CARENEJANT PER LA SERRA DE MARINA, DE LA CONRERIA A LES MALESES

Avui com ja vaig comentar dilluns, teníem al cap el Salva i jo recórrer la ruta que farem el 14 amb l'Associació de Dones de Martorelles, ahir per la tarda em truca el Jose i quedem que s'incorpora a la sortida, així, quan son les set del mati, pugem els tres al cotxe del Jose i ens dirigim per la B-500 al Coll de Montalegre on deixem el vehicle davant mateix de l'edifici de la Conreria i comencem la caminada quan passen dos minuts de les set i deu.

el maresme (Premia) vist de la carena de la Serra de Marina

Agafem el sender que frega les parets de les instal·lacions encara en plena foscor per lo que decidim anar ara pel sender i deixar els corriols per la tornada, tot just hem deixat enrere el Turó de Fra Rafel, ens endinsem per un caminoi que per la dreta va a trobar la carena de la Muntanya de l'Amigó, per on ja farem camí fins arribar a la Coscollada no sense abans passar pel Coll de Fra Rafel i pel Coll de la Jeia d'en Pujol, les vistes sobre el Barcelonès i el Maresme son esplèndides inclús en la foscor, o potser per això.

el Barcelonès vist de La Coscollada

Arribem a la Coscollada en tres quarts d'hora escassos i havent fet encara no tres quilometres, per lo que decidim allargar la caminada arribant-nos al poblat ibèric de Les Maleses, dit i fet, recorrem els poc mes de set-cens metres que separant la torre de guaita i el poblat, arribats que hi som ens dediquem a omplir-nos els ulls amb l'espectacle que ens obsequia la natura, tot un mar de núvols baixos d'on sobresurten els pics mes emblemàtics, fins i tot el Turó de Montcada es veu bonic,

el Vallés i part del Barcelonès amb el turó de Montcada en primer pla

després d'omplir-nos els ulls decidim omplir quelcom mes, encara que a peu dret ja que tot esta amarat d'aigua per efecte de la rosada de la nit. Reiniciem la caminada i veient que anem be de temps decidim allargar-la una mica per la qual cosa en lloc de tornar a la Coscollada seguim pel viarany que va a sortir al filat que com a mida de precaució, rodeja les canteres de Piedras y Derivados S.A. girem envers l'esquerra i anem a sortir al Camí de la Carrerada, si agafesim aquest envers

Font de l'Amigó

l'esquerra aniríem a sortir al camí carener a tocar de La Coscollada, però decidim agafar el corriol que en forta pendent baixa a trobar la Font de l'Amigó.
Visitada la font seguim la caminada per corriols, caminois i senders que transcorrent per la part solella de la serra de Marina, en suau però continuada ascensió ens anem apropant al punt de partida on arribem quan son dos quarts i deu d'onze, com encara tenim una mica de temps, dic de apropar-nos a la Font de les Monges ja que no la tinc georeferenciada, així ho fem ens hi arribem i un cop mes

Font de les Monges

constato la deixadesa i abandó en que esta aquest lloc que va estar lloc de referencia per a la gent d'aquestes contrades. Feta la visita tornem a on aquest mati hem deixat el vehicle, ens hi pugem i cap a Martorelles, ens acomiadem, arribo a casa dutxa preparar el dinar, dinar i a treballar.

CASTANYER GROS D'EN CUC, L'ARBRE MES GRUIXUT

Dilluns, ahir a ultima hora varem creuar trucades amb el Jose i el Salva, el Jose va dir que per Santa Perpetua plovisquejava i que potser millor deixar-ho corre, en canvi el Salva va dir que com tenia que aixecar-se aviat de totes maneres dons que si a les set no plovia sortíem.
Així dons quant faltaven 10 minuts per les set ens trobem, i amb el seu cotxe ens dirigim envers Cànoves i Samalús, arribem al poble i agafem el Camí de Vallforners, arribats a la zona d'aparcament que es troba uns 700 metres per sota l'embassament, deixem el vehicle i quan son tres quarts de vuit, iniciem la caminada anant a trobar la pared de l'embassament, aquest no esta gaire ple

embassament de Vallforners

però el lloc no deixa de tenir el seu encant, pel Camí de Vallforners anem resseguint l'embassament per la dreta fins que quant portem un parell de quilometres arribem a un punt on per la dreta del sender en surt un altre que va resseguint el Torrent de la Baga d'en Cuc i que de agafar-lo, ens portaria al Castanyer Gros en relativament poc temps, mes no es aquesta la idea que porto, així que ens hi endinsem uns pocs metres per trobar un petit salt d'aigua que fa el torrent i que segons he vist per Internet es troba

petit salt d'aigua al sot de la Baga d'en cuc

per aquí, hi arribem, prenc unes imatges i desfem el tros de sender fins sortir altre cop al Camí de Vallforners; continuem per aquest acompanyats a partir d'ara per la rumor que fa l'aigua mentre es obre pas entre les pedres de la llera.
Fets casi uns quatre quilometres ens trobem en un bifurcació de camins, seguim pel de la dreta que en aproximadament un quilometre ens porta davant la porta d'entrada de la

casa de Vallforners

casa de Vallforners, casa pairal de grans dimensions i que semble estar en proces de restauració, ens apropem a la Miranda de Vallfornes pensant que la visió de la vall seria mes amplia, tornem envers la casa i agafem un sender que en principi semble anar paral·lel del que hem portar per arribar, el sender de seguida es transforma en un estret corriol que es va obrint pas pel mig de l'obaga de la Carena de Mas Déu, i que en forta pendent ens porta a sortir davant les ruïnes del Mas Déu a 943 metres

per l'obaga de Mas Déu

d'altitud, punt mes alt de la caminada. Sort que portava la ruta a la PDA, entre que el corriol es perdedor i la fina capa de neu que enfarina tot no es difícil extraviar el camí, d'aquí ja seguim per un sender ample i solejat que ens va portant a trobar La Casa del Bosc quan portem uns nou quilometres fets; la casa es un establiment de turisme rural, encara que com ja estem acostumats, els dilluns no obren, i ens venia de gust quelcom que ens dones calentor, seguim caminat i en uns cinc-cents metres mes, arribem al corriol que baixa al Castanyer Gros d'en Cuc.

Castanyer Gros d'en Cuc, l'arbre mes gruixut

Castanyer (Castanea sativa) mil·lenari de 15 metres d'alçària, 17,5 de capçada i 11,7 de volt de canó. A l'interior del seu tronc hi ha una cavitat tan gran que ha estat usada com a cabana; esta declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya des de l'any 1988, després de fotografiar-lo per totes bandes i d'entrar dintre, tornem al camí i seguim per aquest, que després d'un pronunciat revol i de creuar el Sot de la Baga d'en Cuc, el va resseguint, passem per un font de la que no sabem el nom, ara anem altre cop acompanyats per l'alegre cantarella de l'aigua en el seu camí a trobar la Riera de Vallforners, quant portem fets uns deu quilometres i mig i en una bifurcació, agafem el sender de l'esquerra per on anem caminat sense desnivells apreciables i que en un quilometre i mig mes o menys ens porta a trobar Can Cuc de la Muntanya altre gran casa pairal també en proces de restauració, per

Can Cuc de la Muntanya

les traces, semble que per dedicar-la a algun tipus d'activitat relacionada amb la restauració, si se'm permet la redundància.
Seguim endavant uns tres-cents metres mes i passem per la Font de la Moixera, ens refresquem i seguim camí arribant a la zona d'aparcament de Can Quintana a tocar de Sant Salvador de Terrades dalt del turo de Sant Salvador quant portem fets uns tretze quilometres.

Sant Salvador de Terrades

L'ermita de Sant Salvador de Terrades del municipi de Cànoves (Vallès Oriental), al N del terme, es esmentada ja el 1226; el 1930 fou substituït l'antic edifici per un de neogòtic, obra de l'arquitecte Pericas.
Aprofitem que el lloc es agradable, que dona el sol de ple i que podem seure en l'escalinata de l'ermita per fer un mos amb el pensament de un cop acabem, acostar-nos a Can Quintana a prendre quelcom calent, però altre cop ens trobem que esta tancant, així que reiniciem la caminada desfent el camí portat fins arribar a Can Cuc, arribats aquí agafem un sender que va davallant i que en un quilometre i mig ens porta a l'embassament de Vallforners, d'aquí ja anem a buscar la zona

petit pont a la Riera de Vallforners a tocar del parking

d'aparcament on arribem no sense abans fer unes ultimes fotografies a la riera i a un petit pont amb barana de fusta que es troba a prop. Pugem al vehicle i ja ens dirigim envers Martorelles on arribem sobre les 15 hores, ens acomiadem fins dijous que si el temps no ho impedeix farem una sortida exploratòria de cara a la caminada del mes de febrer amb l'Associació de Dones de Martorelles

ENTRE LLIÇA DE VALL I LLIÇA D'AMUNT

Dijous 6,00 hores, sona el despertador, ahir varem quedar amb el Salva de reiniciar les caminades dels dijous, així que per la nit vaig cercar a la borsa de rutes pendents alguna que no fossi massa llarga i aprop de Martorelles i vaig triar una que ressegueix en part una de les caminades populars que cada any organitzant a Lliça de Vall, A les set ens trobem amb el Salva agafem el seu cotxe i anem a trobar la C-17 per on fem cap a Lliça, arribem i aparquem el vehicle al costat de ajuntament quant tot just passen 10 minuts de les set i encara es fosc, per la carretera de Can Vilardebò anem a trobar la primera fita d'avui, l'església parroquial de San Cristòfor on arribem en un quilometre i encar en plena foscor.

església parroquial de Sant Cristòfor

Edifici més característic del poble de Lliçà de Vall, l’església parroquial de Sant Cristòfol, situada en un petit altiplà, a 125 m d’altitud, en el petit barri conegut històricament com la Sagrera s'esmenta per primer cop l'any 1038, hi ha constància de la sagrera des de finals del s. XI. No s'han conservat restes de la primera església, ja que fou enderrocada per construir-la novament a finals del s.XVI. L’església actual és un edifici gòtic

església de Sant Cristòfor, porta

amb portals renaixentistes; el 1594 el vicari general de Barcelona donà permís per aterrar l’església vella i edificar-ne una de nova per la part del presbiteri. El campanar, esvelt i de torre, és un xic anterior, ja que el 1579 hi ha un permís per aterrar-ne el vell, situat al costat de la capella de Sant Llop, entre l’església i la rectoria, i fer-ne un de nou. Al solar de l’antic campanar es féu la capella de Sant Sebastià. L’església fou engrandida el 1706. De l’antiga església sabem que fou donada el 1113 per Ermengarda, vídua d’Arbert Bernat, senyor del lloc i els seus fills al bisbe.

Com puc prenc unes imatges del lloc i seguim ruta per la mateixa carretera fins arribar a la cruïlla amb Sant Ramon on es troba Can Vilardebò, girem per aquest i anem vorejant l'urbanització del Mas Gordí, la deixem enrere i ens endinsem en els camps de Can Farners anant a sortir al costat de lo que queda dempeus de la casa, seguim per dintre del Bosc de Can Farners fins que sortim al carrer que fa de llindar entre el bosc i les cases de Can Salgot que coincideix amb el Camí de Sant Valerià, cami que com a curiositat neix a can Pantiquet a Mollet, passa per damunt de la AP-7 i pels camps de Gallecs es va obrint pas passant a tocar de Can Consol i la Torre Malla.

Quant portem fets una mica mes de cinc quilometres, arribem a les portes de Can Coscó, masia emmurallada que guarda dintre de les seves parets l'ermita de Sant Valerià ja en el terme de Lliça d'Amunt.

Can Coscó

De l’església de Sant Valerià “de Roberts” hi ha algunes notícies explícites des del segle XIII i fou en el XVI quan es reedificà o potser traslladà al lloc actual. L’ermita de Sant Valerià està situada dins el recinte de la masia de Can Coscó. Uns quants segles enrere, estava situada unes feixes més avall, però, durant la guerra contra Felip V, l’ermita va quedar força malmesa i, per protegir-la, es va traslladar dins del recinte del mas Coscó.

Sant Valerià dintre els murs de Can Coscó

Així, la nova construcció data de principi del segle XVIII. Sant Valerià i Santa Cecília presideixen l’altar. Per la seva banda, la família Cuscó apareix documentada en el segle XV, quan l’any 1490 Bartomeu Cuscó era batlle de la baronia de Montbui. Probablement, però, l’origen del mas Coscó és més antic. L’edifici actual sembla que és del segle XVI. Tot i que el llinatge de la família era "Cuscó", amb l'actualització del nomenclàtor de toponímia feta per la Generalitat fa uns anys, es va aprovar la grafia "Coscó" per a denominar al mas.

camps gebrats

Després de prendre algunes imatges reiniciem la caminada seguin senders corriols i viaranys pel mig de camps i bosquets rodejats per una munió d'urbanitzacions, son casi dos quarts de deu i els camps encara presentant una imatge força hivernal tots gebrats, ara anem a sortir a la part alta del Mas Gordi i durant un tram de un quilometre caminem damunt de les nostres petjades fins a sortir a l'encreuament de Sant Ramon amb la carretera de Can Vilardebò, abans, fem una petita parada d'avituallament i un altre per fotografiar uns cabirols, estampa no gaire corrent en aquestes contrades, arribem a la cruïlla o Plaça del Castell de Lliça, damunt una petita elevació i dintre dels terrenys de Can Vilardebò, s'entreveuen les restes del Castell.

cabirols a Can Vilardebò

El castell de Lliçà de Vall, a diferència d'altres de la comarca, estava situat al pla, fent les funcions més que de defensa, de representació del poder del seu senyor. La primera referència del castell de Lliçà és de l'any 1094, en el moment que el senyor Arbert Bernat el traspassava al seu fill Bernat. Aquella família, que després s'anomenà de Lliçà, mantingué el domini del castell fins a finals del s.XII. En algunes èpoques la jurisdicció del castell passà a mans del rei. Però el domini reial no es va mantenir, i des de mitjans del s.XV fou traspassat a la cartoixa de Montalegre.

restes del Castell de Lliça

Un pic he fet alguna foto, seguim camí girant envers l'esquerra pel Passeig de Tetuan, bonic passeig arbrat on en ple estiu deu de fer molt de goig caminar, uns metres mes endavant, agafem un viarany que ens surt per la dreta i que ens endinsa en el bosc del Pedró i ens mena a sortir dalt del Turó Maiora també conegut com Turó del Pi pel bonic exemplar d'aquest arbre que es troba dalt el turó en mig de camps de conreu, després de caminar una estona entre camps, ens endinsem en el bosc d'en

Turó Maiora amb el seu pi

Fonolleda iniciant un suau descens que ens portara a sortir a la carretera de Lliça d'Amunt a Lliça de Vall, arribats a aquesta, girem envers la dreta en direcció a Lliça de Vall per un pas per a vianants que la va resseguint, l'idea era arribats a on la carretera deixa pas a la Avinguda de Montserrat baixar a trobar el Moli d'en Roure, travessar la C-155 i anar a visitar la masia de Can Gurri i el seu Pou de Glaç, però veient que ja son casi les onze obviem aquesta part i anem a trobar ja el cotxe i enfilem envers Martorelles on arribem passat un quart d'onze, ens acomiadem, arribo a casa, dutxa preparar el dinar, dinar i cap a la feina.

LLINARS- CAN BORDOI-CASTELL VELL-LLINARS

Dilluns mati, avui estava previst realitzar la caminada que varem ajornar dilluns passat, però com els avanços meteorològics indicaven pluges, havíem quedat que en funció del temps que fes diumenge nit així faríem, ahir per la nit el cel estava completament encapotat e inclús queia una que altre gota d'aigua, per lo que es donava per suposat que la sortida quedava ajornada altre cop, la dona aquest mati anava al gimnàs, quant ha sonat el despertador també m'he llevat, veient que nomes eren tres quarts de set he tret el nas per la finestra i com que en aquell moment no plovia he pensat que quedar-me a casa comportava el risc que el sostre s'hem

Sant Esteve del Coll

vinguera a sobre, així que he preparat la motxilla amb una mica de menjar, aigua i una mica de vi, he posat també la capellina i he anat a buscar el cotxe mentre barrinava on fer cap, a la fi d'entre les rutes que tinc en llista d'espera he optat per una que sortint de Llinars del Vallés s'endinsa en el Parc del Montnegre-El Corredor.
Carretera de La Roca i C-35 fins a Llinars, nomes passar el pont que creua la línia del TAV, la AP-7 i el Mogent he girat pel carrer del Porvenir i he deixat el vehicle en un descampat davant les piscines municipals per aquest mateix carrer he començat a caminar fins que arribant a la deixalleria municipal he agafat un camí de terra que va a trobar el Mogent per on l'he anat resseguint fins que quant portava fets un parell de quilometres l'he creuat per sobre, després he passat per sota de tota la infraestructura viaria per una passera inferior que va a sortir a tocar de Can Suari, masia abandonada com tantes que he vist avui, aquí he agafat el Camí del Coll que en uns dos quilometres mes, m'ha portat a trobar l'església de Sant Esteve del Coll a tocar del barri de Sant Josep.

Sant Esteve del Coll

L'església de Sant Esteve data del segle XVI, tot i que fou ampliada en els segles posteriors i restaurada el 1.885.
Té planta de creu llatina i una torre campanar rematada amb merlets, al interior s'hi conserva una imatge del Roser del segle XVII.
A curta distància hi ha un exemplar d'arboç (Arbutus unedo) dels més grans de Catalunya, catalogat com arbre monumental, malauradament es troba en mol mal estat, de fet esta en tant mal estat que he passat de fer-li cap foto.
Segueixo per la pista, passo pel davant de les restes de lo que fou Can Petroli, avui el trobar restes de masos serà quelcom molt freqüent, lo que mostra que va estar una zona amb força presencia humana des de temps remots, la senda passa a tocar les instal·lacions de les pedreres dels Dous, avui dia fora d'ús encara que es fan servir com magatzem de material de construcció, passo pel davant de Can Puigvert,

Can Puigvert,

masia encara en peus però amb evidents símptomes de degradació, quant porto fets poc mes de sis quilometres arribo davant les restes de la Torre Vella pel seu costat surt un caminoi per l'esquerra de la pista per on agafo i en uns quatre-cents metres vaig a sortir a la Torrassa del Moro.

Torrassa del Moro

La Torre o Torrassa del Moro és una torre circular que presenta una base d'època romana i un nivell superior possiblement medieval. La seva altura total és de 8.30 m. i el diàmetre exterior, de 9.30 m. La part romana està feta de 9 filades de grossos carreus encoixinats. Segurament el segon cos, fet també de carreus de granit, però més petits i amb zones irregulars, re aprofità una primitiva torre de guaita romana. No ha estat mai excavada i no se'n té cap dada cronològica.
Popularment es diu que la Torrassa era un punt d'avís per als pagesos. Quan venien els recaptadors d'impostos del rei moro, la pagesia del Coll pujava a la torre i feia un gran foc. D'aquesta manera els veïns de Llinars podien amagar els caps de bestiar.
Segueixo la ruta prevista i descartant algun que altre corriol tant a dreta com a esquerra vaig fent camí fins que quant porto uns nou quilometres arribo a les envistes de Can Bordoi.

arribant a Can Bordoi

El casal noucentista de Can Bordoi construït a principis del segle XX per Josep Comas i Masferrer reemplaçà l’antic mas de Can Bordoi, documentat des del segle XIII, alberga el Museu Monogràfic del Castell de Llinars, museu privat on hi ha tot el material trobat a les excavacions fetes al Castellvell i on destaca una magnífica col·lecció de ceràmica. no se si es pot visitar el museu donat que malauradament com casi arreu, els dilluns esta tancat per descans del personal.
Al costat de la casa es troba Sant Cristòfol del Far o de Can Bordoi, església ja documentada al 1023 però que fou reconstruïda al mateix temps que s'aixecava la casa a principis del segle XX.

Sant Cristòfol del Far o de Can Bordoi

Feta la visita a tot el conjunt, continuo la caminada, ara seguint un senderoi que va per la dreta de la Carretera del Corredor i que es correspon amb el GR-92, de fet la ruta d'avui transcorre en part per dues de les etapes del GR ja que des de la pedrera dels Dous fins al Coll de Can Bordoi es part de l'etapa 16 i del Coll fins al Turo del Vent de la 15, tenia previst arribar a visitar Sant Andreu del Far, però ja fa una bona estona que m'he vist en la tessitura de enfundar-me en la capelina i no semble que vulgui deixar de plovisquejar, així es que arribant al Turo del Vent decideixo escurçar la caminada, dono mitja volta i em dirigeixo a trobar Castell Vell, arribo a la casa de colònies del Castellvell que funciona des de els anys 60 i que esta sota mateix de les restes del Castell.

Castell de Llinars o Castell Vell

Castellvell del Far o de Llinars o simplement Castellvell, que aixeca les seves ruïnes a l’est del coll de Can Bordoi, a 401 m d’altitud surt ja esmentat el 1023, el castell s’ensorrà a causa d’un terratrèmol el 1448 i aleshores els senyors traslladaren la seva residència a una casa de la vila de Llinars, erigida al voltant de l’antiga església de Santa Maria de Llinars, que esdevingué el centre administratiu de la baronia. Unes excavacions al Castellvell posaren al descobert tota l’antiga estructura, envoltada de fossats, que ara es troba consolidada i visitable. En les ruïnes i especialment als fossats aparegué tot el material que tenia el castell en el moment de la seva destrucció pel terratrèmol i, en especial, una gran quantitat de ceràmica dels segles XIII-XV, algunes peces amb l’escut dels Corbera, amb les quals es va fer el ja esmentat museu a Can Bordoi.

casa de colònies de CastellVell

Un cop visitat i al intentar seguir la ruta preparada m'adono que no puc seguir, ja que tindria que passar per l'interior de la casa de colònies i semble no poder ser, coses que te el preparar les rutes sobre plano, em fico al bosc i vaig cercant possibles camins i no sense alguna dificultat al final vaig a sortir a la entrada de la finca de Can Censat que semble tenir annexe la capella de Santa Francesca, ara esta totalment rodejada de un tancat i semble ser ha canviat de nom, ja que a la porta esta escrit Montalbir del Vallés, vista la impossibilitat de visitar el lloc vaig a

entrada a Montalbir del Vallés abans, Can Censat

sortir a la B-510, la creuo, cerco un viarany i faig cap envers Can Capa, segueixo endavant i arribo a Can Gallard a tocar ja de la C-35, pel sender segueixo ruta, caminant un tram a tocar de la nova línia del TGV, ara torno a creuar per dessota tot el guirigall que produeix la infraestructura viaria, agafo envers la dreta el corriol que va acompanyant el Mogent fins arribar al pont vell per on travesso el riu, uns metres mes i arribo on tinc el vehicle, com degut al plugim no he parat a fer el mos, ara aprofito i en faig un de rapit, enllestit l'assumpte, ja poso rumb a Martorelles on arribo a dos quarts de tres.
Crec que malgrat la climatologia ha estat un mati ben aprofitat i un passeig molt agradable i sense cap mena de dificultat.