divendres, 10 de setembre de 2010

FIGARO-SANT CRISTOFOL DE MONTEUGUES-FIGARO

Lloc de trobada: Figaró, al costat de la Font de Ca l'Andreu
Lloc inici caminada: Figaró, al costat de la Font de Ca l'Andreu
Hora d'inici caminada: 06:56:39
Hora d'arribada: 11:30:50
Duració: 04:34:11
Alçada punt de sortida: 324 m
Alçada mínima assolida: 324 m
Alçada màxima assolida:769 m
Desnivell màxim: 445 m
Guany:445 m
Ascensió acumulada:749 m
Descens acumulat:767 m
Distancia recorreguda: 12.397 m
Velocitat mitja: 2.7 km/h (sense descomptar parades)

Donat que molt al meu pesar, descomptant la caminada que vaig fer dijous passat per comprovar in situ l'itinerari de la nocturna de demà, no havia caminat des de la sortida al castell de Burriac al mes de Juny, no volia deixar passar aquesta setmana sense calçar-me les botes i petjar altre cop algun camí o sender. Després de creuar unes quantes trucades amb el Salva i el Francesc de Granollers, quedem per sortir avui, proposo fer la ruta que sortint del poble de Figaró arriba a Sant Cristòfol de Monteugues, s'accepta la suggerència per unanimitat. Tant es aixi que avui, quan manquen pocs minuts per les set ens troben els tres al Figaró, a la zona d'aparcament que es troba a la antiga Carretera de Ribes a tocar de la Font de Ca l'Andreu.
Font de la Noguera Punxeguda
Donem inici a la caminada quan manquen quatre minuts per les set, ens endinsem per un corriol que per la dreta, ressegueix la Riera de Vallcarquera, donada l'hora, encara anem mig a les fosques, la qual cosa no impedeix que ens adonem de la bellesa d'aquest tram de la riera, aviat ens trobem un pontet de fusta que travessant la riera ens porta a la Font de la Noguera Punxeguda, semble impossible que ens separin menys de cent metres del brogit de la autovia de l'Ametlla.
salt d'aigua i gorg a tocar de Can Bosc
Seguim ruta acompanyats per la rumor de l'aigua en el seu camí a trobar el Congost, poc després arribem al gorg i salt d'aigua que es troben a tocar de la passera de Can Bosc, la poca llum no ens impedeix gaudir de l'encís del lloc, tot seguit creuem a gual la riera i ens enfilem a sortir a la pista de Vallcarquera per on girem a l'esquerra, passem pel costat del castanyer del ciment, esta cavorcat i algú va omplir el forat amb aquest material.
Font del Moli
Poc després arribem davant de la Font del Moli, dita aixi per que davant per davant es troben les restes d'un antic moli que aprofitava la força de la riera, diuen que allà pels any vint del segle passat, un veí del Figaró, va produir electricitat en aquest moli, aquí estant deixem la pista, creuem la riera per un pont i seguim per un corriol que ressegueix la riera per l'esquerra, seguim pel corriol fins que arribats a l'alçada de l'església de Sant Pere de Vallcarquera trobem unes escales per on baixem a trobar la riera, la creuem i anem a sortir al costat de l'església.
Sant Pere de Vallcarquera en mig de la foscor
Sant Pere de Vallcàrquera La segona parròquia en importància de les que conformaren l'actual Figaró-Montmany fou la de Sant Pere de Vallcàrquera, que es conserva encara a la vall tancada ( Vall Carcera dels antics documents) que s'obre entre els contraforts del turó de Tagamanent i del turó de Monteugues, solcada per la riera de Vallcàrquera, que neix a Tagamanent i conflueix per l'esquerra amb el Congost, a la sortida del poble del Figueró.
L'església és una edificació romànica tardana amb volta força apuntada, ampliada amb un presbiteri, a manera de gran absis tardà, per allargar la nau, i amb una espècie de segona nau formada per capelles afegides, unides per grans pilars cònics a la nau central. Moltes d'aquests modificacions i l'esvelt campanar es degueren fer vers el 1679, data que figura en el nou portal de ponent. El 1961 es començà una restauració que no ha continuat. Guarda antics retaules, amb pintures, del segle XVII i alguns elements d'escultura notables. El 1870 la parroquialitat es va traslladar al Figueró i quedà des d'aleshores com a vella matriu, on se celebraven només les festes principals.
castanyer amb fruits a La Castanyereta
D'aquí, tornem a la pista asfaltada per on anem fins que ens ve al pas un encreuament de camins, agafem el de la dreta tot seguint les marques blanques i grogues del PR i deixem a l'esquerra l'Escola de Natura que es troba a l'antiga rectoria, anem seguint les marques del PR deixant a banda i banda algun corriol i sender, aquí el sender s'enfila de manera molt pronunciada, ara ja aprofitat algun clar en la vegetació podem gaudir de la visió de l'inconfusible silueta en forma de flam del Tagamanent, arribats dalt de l'ultima rampa deixem el PR que segueix per un corriol i seguim per la pista.
la inconfusible silueta del Tagamanent emmarcada per castanyers
Poc després arribem a un petit coll on es creuen varis camins, aquí ens topem amb la Creu de Can Plans, diuen que aixecada en record de la mort d'un infant per l'atac d'un llop famèlic, agafem el sender que surt envers l'esquerra, quan portem uns dos-cents metres fets, segons la ruta "oficial" tindríem que agafar el camí que per l'esquerra s'enfila a trobar la carena de la Serra dels Pins, nosaltres seguim per la pista que ens porta a trobar l'església de Sant Cristòfol de Monteugues enlairada damunt una esplanada que ens convida a parar i fer un mos aixoplugats sota l'ombra dels til·lers.
Sant Cristòfol de Monteugues
Sant Cristòfol de Monteugues. Esmentada per primer cop l’any 1021, Sant Cristòfol és el centre d’una de les parròquies que acabarien esdevenint l’actual municipi de Figaró Montmany, encara que supeditada a l'església de Sant Esteve de la Garriga. Antiga església parroquial d'origen romànic que es troba aixecada a l'extrem nord d'una acollidora esplanada amb til.lers i acàcies. Segons una llegenda basada en la inscripció “Carlous Magnus me facit”, que es trobava en una de les campanes feta pel fonedor Carles Many al segle XV, va ser fundada per l'emperador Carlemany després de vèncer als sarraïns al veí Pla de la Batalla. Al 1021 tenia categoria parroquial, al 1139 va ser cedida al monestir de l'Estany, al 1363 va passar a ser sufragània de Vallcàrquera i, des del 1957 pertany a la diòcesi de Vic. És d'una nau coberta amb volta de canó seguit, amb dos arcs torals probablement posteriors i cobert amb volta de quart d'esfera a llevant. De murs emblanquinats, la porta d'accés, a la façana sud, és una senzilla arcada adovellada de gres, mentre que l'espadanya es troba a la façana de ponent.
Alzina de Can Valls
Un pic fet el mos i visitat el lloc, reiniciem la caminada per la pista tancada amb cadenat que per la dreta de l'església i sempre en pendent i fent llaçades, ens va apropant envers el Pla de la Batalla no sense abans passar a tocar Can Valls i una mica mes amunt, l'Alzina de Can Valls, de capçada espectacular, arribats dalt el pla, girem envers l'esquerra i després de carenejar per la Serra dels Pins iniciem una forta davallada que ens mena a sortir altre cop a la cruïlla de camins de la Creu de Can Plans.
Creu de Can Plans
Un pic som aquí, per seguir la ruta tindríem que seguir de front per la pista que després de passar per Can Plans, Can General, la Creu de Mossèn Ramon i el Sot de les Pomeretes, ens portaria al Figaró, donat que tindríem que travessar tot el poble per anar a trobar els cotxes i que ens hem quedat amb ganes de contemplar a plena llum el tram de riera que hem fet a les fosques, decidim desfer el camí que hem portat a l'anada, aixo si, fem els dos-cents metres que ens portaran al corriol que duu a la Cova de l'Home Mort, visitada la cova encara que sense endinsar-nos, tornem a la cruïlla.
entrada a la Cova de l'Home Mort
Desfem camí sense res a destacar excepte que anem a bon ritme ja que per a mi es ja una mica tard, arribats a la pista asfaltada seguim fins a trobar la rampa que baixa a trobar la riera, a partir d'aquí ja ens agafem mes temps per gaudir de la bellesa d'aquest tram de la riera, diuen i m'ho crec, que la Riera de Vallcarquera es un dels trams fluvials millor conservats de la conca del Besos.
salt d'aigua i gorg de can Bosc de baixada i a plena llum
Gaudint de salts, gorgs i fonts, arribem molt al meu pesar altre cop al brogit de la "civilització", com ja vaig casi una hora per sobre del temps previst, m'acomiado i agafant el vehicle enfilo envers Martorelles, arribo, dutxa dinar i cap a treballar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada