dimecres, 29 de febrer de 2012

PEDRES AMB HISTORIA AL BAIX EMPORDÀ

porxos de la Plaça Major, Peratallada
 El Francesc Cladelles, amic i en altres temps company de caminades, fa un temps que per qüestions de salut no ens pot acompanyar, malgrat aixo i amb una força de voluntat digna d'elogi, continua fent escapades per conèixer i donar a conèixer racons de la nostra terra, o com ell diu, racons, ruïnes i prehistòria, aixo si, ara aquests racons tenen que quedar a pocs metres d'on es pugui arribar amb vehicle. Parlant dies enrere amb ell, quedem de fer una sortida de les seves i a la que ens afegirem tan el Salva com jo, quedem en que el dia serà el 28 de març i que ell, queda encarregat de planificar la ruta
forn de calç de Peralta
Arriba el dia senyalat, i quant manquen uns pocs minuts per les vuit ens trobem a Granollers, pugem al seu cotxe i ens comenta que ha preparat una ruta a cavall de les comarques del Baix Empordà i la de les Gavarres, després de fer "alguns" quilometres, arribem a la C-66 on començarem la ruta visitant un antic forn de calç al nucli de santa Susanna de Peralta pertanyent al municipi de Forallac, vist aquest fem els pocs metres que ens separen de l'església de Sant Climent de Peralta
Sant Climent de Peralta
Sant Climent de Peralta té l'origen en l'antic cenobi emplaçat en una petita i arraconada vall de les Gavarres, a recés de tramuntana. En època no molt reculada -s. XVIII- es va abandonar l'església del vell monestir i es va construir la nova parròquia, uns dos quilòmetres cap a llevant, en les estribacions de la serralada més properes al pla, cap on s'havia anat desplaçant el poblament de masies disperses que caracteritza el lloc. Sant Climent devia ser, com ja va assenyalar Pella i Forgas, una de les primeres colonitzacions monàstiques, benedictines del país.
Santa Susanna de Peralta
Tornem sobre les nostres passes i ara uns metres mes endavant ens aturem per visitar la capella de Santa Susanna de Peralta i la Font de Peralta que hi es a tocar.

Santa Susanna de Peralta. Es troba uns 200 metres al nord del castell, en un fondal a la vora del marge dret de la riera de Peralta. És un petit temple romànic, d'extraordinària bellesa, que té una sola nau amb un absis semicircular que ha estat objecte de notables reformes en els segles XVII i XVIII. Presenta un bon estat de conservació gràcies a la important restauració que s'hi va fer els anys 1976 i 1977. L'absis és ornamentat amb lesenes o faixes llombardes, i té una finestra de doble baix i arcs de punt rodó.
A la banda de tramuntana del temple, a tocar l'extrem de llevant de la nau, hi ha una torre-campanar de planta quadrada que va quedar inacabada o bé es va enderrocar parcialment. Actualment només resta la part inferior fins a l'alçada de la coberta de la nau. Sobre el mur de llevant d'aquesta torre s'hi va alçar un campanar de cadireta de dos arcs de mig punt sobre pilastres rectangulars, també romànic. L'interior de la torre campanar es comunica amb la nau mitjançant un arc de mig punt, d'època barroca.

Font de Peralta
La font de Santa Susanna de Peralta. Tal i com és ara, es va construir el 1704, per bé que es disposa de documentació històrica on surt esmentada molt abans d’aquesta data. Es troba emplaçada sota la protecció d’una impressionant alzina, just a tocar la riera de Peralta i el camí de Santa Susanna. L’indret és molt acollidor i convida a quedar-s’hi una estona a qualsevol època de l’any, tal com antigament feien les famílies que s’hi acostaven a fer berenades.  L’aigua brollava per un brocal de pedra que està quasi enterrat. Antigament solia ser utilitzada per la pagesia de la zona. A la part frontal, una mica a la dreta i més enlairada que el broc per on raja l’aigua, hi ha una fornícula encapçalada per una inscripció. Aquesta cavitat deuria estar tancada per un reixat a l’interior del qual hi devia haver la imatge de Santa Susanna. En la inscripció es pot llegir: Esteva Serra / Joseph Vila (r)/ obrers a 1704.

Seguim ruta i ara arribem a Peratallada, nomes arribar em quedo bocabadat, el poble es d'una bellesa i una harmonia difícil de superar. Et sens transportat en el temps, semble que en qualsevol moment pugui aparèixer una dama o un antic cavaller damunt el seu cavall.
Peratallada
Peratallada. La vila de Peratallada es troba en el punt de contacte de la zona de turons de les Gavarres i les terres de la plana baixempodenesa, a l'esquerra de la riera Grossa. El poble, que està declarat conjunt històric-artístic i bé cultural d'interès nacional (BCIN), és un dels nuclis més importants de Catalunya pel que fa a arquitectura medieval. D'un extraordinari atractiu i bellesa, conserva el seu antic aspecte feudal, amb carrers estrets i tortuosos, amb nombrosos entrants i sortints, on destaca el castell fortificat amb la seva torre de l'Homenatge i el palau (s.XI-XIV), les muralles (s.XII-XIII) i l'església de Sant Esteve (romànica de principis del segle XIII). Destaca també el gran fossat que envolta la població, excavat a la roca viva. La població és assentada tota ella damunt la roca de gres, treballada de diverses maneres.
El topònim Petra scissa o Petra Tallada està documentat, segons sembla, partir del segle X. Més endavant el nom apareix referit amb poques modificacions bé al poble o als diferents personatge del llinatge dels Peratallada, que amb el temps esdevingué una de les més importants d'arrel baix-empordanesa. Així, per exemple, el 1062 hi ha esment d'un Bernardi de Patra Taliada, el 1065 apareix el Castro de Petra Taliata. El 1088 trobem escrit Petrataliata, el 1111 Petra Taliata, el 1112 Petra Talata, el 1128 Petra Incisa i Patra Taiata, el 1143 Petra tayada, el 1169 i 1173 Petra incisa, el 1202 i 1222 Petricissa, etc...
Peratallada
Peratallada ha sabut conservar el seu caràcter rural, tot mantenint amb fidelitat els seus orígens arquitectònics i urbans. Es pot dir que no s'ha expandit més enllà del perímetre de les muralles. La vila conserva encara la seva distribució urbana medieval. Des de la plaça major, amb els seus singulars porxos, fins a la trama d'estrets carrerons, on es pot descobrir un interessant conjunt d'arquitectura popular. Sobre murs més antics, s'hi mantenen encara habitatges característics dels segles XVI. La vivenda tradicional de Peratallada sol tenir els baixos recoberts amb voltes de pedra, destinats a magatzems i cellers, mentre la planta superior es dedica a habitacle. Hi pot haver encara un altre pis a mena de golfes o graner i sovint un pati o àmplia eixida o era al darrera.
Sant Esteve de Peratallada
Sant Esteve de Peratallada. És un notable temple romànic de dues naus capçades a llevant per absis semicircular, construït amb aparell de grans carreus escairats. A la façana hi ha destacada la portada, d'un arc de mig punt adovellat, resseguit per motllures, el senzill rosetó i tres mènsules que potser sostenien bigues d'un pòrtic desaparegut. L'obra romànica ha sofert diverses alteracions tardanes, cosa que resta palesa sobretot a l'interior. La nau de migdia té la volta apuntada amb tres arcs torals; a la de tramuntana la volta és seguida amb un tram de canó i un altre apuntat.
Els dos arcs formers actuals, de forma rebaixada, sobre grossos pilars, són un eixamplament dels primitius. Al costat meridional del temple s'hi van afegir les capelles i la sagristia (s. XVI al XVIII). Damunt l'absis d'aquesta banda es va aixecar una torre semicilíndrica que proporciona una silueta molt singular al monument.
L'estructura romànica es pot considerar del s. XII. A l'interior, a la nau septrentional, s'hi conserva el sepulcre-ossari gòtic del baró Gilabert de Cruïlles qui, segons la inscripció de la cara frontal, va moririr l'11 de juliol de 1348.
Sant Esteve de Peratallada
Tornem al cotxe, la propera parada serà al poble de Palau-Sator. Palau és una població que manté l'antic aspecte feudal; al centre, a l'interior del recinte emmurallat medieval, en la part més alta del puig, s'alça la torre del castell. L'església parroquial es construí, en canvi, extramurs. L'origen del poblament és, com a mínim, d'època romana; ho demostren els vestigis, ceràmica de diversa tipologia, que apareixen pels camps dels contorns de la població. La fortificació, que es pot datar els segles XII, XVI, tenia dos portals, nord i sud. Aquest darrer és el més ben conservat, obert a la part baixa de la Torre de les Hores (declarada bé d'interès cultural el 1985; ara, bé cultural d'interès nacional), i que encara avui serveix d'accés a l'interior del recinte antic.
Palau-Sator, Torre de les Hores, accés al recinte antic
 En un precepte de l'any 878 és citat el lloc anomenat Palatii Murorum. L'any 904 el bisbe de Girona Servus-Dei donà les dècimes i primícies de la villa Palatio Maurore a les esglésies de Santa Maria de La Bisbal, Sant Joan de Salelles i Sant Miquel de Cruïlles, en consagrar-les. En documents més tardans el poble és anomenat únicament Palau o bé es complementa amb l'apel·latiu actual (Sa Tor o de la Torre).
Sant Pere de Palau-Sator
Església de Sant Pere de Palau-sator. Església d'una sola nau amb volta apuntada i absis semicircular, bastida en els segles XII-XIII fora de l'antic nucli fortificat, a la banda de migdia. D'època posterior són les capelles, el cor i les sagristies (segles XVI-XVII).
A la façana principal, a ponent, s'obre la porta d'accés, amb dos arcs de mig punt, sense llinda ni timpà. Al centre d'aquesta façana hi ha una petita obertura d'arc de mig punt, de doble esqueixada i, al cim, un campanar d'espadanya de dos arcs.
Visitat el poble i la església de Sant Pere, tornem al vehicle i ara ens dirigim envers Ullastret, arribats al poble no hi entrem, seguim carretera endavant per visitar primer el Poblat Ibèric d'Ullastret, aquest es troba a les afores del poble enfilat damunt el Turó de Sant Andreu. visitat el lloc ara si ens dirigim envers el poble.
Ullastret, Torre de la Presó
Ullastret. és un municipi de la comarca del Baix Empordà. Se situa a la riba dreta del Daró, que travessa el terme en direcció nord-sud al seu sector occidental. Al damunt d'una suau elevació, es va edificar amb una estructura clarament medieval. Unes muralles molt ben conservades encerclen un petit nucli de carrers estrets i costeruts que desemboquen en una esplanada on es creu que hi havia el recinte sobirà d'un castell actualment desaparegut. Davant de la part nord de la muralla es conserva una llotja o plaça gòtica coberta amb bigues de fusta sostingudes per dos arcs apuntats.
la Llotja, Ullastret
A l'época prerromana hi havia hagut dos poblats ibèrics de la tribu dels indigets a la zona d'Ullastret, el "Puig de Sant Andreu" i l'"Illa d'en Reixac". Els vestigis d'aquests poblats forman part dels itineraris turístics de la zona. Antigament, a la part oriental, alimentat per les aigües del Daró, hi havia hagut l'estany d'Ullastret que fou dessecat al segle XIX. Encara avui, en èpoques de fortes pluges, es torna a omplir d'aigua
poblat ibèric d'Ullastret
Poblat Ibèric d'Ullastret. Important jaciment ibèric, que data del segle VII a.C. i que es troba emplaçat al puig de Sant Andreu, a uns dos quilòmetres del poble del mateix nom. Durant el temps que va durar el seu assentament a la zona, els ibers van construir un gran recinte emmurallat, establint una cultura pròpia que es tradueix tant en l'estructura urbanística com en els rituals funeraris i les diferents activitats socials que hi van dur a terme.
poblat ibèric d'Ullastret, sitges
Actualment encara  es pot veure la disposició dels carrers adaptats al caire de la muntanya, les cases, les cisternes esculpides en la roca, els temples, les sitges i l'extraordinària muralla amb torres quadrades i circulars. Aquests materials permeten situar el primer assentament estable, preibèric, a finals del segle VII a.C. i el primer poblat ibèric cap al 550 a.C.  A principis del segle II a.C. el lloc va ser abandonat. Les restes arqueològiques trobades en les successives excavacions al poblat ibèric d'Ullastret es poden veure al Museu d'Arqueologia d'Ullastret, al mateix jaciment.

Església de Sant Pere d’Ullastret. Es  troba  situada al  centre  del  nucli  antic.  La primera referència
documental sobre un temple al poble d’Ullastret data de l’any 889. L’edifici actual, però, correspon a una edificació romànica del segle XI que ha sofert nombroses modificacions, especialment als segles XVI i XVIII. L’església és de planta basilical amb tres naus cobertes amb volta de canó i tres absis semicirculars coberts amb volta de quart d’esfera. Al seu interior és remarcable la decoració esculpida que es conserva en les impostes de l’arc toral, que es considera com una de les mostres d’escultura romànica més primitiva conservada a l’Empordà. 
Sant Pere d'Ullastret
 Els paraments exteriors del temple són decorats seguint l’estil llombard propi del segle XI, amb arcuacions entre lesenes, amb mènsules i alguna imposta que encara conserven decoració esculpida.  La portada, d’estil barroc, correspon a una reforma del segle XVIII. En aquesta època també s’afegiren capelletes i sagristia adossades als mur laterals. El campanar és d’espadanya o de cadireta que conserva quatre arcs i sobre l’absis central s’aixecà un comunidor amb forma de torre.
Sant Pere d'Ullastret
Vist el lloc, tornem a la carretera, ara ens dirigim a trobar Canapost. Canapost està format per una dotzena escassa de masies bastides a la vora de l'església parroquial de Sant Esteve; alguns altres masos, dispersos, pertanyen també a aquesta parròquia. L'indret s'esmenta per primera vegada en un document de l'any 901 amb el nom de Caneposto. En la fundació de la vida canònica a la Seu de Girona, de l'any 1019, s'al·ludeix a un alou de la parròquia de Canapost. L'etimologia del topònim no està clara. S'ha dit que cana pot tenir sentit de fita o pedra de camí, suposició que s'avindria amb l'emplaçament del lloc a la vora d'un antic viarany. El 2005 un equip d'arqueòlegs van descobrir 18 sarcòfags antropomorfs a peu de l'església, originaris del segle X, segons informen els estudis de Carboni 14 realitzats per Daniel Punseti
Sant Esteve de Canapost
Sant Esteve de Canapost. L'església de Canapost es troba situada al poble de Canapost a la vora de la carretera de Vulpellac a Pals. Es composa de dues naus que son capçades a llevant per sengles absis. De fet son dues esglésies unides i comunicades interiorment. L'església primitiva és la de costat de migjorn i presenta una estructura pre-romànica construïda aproximadament el segle IX o X. La de costat de tramuntana hi fou afegida més tard, juntament amb la torra campanar i d'estructura romànica i construïda el segle XI i XII.
Sant Esteve de Canapots
La nau pre-romànica està encapçalada per un absis trapezial i transsepte elevat, sobre el que s'hi sustenta en part la torre del campanar. Aquesta nau està coberta amb una volta de canó feta amb pedruscall barrejat amb morter, mentre que la volta transversal del creuer és de ferradura. L'absis està il·luminat pel centre per una finestra d'esqueixada i destaca per ser un dels pocs de la seva època que ha conservat a la cornisa un fris decorat geomètricament amb relleus romboïdals. La porta, més antiga està envoltada a la part superior per pedra tallada en forma d'espina de peix. La nau romànica té l'absis semicircular. Està coberta per una volta de canó i el tram presbiteral que condueix a l'absis queda cobert amb una volta de quart d'esfera.
tomes antropomorfes a Palau-Sator
L'element més notable del conjunt és vel campanar inacabat. Es va aixecar al segle XX amb estil llombard. El segon pis, emmarcant unes finestres de mig punt, és ornamentat per unes arcuacions cegues amb mènsules esculpides i un fris de dents de serra. També cal destacar la necròpoli medieval al costat de l'església de Sant Esteve de Canapost. Actualment són visibles restes d'una diversitat de sarcòfags, localitzades a l'ampli espai situat a migdia i a llevant de l'església.

Tornem a la carretera i posem rumb envers Vulpellac, es una entitat de població pertanyent a Forallac com casi tots els lloc visitats avui. Fins al 1977 fou un municipi independent que s'uní amb Fonteta i Peratallada per formar Forallac. Aquesta població és la que allotja la casa de la vila actual del municipi. Al 2005 tenia 326 habitants.
tombes a redos de l'església Vulpellac
El lloc de Volpeyliacho, del comtat d'Empúries, s'esmenta l'any 894 i, en documents dels anys 904 i 911, és anomenat Vulpiliaco. Hom ha suposat que el topònim pot derivar del gentilici llatí Vulpilius, però Joan Coromines el creu d'origen cèltic. El poble té un nucli antic de notable interès arquitectònic, que s'estructura al voltant del conjunt que formen el castell-palau i l'església parroquial. Com en tants pobles de l'Empordà, un bon nombre de cases han estat convertides en segona residència i restaurades respectant els valors patrimononials dels immobles.
Fora d'aquest nucli són força nombroses les masies disseminades pel veïnat del pla i una mica per tot el terme, que té altres dos nuclis importants de població: el veïnat de la Bordeta, sorgit el segle XIX al llarg de la carretera de Girona, i la urbanització del Puig de Sant Ramon.
absis de ant Julià i Santa Basilissa, Vulpellac
L'Església de Sant Julià i Santa Basilissa. L'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa és l'antiga capella del castell. L'edifici actual és del segle XVI, d'estil gòtic tardà, amb detalls renaixentistes i fortificada. A migdia s'ha excavat part d'una necròpolis alt-medieval amb tombes antropomorfes i de lloses que també s'estenien per sota del temple i pel subsòl del castell, on es troba un fragment de sarcòfag decorat. S'han trobat vestigis de l'església anterior, que podrien ésser romànics.
Torre del Castell
El castell-palau. El castell-palau, per la seva banda, manté en una bona part l'estructura essencial del segle XIV, amb nombroses reformes de la primera meitat del XVI, efectuades per ordre de Miquel Sarriera, que afectaren la disposició interior i la decoració. Pels volts de 1725 s'hi van fer altres reformes i més endavant, l'edifici va ser convertit en casa de pagès. És un immoble de dues plantes format per tres crugies, que junt amb l'església, emmarquen un petit pati interior de planta trapezial. El 1931 va ser declarat monument nacional.

A l'entorn de l'església i del palau hi ha restes disperses de la muralla, alguns vestigis de la qual es troben entremig de les cases del poble. L'element més ben conservat és la torre-portal del nord-est, de planta quadrada i amb la porta adovellada. Es conserva una altra torre, cilíndrica, al sudo-est del poble, encaixada entre les cases. Hi ha alguns edificis dels segles XVII i XVIII que tenen un interès notable com a arquitectura popular als carrerons del nord a la plaça Major, situada extramurs, i al carrer Major, on hi ha cases amb portals adovellats, escuts i alguns finestrals decorats.
torre portal del nord-est, Vulpellac
Visitat el lloc, tornem altre cop a la carretera i ens arribem fins al veïnat  de Cruïlles

 continuara........

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada