SORTIDA GUIADA AL REC COMTAL

Dintre del Taller d'Història de Catalunya que realitza el Joan Sanjuan a la Biblioteca de Martorelles, es portaran a terme dues sortides guiades. La primera serà aquest dissabte dia 26 i anirà fins a Montcada i Reixac per visitar el Rec Comtal, Adjunto cartell informatiu de la sortida. LA SORTIDA ES OBERTA A TOTHOM ENCARA QUE NO PARTICIPI EN EL TALLER. 

SANT ESTEVE DE CANYAMARS-POU DEL GLAÇ-SANTUARI DEL CORREDOR-DOLMEN DE CA L'ARENES

Lloc de trobada: carrer Horta, Martorelles

Lloc inici caminada: carrer Major, Canyamars

Caminants:  Salva i Francesc

Data: 21-11-2011

Hora d'inici caminada: 08:45:23

Hora d'arribada:14:56:21

Duració: 06:10:58

Alçada punt de sortida: 220 m

Alçada mínima assolida:216 m

Alçada Màxima assolida: 640 m

Desnivell màxim: 424 m

Ascensió acumulada:616 m

Descens acumulat: 581 m

Guany:  419 m

Distancia recorreguda: 18.14

Velocitat mitjana:2.9 Km/h (sense descomptar parades)

Santuari del Corredor, punt culminant de la sortida d'avui

Diumenge ens truquem amb el Salva per comentar que fem, tot semble indicar que tindrem un dilluns passat per aigua, malgrat tot, decidim que si el dia no es lleva plovent, ens arriscarem, comento que tinc a la borsa una caminada circular pel Montnegre-Corredor, per la zona el sol esta compost de sauló, lo que fa que inclús plovent, sigui de bon caminar, li semble be i quedem en trobar-nos a Martorelles pels vols de tres quarts de vuit. Quant passen uns minuts de l'hora, ens trobem al carrer d'Horta, pujo al vehicle i ja posem rumb envers Dosrius, arribats que hi som, agafem la carretera que porta a Canyamars, deixem el vehicle al carrer major a tocar de Cal Víctor i donem inici a la caminada quan son tres quarts de nou.

Pel camí del Pou de Glaç ens anem allunyant del poble, nomes deixar aquest ja ens adonem de que es una sortida on l'aigua serà un factor important, la Riera de Canyamars baixa ben ufana, també el sender es creuat cada dos per tres de petits reguerols d'aigua. Resseguint la riera arribem al Pou de Glaç de Canyamars. Aquest no es potser el mes gran, però si  un dels millors conservats que he vist, no recordo on ho he llegit, però inclús es celebrant casaments en el seu interior, per aixo potser a tocar del pou hi ha una gran zona d'aparcament.

Pou de Glaç de Canyamars

Pou de Glaç de Canyamars. Antiga construcció del segle XVI destinada a la fabricació de glaç, que va estar en funcionament fins a mitjan segle XIX. El pou de Canyamars és un dels més importants i ben conservats de Catalunya. Té planta rodona, amb cúpula semiesfèrica i contraforts, i és de grans dimensions, semblant a una fortificació medieval. A la part de dalt hi ha la bassa on s'estancava l'aigua que es glaçava durant les nits d'hivern i a partir de la qual es tallaven els blocs de gel que posteriorment s'emmagatzemaven al pou. El gener de 2007 va ser adquirit per l'Ajuntament de Dosrius al seu propietari, Ricard Prats, que n'havia tingut cura durant molts anys.

Pou de Glaç de Canyamars, rampa que porta a la bassa

Visitat el lloc reiniciem la caminada sempre acompanyats per la cantarella de l'aigua de la Riera de Canyamars primer i aigües amunt, del Torrent de Rupit. Fem un bon grapat de quilometres sense res a destacar, gaudit de la bellesa del bosc de ribera primer amb les tonalitats que la tardor posa en les fulles dels caducifolis i que poc a poc, a mida que guanyem alçada, va canviant pel verd dels pins i de les alzines sureres i tot el sotabosc que els acompanya.
Arribem a una cruïlla de camins on a tocar de l'entrada a Can Rupit, es troba la Creu de Rupit, aquesta es una creu d'uns 2,5 m. d'altura feta de tub de ferro galvanitzat, agafem el sender de mes a l'esquerra que coincideix un tram amb el GR-83 o Camí del Nord o del Canigó, aquest és un sender de gran recorregut que uneix la ciutat de Mataró amb la ciutat de Prada de Conflent.

Creu de Rupit

 Després de dos o tres quilometres deixem el GR-83 i amb un gir a l'esquerra agafem una pista que coincideix amb el GR-92 sender de Gran Recorregut que travessa tota Catalunya de nord a sud resseguint la costa. Neix a Portbou a l’Alt Empordà, i arriba fins a l Pont de l’Olivar a Ulldecona, al Montsià. Poc mes d'un quilometre i anem a sortir al Camí de Vallgorguina al Corredor, que ja en un tres i no res, ens deixa a tocar del Santuari del corredor.

Santuari del Corredor

Santuari del Corredor. El Santuari  es troba molt aprop del cim (633,5 msnm) de la serra del Corredor (642,2 msnm), dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor en el terme municipal de Dosrius. És d'estil gòtic tardà, i fou bastit a finals del segle XVI.

La planta de la nau és de creu llatina, i hi ha dues petites capelles laterals al creuer. En un petit cambril, cambra elevada i accessible situada al darrere de l'altar, s'hi venera la Mare de Déu dels Socors. Envoltant el cambril destaca el retaule major, obra cinccentista. El campanar és una torre quadrada rematada per merlets i amb gàrgoles als angles. L'origen del santuari seria una capella que cap el 1530 va construir el pagès Salvi Arenes, de la parròquia de Sant Andreu del Far. Obra d'aquest mateix seria la imatge original de Nostra Senyora del Socors, que el 1815 fou substituïda per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del santuari. El 1920 fou traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, d'on desaparegué durant un saqueig el juliol de 1936. En l'actualitat, l'aplec del Dilluns de Pasqua és el més popular dels que s'hi celebren.

Santuari del Corredor

Ens arrecerem del vent aprofitant les parets del santuari per fer el mos, mos que avui, s'ha fet esperar, enllestit aquest fem una volta rapida ja que el vent semble portar alguna que altre gota, ara ja tornem al camí amb l'idea d'anar a trobar La Pedrera, aquí marro la ruta i tenim que creuar pel mig dels bosc fins anar a sortir a La Pedrera, ara ja anem seguint per la pista que en tres quilometres ens portara fins el Dolmen de Ca l'Arenes, dit aixi per trobar-se a prop de la casa del mateix nom. 

Dolmen de Ca l'Arenes

Dolmen de Ca l'Arenes. És un dolmen situat al Parc Natural del Montnegre i el Corredor, dins el terme municipal de Dosrius, a la comarca del Maresme. Es troba a l'entorn megalític de la serra del Corredor, on també hi ha altres dòlmens com ara el de la Pedra Gentil, de Pedrarca, de les Lloses del Trull i de la Pedra Llarga.

És un sepulcre megalític del tipus petita galeria catalana, se li atribueix una antiguitat d'uns 5.000 anys i data del neolític final.
Va ser descobert l'any 1997 i entre el 2006 i 2007 va ser excavat i restaurat en dues campanyes.

Dolmen de Ca l'Arenes

Arribats prenem unes imatges del lloc i després de llegir les explicacions d'un panell informatiu, reiniciem la marxa Una mica mes endavant deixem la pista que ens menaria a la Font del Ferro i a les restes del Pou de Glaç de Can Bosc, girant envers l'esquerra anem a trobar Ca l'Arenes, aquí, fem un gir per evitar passar pel mig i deixant enrere la casa anem a sortir a la Carretera del Corredor.
La creuem i agafem una pista que es va allunyat de la carretera en sentit est, arribats al Coll de la Creu d'Aguilar, deixem la pista i ens endinsem en un estret corriol, aquest ens porta a sortir a la part alta de Can Canyamars, pels seus carrers ens anem apropant a l'Església de Sant Esteve de Canyamars, poc abans de arribar, comença a ploure, primer de manera suau, però poc a poc va a mes, tan es aixi que arribats a l'església nomes fem dos o tres fotos i ja anem a trobar el vehicle que hem deixat a pocs metres del lloc.

Sant Esteve de Canyamars sota la pluja

Sant Esteve de Canyamars. Canyamars es un poble del municipi de Dosrius (Maresme), al fons d'una vall, entre les serres del Corredor, de Montalt i de Can Bruguera, a la dreta de la riera de Canyamars que neix al vessant meridional de la serra del Corredor i que forma, juntament amb la riera del Far, la riera d'Argentona. El 1485 esdevingué "carrer" de Barcelona.

L'església que presideix el nucli de Canyamars està documentada des de l'any 1334 com a sufragània de la parroquial de Dosrius, però de bon segur el seu origen és anterior, d'època romànica. D'inici era una capella d'una sola nau coberta amb volta de canó i absis semicircular. Al segle XVIII va ser ampliada amb capelles laterals i un presbiteri poligonal. També és d'època tardana la façana principal, amb un campanar d'espadanya amb quatre ulls. L'accés a l'espadanya es realitza a través d'una escala exterior del temple, sense barana de seguretat. L'espadanya, de quatre finestres, està coberta per una teulada a dos aigües, la qual recolza sobre una biga de ferro.

Sant Esteve de Canyamars, presbiteri poligonal

 Ara portàvem l'idea de cercar un lloc adient per fer el mos del migdia, tal com s'ha posat el temps desistim i aprofitant que hem deixat el vehicle  davant de Cal Víctor, decidim que avui, dinarem com uns senyors, aixo si, uns senyors tocats per la crisis, preu del menú, 9,90€, dinem d'allò mes be i un cop farts i descansats, ens pugem al cotxe i ens dirigim envers Martorelles, arribem, ens acomiadem i el Salva posa rumb cap a Hostalets de Balenyà, Altre cop ens hem arriscat amb la pluja i altre cop, aquesta ha estat benevolent amb nosaltres.

EL REC COMTAL, FONT DE VIDA ENCARA AVUI

inici del Rec Comtal, principis segle XX

 Rec Comtal. Entrats els anys 70 del segle passat, pràcticament tota la ciutat de Barcelona estava urbanitzada. A Sant Andreu, però, encara quedaven hortes, masies amb producció agrícola i alguna que altra ovella deixada anar. La raó es diu Rec Comtal i els historiadors asseguren que té prop de 2.000 anys. Se sap que la Barcino Romana es proveïa d'aigua per dos canals. L'un procedia de la serra de Collserola i l'altre, del Besòs, a prop de Montcada. I es creu que la sèquia Comtal construïda pel comte Mir d 'aquí el carrer Regomir: Rec del Mir al segle X no era sinó una reconstrucció d'aquella via d'aigua romana. D'aquí el seu doble mil·lenarisme: des de la Barcino romana fins als nostres dies.No és poc. Perquè a més és ben sabut que només els nuclis que saben proveir-se de la suficient quantitat d'aigua constant opten al desenvolupament i la supervivència. Cap 1700, el Rec Comtal ja subministrava energia a 13 molins fariners i regava les terres de Sant Andreu i Sant Martí. És llavors quan comença l'ús del canal com a subministrament d'aigua a la ciutat de Barcelona: es va desviar aigua per regar els arbres de la Rambla, passant pel barri de la Ribera, i suposava l'única font pública d'aigua de llocs com el populós barri de Sant Pere. Cal tenir en compte que el creixement demogràfic i industrial de Barcelona al segle XVIII va multiplicar la necessitat d'aigua fins a nivells desconeguts. Ja des de l'època medieval, els adobers i altres artesans del tèxtil usaven  la l'aigua procedent del Rec Comtal. Per això, la zona de Sant Pere de les Puelles i Portal Nou es van convertir en l'àrea industrial d'aquest sector, perquè el Rec entrava a la ciutat per aquests barris. En 1877 la necessitat d'aigua va portar a construir una mina a Montcada i Reixac que augmentava considerablement el cabal. De fet, d'aquesta mina encara raja aigua. Amb la urbanització i la modernització de finals del segle XIX, la gran sèquia va anar perdent importància. No obstant això, va seguir regant les terres de Sant Andreu fins ben entrat el segle XX. I per això, en els camps del que ara és un districte de Barcelona, es podien veure ovelles i masies en ple funcionament mentre la resta de la ciutat arribaven el 600s i els Beatles. Encara avui, en continua regant, i algunes obres de la zona de Sant Andreu o Sant Martí deixen al descobert en les seves perforacions trams de l'oblidat Rec Comtal que durant dos mil anys ha permès a Barcelona arribar a ser el que és avui.

Rec Comtal avui en dia

El Joan Sanjuan dintre de l'interessantíssim taller sobre Historia de Catalunya, ha programat un parell de visites guiades i ens ha honorat als Trotacamins de Martorelles amb la seva sol·licitud de col·laboració, com a part d'aquesta, avui, el Joan, el Julio i jo, hem anat a fer una ullada a un dels llocs que seran motiu de visita, el Rec Comtal, aquest te el seu inici a Montcada i Reixac, per la qual cosa, després de trobar-nos com tots el dijous al carrer Horta, hem agafat el vehicle i per la carretera de La Roca ens hem desplaçat fins a Montcada.

Rec Comtal

Un cop aparcat el vehicle hem anat a trobar el Parc de les Aigües, zona verda a cavall dels barris de Ribera i Can Sant Joan, dintre del parc es troba l'inici visible del rec, aquest surt a la llum de sota de lo que fou la seu de la "Junta Directiva de las Aguas de la Acequia Condal y sus Minas" ara reconvertir en casal de la gent gran del barri. Vist aquest primer i curt tram abans de quedar soterrat momentàniament, ens hem endinsat pels carrers del barri, carrers amb reminiscències com el carrer de la Mina, del Moli, del Rec......fins sortir a tocar de la via del tren Barcelona-Porbou, aquí el rec torna a sortir a l'aire lliure i segueix una estona paral·lel a la via.

vida al Rec Comtal

Arribant a la Plaça Primer de Maig, ja dintre del barri barceloní de Vallbona, es torna a soterrar per creuar per sota la via fèrria de Barcelona a Puigcerdà, sortint altre cop a la llum a fregar de la part posterior de les cases del carrer de la Torre Vella i passant per sota d'un pont fet amb volta de mig punt a base de maons. Semble que amb modificacions posteriors, el pont es part del rec primigeni, ara el rec va resseguint la part muntanya de la zona d'horta coneguda com "La Ponderosa" una de les poques zones d'horta que queden a tocar de la conurbació metropolitana, en aquest tram la llera del rec esta formigonada i encaixonada entre La Ponderosa y una zona de horts periurbans mes degradada.

pont del Rec Comtal

Arribant a la benzinera  que es troba en un dels laterals de la C-17, donem per acabada la recerca, ja que encara que semble que després d'aquesta, hi ha algun tram vist, la dificultat de l'accés desaconsella la visita, aixi es que donem mitja volta i desfem el camí fins arribar altre cop a la Llar de la Gent Gran, aquí el Joan ens convida a un pantagruèlic esmorzar. Acabat aquest, el president del casal es brinda a ensenyar-nos la "Joya" que l'edifici guarda, baixem unes escales i ens mostra la part del rec que transcorre sota mateix de l'edifici, el Joan i el Julio ja ho coneixien per lo que nomes jo em quedo sorprès. 

interior del Rec sota la Llar de la Gent Gran

Un cop agraït el detall, ens acomiadem i ens dirigim a visitar encara que nomes sigui per fora la Casa de les Aigües, complex d'edificacions de caire modernista de la segona mitat del segle XIX. Ara ja toca anar a cercat el vehicle, pujar i posar rumb envers Martorelles, arribats que hi som, ens acomiadem fins dijous que ve en principi.

Casa de les Aigües, detall

La Casa de les Aigües de Montcada i Reixac es una antiga central d'extracció i bombejament d'aigües captades del cabal subterrani del riu Besos. Coneguda en un principi com Els Pous de Montcada, fou una intervenció d'urgència de l'Ajuntament de Barcelona, atesa l'extrema sequera que patia la ciutat el 1878.

El projecte fou encarregat a l'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, qui planteja un projecte ambiciós i modern pel subministrament d'aigua potable, capç de satisfer les necessitats d'una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l'eixample barceloní.  L'any 1989 la Casa de les Aigües, propietat de l'Ajuntament de Barcelona, va deixar de funcionar per problemes de concentració de contaminants a les aigües de l'aqüífer de Besòs.

En aquest recinte enjardinat i emmurallat, es troba un valuós conjunt arquitectònic que en l'actualitat es una peça clau del patrimoni industrial català i un  punt de referencia del modernisme  local.

SANTA MARIA SAVALL-SAUVA NEGRA-CASTELL DE CASTELLCIR-SANTA MARIA SAVALL

Lloc de trobada: Hostalets de Balenyà

Lloc inici caminada: Santa Maria Savall

Caminants: Joaquina, Salva i Francesc

Data: 14-11-2011

Hora d'inici caminada: 11:19:08

Hora d'arribada:16:12:35

Duració: 04:53:27

Alçada punt de sortida: 845 m

Alçada mínima assolida:672 m

Alçada Màxima assolida: 951 m

Desnivell màxim: 279 m

Ascensió acumulada:457 m

Descens acumulat: 454 m

Guany:  105 m

Distancia recorreguda: 14.23 Km

Velocitat mitjana:2.9 Km/h (sense descomptar parades)

Sauva Negra

Dilluns passat mentre caminàvem per la Fageda d'en Jordà em vingué al cap la bellesa de la Sauva Negra en aquesta època, aixi que li dic al Salva de fer-li visita, ell no ha estat encara, aixi que accepta de bon grat, ahir durant la caminada dels Trotacamins concretem i quedem en que si no ens llevem plovent, ens arriscarem. La Joaquina n'ha sentit parlar tant de la Sauva Negra que diu que s'agrega.

un petit moment de sol

Jo havia fet sempre l'aproximació pel Vallés Oriental arribant amb el vehicle fins a Castellcir, pero donat que tinc que passar per Hostalets de Balenya a recollir-los comento de fer l'aproximació des de allí. Al sortir dels túnels del Figaró em trobo que el vehicles estant aturats i comença un tram de caravana que no s'acaba fins pocs metres abans de la sortida de Centelles on ha estat l'accident, aixo fa que arribi mes tard del previst, arribo, pugen al cotxe la Joaquina i el Salva i ja ens dirigim envers Centelles, aquí agafem la carretera de Banyeres i ens enfilem fins arribar dalt la urbanització del Puigsagordi.

mas Puig-alt, on hem fet el mos

Deixem el vehicle i aquí em trobo que he confiat massa en el meu sentit de l'orientació, ja que després de fer algun quilometre i de parar a fer el mos asseguts davant el Mas Puig-alt, decidim tornar al vehicle, ens pugem i seguint les indicacions del Salva que es coneix una mica la urbanització anem descendint fins que arribem a la resclosa que forma el pantà de Sant Josep, sota mateix de les restes de Santa Maria Savall.

pantà de Sant Josep, sota Santa Maria Savall

Santa Maria Savall  (Balenyà, Osona)  Antiga església i petit convent, a l'extrem meridional del municipi, a la capçalera de la riera de Castellcir i davant el massís de la Sauva Negra. Existia ja el 1121 amb el nom de Santa Maria de Sauva Negra. Entre el 1218 i el 1236 fou ampliada amb un atri o segona nau pels senyors de Cassoles i s'hi erigí una petita comunitat de donades, sota l'obediència d'un rector o sacerdot, la qual durà poc temps. Depenia de la parròquia de Santa Coloma Sasserra. Tingué rectors propis fins al s XVIII i culte fins al XIX. Resten importants ruïnes a l'extrem de la moderna urbanització de Puigsagordi. Sota seu, hom ha construït una petita resclosa.

restes de Santa Maria Savall

Creuem la resclosa i per un carrer "asfaltat" i en forta pendent ens aproximem al Coll de Prims, abans d'arribar-hi, girem envers la dreta i ja ens endinsem en la Sauva Negra pròpiament dita. comentem que hem encertat el moment, els colors tardorencs son espectaculars, anem fent camí i fotos, fotos i camí i aixi arribem a la Font de la Sauva Negra, tastem la seva aigua i seguim la ruta, no parem fins arribar a la Casa Nova del Castell, a cada visita em semble que esta mes destrossada, com si algú gaudis fent destrosses. Aquí ens cauen unes gotes, cosa que fa que accelerem el pas i posem rumb envers el Castell de Castellcir.

Font de Sauva Negra

Castell de Castellcir o de la Popa. Documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular. És un monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català i en el de Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal amb el codi RI-51-0005246.

castell de Castellcir o de la Popa

Amb la forma Castellcirvio, aquest castell apareix documentat el 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages, tot i que anteriorment se sap de la seva existència, amb el nom de Castell de Tenes. A partir del 1020 s'abandona del tot la denominació antiga, i, amb variants com Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, ja apareix en la forma que, amb el pas del temps, donaria Castell Cir i Castellcir.

restes de la capella del castell

El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX, com es pot apreciar en les fotografies conservades d'aquella època. En bona part, pel fet que, deixant de ser castell, va esdevenir masoveria i com a tal es mantingué habitat fins gairebé mitjan segle XX. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. Ara bé, des del seu abandonament definitiu la degradació ha augmentat exponencial ment, fins arribar a l'estat actual.

castell de Castellcir

El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de la Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments i actualment presenta un avançat estat de degradació; les poques estructures que resten dempeus amenacen clarament la seva ruïna. La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant. Les edificacions més antigues es troben a la part baixa del cos principal, i alguns elements propers a la capella.

Visitat el castell i en veien que la pluja semble que no arriba, decidim continuar amb lo previst i enfilem a trobar Sant Andreu de Castellcir on arribem no sense abans passar abans a tocar de les restes de la Torrassa del Moro, creuem la Riera de Castellcir que una mica mes abaix donara pas al Tenes, ultrapassat  Ca l'Antoja arribem a Sant Andreu de Castellcir. 

Sant Andreu de Castellcir

Santa Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir, en el terme municipal homònim, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Vallès Oriental.
Té cementiri propi, l'antic cementiri de la parròquia, i està situada a llevant de l'actual poble de Castellcir, a l'esquerra de la riera de Castellcir, al fons de la vall d'aquesta riera. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes, més a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més llunyana al sud-sud-oest, la Codina.

Sant Andreu de Castellcir

És una església romànica bastant modificada amb el pas dels segles. Fou consagrada al segle XI, dedicada als apòstols Andreu, Jaume i Joan; ampliada al segle XII, una de les dues absidioles es consagrà a Santa Maria. Dels absis originals, només es conserva el del costat nord. Hi ha una torre-campanar quadrada i, a l'interior, un cor damunt de capitells treballats i columnes. Se'n coneix l'existència entre 1092 i 1116.
 El camí per arribar-hi travessa la Riera de Castellcir pel Passant de Sant Andreu, i accedeix en poc tros més a l'església.

Torrassa del Moro

Visitat el lloc i fet el mos del migdia a resguard de les parets de la Rectoria Vella, donem inici a la tornada, desfem el camí fet fins arribar als Camps de la Torrassa, aquí en lloc de creuar la riera, seguim pel seu marge dret, arribats al Pas de la Tuna creuem ara si la riera, deixem enrere les restes de la casa de la Tuna i anem pujant de manera suau, quan portem uns dotze quilometres fets, som davant de Pou Cavaller, aquest, es un antic  pou de glaç del que nomes en resten part de les parets perimetrals mig amagades a l'esquerra del camí.

Sauva Negra

Aquí deixem la pista i després de passar una portella ja som altre cop dintre de la Sauva Negra, per a mi, aquesta part del recorregut es el que amaga trams de mes gran bellesa, nomes passejar per aquí paga la pena de l'esforç fet, seguim endavant i quasi amb pena ens anem apropant a la resclosa on hem iniciat el recorregut d'avui. Arribem al vehicle felicitat-nos per que la pluja ens ha sigut benèvola, pugem al vehicle i sempre seguint les indicacions del Salva retornem a Centelles ja sota una fina pluja. Arribats a Centelles, aparquem i al cafè de la plaça, ens prenem ells un tallat i jo, la meva dosis de Coke.

Tornem al cotxe i ja enfilem envers Hostalets, aquí ens acomiadem i ara ja em dirigeixo envers Martorelles sempre sota una fina pluja, malgrat els contratemps de primera hora, ha estat un dia ple de sensacions agradables.