Lloc de trobada: Hostalets de Balenyà
Lloc inici caminada: església de Santa Cecília, Granera
Caminants: Salva i Francesc
Caminants: Salva i Francesc
Hora d'inici caminada: 08:36:29
Hora d'arribada: 13:05:07
Duració: 04:28:38
Alçada punt de sortida: 765 m
Alçada mínima assolida: 657 m
Alçada màxima assolida: 805 m
Desnivell màxim: 148 m
Guany: 39 m
Ascensió acumulada: 207 m
Descens acumulat: 239 m
Distancia recorreguda: 10.56 Km
Velocitat mitja:2.3 Km/h (sense descomptar parades)Dades de temps, horaris i altures nomes referides a Granera
 |
| recreació d'una cabana neolítica al complex de les coves del toll |
Ahir per la tarda em truca el Salva per veure si avui tenia previst sortir, li dic que si, que tenia previst apropar-me a Granera i fer un tomb pel poble, el pantà i els rodals, s'hi afegeix i quedem en trobar-nos a casa seva per allà a tres quarts de vuit del mati. Aixi es que a l'hora prevista ens trobem, deixo el meu vehicle i ens aposentem en el seu, agafem la carretera que passant per Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Castellterçol i Moià, mena a Granera, arribem al poble i aparquem el cotxe a tocar de la capella de Santa Cecília.
 |
| capella de Santa Cecília, Granera |
Es troba a l'indret on s'acaba la carretera asfaltada, a l'entrada dels nuclis que formen la població i , al seu costat, al 1892, es va erigir el cementiri parroquial. Aquesta capella es va ensorrar l’any 1924 . En subsistí només la capçalera amb l’àbsis i una part del mur de tramuntana. Estigué en ruïnes i abandonada des del 1940, fins que l’any 1975 va ser restaurada per la Diputació de Barcelona i es retornà al culte el 1976. Es tracta d’un edifici del segle XI, construït en estil llombard. És de planta rectangular, volta de canó, coberta a doble vessant i amb absis semicircular. L’exterior de l’absis presenta cinc bandes, amb arcuacions llombardes separades per sis lesenes, ràfec i sòcol. Cada banda té dues arcuacions, amb mènsula. La finestra absidal està centrada i és de doble esqueixada.
La portalada primitiva no s’ha conservat. Segurament devia trobar-se a la façana de migjorn.
Actualment l’entrada es fa per la façana de ponent, on hi ha una portalada amb arcada adovellada i un ull de bou emmarcats per una arcada, coronada per un campanar de cadireta. Tots aquests elements corresponen a la restauració de 1975.
A l’interior de l’àbsis es conserven les restes d’unes pintures murals que representen un pantocràtor dins d’una mandorla sostinguda per quatre àngels. No són de massa bona factura, el seu aspecte actual és el de mangre i ocre, ja que han perdut la policromia. Una característica a destacar és el predomini de l’ús de la línia.
 |
| capella de Santa Cecília, Granera |
Vista la capella comencem a caminar seguint la ruta que a casa he fet per anar a trobar el Pantà del Marcet , pantà que recull les aigües del Torrent de la Riera amb la finalitat de dotar d'un reservori a la Fabrica del Marcet quan aquesta funcionava, pel camí de La Riera arribem a tocar de la casa, aquí fem un gir de casi 180º i anem resseguint de mes aprop o de mes lluny el Torrent de la Riera, quant portem damunt uns tres quilometres veiem un corriol que semble anar a trobar la llera de la riera, ens diem que te que portar a quelcom d'interès i ens hi endinsem, i aixi està, trobem la Font de l'Avellaner dintre mateix de la riera.
 |
| Font de l'Avellaner |
Vista la font seguim la caminada aigües avall del torrent fins que fets uns dos-cents metres tenim que creuar aquest per un petit i rústec pont penjat, tant rústec que esta construït a base de dos cables d'acer i un palets de fusta, aquí ja comença la cua del pantà que trobem tot glaçat, l'anem resseguint fins que arribem a la resclosa principal per on creuem a l'altre llera, ens trobem just sota mateix del Revolt de la Coforna al km 7 de la BV-1245, donada l'hora i que el lloc ens abelleix, decidim fer el primer mos acompanyats per la suau rumor del minso cabdal d'aigua que porta el torrent.
 |
| resclosa del Pantà del Marcet, Granera |
Enllestit el mos reiniciem la caminada aigües amunt del pantà fins a ser altre cop a la cua d'aquest, a casa i sobre al mapa de l'ICC he vist un corriol que d'aquí porta a sortir a la carretera, però es deu haver colgat de bardisses ja que no el trobem, ens enfilem a trobar la carretera com millor podem, arribats dalt veiem que el corriol que tenia que creuar aquesta brilla per l'absència, ens trobem amb un alt talús de pedra impossible de salvar, vista l'impossibilitat decidim seguir per la carretera, aixi es que fem el dos quilometres que manquen per arribar al Barri de Baix, aquí veiem unes cases que ens criden l'atenció per la sensació de antiguitat i rusticitat que desprenen, vistes i fotografiades seguim carretera endavant fins arribar altre cop a tocar de Santa Cecília.
 |
| Barri de Baix |
Ara encaminem les passes a trobar el Barri del Castell no sense parar una estona a fer petar la xerrada amb la noia que fa temps que resta embadalida al Mirador de Cal Cucut a l'inici del carrer del castell, passem pels carrers del barri on també trobem algun que altre racó que ens crida l'atenció, seguim fins arribar dalt el turo on es troben les restes del Castell de Granera, castell que trobem tancat com casi sempre ens passa els dilluns, el visitem per fora i prenc unes imatges.
 |
| Mirador de Can Cucut |
Castell de Granera. Les primeres notícies històriques de Granera són de l’any 898 i es refereixen al Carner, mas del terme encara existent; el topònim de Granera surt esmentat des del 958 a la documentació més antiga del monestir de Sant Benet de Bages; la primera referència del castell és del 971, en què el “castrum de Granaria“ consta com a intregat en el comtat de Manresa.
La propietat d’aquest castell era d’alt domini comtal i es considerava dins del comtat de Manresa. Es desconeix el nom dels primers guardians del comte fins a principis del segle XI, en què va ser infeudat a la família dels senyors de Balsareny. D’aquesta va passar per casament a la casa vescomtal de Barcelona, que el tingué fins a final del segle XII. Retornà a la corona fins que el 1375 el rei en vengué els drets i les jurisdiccions a Pere de Planella. La família Planella consta com a propietària fins al final del segle XVI en què el castell passà a la família dels Despalau. L’any 1642 l’adquirí Jacint de Sala i de Cervera, ciutadà honrat de Barcelona, que el 1643 fou nomenat baró de Granera pel rei Felip IV.Més endavant, per aliança matrimonial, el castell i el títol retornaren als Planella i passaren finalment als Amat, marquesos de Castellbell. Els actuals marquesos de Castellbell encara conserven el títol, però no la propietat del castell. El castell conserva tot el recinte de murs i presenta una planta poligonal per adaptar-se al penyal rocós que li fa de peanya. L'edifici està construït amb parament de pedra de gran qualitat. La portalada d'entrada és a l'est i s'hi accedeix per dues rampes empedrades. A l'interior hi ha notables restes d'un gran casal amb estructures gòtiques d'una capella i altres edificacions. Vers ponent té uns atrevits arcs en gradació fets per a sostenir el mur i salvar un espai buit entre penyals.
 |
| interior del castell |
Vist el lloc desfem les nostres passes i arribats altre cop al mirador ara ens dirigim a trobar el Barri de l'Església on es troba l'església de Sant Martí de Granera, la seua rectoria i l'ajuntament, L'església te l'entrada per un barri clos per una porta lo que impedeix poder prendre imatges de la seua façana.
 |
| església de Sant Martí |
L’aparell és de carreus mitjans, posats en filades força regulars, sobretot a la part de llevant on es troba el portal d’accés, que és d’arc de mig punt. Tota l’obra presenta un aspecte força homogeni en la part exterior que correspon a una reconstrucció o unificació datable al segle XIV. Sembla evident, però, que es van aprofitar murs anteriors, del segle XII o XIII.
 |
| font i bancs al passeig entre el Barri del Castell i el de l'església |
Del Barri del Castell al Barri de l'Església transcorre un passeig amb llums, bancs i taules on trobem una font protegida per una porta de ferro, vist el lloc ja anem a trobar altre cop Santa Cecília amb l'idea de agafar el cotxe, arribats i en veient que el dia cada cop esta mes fosc i amenaçant aigua, decidim aixoplugar-nos sota una alzina i fer el mos del migdia, enllestit aquest, ara si pugem al vehicle i ens dirigim envers Castellterçol. Mentre creuem el poble veiem uns indicadors del GR-177, decidim parar per donar un cop d'ull, aixi ens assabentem que a poc mes de set-cents metres es troba el castell de Castellterçol, com es aviat decidim apropar-nos a fer una visita.
 |
| Castell de Sant miquel o de Castellterçol vist del poble |
El Castell de Sant Miquel, o de Castellterçol, o Castell Terçol, és un castell del terme municipal de Castellterçol, pertanyent a la comarca del Moianès, tot i que administrativament unit a la del Vallès Oriental.
Està situat a migdia de la població, a uns 750 metres del nucli vell de Castellterçol.
Fundat pel canonge Terçol, rebé antigament el nom de Castell d'en Terçol, així com el de Castell de Xetmar per haver pertangut a aquest llinatge.
La primera documentació sobre aquest castell és del 898, quan és esmentat el castro de quondam Terciol (castell del difunt Terçol), i el 925 i 940 es repeteix la fórmula, una mica evolucionada: castro Terciolo, i continua en diversos documents dels segles posteriors. El 1007 és esmentada ja la vila de Castellterçol: in Vallense, in Granullarius subteriore, que dicit villa Terciolo.
Vers el 1060 apareix com a senyor d'aquest castell la família dels Mir. Tedmar Mir, o Miró, posava l'any 1093 el castell sota l'alt domini del monestir de Santa Maria de l'Estany, mentre que assegurava per a ell i els seus descendents el domini útil del castell i de les seves rendes. Alhora, feia construir la capella de Sant Miquel. Els Tedmar -el nom passà a cognom, abandonant el de Mir- continuaren al capdavant del castell, mentre el cognom evolucionava a Xedmar, Xetmar, Xatmar i Xammar (aquesta darrera forma és la que encara perviu com a cognom actualment). El 1229 s'acabava aquesta situació: el monestir de l'Estany comprava a Ramon Xetmar el total domini del castell pel preu de 20.000 sous. La compra es va completar el 1323, quan els canonges de l'Estany compraven a Jaume II tota la jurisdicció alta i baixa, el mer i mixt imperi del castell i terme de Castellteçol, esdevenint així l'abat de l'Estany senyor i baró de Castellterçol.
Entre els segles XII i XIV el monestir de l'Estany tingué a Castellterçol una família de castlans, que adoptaren el conom de Castellterçol. Diversos fills d'aquesta família entraren com a canonges a Santa Maria de l'Estany. De tota manera, el castell va anar perdent la seva funció militar i, tot i continuar sent el centre del terme de Castellterçol, va esdevenir una masoveria, i les terres i la ferreria que posseïa, arrendades a persones del terme.
Malgrat les moltes transformacions al llarg dels segles, a la part baixa de l'edifici que hom anomena encara el Castell es veuen uns fragments de murs antic, amb espitlleres, així com la capella del castell, d'origen romànic, situada al costat sud-est del castell: la capella de Sant Miquel.
L'edifici principal del castell és un bastiment de planta quasi rectangular (13,9 x 10,5 m²), amb uns murs d'un gruix d'1,3 m. Els murs originals conservats fan una alçada de 4,2 metres, llevat de la nord, que arriba als 10 m. Els carreus són grossos, escairats, tot i que en bastants llocs han rebut substitucions i modificacions. La distribució interior d'aquest edifici no es pot conèixer, a causa de les moltes modificacions sofertes amb el pas dels segles. Aquesta construcció està inclosa en un recinte exterior pentagonal, el pany més llarg del qual fa uns 30 metres. El gruix dels murs va dels 80 centímetres al metre. A la part inferior del mur exterior hi ha nombroses sageteres, en alguns llocs disposades en dues rengleres, i en tot el sector septentrional es conserva el fossar, de força profunditat i amplada.
El costat de migdia és el que va ser habilitat com a mas quan el castell va perdre la seva funciño militar. Hi ha una porta del segle XVI, i una torre rodona aproximadament de la mateixa època que en substituí una d'anterior, romànica, de planta quadrada.
Fundat pel canonge Terçol, rebé antigament el nom de Castell d'en Terçol, així com el de Castell de Xetmar per haver pertangut a aquest llinatge.
La primera documentació sobre aquest castell és del 898, quan és esmentat el castro de quondam Terciol (castell del difunt Terçol), i el 925 i 940 es repeteix la fórmula, una mica evolucionada: castro Terciolo, i continua en diversos documents dels segles posteriors. El 1007 és esmentada ja la vila de Castellterçol: in Vallense, in Granullarius subteriore, que dicit villa Terciolo.
Vers el 1060 apareix com a senyor d'aquest castell la família dels Mir. Tedmar Mir, o Miró, posava l'any 1093 el castell sota l'alt domini del monestir de Santa Maria de l'Estany, mentre que assegurava per a ell i els seus descendents el domini útil del castell i de les seves rendes. Alhora, feia construir la capella de Sant Miquel. Els Tedmar -el nom passà a cognom, abandonant el de Mir- continuaren al capdavant del castell, mentre el cognom evolucionava a Xedmar, Xetmar, Xatmar i Xammar (aquesta darrera forma és la que encara perviu com a cognom actualment). El 1229 s'acabava aquesta situació: el monestir de l'Estany comprava a Ramon Xetmar el total domini del castell pel preu de 20.000 sous. La compra es va completar el 1323, quan els canonges de l'Estany compraven a Jaume II tota la jurisdicció alta i baixa, el mer i mixt imperi del castell i terme de Castellteçol, esdevenint així l'abat de l'Estany senyor i baró de Castellterçol.
Entre els segles XII i XIV el monestir de l'Estany tingué a Castellterçol una família de castlans, que adoptaren el conom de Castellterçol. Diversos fills d'aquesta família entraren com a canonges a Santa Maria de l'Estany. De tota manera, el castell va anar perdent la seva funció militar i, tot i continuar sent el centre del terme de Castellterçol, va esdevenir una masoveria, i les terres i la ferreria que posseïa, arrendades a persones del terme.
Malgrat les moltes transformacions al llarg dels segles, a la part baixa de l'edifici que hom anomena encara el Castell es veuen uns fragments de murs antic, amb espitlleres, així com la capella del castell, d'origen romànic, situada al costat sud-est del castell: la capella de Sant Miquel.
L'edifici principal del castell és un bastiment de planta quasi rectangular (13,9 x 10,5 m²), amb uns murs d'un gruix d'1,3 m. Els murs originals conservats fan una alçada de 4,2 metres, llevat de la nord, que arriba als 10 m. Els carreus són grossos, escairats, tot i que en bastants llocs han rebut substitucions i modificacions. La distribució interior d'aquest edifici no es pot conèixer, a causa de les moltes modificacions sofertes amb el pas dels segles. Aquesta construcció està inclosa en un recinte exterior pentagonal, el pany més llarg del qual fa uns 30 metres. El gruix dels murs va dels 80 centímetres al metre. A la part inferior del mur exterior hi ha nombroses sageteres, en alguns llocs disposades en dues rengleres, i en tot el sector septentrional es conserva el fossar, de força profunditat i amplada.
El costat de migdia és el que va ser habilitat com a mas quan el castell va perdre la seva funciño militar. Hi ha una porta del segle XVI, i una torre rodona aproximadament de la mateixa època que en substituí una d'anterior, romànica, de planta quadrada.
 |
| Castell de Sant Miquel o de Castellterçol |
Pel Passeig del castell arribem a les restes del Castell dit també Castell de Sant Miquel que lògicament trobem tancat, donem un tomb pels rodals, prenc unes quantes imatges e iniciem el retorn pel mateix camí que hem portat. Arribats al vehicle continuem per la carretera fins que a la cruïlla amb la C-59 girem per aquesta en direcció a Moià, arribats al poble ens desviem per la N-141c en direcció a Collsuspina, a l'alçada del km 32 veiem un indicador de les Coves del Toll i decidim arribar-nos, després d'uns tres quilometres d'estreta carretera arribem a l'entrada del complex de les Coves del Toll.
 |
| Cova de la Teixonera en proces d'estudi, Coves del Toll, Moià |
Complex de les coves prehistòriques del Toll. Aquest complex l’integren quatre cavernes i un avenc que es formaren durant el període del Pliocè en el Quaternari.
La cova principal o Cova del Toll té la forma d’una gran T amb dues sortides i un recorregut de quasi dos quilòmetres, dels quals 158 metres són visitables. Part del seu interior és ple de sediments, arrossegats pel torrent, que es barregen amb les restes dels animals i dels homes que hi ha viscut en els darrers 100.000 anys. Les capes de sediments de la cova del Toll constitueixen un veritable arxiu de la seva història.
En les excavacions s’hi ha trobat trenta-cinc espècies diferents de mamífers, alguns d’ells extingits. És una de les coves d’Europa més rica en fauna del Quaternari, durant la darrera glaciació (Würm).
Els grups prehistòrics vivien a l’aire lliure i construïen petites cabanes, però els assentaments en cova s’han conservat millor les restes arqueològiques. Els primers humans van visitar el Toll fa més de 50.000 anys. El 1952 Francesc Rovira acompanyat de la seva mare, Sofia Luitz, s’introdueix a la cova prehistòrica del Toll. El 1954 es descobreix i reobre l’entrada actual de la cova del Toll.
La cova principal o Cova del Toll té la forma d’una gran T amb dues sortides i un recorregut de quasi dos quilòmetres, dels quals 158 metres són visitables. Part del seu interior és ple de sediments, arrossegats pel torrent, que es barregen amb les restes dels animals i dels homes que hi ha viscut en els darrers 100.000 anys. Les capes de sediments de la cova del Toll constitueixen un veritable arxiu de la seva història.
En les excavacions s’hi ha trobat trenta-cinc espècies diferents de mamífers, alguns d’ells extingits. És una de les coves d’Europa més rica en fauna del Quaternari, durant la darrera glaciació (Würm).
Els grups prehistòrics vivien a l’aire lliure i construïen petites cabanes, però els assentaments en cova s’han conservat millor les restes arqueològiques. Els primers humans van visitar el Toll fa més de 50.000 anys. El 1952 Francesc Rovira acompanyat de la seva mare, Sofia Luitz, s’introdueix a la cova prehistòrica del Toll. El 1954 es descobreix i reobre l’entrada actual de la cova del Toll.
Les excavacions continuaren fins al 1960. Els resultats van ser difosos en nombrosos articles, congressos internacionals i una exposició a Barcelona. S’han realitzat noves excavacions amb posterioritat. En aquest moments es treballa en la Cova de la Teixonera que per aquest motiu esta tancada al public. Encara trobem un altre cova, la Cova Morta que es troba dintre de una gran balma i que encara no ha estat explorada a fons.
 |
| Coves del Toll, Moià |
El complex, apart de les coves te un itinerari de natura amb explicacions dels diferent tipus vegetals de la zona i al nivell mes baix, a tocar del Torrent Mal, s'ha recreat un poblat neolitic amb cabanes fetes de fusta i fang, dintre de l'espai també es troba el Gorg de les Olletes que encara que avui no porta aigua amb moments amb mes precipitacions deu pagar la pena de veure. Feta la visita i presses unes imatges del lloc tornem al vehicle i sortim altre cop a la N-141c per on arribem a Collsuspina.
 |
| recreació de cabana neolítica a les Coves del Toll, Moià |
Passat Collsuspina el Salva gira per la Carretera del Puigsagordi que després de passar per la urbanització del mateix nom comença a davallar a trobar Centelles passant a tocar de la Via Ferrata de Centelles, arribem a Hostalets, ens acomiadem i ja poso rumb envers Martorelles, no s'han complert les expectatives que portava, malgrat aixo o potser gracies aixo, es pot dir que ha estat una jornada força interessant i que ens ha permès "descobrir" llocs desconeguts i que obren noves possibilitats per explorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada