divendres, 18 de maig de 2012

XELVA, (ELS SERRANS, VALENCIA) RUTA DE L'AIGUA

Lloc inici caminada: Av. València, Xelva (Els Serrans, València)
Caminants:  Francesc
Data: 18-05-2012
Hora d'inici caminada: 08:28:10
Hora d'arribada:  13:17:13
Duració: 04:49:03
Alçada punt de sortida: 491 m
Alçada mínima assolida: 393 m
Alçada Màxima assolida: 493 m
Desnivell màxim:100 m
Ascensió acumulada:253 m
Descens acumulat: 249 m
Guany: 2 m
Distancia recorreguda: 11.28 Km
Velocitat mitjana:2.3 Km/h (sense descomptar parades).

Avui la dona passaria tot el dia fora de casa, aixi dons, començo a cercar un ruta per fer, tenint en compte la meua debilitat per les rutes amb aigua, trio entre algunes rutes que compleixen amb aquest supòsit i a la fi, em decanto per la Ruta de l'Aigua a Xelva, poble de la comarca dels Serrans. Surto de casa i vaig a trobar la CV-35 o Autovia del Túria, que no deixo fins arribar a Xelva, deixo el vehicle a l'avinguda de València, creu la carretera i per la Carrera de los Martires faig via envers la Plaça Major on es troba l'edifici de l'ajuntament aixi com també  la Església Arxiprestal de la Mare de Déu dels Àngels

Façana església Mare de Deu dels Àngels
Un dels edificis religiosos més rellevants de la  Comunitat i obra mestra del Barroc Valencià. Començada a construir el 1626, es va acabar al s. XVIII amb la construcció de la Capella Neoclàssica de la Comunió. Declarada BIC, deu la seua importància a tenir el primer campanar del barroc valencià, també té un dels interiors decoratius més fantàstics i posseeix una de les façanes-retaule i cúpula amb llanterna més grandioses de la seva època.
De dimensions catedralícies, el seu campanar, en el qual està instal · lat un original rellotge, aconsegueix una altura de 60 m., Sent un dels més alts de l'Arquebisbat de València.
En el seu interior atresora nombroses obres pictòriques i un ric patrimoni moble.
Barri Àrab de Benacacira
A la mateixa plaça i pel carrer de Jose Manteca  s'inicia la Ruta de l'Aigua travessant en primer lloc l'antic  Barri Àrab de Benacacira, que manté l'aire ocult, misteriós i apartat que aquesta cultura confereix als seus espais. Els carrers estrets, la remor de l'aigua de les seues innombrables fonts, les seves cases emblanquinades, ens evoquen la ciutat medieval envoltada de muralles per assegurar la seva defensa.
Font a Benicacira
Aquí, ja començo a entendre el per que del nom de la ruta, gran quantitat de fonts i sequies a dojo fan que la cantarella de l'aigua ja t'acompanyi de bon inici, deixo enrere el barri àrab i per una pista vaig davallant a trobar el riu Xelva o Tuéjar, arribo al Pont del Reatillo i al seu costat, l'àrea de lleure de Molino Puerto, amb focs, taules i jocs infantils. Dono una petita ullada al lloc, després tornaré a passar per aquí i re-emprenc la caminada sempre seguint les indicacions de la Ruta de l'Aigua, en uns cinc-cents metres arribo al lloc conegut com La Playeta paratge singular del riu Xelva. els seus salts d'aigua i gorgs el converteixen en una zona tradicional de bany. Rep el seu nom de la sorra d'arrossegament acumulada a la vora. L'encaixonament del riu aigües amunt i l'abundant vegetació, configuren racons de gran bellesa, la toponímia revela el seu origen àrab: Olinches, la Mozaira, Orà, ... Ben a prop trobem les restes d'un antic molí d'època medieval, que es va mantenir en funcionament fins a mitjan segle XX.
Zona de lleure de Molino Puerto
Portava l'idea de aprofitar el lloc per fer una remullada, llastima que el dia s'hagi llevat ennuvolat i no abelleixi gaire el bany. d'aquí el sender comença a enlairar-se per un tram d'escales per arribar a la boca est del Paso de Olinches, aquest, es un túnel excavat a la roca per portar l'aigua des de la Presa de Olinches, pròxim punt a visitar fins a la Fabrica de la Luz, aigües avall del Tuéjar. Havia llegit de l'existència del túnel, aixi es que anava preparat, trec el frontal i m'endinso en els poc mes de cent metres d'angost pas, arribat a la boca oest, torno a veure la llum..........Deu sigui lloat. segueixo la ruta sense possibilitat de perduda fins que arribo a l'antiga presa d'Olinches, aquí es troba el final de la ruta per aquesta part, el lloc esta equipat amb uns bancs per fer un petit descans a banda de poder contemplar els mecanismes de comportes que regulaven el cabdal d'aigua que era desviat envers la Fabrica de la Luz aigües avall per proveir d'electricitat a alguns dels pobles de la comarca.
La Playeta
La ruta "oficial" un cop som arribats aquí, torna sobre les seves passes fins arribar a Molino Puerto, per allargar una mica la caminada i no tornar pel mateix lloc, agafo un SL que surt d'aquí mateix i que en uns dos quilometres de corriols estrets i mig emboscats em porta a sortir al Camí de Tuejar a Xelva, aquí, em trobo amb les marques del GR-7 per on faig via en direcció a Xelva. Arribo altre cop a Molino Puerto, aquí i com el cuc de la gana fa estona s'esta queixant, m'entaulo i com tot un senyor, faig el mos de mig mati còmodament assegut. Enllestit el tema alimentari, reinicio la caminada, passo per dessota del Puente del Reatillo i per un sender ombrívol i sempre acompanyat per la remor del Tuejar aigües avall, vaig fent via.
túnel de Olinches
 Xino Xano, arribo a la Font del Cuco, com després tornaré per aquí, l'obvio la visita, travesso el riu per un pont i per la llera dreta segueixo la ruta, ara ve un altre tram d'escales que salven un fort desnivell, arribo a un petit mirador d'on es te una perspectiva privilegiada, podent apreciar parts de  Xelva, el Pic del Remei (1.058 m) i la Torrecilla, torre guaita d'origen ibèric utilitzada fins a les guerres carlines (segle XIX). Resulten d'especial interès les curioses formacions de pedra tosca de les terrasses fluvials del riu, així com les coves excavades a les parets. També es troben coves similars riu avall, a la zona de la central elèctrica ·Luz y Fuerza de Xelva" no es pot precisar el seu ús humà durant la prehistòria, però si hi ha constància que van estar habitades cap a finals de la dominació àrab (segle XII-XIII), fent-se servir com a magatzem de gra i refugi en moments de perill.
Cuevas del Montecico a les formacions de tosca
A partir del mirador, les escales van de baixada, cosa que agraeixo.........i el sender em porta a tocar de les restes de l'edifici  de la "Fabrica de la Luz" punt on te la seua fi la ruta. Xelva va ser el primer poble de la Comarca que va disposar d'electricitat, gràcies a dos centrals generadores que es van construir aprofitant l'energia hidràulica. La primera central "Hidroelèctrica Chelvense" es va situar en el "Molino del Peludo", prop de la Playeta. Anys més tard es va construir una segona central, on ara em trobo, que va ser ampliada en la dècada dels anys 20 per crear la central "Luz i Fuerza del Chelva", que va abastir als municipis de Xelva, Calles, Domeño, Loriguilla i Villar. Aquesta central va continuar la seva expansió construint el 1952 el canal principal que, des del paratge de Olinches al costat de la Playeta, recollia l'aigua fins al salt excavat a la roca. Va estar en funcionament fins a 1981. Actualment és propietat d'Iberdrola.
"Fabrica de la Luz"
Malgrat el lloc ser ombrívol i de bon estar,  dono inici a la tornada desfent el camí portat fins ser altre cop a la Font del Cuco, ara i sempre seguint les indicacions, el sender segueix en forta pujada anant a trobar els carrers de lo que fora el barri morisc de l'Arrabal. El tipus de construcció, trasllada el mateix concepte de ciutat musulmana que el barri arab de Benacacira, creant un barri populós extramurs on es van anar assentant moriscs i cristians nouvinguts. En el seu si es va erigir la Mesquita de Benaeça, posteriorment ermita de la Santa Creu, i al s. XVII es construí l'ermita dels Desemparats que segons expliquen les cròniques es va aixecar sobre el solar de la casa d'un "desemparat", un morisc executat per haver assassinat al Vescomte enamorat d'una mora vassalla.
ermita de la Santa Creu, abans mesquita arab
 Les indicacions em porten ara a transitar pels carrers de l'antic barri jueu de l'Azogue, intacte en el seu traçat original, amb carrers estrets i porxos d'accés, un espai tancat al món exterior que conserva la seva homogeneïtat i ens evoca la forma de vida del poble jueu. Ara ja vaig a sortir a la Plaça Major on dono per acabada la ruta, nomes es tracta de fer el camí que em queda per arribar al vehicle, l'agafo i ja enfilo envers Vilamarxant. Aquest mati venint cap ací, he entrevist un espectacular salt d'aigua i he pensat en parar de tornada si anava be de temps, paro el vehicle en una mena de mirador i ja prenc les primeres imatges del salt i de la cua de l'embasament de Loriguilla, encara que no en quede cap resta, aquí es trobava fa anys el poble de Domeño Viejo. 
salt d'aigua aprop de Domeño Viejo
 No em conformo amb la visió de tant lluny i per una pista sense asfaltar m'apropo lo mes possible fins el salt d'aigua, semble que aquest es produït pel desembassament de una petita presa anomenada Balsa de Cargas, ara ja si torno a la carretera i sense mes parades ni interrupcions poso rumb envers Vilamarxant, la caminada d'avui m'ha deixat un bon sabor de boca, ha superat les meves expectatives amb escreix, llastima que el temps no hagi acompanyat per donar-me una remullada.



3 comentaris:

  1. Com sempre, plè de detalls...salut, Francesc!!!
    Antonio

    ResponElimina
  2. Bonica ruta. Jo també sento debilitat per les "rutes d'aigua" :) En breu publicaré una que transcorre pels afluents dels Besós que, tot i ser un dels rius més contaminats, té un racons preciosos.

    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Xino Xano et felicita pel teu bloc i et comunica que ha decidit concedir-te el premi Liebster. Per a conèixer la resta de premiats i les bases dels premis, pots enllaçar amb
    http://xinoxanocaminades.blogspot.com.es/2012/05/and-winner-is.html

    ResponElimina