PR-C54 SENDER D'ORIS. A LA SEGONA VA LA VENÇUDA

Lloc de trobada: Hostalets de Balenyà

Lloc inici caminada:Vinyoles d'Orís

Caminants:Salva i Francesc

Data: 20-06-2011

Hora d'inici caminada: 08:19:05

Hora d'arribada:17:21:40

Duració: 09:02:35

Alçada punt de sortida: 527 m

Alçada mínima assolida:522 m

Alçada màxima assolida: 957 m

Desnivell màxim:435 m

Guany:430 m

Ascensió acumulada:1478 m

Descens acumulat: 1446 m

Distancia recorreguda:24073 m

Velocitat mitjana: 2.6 Km/h (sense descomptar parades)

a la font de les donzelles

 Ahir durant la sortida dominical quedem amb el Salva que avui farem el PR-C54 o sender d'Orís, que va quedar a mig fer fa un parell de dilluns. a tres quarts de vuit arribo a Hostalets de Balenyà, espero una estona i quan arriba el Salva  pugem al meu cotxe i anem a trobar la C-17 que abandonem per la sortida 72, per la C-17z arribem a Vinyoles, aparquem el vehicle al carrer principal i comencem la caminada d'avui.

Com el tram fins arribar a Sant Genis d'Orís ja el varem fer l'altre dia el recorrem sense emprar gaire temps en prendre fotos, passem per davant de Sant Esteve de Vinyoles on semble que Mossèn Cinto Verdaguer va exercir de vicari durant uns anys, seguint el sender trobem la primitiva església romànica de Sant Esteve de la que es tenen noticies ja en el 957 formant part del terme del Castell d'Orís. Sense res mes a destacar fem els poc mes de quatre quilometres i mig que manquen fins arribar a Sant Genis d'Orís i a tocar el Castell d'Orís enlairat dalt un turó.

Sant Genis d'Orís

Sant Genis d'Orís. Petit nucli de poblacio on destaquen l'esglesia i l'antiga rectoria avui en dia reconvertida en hostal. L'església parroquial de Sant Genís d'Orís fou construïda entre el 1791 i el 1799. És una església de tipus barroc neoclassicista, amb una nau, capelles laterals i cimbori. El campanar no fou construït fins després del 1814.
El 1936 va perdre tots els antics retaules i imatges, llevat d'una talla amb restes de policromia del segle XIV que representa la Mare de Déu amb el Nen, a la qual mossèn Jacint Verdaguer dedicà uns goigs. Aquesta església va substituir-ne una altra documentada des del 943 i de la qual només en resta un petit mur ja que les seves pedres foren aprofitades per a la construcció d'edificacions posteriors .

restes del Castell d'Orís

El castell d'Orís, per la seva magnífica panoràmica que domina una bona part de la vall del Ter i els castells de Torelló, Besora i Sarreganyada, sentinelles de l'entrada nord de la Plana de Vic és un dels més visitats i coneguts de la comarca. També hi han contribuït la facilitat de l'accés, un bon enllumenat de les ruïnes i el penyal i sobretot l'obertura de la carretera i la conversió de l'antiga rectoria en hostal.
Les primeres notícies del castell són del 914. L'edificació és de forma quasi quadrada. Encara que en runes, s'hi poden veure uns murs força elevats a la part N. que daten dels S. XV al XVII, una cambra subterrània, amb volta de pedra d'època gòtica, cap a la part E, i la planta de l'antiga capella romànica de Sant Pere, probablement del s. XII. També conserva la cisterna i altres restes de dependències dintre el que fou clos fortificat que en el seu moment podia encabir 200 homes i 25 cavalls.
La manera d'ésser construït mostra almenys quatre etapes ben diferenciades que van del segle XII a la fi del segle XVII.
El castell fou fet volar en bona part durant la primera guerra Carlina (1833-40), i més tard fou espoliat de finestrals i altres elements de pedra treballada.
Amb tot es té una bona documentació de com era el castell gràcies als croquis de la planta i una descripció detallada de cada dependència fetes per un espia francès a l'entorn del 1670, quan les tropes de Lluís XIV planejaven l'ocupació de la Plana de Vic i consideraven aquest castell com un bon lloc per establir-se ja que l'edificació no és dominada per cap altra altura veïna.
Al començament del s. XX, l'arquitecte Josep M. Pericas aixecà una planta del que restava del castell on es constata la seva degradació en relació a l'anterior croquis.  

El terme del castell comprenia inicialment les parròquies actuals de Sant Genís d'Orís i Sant Esteve de Vinyoles, però aquesta darrera es va unir a la demarcació de Voltregà abans del 1250, i només restà subjecta a Orís la demarcació de Sant Genís, inferior, per tant, al municipi actual, que comprèn també Saderra.
La documentació no reflecteix cap procés constructiu, únicament podem constatat que durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II tingué una certa importància i que al final de les activitats bèl·liques encara estava dempeus.

restes de la capella de Sant Pere d'Orís dintre el recinte del Castell

Sempre seguint les indicacions del pr anem avançant, fets uns set quilometres i  veient que ja va sent hora, parem un moment per fer el primer mos del dia, un cop recuperades una mica les forces reiniciem la caminada que transcorre tota ella per mig del típic paisatge osonenc, dos quilometres i mig mes endavant trobem una font, de bon gust ens hauríem refrescat però aquesta resta tancada per una munió de filats i no gosem traspassar-los.  aixi que seguim endavant, fets uns pocs metres arribem a una cruïlla que semble el punt central d'un vuit mal fet, per la dreta el sender s'enfila a trobar Sant Salvador de Bellver i per l'esquerra s'ajunta el que hi torna.

arribant a Sant Salvador de Bellver

Aquí comença la part mes feixuga de la caminada, en uns dos quilometres tenim que salvar un desnivell de uns dos-cents metres amb algun tram de forta pendent, a la fi arribem dalt del turó on es troba l'església de Sant Salvador de Bellver damunt del Cingle Negre lo que fa que les vistes que es poden albirar siguin espectaculars, llastima que avui el dia s'ha llevat enboirat i no ho permet.

interior de Sant Salvador d'Orís o de Bellver

Sant Salvador de Bellver. Aquesta església d'origen romanic es troba citada l'any 1110. Des de començaments del segle XII hi havia en aquest lloc una comunitat de preveres i clergues que seguia la regla de sant Agustí. Aquesta comunitat havia quedat reduïda el 1278 a un sol membre, en canvi adquirí força importància una confraria que també hi tenia la seu. La canònica no es va recuperar mai més. Actualment es coneix com Sant Salvador de Bellver.

També es coneguda com Sant Salvador d'Orís, ja que es troba a prop d'aquest poble, en un cim de 950 metres malgrat estar situat en el extrem est del terme de Sant Boi de Lluçanès.   

Sant Salvador d'Orís o de Bellver

Després de descansar una mica, de demanar una mica d'aigua a la persona que semble tenir cura del lloc  i després de visitar l'església que trobem oberta, decidim seguir el nostre camí, el sender es va obrint pas uns trams per pistes, altres per estrets corriols sense res a destacar, quan portem uns catorze quilometres fets, un cartell ens fa notar que uns cent metres cap a l'esquerra i damunt el sender, es troben les restes de la balma de Serinya, balma obrada de no grans dimensions que encara manté alguna de les parets, ens endinsem pel corriol per visitar-la i tornem al sender per seguir la marxa.

balma de Serinya

Fets encara no dos-cents metres, un cartell ens fa saber que si ens desviem per un sender a la dreta un quilometre, podrem gaudir de la Font de les Donzelles, no ens ho pensem i ens  endinsem pel corriol, aquest segueix en bona part el Torrent de Talamanca que malgrat discórrer entre una espesa vegetació, deixa entreveure algun que altre petit racó de bon veure. Fet el quilometre arribem a la Font de les Donzelles, aquí ens trobem un racó de gran bellesa i encant. El Torrent de Talamanca realitza un gran salt que malgrat la minsa quantitat d'aigua que porta ens permet imaginar-lo en moments mes abundants.

Font de les Donzelles

La filtració per les roques de part de l'aigua fa que sota el salt es trobin una gran quantitat de petites fonts que deixen anar el preuat element tot relliscant per les roques i la vegetació. Semble que el lloc esta associat a les llegendes de Les Dones d'Aigua:  

"Una vegada un pastor, o un soldat, baixant per la font de les Donzelles va relliscar i va caure. Va demanar auxili. Se li van aparèixer set o vuit noies, joves, boniques,donzelles. Aquestes noies el van ajudar, el van curar i van tornar a marxar, Les donzelles van desaparèixer i no les van veure més".

Torrent de Talamanca, Salt de les Donzelles

Llastima que donant per suposat que en la sortida d'avui no trobaríem cap corrent d'aigua no hem portat ni calçat d'aigua ni tovallola per eixugar-nos,  amb la calor que fa una mica de remull hagués estat immillorable, tot i aixo ens remullem la cara i els braços abans de desfer l'ultim quilometre que ens ha portat fins aquí. Tornem al cartell que ens ha fet desviar, uns pocs metres mes endavant i mig amagat dintre el bosc trobem les restes d'un antic forn de calç. Ara i com cantava en Serrat "el camí fa baixada i me'n vaig a peu........" aixi que posem una mica mes de ritme i sense res a destacar arribem a Sant Miquel d'Ordeig quan manquen dos-cents metres pels vint-i-tres quilometres.

Sant Miquel d'Ordeig

Sant Miquel d'Ordeig. Dins el veïnat de Sant Miquel d’Ordeig, prop de Vinyoles d’Orís del terme de les Masies de Voltregà (Osona), trobem l’església de Sant Miquel d’Ordeig  Antoni Pladevall i Albert Benet indiquen que “el lloc d’Ordeig es documenta el 975” quan s’esmenta una ‘villa Ordege’ i afegeixen que l’existència del temple religiós “es constata el 1059, quan el bisbe Miró Foguet, que més tard havia d’ésser senyor del castell de Voltregà, dóna l’església de Sant Miquel amb el domini de la quadra d’Ordeig al monestir de Santa Maria d’Amer”.  Però la majoria de referències que en tenim, daten de l´època feudal. L´any 1104 el bisbe Arnau la va consagrar com l´església de San Michaelis d´Ordeig. El 1618 s´hi varen realitzar importants obres; s´hi va fer un campanar de cadireta i es va canviar la porta de costat. L´any 1654, els saqueigs de les tropes franceses provocaren una destrucció quasi be total del temple i el seu arxiu. A partir de la seva reconstrucció i per raons de seguretat, Sant Miquel l´Ordeig va perdre la parroquialitat en favor de Vinyoles i passà a dependre de Sant Esteve. Al 1978 es va realitzar una reforma que li va donar la imatge actual.

Sant Miquel d'Ordeig

Visitat el lloc reiniciem la caminada fent el poc mes d'un quilometre que ens separa del lloc on aquest mati hem deixat el vehicle, arribem, ens instal·lem dintre i ja posem rumb envers Hostalets de Balenyà, arribats ens acomiadem i ja faig cap envers Martorelles. Ha estat una caminada que ja pressuposàvem feixuga, per la calor, per la distancia i alçades a superar........malgrat tot la visita a tants llocs d'interès i la "guinda" de la troballa de la Font de les Donzelles ha fet que hagi quedat mes que content de l'experiència.