Dilluns 6,15 h. em llevo, petit desdejuni, agafo els trastets i al carrer, pujo al cotxe i poso rumb cap a Sant Martí de Centelles per la C-59, quant estic arribant a l'encreuament amb la C-1413b que em menaria a Sant Martí, penso que ja que soc aquí dalt i que no tinc cap presa, podria fer una visita a la Balma de l'Espluga, així dons, continuo per la C-59 fins arribar a la cruïlla que porta a Sant Quirze, em desvio i poc després de passar el poble, aparco el vehicle al costat de uns barracons prefabricats, creuo la carretera i agafo el camí de la Rovireta per la dreta del Torrent de l'Espluga, arribo a la Balma, cau poca aigua tot just un fils, però serveix per fer-se una idea de com deu ser en èpoques de pluja.
Bauma de l'Espluga
LA BALMA DE L'ESPLUGA
Sant Quirze Safaja permet fer algunes de les aproximacions més interessants als cingles del Bertí. El racó proposat és un gran exemple de riquesa paisatgística de la zona i seria un perfecte resum de: pedra, aigua i bosc.
El municipi de Sant Quirze Safaja s´estén al nord-oest de la comarca del Vallès Oriental, ja formant part de la veïna subcomarca del Moianès.
La seva xarxa hidrogràfica és també rica, bàsicament tributària de la riera de Tenes que travessa el terme municipal abans precipitar-se a la cascada del Sant Miquel de Fai.
A més, hi ha llocs de gran bellesa, com ara la font del Puigdomènec , el collet dels Termes o Pla del Badó, en el curs baix del la riera del Tenes , però destaca per la seva singularitat la balma o bauma de l’Espluga.
Aigües amunt del modest torrent de l Espluga, prop del Mas dels Torrents, s’arriba a aquest racó amagat.. Es tracta d’una balma d’enormes dimensions, un gran refugi natural utilitzat com a tal per l’home des de molt antic, com han demostrat les excavacions arqueològiques realitzades a l’indret, en el que trobarem diversos estrats d’ocupació humana fins a una antiguitat de l ‘època preneolítica.
Feta la visita continuo pel camí, ara per l'esquerra del torrent fins anar a sortir altre cop a la carretera, agafo el cotxe i ara si enfilo envers Sant Martí. Arribo, aparco el vehicle i inicio la pujada al castell, aquest primer tram de la ruta es potser la mes feixuga, ja que fins arribar dalt el castell tot es pujada i amb trams força aeris, lo que posa a proba el meu innat vertigen, no obstant les vistes s'ho valen, arribo al castell, trobo la porta de ferro oberta a pesat d'algun cartell que prohibeix l'entrada, la veritat es que el lloc be val una assossegada visita, cosa que faig encara que en moments diversos el vertigen faci que les cames tremolin un xic.
Castell de CentellesAl damunt de la parròquia de Sant Martí de Centelles, en un cim de 855 metres d'alçada que es desprèn de la costa de Sant Martí i que s'aixeca uns 200 metres de la seva base, es troben les restes d'aquesta antiga edificació, que engloba el Castell de Centelles pròpiament dit i Santa Maria del Castell, la seva església, va ser el centre de la primitiva baronia de Centelles.
El conjunt, originalment anomenat de Sant Esteve, ja és conegut des de l'any 898 en l'acta de consagració de Sant Martí del Congost (Aiguafreda de Dalt). Ja el 1041 apareix documentat Guadall I de Centelles, que prengué el nom de la parròquia situada als peus del castell, on residia la família, que va servir a les empreses dels reis catalans mitjançant les armes. El primer senyor documentat del Castell de Centelles fou Bernat II de Centelles, l'any 1242.
Al segle XIII va canviar la titularitat de l'església de Sant Esteve a Santa Maria. Els Centelles van fundar-hi una comunitat que va seguir la regla de Sant Agustí, que va començar a minvar quan els Centelles marxaren del castell.
Al segle XV una part del castell fou enderrocada pels partidaris de Joan II, però entre els anys 1465 i 1466 es va reparar per acondicionar-lo com a residència del rei Pere IV (el Conestable de Portugal), treballant-hi destacats artistes de Barcelona que també es dedicaven al Palau Reial. Als nostres dies ha arribat l'escut de Bonfill de Judice, que dominà el castell entre 1469 i 1472. El Conestable no hi arribà a residir per la seva prematura mort. Al 1472, els Centelles recuperaren el domini del Castell.
Al segle XVI els Centelles deixaren de viure al castell per traslladar-se a Santa Coloma de Vinyoles (la Centelles actual), on bastiren el seu palau. El castell, tot i començar la seva decadència, va continuar habitat per beneficiats i guardians. Al 1599, el rei espanyol Felip III va crear el comtat de Centelles. Al segle XIX, durant les guerres carlines, un escamot va volar-li les parets, fet que en precipità l'abandonament. L'església va seguir tenint culte fins al 1897, quan les restes dels avantpassats dels Centelles i la imatge de la Mare de Déu del Castell foren traslladats a una capella-panteó acabada d'edificar al costat de la parròquia de Sant Martí, quedant el lloc definitivament abandonat.
Als nostres dies han arribat un seguit de murs emmerlats amb un portal adovellat d'entrada i la capella de Santa Maria força sencera. La planta del castell s'adapta a la topografia del cim, on el recinte jussà correspon a l'antiga casa senyorial, el monestir canonical i altres dependències, mentre que les restes més antigues corresponen al recinte sobirà. La capella consta d'una nau coberta amb volta de canó i absis carrat més estret que la nau. La porta, de punt rodó, es troba al mur del costat sud, que també té un campanar doble de cadireta.
Dono per conclosa la visita i re emprenc la marxa per un corriol que s'endinsa al bosc, quant porto uns 150 m. m'adono que s'aparta de la ruta que he fet a casa, així que torno sobre les meves passes fins que ara si, trobo el corriol estret i mig tapat per la brolla que em porta fins a una petita cantera que suposo va ser d'on es treia la pedra per aixecar el castell, aquí, agafo un sender que passant per dins del bosc em porta al Camí Nou de la Rovira poc abans d'arribar a la casa. La casa es veu en perfecte estat de conservació, habitada i en ple funcionament, segueixo
La Rovira de Cerdans
Castell de Castellcir o de la PopaEl castell de Castellcir, documentat des de l'any 1014, està a la població de Castellcir (Vallès Oriental) i la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera Castellcir-Tenes. Popularment, també és conegut per castell de la Popa per la forma del penyal on es basa.
A principis del segle XI aparegué la dinastia dels Castellcir amb Gerard de Castellcir, els quals posseïen els drets del castell, però havien de pagar uns tributs al monestir de l'Estany. Durant el 1107 va pertànyer a Guillem Ramon d'Òdena, un dels membres de la família Òdena. A l'any 1294 Roger i Gelabert de Castellcir consten com propietaris del castell. La família quasi va desaparèixer durant l'any 1348 a causa de la mortal Pesta Negra, encara que en va sobreviure Almanda, una de las filles. Durant l'any 1363 passà a mans de Guilabert de Centelles, vint anys després, Ramon de Planella va adquirir el castell. A l'any 1942 esdevingué propietat d'Enric Torelló i Cendra.
El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 m2, repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de la Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments i actualment presenta un avançat estat de degradació, amenaçant ruïna les poques estructures que resten dempeus.
S'han escrit diverses llegendes sobre el castell. Una d'elles es què diuen que l'edifici feudal tenia una sortida subterrània que donava pas a un altre indret a uns quilòmetres enllà, on hi havia una gran torre. Aquesta era coneguda amb el nom de la Torrassa i pertanyia als comtes de Llar. La gent, plena de curiositat, més d'un cop s'hi havia ficat a dins, però el fort vent apagava les torxes. Van passar molts anys i els pagesos van tapar el forat: sempre s'hi perdien xais i porcs. No se sap res del cert, però es diu que a la Torrassa hi ha un xai d'or enterrat.
Un pic dono per acabada la visita i veien que ja son les onze, decideixo fer un mos, així que cerco aixopluc del sol sota una alzina i dono compte del petit entrepà acompanyat d'uns traguets de bon vi, ja descansat i alimentat, re emprenc la caminada seguint la ruta preparada, quant porto una mica mes d'un quilometre, veig a la dreta del sender lo que semblen les restes de la Torrassa del Moro, cerco la forma d'arribar i pel marge d'un sembrat hi faig cap, poca cosa queda en peus, sota
restes de La Torrassa del Moro
Sant Andreu de CastellcirL'església de Sant Andreu de Castellcir es troba emplaçada a la falda oest de la serra de Roca Sitjana, molt propera a la riera de Castellcir (el futur riu Tenes). L'edifici, tot i representar el centre neuràlgic del municipi en els seus orígens, es troba allunyat de l'actual nucli urbà.
L'església apareix documentada des del 939, i l'any 1011 ja constava com a parròquia de ple dret. Més endavant es va construir un nou temple consagrat el 1032 pel bisbe i abat Oliba, i és l'edifici que ha arribat fins avui en dia, amb substancials modificacions, que han suposat una important mutilació de l'església primitiva.
El temple, de planta basilical, està format per una nau central i dues naus laterals, on la del nord conserva encara l'absidiola original, recolzada sobre roca i ornamentada a l'exterior per un fris d'arcuacions cegues, bandes llombardes i lesenes. Totes les naus són de volta de canó seguida, i les dues absidioles apareixen rematades interiorment amb un quart d'esfera.
La nau central apareix capçada per un cos de planta rectangular, on hi ha el presbiteri, i que dóna accés a la sagristia, també quadrangular. Aquestes dues peces substitueixen els originals absis central i absidiola sud. Tot i aquesta substitució, conserva també una interessant part de la tribuna o porxo d'un cor del segle XII, suportada per una columna amb capitells amb ornamentació idèntica de tipus vegetal geomètric. Els seus arcs i pilastres són de carreus grossos, així com l'aparell cantoner.
El campanar està format per un prisma rectangular que s'integra als peus de la nau nord, de planta baixa i tres pisos, amb una línia d'imposta ressaltada.
La visito pels quatre costats, un pic dono per acabada la visita segueixo la ruta prevista, a partir d'aquí ja no he vist res al mapa digne de menció a pesar de que encara queden pel davant quasi nou quilometres, agafo un corriol que va resseguint a mitja vesant la Serra de Roca-Sitjana i la Serra de les Solanes, travessa la Serra de Barnils i va a sortir a la petita pedrera a tocar del Castell de Centelles, a partir d'aquí, desfaig el camí fins arribar a Sant Martí de Centelles, on veien l'hora que es, m'acomodo a la taula de pedra que es troba al costat de la Font de Sant Martí i em menjo la mica de pa i embotit que havia reservat, després, agafo el cotxe i cap a casa.
Font de Sant Martí, a Sant Martí de CentellesPowered by Wikiloc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada