura coincidència…………………O NO¡¡¡

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

                                   Lluís Llach


Des del cim del Galceran
–Sant Miquel i Castellruf
a toc d’ocell i campana–
veig la pàtria que m’albira:
petita i perfumada.

                   Joan Sanjuan i Esquirol 2012