dimecres, 13 de novembre de 2013

DE ADEMÚS A VALLANCA RESSEGUINT EL RIU BOILGUES (Racó d'Ademús)

Lloc inici caminada:  Carretera Vallanca, Ademús, Racó d'Ademús
Caminants:  Francesc
Data: 13-11-2013
Hora d’inici caminada: 08:31:10
Hora d’arribada: 13:56:31
Duració: 05:25:21
Temps en moviment: 03:07
Temps parat: 02:18
Alçada punt de sortida: 716 m
Alçada mínima assolida: 691 m
Alçada Màxima assolida:984 m
Desnivell màxim: 293 m
Ascensió acumulada: 601 m
Descens acumulat: 632 m
Guany: 267 m
Distancia recorreguda: 15.34 Km
Velocitat mitjana: 2.8 Km/h
Velocitat en moviment: 4.8 Km/h.
Salt d'aigua al riu Boilgues
Una vegada foragitada la calor que es resistia a marxar, tenia previst reiniciar la descoberta de la Serra Calderona, descoberta que ja havia iniciat amb les visites als castells de Serra i Olocau, malgrat aixo i posat a cercar itineraris, em topo amb la ressenya d'una ruta "aquàtica" d'eixes que tan m'abelleix fer, es tracta de resseguir un tram del riu Boilgues que transita entre els municipis de Ademús i de Vallanca, els dos dintre la comarca del Racó d'Ademús. 
El Racó d'Ademús és una comarca de l'interior del País Valencià, de parla aragoneso-castellana, amb capital a Ademús i amb pertinença administrativa a la província de València.  També és coneguda simplement com el Racó. Limita pel nord, l'est i l'oest amb la província de Terol i al sud amb la de Conca,  està, per tant aïllada geogràficament de la resta del País Valencià, amb un poble de la província de Conca, Santa Cruz de Moya, enmig. D'eixa comarca, concretament del petit poble de Cases Altes, era originari el Paco Candel, autor del llibre "Els Altres Catalans"
Moli de la Vila, Ademús, de procedència musulmana
Al llarg del curs del Bohílgues se succeeixen els bancals escalonats d'horta amb cultius de regadiu. Són especialment característiques les nogueres, que ja el botànic Cavanilles al segle XVIII qualifica de monstruoses  per la seua grandària. El seu curs també es va aprofitar tradicionalment per a l'establiment de molins fariners, dels quals encara se'n pot veure algun distribuït en el seu recorregut, alguns d'ells daten d'època musulmana, com el Molí de la Vila d'Ademús, altres més recents com el Molí de Vallanca, del segle XVI. També en dates més recents es va construir una petita central elèctrica en el curs mitjà, avui en desús.
Però si per alguna cosa destaca aquesta zona fluvial, és per la seua excepcional conservació de l'hàbitat natural. Les ribes del riu Bohílgues presenten un interessant i variat ventall de flora i fauna autòctona, amb una exuberant vegetació de ribera, esquitxada de tolls i salts d'aigua. En l'actualitat, el curs del Bohílgues constitueix una micro-reserva natural de flora protegida, el seu curs  coincideix amb part del PR- V 131.6 o Ruta del Bohílgues i del Val.

Fuente de Juan Manzano

Aquest matí em lleve ben aviat, m'espera un llarg recorregut en cotxe fins a arribar a Ademús, isc de casa i vaig a trobar la CV-50, després la A-3 i finalment la N-330 per on arribe a Ademús, aparque i done inici a la caminada quan passa un minut de dos quarts de nou. Al costat mateix d'on deixe el cotxe trobe la primera indicació de la ruta,  està tan ben indicada que malgrat portar el track al GPS, només el consulte de tant en tant per veure la distància feta o la velocitat. La cosa primera que trobe, és el Moli de la Vila i el bonic salt que crea el sobreeixidor. A partir d'aquí caminar ja és un goig integral per als sentits. Per a la vista, ja siga per la visió dels petits racons que el riu va mostrant, com per la bellesa cromàtica dels caducifolis que produeix en ells la tardor. Per l'oïda, per la dolça cançó de l'aigua saltant de pedra en pedra i pel refilar dels ocells. Per l'olfacte, que gaudeix del dolç aroma que es desprèn de la gruixuda catifa de fulles caigudes ............. Tot plegat amanit de la de vegades maleïda solitud, produeixen en mi una mena de sensació gairebé mística.
colors de tardor
 No he fet encara el primer quilòmetre que em surt al pas la font de Juan Manzano, pocs metres mes i sóc davant les restes de l'antiga central elèctrica que aprofitava la força de l'aigua per produir electricitat,  creue el riu per un pont i canvie de riba, malgrat anar pujant tota l'estona, la pujada és tan suau que pràcticament ni es nota, l'única dificultat que em trobaré hui és la de decidir quan prem el disparador i quan no, aniria tota l'estona sense aixecar el dit del botó. Fets un pic més de tres quilòmetres i mig arribe a La Veguilla, ací trobe una petita presa o assut que desvia l'aigua per una séquia, el sobrant crea un bonic i sorollós salt d'aigua, uns pocs metres mes i sóc a tocar de Fuentcaliente, aquesta és una deu d'aigua que ix pràcticament al nivell de la llera del riu, tan i així que si no fos pel pal indicador, passaria desapercebuda.
gorg i salt d'aigua al Boilgues
Fets uns sis quilometres, arribe a Vallanca, el poble és situat de forma escalonada, en el vessant sud d'un turó, a 973 m. d'altitud. Als seus peus discorre, profundament encaixonat, el riu Boilgues, que neix en la partida de la Vega a uns 2 km. al sud de la població per a seguir serpentejant sobre pedra tosca fins a la seua desembocadura en el marge dret del riu Túria a l'altura d'Ademús. Pel que veig era típic de la zona aprofitar cavitats ja foren naturals o no, mostra de lo qual és la Cueva del Hocino  a on arribe després de pujar un tram d'esglaons de fusta. Ara i acompanyat per una velleta que veu en mi l'oportunitat de ferla petar, faig un tram de poc més d'un quilòmetre per la CV-478 que ve d'Ademús i m'arribe a la zona recreativa de Fuente Romero, ací aprofite les taules i bancs per fer el mos del matí. Enllestit el mos ja done inici a la tornada parant per fer visita de l'Area Recreativa de la Fuente la Teja que he deixat per a la tornada.
moli de La Tosca, Vallanca
En passar de nou pels carrers del poble m'atanse a contemplar el Moli de la Tosca del que per una finestra puc albirar part dels antics mecanismes, deixe el poble arrere i passe pel davant del Moli de la Vila, aquest, és el molí més antic de tots els del poble, datat en el segle XVII, malauradament està en un avançat estat de degradació. Passat el molí faig un petit desviament d'uns tres-cents metres per visitar un salt d'aigua, llastima que l'exuberant vegetació no permeta una visió més acurada, torne arrere i ja es tracta de desfer el camí que he portat a l'anada, no obstant això, no me'n puc estar de parar unes quantes vegades per prémer el botó de la càmera. Sense res a destacar i amb dolor, dolor pel fet de què arriba a la fi aquesta experiència quasi mística i dolor del turmell que porta tota la tornada renegant, arribe altre cop a Ademús, ací faig visita tant dels antics llavadors com de la Fuente Vieja per acomiadar-me del poble.
Fuente Vieja, Ademús
Ara ja si mentre comencen a caure unes gotes, vaig a trobar el cotxe, hi puge i  pose rumb envers Vilamarxant,  la pluja comence a caure amb més força i m'acompanyara un bon tros del camí de tornada, arribe a casa sense cap contratemps i felicitat-me per haver triat aquesta eixida malgrat el quilometratge a fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada