VALENCIA LA VELLA

Lloc inici caminada: Pont de Ferro, Vilamarxant (Camp del Túria)
Caminants: Francesc
Data: 21-11-2012
Hora d'inici caminada: 07:53:10
Hora d'arribada: 12:24:51
Duració: 04:31:41
Alçada punt de sortida: 96 m
Alçada mínima assolida: 58 m
Alçada Màxima assolida: 96 m
Desnivell màxim: 38 m
Ascensió acumulada:38 m
Descens acumulat: 41 m
Guany: 0 m
Distancia recorreguda: 14.62 Km
Velocitat mitjana:3.2 Km/h  (sense descomptar parades).

tardor vora el Túria

Ja feia dies que volia sortir a caminar una mica, m' adono que  estic baixant el ritme a uns nivells indesitjables, com semble que el llarg episodi de pluges ens dona una petita treva, decideixo que aprofitaré per estirar les cames. Per no deixar a la dona sense cotxe, preparo una ruta eixint caminant des de casa mateix i clar, que mes socorregut que les ribes del Túria. Aquest mati, quan manquen uns pocs minuts per les vuit em trobo al costat del pont de ferro que fa anys, permetia al tren creuar el riu, poso el GPS en marxa i dono inici a la caminada.

una de les passeres de fusta

Com aquest tram del riu el tinc mes que transitat, em dedico a intentar recollir els petits retalls tardorencs que em pugui anar trobant, aixi parant per prendre una foto aquí i un altra allí, la monotonia del camí, es veu alleugerida. Les passeres de fusta que a manera de ponts venecians permeten que el sender vagi passant a una banda i  altre del riu, també ajuden a vèncer la monotonia. Fets una mica mes de cinc quilometres i mig, arribo al Pont Vell de Riba-roja, portava l'idea de aprofitar la zona de lleure a tocar del pont per fer el mos i enllestit aquest, retornar envers Vilamarxant, serien en total uns onze quilometres.

Pont Vell, Riba-roja de Túria

No obstant aixo, en arribar aquí, em ve al cap el record de València la Vella i decideixo intentar trobar les restes. Aixi dons en lloc de parar a fer el mos segueixo el sender aigües avall del Túria, el sender passa a tocar de les cases de la macro-urbanització de Masia Traver, malgrat aixo al quedar aquesta enlairada, no te una incidència  massa pronunciada envers el paisatge. Riu avall arribo a l'alçada de València la Vella que queda enlairada dalt un turo, un panell informatiu em fa parar atenció i aixecant la vista, descobreixo algunes parets de pedra i lo que semblen les restes d'un búnquer de la guerra civil.

tarongers en plena collita

Segueixo caminant un tram mes cercant un lloc adient per fer el mos, a la fi, assegut   en unes pedres a la riba del riu, contemplant i escoltant la remor de les seues aigües, alleugereixo el pes de la motxilla. Acabat el mos i descansades una mica les cames, desfaig l'ultim tram del sender fins arribar altre cop a l'alçada del panell informatiu. aquí cerco i trobo un corriol que per un no gaire marcat ascens,  em porta fins els carrers de la urbanització de València la Vella dalt el turo. Després de trobar-me un parell de cops amb un carrer sense sortida, a la fi arribo dalt i començo a trobar vestigis tant de l'antiga València la Vella com de les trinxeres que aquí es varen bastir durant la guerra civil.

resta de trinxera dalt València la Vella vist des del Túria

Respecte a les restes, semble ser que hi han com a mínim dues possibles procedències, en les que els estudiosos, no es posen d'acord, una de romana i l'altre de visigòtica, lo cert es que el lloc a patit a traves del temps espolis diversos, ja per part dels agricultors per fer servir les pedres per abancalar el terreny, ja per fer servir els carreus per construir ponts per on transitar el tren, ja sigui per bastir les trinxeres durant la guerra ultima, el cert es que nomes el gruix dels pocs trams que he vist, quasi de dos metres en alguns trams, ho diferencien de un corrent talús de pedra. Ara i complert l'objectiu previst, decideixo trucar a la dona i que em reculli a la CV-370, els a prop de quinze quilometres fets, crec que per avui son mes que suficients.

petita balma obrada

Ara, ja tiro envers la carretera i espero a que arribi la dona, em pujo al vehicle i ja enfilem cap a casa, el sender del riu esta encimentat i encara que perfecte per a la munió de ciclistes que m'he trobat, a mi personalment aquest tipus de ferm em castiga molt el peus, per la qual cosa en arribar a casa, semble que hagi caminat molt mes de lo realment fet.

XVIII TRAVESSA DE LA SERRA CALDERONA (Camp del Turia)

Lloc inici caminada: Naquera, Plaça de l'Ajuntament (Camp del Túria)
Data: 04-11-2012
Hora d'inici caminada: 09:22:19
Hora d'arribada: 16:12:51
Duració: 06:50:32
Alçada punt de sortida: 227 m
Alçada mínima assolida: 218 m
Alçada Màxima assolida: 490 m
Desnivell màxim:272 m
Ascensió acumulada:479 m
Descens acumulat: 498 m
Guany: 262 m
Distancia recorreguda: 13.58 Km
Velocitat mitjana:2 Km/h  (sense descomptar parades).

Al bloc dels Centpeus colla excursionista del Camp del Túria, havia vist fa dies que avui, després de quatre anys de pausa, es tornava a realitzar la XVIII Travessa de la Serra Calderona, amb eixida i arribada a Naquera. Fa temps que quan em llevo pel mati i surto al jardí, els ulls semble que lo primer que cerquen, es el perfil de la Serra Calderona allà en la llunyania. Aixi dons em dic que aprofitaré l'avinentesa, com posa que no cal inscripció prèvia, avui poc abans de les nou del mati soc al lloc d'eixida de la marxa.

Hi ha ja un bon grapat de gent i en van arribant encara mes, donen les nou i el flux no amaina, de fet el cap de la llarga cua de senderistes, no es posa en marxa fins ben be un quart de deu, per lo que pareix, la marxa estarà guiada per les explicacions d'en   Policarp Garay geòleg i cronista de Serra i Alexandre Navarro poeta i historiador de Nàquera. Arribats a una rotonda que es troba a la CV-310, la creuem i agafem una pista de terra que coincideix amb el Camí del Fondo, en aquest primer tram de la marxa, "gaudim" de un apreciable  desnivell positiu, desnivell que es fa de millor transitar mercè a les parades per escoltar les explicacions envers la geologia o la historia dels contorns. 

Quan portem fets uns tres quilometres arribem al Pi del Salt, antiga pedrera on emergeix majestuós un exemplar de pinus halepensis de quasi 20 metres d'alçada i altres tants de diàmetre de copa i de aproximadament uns 150 anys de vida. Aquí es el lloc previst per fer el mos del mati, aixi dons la gent es distribueix i es dedica a la sacrificada tasca de omplir el pap. Enllestit el feixuc treball, la gent del grup de Muixeranga de l'Ateneu de Bétera, ens  regala amb una exhibició d'un parell de figures acompanyades del so del timbal i la dolçaina. Ha estat un moment ple d'emoció.

Re-emprenem la marxa uns trams per pista i altres per estrets corriols, fins que fets uns vuit quilometres, arribem a una esplanada que es troba sota mateix del Castell de Serra, aquí ens desfem del pes de les motxilles i tal que si  d'un  grup de cabirols es tractes, grimpem els últims i costeruts metres que ens porten dalt les restes del castell. Aquí dalt bufa el vent de valent, aixi que cerquem un lloc que quedi mig arrecerat i el Policarp ens fa cinc cèntims de l'historia del castell. Escoltada l'explicació, fem un tomb per les restes i ja desgrimpem el rocallós tram fins que arribats altre cop a l'explanada, ens apliquem en l'agraït treball d'alleugerir de viandes les motxilles.

Fins aquí, la pluja ens ha respectat, ara ja comença a plovisquejar, aixi que enllestim amb mes presura de lo previst  l'assumpte gastronòmic i protegit-nos de l'aigua cada qui com millor pot, donem inici a la tornada sense mes dilacions, durant una bona estona caminem sota la pluja, unes estones mes calmada i altres amb mes força, per sort deixa de ploure i podem fer els últims quilometres amb mes tranquil·litat, fins que quan som a prop de un quart de cinc de la vesprada, arribem altre cop al punt de partida posant fi a la caminada.

La marxa ha transcorregut sense incidents i en tot moment hem gaudit de la col·laboració de la gent de Protecció Civil que amb els tot terreny sempre que ha estat possible han anat obrint i tancant el llarg reguitzell de gent. Ha estat un primer tast a la Serra Calderona, espero que no sigui l'ultim.

MONTSENY, MATI DE FRED, VENT I MES COSES..........

els agosarats expedicionaris avant l'eixida

 Per motius de salut de sa mare, la dona havia pujat a Martorelles dilluns, aixi es que aquest cap de setmana jo tenia que pujar a recollir-la, us podeu creure que per aquelles casualitats de la vida, hi havia programada una eixida extra dels Trotacamins......................ep, tal com os ho dic. La eixida aquest cop, era per a gaudir de la tardor al Montseny. Qui es pot resistir davant aixo?? jo no, evidentment, aixi que a tres quarts de vuit ja estava jo davant Can Carranca, no fos que em deixaren plantat. Poc a poc va arribant gent, quant passen cinc minuts de les vuit fem la foto de rigor i ja ens encabim dins el vehicles i ens dirigim envers Sant Celoni, allí agafem la carretera que ens deixara a Santa Fe del Montseny, aqui ens trobem amb el Jose Maria i el Salva, que han deixat el seu vehicle a Passavets i han baixat fins a Santa Fe a peu.

lluitant contra les inclemencies

Aquí dalt, ens adonem que les prediccions dels homes del temps, eren d'allò mes encertades, bufa un vent de mil parells d........, i les temperatures, han patit una davalla espectacular, aixi que ens abriguem tot lo que podem. Tots reagrupats i havent passat llista, donem inici a la caminada, pel caminoi que porta fins a la Font de Passavets anem fent camí, a tocar de la font, dos dels agosarats expedicionaris donen mostres de no estar en el seu millor moment de forma, diuen que no es veuen amb cor de continuar, després de un petit conciliàbul, decidim que em quedaré fent-lis companyia i la resta seguiran el pla traçat. 

Font de Passavets

Aixi ho fem, després de acomiadar-nos del grup i visitar la Font de Passavets tornem sobre les nostres passes, tot contemplant ara, amb mes deteniment els petits salts d'aigua que va fent la Riera de Passavets, ens apropem a visitar la Font dels Frares, d'ací, anem a trobar el camí de Can Lleonart avui en dia Escola de Natura. Ara ens endinsem en el corriol que resseguint la Riera de Santa Fe, ens portaria fins el Pantà, arribats a l'alçada de l'Estanyol i no sense prendre unes imatges dels salts d'aigua, i en van.................., tornem enrere.

salt d'aigua a l'Estanyol

Ens apropem a visitar l'Ermita de Santa Fe, i ja, en veient l'hora, decidim anar a buscar el vehicle per pujar al Turo de l'Home tal com hem quedat amb el grup, arribem dalt la primera zona d'aparcament, aquí trobem la barrera baixada, suposo que ho deuen fer els caps de setmana, intentem posar-nos en contacte amb el grup però manca cobertura als mòbils, aixi dons iniciem la pujada a trobar la segona zona d'aparcament, sempre en constant lluita contra les fortes rafegues de vent. Arribats dalt, i en no veure a ningú del grup, un decideix tornar al vehicle i els altres dos encarem l'ultim tram fins arribar dalt el refugi.

arribant dalt el Turo de l'Home

Arribats que som al refugi, ens trobem amb una de les parelles que anaven amb el grup, ens expliquen que al passar pel Pou de Neu, han copsat que dintre i mig colgat per les fulles caigudes, hi havia un pobre ca al que li era impossible eixir, després d'algun infructuós intent de llevar-lo del fons, aquesta parella ha trucat als bombers, que tot sigui dit, semble no estaven gaire per la tasca, la parella en una demostració d'amor envers els animals, ha decidit quedar-se aquí fins que no vegin el pobre animal fora del pou  sa i estalvi, La resta del grup tal i com estava previst han seguit ruta anant a trobar el cim de Les Agudes, nosaltres decidim tornar envers Santa Fe, no sense dir que nomes arribar a baix ho posarem en coneixement de la gent del Parc.

mostra de la baixada de les temperatures

Aixi ho fem i ens garanteixen  que els forestals n'hi faran cap nomes que puguin, mes tranquils per la sort del pobre animal i en veient que encara ens queda molt per esperar a la resta, decidim entrar a l'Avet Blau a prendre quelcom, la meva idea era la de fer una coke, però en entrar, veig uns Cacaolats calents damunt la barra i em ve a la ment l'imatge de antics i freds hiverns on apaivagàvem el fred a base de Cacaolat calent, canvio d'idea i els tres ens demanem un Cacaolat calent.........................quin plaer.

primeres neus als Pirineus

Ara i en veient que la sensació de fred es cada cop mes acusada, decidim ficar-nos dins el cotxe a esperar a la resta del grup, al cap d'una bona estona els veiem arribar, tots menys la solidaria parella que complint la seua paraula, son dalt esperant pugin a rescatar al pobre ca, com han vingut amb el seu cotxe, i en veient que ja anem per sobre l'horari previst, ens distribuïm en els vehicles e iniciem la tornada a Martorelles. Arribat, faig un rapit i lleuger dinar i recollint els trastos agafem el cotxe i posem rumb envers Vilamarxant.

tardor al Montseny

Nomes arribar a casa, truco al Julio i em comunica que l'animaló a estat rescatat i rau sa i estalvi, la parella de bons samaritans ja son al seu domicili, a la fi, tot a acabat de la millor manera. L'eixida d'avui, ha estat de tot, menys normal.......................fort fred i vent quant ahir, anàvem en màniga curta, canvis en la programació que m'han capgirat del tot les previsions, malgrat lo qual, he gaudit un cop mes de la bellesa del meu estimat Montseny, i per damunt de tot, la constatació de que encara queden persones disposades a sacrificar la seua comoditat i el seu gaudi en benefici d'altres, ja siguin éssers humans o indefensos animalons.

PD Evidentment, aquesta crònica no es el reflex   de lo que varen viure la majoria dels Trotacamins que participaren en la caminada, nomes es la dels tres que ens varem despenjar del grup principal, lo que aquestos visqueren, aixo, aixo ja es un altre historia que potser algú escriurà o potser no, !! Qui lo sa ¡¡

FOTOS DEL JULIO (la caminada "oficial)

BLOC DEL JOSEP Mª BARO  (Cronica de la caminada oficial)

EMBASSAMENT DE BENAIXEVE-CASERIO DE BERCUTA-CHORROS DE BARCHEL-EMBASSAMENT DE BENAIXEVE

Lloc inici caminada: embassament de Benaixeve
Caminants: Francesc
Data: 23-10-2012
Hora d'inici caminada: 08:46:49
Hora d'arribada: 13:41:40
Duració: 04:54:51
Alçada punt de sortida: 515 m
Alçada mínima assolida: 433 m
Alçada Màxima assolida: 713 m
Desnivell màxim:280 m
Ascensió acumulada:1129 m
Descens acumulat: 1091 m
Guany: 197 m
Distancia recorreguda: 13.96 Km
Velocitat mitjana:2.7 Km/h (sense descomptar parades).

embassament de Benaixeve

Aprofitant que avui disposava de vehicle, decideixo fer la variant del GR-7 coneguda com "Los chorros de Barchel", prenc aquesta opció per tres motius. Primer, per que ja feia temps que tenia ganes d'apropar-me a visitar l'embassament de Benaixeve, segon, per poder copsar in situ l'efecte devastador dels incendis d'aquest estiu a la comarca d'Els Serrans i tercer, per que creia que després de les pluges de dies enrere, "los Chorros" baixarien curulls de liquid element. 

Em llevo i després d'un petit desdejuni, agafo el cotxe i vaig a trobar la CV-35 que no deixo fins arribar  al poble de Toixa (Tuejar), alli, agafo per la CV-390 fins que soc damunt la pressa de l'embassament de Benaixeve (Benagéber), no sense haver començat a copsar els efectes del foc, un cop aquí, aparco i dono un tomb pel lloc.

ressons d'un trist passat

Embassament de Benaixeve. L'Embassament se situa al municipi del mateix nom, a la comarca dels Serrans. Es va acabar de construir en l'any 1955 en la llera del riu Túria sobre 722 ha, amb una capacitat màxima de 228 hm³. Té una presa de gravetat. La seva construcció comportà la desaparició de l'antic poble, els habitants del qual varen traslladar les seues vivendes a nous nuclis com els de Sant Antoni de Benaixeve, Sant Isidre de Benaixeve (a Montcada) o un nou Benaixeve prop de l'antic. Aquest pantà pertany a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

La història del poble va unida a la de la construcció del pantà, car el dia 6 d'abril de 1932 es va signar l'Acta de principi de les obres i Benaixeve, va signar la seva "sentència de mort" encara que trigaria uns anys a desaparèixer sota les aigües de l'embassament que avui duu el seu nom, ja que la Guerra Civil va retardar les obres del mateix.

La creació d'aquest pantà anava a tenir uns efectes molt beneficiosos per a l'agricultura; però va donar un dur cop per als habitants de Benaixeve; els quals, després del sofriment que els havia ofert la guerra, es van veure davant la necessitat d'abandonar la seva casa, el seu poble, la seva cultura... i el pitjor de tot sense saber on anar.

Es dona la paradoxa de que una obra que va estar projectada en temps de la república, va estar realitzada e inaugurada en plena dictadura tal i com recorda una placa en el mateix embassament.

boca del túnel

Com que cercant informació de la caminada he vist que el sender esta d'allò mes senyalitzat, no em preparo cap track i decideixo anar una mica a l'aventura, vist el lloc dono inici a la caminada desfent part del camí que m'ha portat ací. Per la CV-390 torno enrere,  creuo a les fosques el túnel de uns dos-cents metres i fet un xicotet tram de carretera ja trobo les senyals del sender que esta indicat com a GR-7. El sender per aquest tram fins fa poc, creuava a traves d'un bosc mediterrani per la part coneguda com l'obaga de l'embassament, a la banda esquerra del Túria, ara el paisatge, es un contínuum de troncs cremats i pedres.

després de l'incendi

Per sort, semble que el Túria va actuar com a tallafocs natural, ja que a la riba dreta, la vegetació esta intacta, sempre en suau ascens vaig fent camí, fins que fets uns quatre quilometres, i quasi de sobte, s'acaba la desolació i em trobo acollit per la vegetació i per les olors del bosc humit per les pluges.  Fet un quilometre més, el sender surt a una pista ample, un pal indicador em diu que per la dreta aniré a trobar "los Chorros" i per l'esquerra i en uns 15 minuts, aniria a sortir al Caserio de Bercuta, opto per aquesta opció.

Caserio de Bercuta amb la seua xicoteta ermita

Tal com deia l'indicador, arribo al lloc en el temps previst, el caserio consta de varies cases enrunades i tres o quatre de restaurades i habitades sembla, encara que  no veig a ningú, també es troba allí una xicoteta ermita dedicada a la Mare de Deu. Vist el lloc, torno sobre les meues passes fins que soc altre volta davant del pal indicador on m'he desviat. Ara segueixo en direcció a los Chorros,  als pocs metres comença una forta davallada que per un corriol ple de marrades, salva els mes de dos-cents metres de desnivell fins arribar a la llera del riu.

Aquí, em trobo amb un bonic pont de fusta per on creuo el Túria, surto a una pista encimentada, aqui, tinc la única dubte de tot el mati, giro envers la dreta i als pocs metres ja m'adono que no era la opció correcta.

pont de fusta que creua el Túria

Malgrat aixo i en veient uns murets de ciment  que delimiten un canal d'aigua, decideixo que es el lloc adient per fer el mos, resulta que ací, surt a la llum el canal principal del Túria, aquest ha vingut soterrat des de la mateixa presa de l'embassament. Acabat el mos reinicio la caminada, ara si en la direcció correcta, sempre per pista encimentada i fets uns cinc-cents metres, arribo davant dels Chorros de Barchel. Aquests estan formats per una serie de salts d'aigua, eixa amb el pas del temps ha anat depositant els carbonats càlcics damunt la vegetació, lo que ha creat tot un sistema de degotalls, coves i margues, dignes de ser visitades.

Chorros de Barchel, detall

El lloc esta dins de l'espai protegit dels Aiguamolls de Barchel, amb una superfície de unes 4,5 hectàrees, les seues aigües provenen tant de aigües subterrànies, com de les del Barranc de los Carriles. Malgrat l'episodi de fortes pluges de dies enrere, la presencia de aigua es mes aviat minsa, el salt principal, rau eixut, nomes baixen  unes minses gotes per algun dels degotalls, no obstant aixo, el lloc es encisador. Vist i fotografiat retorno al camí, als pocs metres i envoltada per un mur de pedra, trobo una font, ara la pista fent petites pujades i baixades, va resseguint en tot moment el Túria. Aixo i sempre vencent al meu vertigen, em permet anar contemplant les gorgues del riu Túria.

gorgues del riu Túria

Les parets de les gorgues, impressionen per la seua extrema verticalitat i per l'alçada,  es veuen perfectament els diferents estrats i els moviments que han patit al llarg se la seua vida, allí  baix, s'endevina mes que es veu el riu en el seu discórrer aigües avall. Sempre sense deixar la pista i deixant enrere un altra xicoteta font. arribo altre cop a les instal·lacions de l'embassament, dono un tomb ara a ple sol, ja que al mati estava tot emboirat, fet el tomb, pujo al vehicle i ja poso rumb envers Vilamarxant.

presa de l'embassament de Benaixeve

Malgrat la falta d'aigua als Chorros i al desolador espectacle de les conseqüències de l'incendi, a estat un mati aprofitat i torno amb una certa sensació agredolça, ja que he pogut contemplar els esforços de la Mare Natura per tornar a omplir de verd lo que ara es negre i gris.