EL REC COMTAL, FONT DE VIDA ENCARA AVUI

inici del Rec Comtal, principis segle XX

 Rec Comtal. Entrats els anys 70 del segle passat, pràcticament tota la ciutat de Barcelona estava urbanitzada. A Sant Andreu, però, encara quedaven hortes, masies amb producció agrícola i alguna que altra ovella deixada anar. La raó es diu Rec Comtal i els historiadors asseguren que té prop de 2.000 anys. Se sap que la Barcino Romana es proveïa d'aigua per dos canals. L'un procedia de la serra de Collserola i l'altre, del Besòs, a prop de Montcada. I es creu que la sèquia Comtal construïda pel comte Mir d 'aquí el carrer Regomir: Rec del Mir al segle X no era sinó una reconstrucció d'aquella via d'aigua romana. D'aquí el seu doble mil·lenarisme: des de la Barcino romana fins als nostres dies.No és poc. Perquè a més és ben sabut que només els nuclis que saben proveir-se de la suficient quantitat d'aigua constant opten al desenvolupament i la supervivència. Cap 1700, el Rec Comtal ja subministrava energia a 13 molins fariners i regava les terres de Sant Andreu i Sant Martí. És llavors quan comença l'ús del canal com a subministrament d'aigua a la ciutat de Barcelona: es va desviar aigua per regar els arbres de la Rambla, passant pel barri de la Ribera, i suposava l'única font pública d'aigua de llocs com el populós barri de Sant Pere. Cal tenir en compte que el creixement demogràfic i industrial de Barcelona al segle XVIII va multiplicar la necessitat d'aigua fins a nivells desconeguts. Ja des de l'època medieval, els adobers i altres artesans del tèxtil usaven  la l'aigua procedent del Rec Comtal. Per això, la zona de Sant Pere de les Puelles i Portal Nou es van convertir en l'àrea industrial d'aquest sector, perquè el Rec entrava a la ciutat per aquests barris. En 1877 la necessitat d'aigua va portar a construir una mina a Montcada i Reixac que augmentava considerablement el cabal. De fet, d'aquesta mina encara raja aigua. Amb la urbanització i la modernització de finals del segle XIX, la gran sèquia va anar perdent importància. No obstant això, va seguir regant les terres de Sant Andreu fins ben entrat el segle XX. I per això, en els camps del que ara és un districte de Barcelona, es podien veure ovelles i masies en ple funcionament mentre la resta de la ciutat arribaven el 600s i els Beatles. Encara avui, en continua regant, i algunes obres de la zona de Sant Andreu o Sant Martí deixen al descobert en les seves perforacions trams de l'oblidat Rec Comtal que durant dos mil anys ha permès a Barcelona arribar a ser el que és avui.

Rec Comtal avui en dia

El Joan Sanjuan dintre de l'interessantíssim taller sobre Historia de Catalunya, ha programat un parell de visites guiades i ens ha honorat als Trotacamins de Martorelles amb la seva sol·licitud de col·laboració, com a part d'aquesta, avui, el Joan, el Julio i jo, hem anat a fer una ullada a un dels llocs que seran motiu de visita, el Rec Comtal, aquest te el seu inici a Montcada i Reixac, per la qual cosa, després de trobar-nos com tots el dijous al carrer Horta, hem agafat el vehicle i per la carretera de La Roca ens hem desplaçat fins a Montcada.

Rec Comtal

Un cop aparcat el vehicle hem anat a trobar el Parc de les Aigües, zona verda a cavall dels barris de Ribera i Can Sant Joan, dintre del parc es troba l'inici visible del rec, aquest surt a la llum de sota de lo que fou la seu de la "Junta Directiva de las Aguas de la Acequia Condal y sus Minas" ara reconvertir en casal de la gent gran del barri. Vist aquest primer i curt tram abans de quedar soterrat momentàniament, ens hem endinsat pels carrers del barri, carrers amb reminiscències com el carrer de la Mina, del Moli, del Rec......fins sortir a tocar de la via del tren Barcelona-Porbou, aquí el rec torna a sortir a l'aire lliure i segueix una estona paral·lel a la via.

vida al Rec Comtal

Arribant a la Plaça Primer de Maig, ja dintre del barri barceloní de Vallbona, es torna a soterrar per creuar per sota la via fèrria de Barcelona a Puigcerdà, sortint altre cop a la llum a fregar de la part posterior de les cases del carrer de la Torre Vella i passant per sota d'un pont fet amb volta de mig punt a base de maons. Semble que amb modificacions posteriors, el pont es part del rec primigeni, ara el rec va resseguint la part muntanya de la zona d'horta coneguda com "La Ponderosa" una de les poques zones d'horta que queden a tocar de la conurbació metropolitana, en aquest tram la llera del rec esta formigonada i encaixonada entre La Ponderosa y una zona de horts periurbans mes degradada.

pont del Rec Comtal

Arribant a la benzinera  que es troba en un dels laterals de la C-17, donem per acabada la recerca, ja que encara que semble que després d'aquesta, hi ha algun tram vist, la dificultat de l'accés desaconsella la visita, aixi es que donem mitja volta i desfem el camí fins arribar altre cop a la Llar de la Gent Gran, aquí el Joan ens convida a un pantagruèlic esmorzar. Acabat aquest, el president del casal es brinda a ensenyar-nos la "Joya" que l'edifici guarda, baixem unes escales i ens mostra la part del rec que transcorre sota mateix de l'edifici, el Joan i el Julio ja ho coneixien per lo que nomes jo em quedo sorprès. 

interior del Rec sota la Llar de la Gent Gran

Un cop agraït el detall, ens acomiadem i ens dirigim a visitar encara que nomes sigui per fora la Casa de les Aigües, complex d'edificacions de caire modernista de la segona mitat del segle XIX. Ara ja toca anar a cercat el vehicle, pujar i posar rumb envers Martorelles, arribats que hi som, ens acomiadem fins dijous que ve en principi.

Casa de les Aigües, detall

La Casa de les Aigües de Montcada i Reixac es una antiga central d'extracció i bombejament d'aigües captades del cabal subterrani del riu Besos. Coneguda en un principi com Els Pous de Montcada, fou una intervenció d'urgència de l'Ajuntament de Barcelona, atesa l'extrema sequera que patia la ciutat el 1878.

El projecte fou encarregat a l'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, qui planteja un projecte ambiciós i modern pel subministrament d'aigua potable, capç de satisfer les necessitats d'una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l'eixample barceloní.  L'any 1989 la Casa de les Aigües, propietat de l'Ajuntament de Barcelona, va deixar de funcionar per problemes de concentració de contaminants a les aigües de l'aqüífer de Besòs.

En aquest recinte enjardinat i emmurallat, es troba un valuós conjunt arquitectònic que en l'actualitat es una peça clau del patrimoni industrial català i un  punt de referencia del modernisme  local.

SANTA MARIA SAVALL-SAUVA NEGRA-CASTELL DE CASTELLCIR-SANTA MARIA SAVALL

Lloc de trobada: Hostalets de Balenyà

Lloc inici caminada: Santa Maria Savall

Caminants: Joaquina, Salva i Francesc

Data: 14-11-2011

Hora d'inici caminada: 11:19:08

Hora d'arribada:16:12:35

Duració: 04:53:27

Alçada punt de sortida: 845 m

Alçada mínima assolida:672 m

Alçada Màxima assolida: 951 m

Desnivell màxim: 279 m

Ascensió acumulada:457 m

Descens acumulat: 454 m

Guany:  105 m

Distancia recorreguda: 14.23 Km

Velocitat mitjana:2.9 Km/h (sense descomptar parades)

Sauva Negra

Dilluns passat mentre caminàvem per la Fageda d'en Jordà em vingué al cap la bellesa de la Sauva Negra en aquesta època, aixi que li dic al Salva de fer-li visita, ell no ha estat encara, aixi que accepta de bon grat, ahir durant la caminada dels Trotacamins concretem i quedem en que si no ens llevem plovent, ens arriscarem. La Joaquina n'ha sentit parlar tant de la Sauva Negra que diu que s'agrega.

un petit moment de sol

Jo havia fet sempre l'aproximació pel Vallés Oriental arribant amb el vehicle fins a Castellcir, pero donat que tinc que passar per Hostalets de Balenya a recollir-los comento de fer l'aproximació des de allí. Al sortir dels túnels del Figaró em trobo que el vehicles estant aturats i comença un tram de caravana que no s'acaba fins pocs metres abans de la sortida de Centelles on ha estat l'accident, aixo fa que arribi mes tard del previst, arribo, pugen al cotxe la Joaquina i el Salva i ja ens dirigim envers Centelles, aquí agafem la carretera de Banyeres i ens enfilem fins arribar dalt la urbanització del Puigsagordi.

mas Puig-alt, on hem fet el mos

Deixem el vehicle i aquí em trobo que he confiat massa en el meu sentit de l'orientació, ja que després de fer algun quilometre i de parar a fer el mos asseguts davant el Mas Puig-alt, decidim tornar al vehicle, ens pugem i seguint les indicacions del Salva que es coneix una mica la urbanització anem descendint fins que arribem a la resclosa que forma el pantà de Sant Josep, sota mateix de les restes de Santa Maria Savall.

pantà de Sant Josep, sota Santa Maria Savall

Santa Maria Savall  (Balenyà, Osona)  Antiga església i petit convent, a l'extrem meridional del municipi, a la capçalera de la riera de Castellcir i davant el massís de la Sauva Negra. Existia ja el 1121 amb el nom de Santa Maria de Sauva Negra. Entre el 1218 i el 1236 fou ampliada amb un atri o segona nau pels senyors de Cassoles i s'hi erigí una petita comunitat de donades, sota l'obediència d'un rector o sacerdot, la qual durà poc temps. Depenia de la parròquia de Santa Coloma Sasserra. Tingué rectors propis fins al s XVIII i culte fins al XIX. Resten importants ruïnes a l'extrem de la moderna urbanització de Puigsagordi. Sota seu, hom ha construït una petita resclosa.

restes de Santa Maria Savall

Creuem la resclosa i per un carrer "asfaltat" i en forta pendent ens aproximem al Coll de Prims, abans d'arribar-hi, girem envers la dreta i ja ens endinsem en la Sauva Negra pròpiament dita. comentem que hem encertat el moment, els colors tardorencs son espectaculars, anem fent camí i fotos, fotos i camí i aixi arribem a la Font de la Sauva Negra, tastem la seva aigua i seguim la ruta, no parem fins arribar a la Casa Nova del Castell, a cada visita em semble que esta mes destrossada, com si algú gaudis fent destrosses. Aquí ens cauen unes gotes, cosa que fa que accelerem el pas i posem rumb envers el Castell de Castellcir.

Font de Sauva Negra

Castell de Castellcir o de la Popa. Documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular. És un monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català i en el de Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal amb el codi RI-51-0005246.

castell de Castellcir o de la Popa

Amb la forma Castellcirvio, aquest castell apareix documentat el 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages, tot i que anteriorment se sap de la seva existència, amb el nom de Castell de Tenes. A partir del 1020 s'abandona del tot la denominació antiga, i, amb variants com Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, ja apareix en la forma que, amb el pas del temps, donaria Castell Cir i Castellcir.

restes de la capella del castell

El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX, com es pot apreciar en les fotografies conservades d'aquella època. En bona part, pel fet que, deixant de ser castell, va esdevenir masoveria i com a tal es mantingué habitat fins gairebé mitjan segle XX. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. Ara bé, des del seu abandonament definitiu la degradació ha augmentat exponencial ment, fins arribar a l'estat actual.

castell de Castellcir

El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de la Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments i actualment presenta un avançat estat de degradació; les poques estructures que resten dempeus amenacen clarament la seva ruïna. La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant. Les edificacions més antigues es troben a la part baixa del cos principal, i alguns elements propers a la capella.

Visitat el castell i en veien que la pluja semble que no arriba, decidim continuar amb lo previst i enfilem a trobar Sant Andreu de Castellcir on arribem no sense abans passar abans a tocar de les restes de la Torrassa del Moro, creuem la Riera de Castellcir que una mica mes abaix donara pas al Tenes, ultrapassat  Ca l'Antoja arribem a Sant Andreu de Castellcir. 

Sant Andreu de Castellcir

Santa Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir, en el terme municipal homònim, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Vallès Oriental.
Té cementiri propi, l'antic cementiri de la parròquia, i està situada a llevant de l'actual poble de Castellcir, a l'esquerra de la riera de Castellcir, al fons de la vall d'aquesta riera. Forma un petit veïnat no agrupat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes, més a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més llunyana al sud-sud-oest, la Codina.

Sant Andreu de Castellcir

És una església romànica bastant modificada amb el pas dels segles. Fou consagrada al segle XI, dedicada als apòstols Andreu, Jaume i Joan; ampliada al segle XII, una de les dues absidioles es consagrà a Santa Maria. Dels absis originals, només es conserva el del costat nord. Hi ha una torre-campanar quadrada i, a l'interior, un cor damunt de capitells treballats i columnes. Se'n coneix l'existència entre 1092 i 1116.
 El camí per arribar-hi travessa la Riera de Castellcir pel Passant de Sant Andreu, i accedeix en poc tros més a l'església.

Torrassa del Moro

Visitat el lloc i fet el mos del migdia a resguard de les parets de la Rectoria Vella, donem inici a la tornada, desfem el camí fet fins arribar als Camps de la Torrassa, aquí en lloc de creuar la riera, seguim pel seu marge dret, arribats al Pas de la Tuna creuem ara si la riera, deixem enrere les restes de la casa de la Tuna i anem pujant de manera suau, quan portem uns dotze quilometres fets, som davant de Pou Cavaller, aquest, es un antic  pou de glaç del que nomes en resten part de les parets perimetrals mig amagades a l'esquerra del camí.

Sauva Negra

Aquí deixem la pista i després de passar una portella ja som altre cop dintre de la Sauva Negra, per a mi, aquesta part del recorregut es el que amaga trams de mes gran bellesa, nomes passejar per aquí paga la pena de l'esforç fet, seguim endavant i quasi amb pena ens anem apropant a la resclosa on hem iniciat el recorregut d'avui. Arribem al vehicle felicitat-nos per que la pluja ens ha sigut benèvola, pugem al vehicle i sempre seguint les indicacions del Salva retornem a Centelles ja sota una fina pluja. Arribats a Centelles, aparquem i al cafè de la plaça, ens prenem ells un tallat i jo, la meva dosis de Coke.

Tornem al cotxe i ja enfilem envers Hostalets, aquí ens acomiadem i ara ja em dirigeixo envers Martorelles sempre sota una fina pluja, malgrat els contratemps de primera hora, ha estat un dia ple de sensacions agradables.

CAMINADA NOVEMBRE TROTACAMINS DE MARTORELLES

el grup davant la masia

Seguint la programació de les caminades dels Trotacamins, avui estava previst apropar-nos a Centelles per fer la Ruta dels Molins, ruta aquesta que ens dona a conèixer part de l'aprofitament que l'home a fet dels recursos naturals al llarg del temps. Aixi dons quan manquen pocs minuts per les vuit, comencem a arribar gent al punt de sortida davant de la Masia Carrancà. Després de les salutacions de rigor i un cop la Toñi ens ha fet l'obsequi de un "pitó" a cadascú, per allò de si un ressagat........ens encabim en els vehicles i ja posem rumb envers Centelles.

Sant Antoni de les Codines

Arribem al poble i tal com aviem quedat, deixem els vehicles al costat de l'ermita de Sant Antoni de les Codines i donem inici a la caminada. per l'Avinguda d'Ildefons Cerdà  arribem a la rotonda on Centelles ret homenatge a un dels seus fills predilectes, ara seguim a trobar el Turo de Bellesguard on diu la tradició que en l'edat mitjana penjaven a les dones acusades de bruixeria. Creuem la C-1413B i per la carretera de Banyeres anem deixant enrere la zona de xalets, arribem a la Font de Can Terrades que dona goig per la quantitat d'aigua que deixa anar, passem pel davant del Mas Banyeres, avui casa de colònies, aquí ens trobem una munió de gent que després de deixar els vehicles, s'equipen per fer la Via Ferrata de les Baumes Corcades.

Turo de Bellesguard, lloc on penjaven a les bruixes

Seguim caminant i arribem al Cercle de les Bruixes, cercle format amb xiprers on semble es reunien les dones de Centelles per celebrar els seus rituals esotèrics, el dia s'ha llevat emboirat i dona una sensació de recolliment e intimitat nomes trencada per les xerrameques del grup. Seguim endavant i no parem fins que som a la Font Calenta, aquesta  font roman mig amagada al final d'unes escales i dins mateix del Torrent de la Cira. Semble ser que aquesta font i la no llunyana font sulfurosa de la Sauva Negra, son llocs amb un alt grau d'energies tel·luriques.

dins el Cercle de les Bruixes

Aquí, aprofitant uns bancs i taules, fem el preceptiu mos, un pic enllestit el tema gastronòmic reiniciem la caminada, ara es tracta de arribar-nos al Moli de l'Estrada on encara es pot veure part del recorregut que feia l'aigua i una font que es troba al seu costat, ens endinsem altre cop pels carrers del poble visitant els antics safareigs, deixem enrere el casc urbà i anem a trobar la zona industrial del carrer del Mas Llavina, aquí ja baixem per visitar primer per dalt i desprès per sota el Salt del Purgatori, llastima que a pesar de les ultimes pluges, rau sec.

Font Calenta

De sota el salt anem resseguint el sender que ens porta a un dels plats forts de la sortida, la Font Grossa. Surgència natural condicionada des d'antic amb unes piques de pedra. L'any 2005 es van descobrir un camí empedrat i dos espais per fer foc, lo que fa pensar en un punt de tractament de la llana per part dels paraires, un dels gremis mes rellevants de Centelles al segle XVI. Vist el lloc i pel cami empedrat pugem a trobar la casa de l'Ollic, ultrapassada aquesta i fent un lleuger gir a la dreta ens arribem al Moli de la Llavina, altre dels punts forts de la caminada.

a la Font Grossa

El Moli de la Llavina es un dels molins medievals mes ben conservats de Catalunya, els dos molins, un de fariner i l'altre de draper, articulen el conjunt d'edificacions e infraestructures hidràuliques que inclouen la totalitat del moli fariner i la bassa del moli draper. El Mas i el seu moli son documentats al segle XI i els Llavina, actuals propietaris s'en van fer càrrec al segle XV.

Moli de la Llavina

Aquí la boira ploranera ja s'ha convertit en una pluja que encara que no massa forta, ens comença a calar, els que em portar alguna mena de protecció ens la posem i després de cridar al ordre a la gent mig desperdigolada, seguim la ruta prevista, creuem el torrent per un bonic pont de fusta i després de passar per la Font del Llobató i la del Rossell, arribem davant de la Masia del Rossell. 

Font del Llobató

Aquest mas es documentat ja l'any 1038 en el testament de la comtessa Engúncia d'Osona. El nom Rossell prove del color de els terres argiloses acumulades a la part baixa del torrent de la Llavina. El moli, avui en dia quasi enderrocat i del que nomes en resta algun tram de pared mig colgat per les bardisses, feia servir l'aigua del Congost que una resclosa desviava i conduïa a una  bassa de grans dimensions.

El Rossell

Ara ja i en veient que la pluja no te intencions de parar, ja posem la directa i fem els ultims metres que ens resten per arribar a l'ermita de Sant Antoni de les Codines, inici i final de la caminada d'avui.

La capella es trobava al límit entre les antigues jurisdiccions dels castells del Brull i de Centelles. Els antics senyors de Centelles i els bisbes de Vic, senyors del Brull, hi van crear, entre el 1290 i el 1330, la capella de Sant Antoni, amb sacerdot beneficiat, i un hospital o hostal de camí ral. La capella era un edifici de la darreria del segle XIII, de planta rectangular, d'un estil de transició del romànic al gòtic. Les exigències d'ampliació de la carretera moderna el 1965 van fer que la capella patís la primera modificació quan es va haver de retallar un metre i mig a conseqüència de l'ampliació del pont que hi havia a la sortida de la població. 

Finalment, el 1987 va haver de ser aterrada i traslladada a l'emplaçament actual, dins el municipi de Centelles. Tot i que algunes pedres van quedar sepultades sota la carretera, les de més valor es van recuperar. La benedicció de la nova capella de Sant Antoni es féu al setembre del 1991.

Nota: De Martorelles hem sortit vint agosarats expedicionaris i a Centelles s'han afegit al grup la Joaquina i el Salva per una part i el Josep Maria, un altre esser vivent tocat per la bogeria del caminar i que venia de Cànoves i Samalús.

VEURE FOTOS DEL GINO 

VEURE FOTOS DE L'ANTONIO

VEURE LES FOTOS DEL JULIO

ERMITA DE SANTA JUSTA, LLIÇA DE MUNT-POUS DE GLAÇ DE CAN GURRI, LLIÇA DE VALL

Ermita de Santa Justa  Dibuix fet pel mestre Manel Zorrilla i Giné

Avui aviem quedat amb el Julio de apropar-nos a Lliça de Munt per mirar de trobar la ermita de Santa Justa, a les vuit del mati ens trobem al carrer d'Horta el Jordi, el Julio, el Joan Santjoan i jo, agafem el meu cotxe i ens dirigim envers Lliça, aparquem i pel Parc del Tenes donem inici a la caminada que avui mes que caminada serà un passeig.

Un imprevist ens fa canviar el recorregut, el Tenes baixa tant curull de liquid element que ens impedeix creuar a gual tal como teníem previst, aixi que improvisem sobre la marxa i després de un parell de marrades, arribem al bosquet que dona aixopluc a l'ermita.

o ens arremanguem o cerquem una alternativa

Santa Justa és una ermita romànica ubicada en el terme de Lliçà d'Amunt, al Vallès Oriental. El lloc on es troba la capella és molt antic i fou habitat ja en època romana. Es troba documentació del 1101 i del 1125. L'any 1139 Guislabert féu donació a la seva filla Arsenda de l'església de Santa Justa. El 1159 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, empenyora a Guillem Mainart el que té a Santa Justa per 2.500 morabetins, (equivalent al Dinar d'or musulmà dels almoràvits). El 1508 es reformà la façana i es construí el campanar. El 1936 Santa Justa va ser cremada i el 1975 es va reconstruir. S'inaugurà el 1982.
L'edifici és d'una sola nau amb absis semicircular orientat a llevant i cobert amb volta de quart d'esfera. Està decorat amb faixes llombardes i arquets cecs amb conjunts de quatre. Enmig de cada tram hi ha centrada una finestra de doble esqueixada. Al mur nord hi ha adossada la capella del Roser, de forma quadrada, aprofitant el mur de contrafort.

ermita de Santa Justa, Lliça de Munt

A la cara sud hi ha la porta dovellada, d'accés actual. A la façana principal hi ha la porta primitiva que estava tapiada enmig de runes. La coberta és a dues vessants i a la façana s'aixeca un campanar d'espadanya o cadireta de dues parets formant angle, que té dues fileres d'obertures, amb dues finestres al primer nivell i quatre al segon. Sembla que inicialment fou una cadireta amb dues obertures per a les campanes. Dins de la capella del Roser es troba un retaule gòtic al·lusiu a la vida i martiri de les Santes Justa i Rufina.

ermita de Santa Justa, Lliça de Munt

Vist el lloc donem inici al retorn improvisant altre cop per evitar creuar el Tenes, que avui baixa amb un cabdal fora de lo normal, arribem al Parc del Tenes i d'aquí, a on hem deixat el vehicle, com es aviat els dic de apropar-nos a visitar el Pous de Glaç de Can Gurri a Lliça de Vall, pugem al vehicle i aparquem en el polígon industrial que es troba aprop de Can Gurri i a peu ens dirigim a visitar el pous de glaç

ermita de Santa Justa, interior

Els pous de glaç de can Gurri. Estan situats prop de la masia del mateix nom, en el camí de la Marineta. La masia de can Gurri tenia dos pous en propietat. És tracta d'uns pous de glaç de planta cilíndrica i coberts amb cúpula, la construcció  respon a la tipologia del pous que tenen una part del tronc del pou vist a l'exterior i sobre aquest hi arrenca la cúpula, la forma és una mica atalussada. Sobre la cúpula hi havia la coberta de teules, encara se'n poden veure les primeres fileres. Normalment les obertures dels pous es troben sobre la cúpula, en aquest cas estan en el cos cilíndric. La porta sud, està feta amb llindes i brancals de pedra i arc de descarrega  i la porta nord amb l'arc a plec de llibre fet amb maó. Els murs que estan fets amb paredat de còdols,encara conserven els encaixos dels travessers per a les feines d'empouar. Un dels dos te actualment la cúpula ensorrada, tot el que es pot veure és part del cos cilíndric.

Pou de Glaç de Can Gurri, Lliça de Vall

Ara ja tornem al vehicle i posem rumb envers Martorelles, on arribem i ens acomiadem fins diumenge que ens veurem en la caminada de novembre.