divendres, 28 d’octubre de 2016

PR AB-17 SENDERO DEL MORRÓN, ALCALÀ DEL XÚQUER


Lloc inici caminada: Alcalà del Xúquer, La Manchuela, Albacete
Caminants:  Felix, Pepe Gil, Pepe March i Francesc
Data: 27-10-2016
Hora d’inici caminada: 08:33:03
Hora d’arribada: 14:34:07
Duració: 06:01:04
Temps en moviment: 4:32:16
Alçada punt de sortida: 525 m
Alçada mínima assolida: 519 m
Alçada Màxima assolida: 689 m
Desnivell màxim: 169 m
Ascensió acumulada: 509 m
Descens acumulat: 490 m
Guany: 163 m
Distancia recorreguda: 16.450 m
Velocitat mitjana (sense descomptar parades): 2.71 km/h
Velocitat mitjana en moviment: 4.0 km/h

el grup abans d'iniciar la ruta
Durant la caminada de dijous passat va eixir el comentari de que era una llastima que estiguem tan a prop d'Alcalà del Xúquer i no ens aproparem a visitar-ho, dilluns, en parlar d'on anar, Pepe gil comenta de mirar alguna ruta que tinga com a punt de partida o si no, com a punt intermedi Alcalà, en posem a buscar i com no, al wikiloc troben unes quantes, ens decantem pel PR AB-17 o Sendero de el Morrón que ens pareix prou interessant.
Castell d'Alcalà del Xúquer vist des del poble
Hui un poquet més prompte que de normal, ens trobem, pugem al vehicle del Pepe Gil i repetim el trajecte que férem dijous, en arribar a Villatoya seguim rectes i a l'alçada de Casas Ibáñez, ens desviem en direcció a Alcalà del Xúquer. Arribem al poble i aparquem en una zona de pàrquing a tocar de la carretera i a pocs metres d'una zona enjardinada que rodeja l'assut. Després d'un primer contacte amb el lloc, donem inici a la caminada.
pont romà
Pels estrets i costeruts carrers del poble anem guanyant altura a poquet, passem per la plaça de l'església i per l'ajuntament, veiem una sèrie de cartells que promocionen la visita a les diverses coves, xino xino, i fet el primer quilometre, arribem a la plaça del Castell, lògicament per l'hora que és, ho trobem tot tancat. Per un camí empedrat i amb fort pendent que ix del castell, ens dirigim a trobar el dipòsit d'aigua, ací ja deixem el camí i per una senda anem resseguint el tallat per on camina el riu ben enclotat.
Castell
La senda ens porta a eixir a Las Eras, una de les pedanies que té Alcalà, de fet, la més important, passem per la "plaza los jardinillos" i per l'ermita de San Gregorio Nacianceno patró del llogaret, eixim del lloc pel Camino de Las Eras a Casas de Ves que deixem per seguir pel Camino de las Casillas de Tolosa primer i per una senda després, que ja no deixarem fins a arribar a Las Casillas. El camí va en tot moment resseguint els penya-segats, la qual cosa ens permet gaudir d'unes espectaculars vistes, especialment ara que la tardor ha començat a tenyir d'ocre el bosc de ribera que envolta el Xúquer.
Las Eras, ermita de SanGregorio Nacianceno
En tot moment anem de pujada, a moments més pronunciada i a moments més suau, el ritme distes i la conversa fan que no ho note a penes, fets uns 4 km i quan estem sota del vèrtex del Morrón, decidim que el lloc és ideal per parar a fer el mosset del matí, com és habitual, ixen de les motxilles tota classe de delicatessen que no tarden massa a desaparèixer. Les vistes, ni pagant les podríem tenir de millors, tota la vall que el Xúquer ha anat creant amb els pas dels anys als nostres peus.
al fons, Alcalà del Xùquer
Ací hem arribat al punt més alt de la ruta, ara el sender transita per una zona plana que s'aboca al tall produït pel riu, malgrat la falta de desnivell, anem no massa de presa, ja que el terra és molt irregular i cada poc parem per admirar la panoràmica. Fets uns 9 km, arribem a Las Casillas de Tolosa, un conjunt d'edificacions en més bon estat unes que altres, passades aquestes, deixem el camí i agafem una senda que en una constant i inacabable siga-saga, inicia un imparable descens.
Tolosa, darrera el Xúquer
Mentre anem perdent altitud ja podem contemplar a l'altra banda del canó, La Gila, un altre de les pedanies d'Alcalà del Xúquer, i al final de la baixada, Tolosa, altra pedania de què disposa Alcalà, a la fi, arribem baix i travessem Tolosa anant a eixir a una carretera o pista asfaltada que comunica el lloc amb Alcalà, fem uns metres i de seguida girem a l'esquerra i entremig d'oliveres anem a trobar el pont que ens permetrà creuar el Xúquer, creuar el pont, girem a dreta per agafar el Camino de la Vereda de Tolosa.
pont damunt el Xúquer
Aquest és l'equivalen sense asfaltar de la pista que hem deixat a l'altra riba, fins a arribar ací no hem tingut cap moment on ens hàgem pogut protegir del sol, inclús en la baixada, hem suat de valent, ara ja és tot un passeig per dintre un bonic bosc de ribera a banda dreta i pins a l'esquerra. Si la visió que teníem des de dalt era espectacular, ara és una delícia per als ulls l'espectacle d'ocres i grocs que ens regalen els caducifolis del bosc de ribera.
colors de tardor
Quan ja portem uns 15,5 km arribem a les primeres cases del poble, passem l'estació d'aforament de les aigües del riu i anem a trobar el vehicle per descarregar-nos de les motxilles i cercar un lloc on dinar, n'escollim un que d'entrada no semble el més idoni, però al final, resulta prou bo i amb una correcta relació qualitat/preu. Ben menjats i descansats diem que deixar el poble sense visitar una de les famoses coves, seria tot un pecat.
no tot ha d'estar caminar
Primer donem un tomb pel parc, ja que a primera hora la llum encara era més aviat escassa, tornem a creuar el pont romà, tornem a enfilar carrers amunt, ara se'm fa més dur, entre les diferents coves, escollim la de Masagó, paguem l'estrada que dóna dret a una consumició i ens passegem per les dependències de la cova, Aquesta creua tot l'esperó rocós i ix a l'altre costat per unes terrasses i finestres, el conjunt te més de 1000 m2 i sembla que en principi havia d'haver estat un monestir troglodita..
interior de la cova de Masagó
Ara ja sí que diem de donar per finalitzada aquest dia de senderisme i cultura i tornem sobre les nostres passes i ja anem a trobar el cotxe, pugem i eixim a la carretera CM-3201 per on iniciem la tornada, després d'algun tram amb retencions, ja siga per obres com per algun vehicle lent, arribem a Vilamarxant havent passat un altre meravellós dia en contacte amb la natura i en tan bona companyia.

Powered by Wikiloc

dilluns, 24 d’octubre de 2016

DE PINEDO AL PERELLONET AMB SENDERISTES LES RODANES

Lloc inici caminada: Creu de Conca, Pinedo, Pobles del Sud, València, País Valencià
Caminants:  35 senderistes
Data: 23-10-2016
Hora d’inici caminada: 07:48:50
Hora d’arribada: 13:35:04
Duració: 05:46:14
Temps en moviment: 3:51:57
Alçada punt de sortida: 0 m
Alçada mínima assolida: -4 m
Alçada Màxima assolida: 6 m
Desnivell màxim: 9 m
Ascensió acumulada: 0 m
Descens acumulat: 0 m
Guany: 6 m
Distancia recorreguda: 17.800 m
Velocitat mitjana (sense descomptar parades): 3.1 km/h
Velocitat mitjana en moviment: 4,6 Km/h
el grup a la Creu de Conca
Hui era el dia programat pera a la caminada d'octubre de Senderistes Les Rodanes, havíem preparat una ruta que deixava a banda grans panoràmiques, forts desnivells, llargs desplaçaments en vehicle, hui la ruta s'iniciava a Pinedo. Pinedo és una pedania de la ciutat de València i està integrat en el districte de Pobles del Sud i en bona part, dins del Parc Natural de l'Albufera. La ruta té l'inici en la Creu de Conca, antiga creu de terme restaurada en la dècada dels anys 90 del passat segle.
Port de València amb les primeres llums
A les set del matí, ens trobem tots al llavador, punt de trobada habitual, ens repartim en vehicles i ja posem rumb envers Pinedo, arribem, deixem els cotxes en una gran zona d'aparcament i pels carrers del poble, anem a trobar la Creu de Conca, ací ja ens esperen dos companys de ruta que vénen de València. Fetes les fotos de rigor, donem inici a la caminada per un passeig formigonat, encara en plena foscor.
primeres passes
Amb el Mediterrani a l'esquerra i a dreta innumerables edificis, uns en bon estat i altres no tant, anem caminant mentre veiem com la llum de nou dia guanya terreny a la nit, fets un poquet més de 2 km, deixem el ciment i ens endinsem en la sorra de la platja, caminant per aquesta i fets uns 800 m; ens ix al pas una figura peculiar, es tracta de La Esperanza.
La Esperanza
La Esperanza és el nom que li donaren a una construcció de formigó en forma de vaixell i que es va construir allà els anys 80, formava part d'allò que havia d'haver estat l'Escuela de Estibadores i la seua funció, era la de realitzar pràctiques de càrrega i descàrrega de vaixells. El lloc mai entra en funcionament, a principis de segle es volgué destinar-ho a centre d'Informació de la Zona Marítima del Parc Natural de l'Albufera, cosa la qual tampoc es va produir.
sol ixent
A hores d'ara, el sol ha guanyat la seua particular batalla amb una franja de núvols i ens obsequia amb un espectacle meravellós, les càmeres i mòbils, treuen fum de tant prémer el disparador. Seguim caminant embadalits amb l'espectacle fins que arribant a les instal·lacions de l'antic poliesportiu del Saler, abandonem la sorra i tornem al formigó, a partir d'ací ens separem de la platja i el paisatge canvia per complet.

les càmeres treuen fum
A pesar d'algunes zones d'aparcament, el paisatge es naturalitza i entrem en una zona coneguda com Les Mallades, aquestes, són zones que en temporada de pluges s'inunden mantenint l'aigua durant bastant temps i en temporades caloroses, s'assequen per complet. Això és motiu de què tant la fauna com la flora, estiguen adaptades a aquestes característiques i presenten una fisonomia molt particular. Entre mallades, arribem a la Casa Forestal, edificada l'any 1920, la casa està envoltada per un bosquet de pins.
sense paraules
Ací la natura, ens obsequia amb un petit regal, la llum del sol amortit per una suau boira, es filtra entremig de les branques dels pins i crea un joc de llums i ombres que fan que m'ature per prendre unes quantes imatges. Arribem a la urbanització Pla del Garrofer i cerquem un lloc per fer el mosset del matí, en uns bancs i rodejats de jardins ens dediquem a buidar i alleugerar les motxilles. Apaivagat el cuc de la gana i descansats, reiniciem la caminada.
el grup a l'estany del Pujol
Quan portem fets uns 9,5 km, arribem a la Gola del Pujol, aquesta, junt amb la del Perellonet i la del Perelló, serveixen per a controlar el nivell de l'aigua dels arrossars. Aquesta és amb molt la Gola més coneguda, ja que disposa d'un magnífic mirador de l'estany i un embarcador molt concorregut per fer les clàssiques passejades en barca. Creuem la gola per un pont i ens apropem a visitar l'Estany de Pujol.
Gola del Pujol
L'estany de Pujol, és un espai que va ser concebut com a port esportiu en els anys 60-70 en plena expansió depredadora, dins d'un pla per urbanitzar tota la Devesa. Afortunadament, la pressió popular aconseguí frenar aquest autèntic desvari i aquest enclavament es va reconvertir en un estany artificial amb una bonica illa al seu centre. Actualment el valor més gran del paratge és que a l'estiu l'illa, suporta una nombrosa colònia de la rara gavina corsa.
Albufera en estat pur
Vist el lloc, desfem les últimes passes i resseguim la gola aigües amunt fins a arribar a la CV-500, la creuem i ens arribem a l'embarcador, un lloc  encisador, fotos, foto també davant la barraca i a continuar la ruta. Caminem entremig de mallades i veritables i impenetrables selves, arribats a les instal·lacions del Parador Nacional del Saler, eixim altre colp a la CV-500 per on caminem uns metres i creuant-la seguim per un camí que transcorre més o menys paral·lel a ella.
típica barraca a la Gola del Pujol
Les instal·lacions del Parador acaben i ja som a tocar de les primeres cases del Perellonet, fem un tram per la CV-500, creuem la Gola del Perellonet i per la seua riba dreta, anem a eixir a la Platja del Recati, ací fem temps per l'hora de dinar, mentre descansem un poquet, alguns/unes, es treuen el calçat i es remullen els peus. Quan el Porrina done l'ordre, tots a una ens dirigim al restaurant Verd i Blau on tenim reservada taula.
platja del Recati
Arribats al restaurant ens trobem al Raul que ja fa estona que ens espera, no ens ha acompanyat en la ruta per què corria la mitja marató "TRINIDAD ALFONSO" a València, però no ha volgut privar-nos de la seua companya a l'hora de dinar. Com ja és habitual, entre rialles comentaris i un molt bon ambient, va transcorrent el dinar, fa pena pensar en què això, s'acaba, però tot té un final, ara ens dirigim a la parada de l'autobús que ens portara altre colp a Pinedo.
entaulats al restaurant
Arriba l'autobús i al pobre conductor a poc li done un infart en veure aquella tropa, pugem i en el mateix bon ambient que regnava al restaurant, va transcorrent el camí que ens tornara a Pinedo, arribem a la parada, baixem i anem a trobar els vehicles entre comiats i petons, ens repartim cada qui com ha vingut i ja enfilem a trobar Vilamarxant on arribem, cansats però amb ganes de què arribe la següent caminada.
Powered by Wikiloc

dilluns, 17 d’octubre de 2016

PETIT PASSEIG, A CAVALL ENTRE VALÈNCIA I ALBACETE

Lloc inici caminada: Balneari Fuentepodrida, Requena, Plana d'Utiel, País Valencià
Caminants:  Félix, Pepe Gil, Pepe March i Francesc
Data: 20-10-2016
Hora d’inici caminada: 08:44:33
Hora d’arribada: 11:33:19
Duració: 02:48:46
Alçada punt de sortida: 411 m
Alçada mínima assolida: 397 m
Alçada Màxima assolida: 500 m
Desnivell màxim: 102 m
Ascensió acumulada: 163 m
Descens acumulat: 158 m
Guany: 88 m
Distancia recorreguda: 8.703 m
Velocitat mitjana (sense descomptar parades): 3.1 km/h
Velocitat mitjana en moviment: 4,2 Km/h

iniciant la caminada
Aquesta setmana, Félix, un dels participants en les eixides entre setmana, estava "tomando las aguas" en el balneari de Fuentepodrida, en terme de Requena al llindar amb la província d'Albacete. Algú comenta de fer-li una visita i que ell, ens prepare alguna caminada pels voltants, tots estem d'acord, així és que hui ens trobem Pepe Gil, Pepe March i jo en el lloc de costum, pugem al cotxe i ens dirigim a trobar Requena, ací ens desviem per la carretera d'Albacete per on seguim fins a arribar a l'entrada del balneari.
el bosc de ribera comença a agafar colors de tardor
Ja ens espera Fèlix així doncs, aparquem, carreguem amb les motxilles i donem inici a la caminada des del mateix balneari, eixim a la N-322 i travessem el riu Cabriol per un pont i ja entrem en la comarca de La Manchuela dins de la província d'Albacete, girem a dreta i ens apropem al riu Cabriol, aquest ens obsequia amb la visió de les seues transparents aigües, diuen que de les de millor qualitat de la península. Fets un poquet més de 3 km, girem a l'esquerra i ens apartem del riu.
riu Cabriol
Un quilòmetre més endavant i en veient que comença a caure una mena de siri-miri, decidim aixoplugar-nos sota uns pins i procedir al mosset de mig matí, la incipient pluja, no és obstacle perquè isquen de les motxilles olives caseres, bon vi, entrepans, dolços i mistela. Enllestit el tema, ens enfundem la roba d'aigua i reiniciem la caminada per una continua, però amable costera, quan portem fets uns 6 km, arribem al punt més alt del recorregut.
hombre prevenido.......... vale por tres
Ara ja és un constant descens on si el dia no estiguera tan ennuvolat, es podria gaudir d'unes vistes prou espectaculars, en un ambient distes que facilita el suau descens, eixim altre colp a la carretera per on desfem camí fins a arribar de nou al balneari. Fèlix espera la visita de la família i ens ha buscat un guia que ens portara a donar un tomb per Casas-Ibañez, població aquesta, que ostenta la capitalitat de la comarca de La Manchuela.
Casas-Ibañez, façana al mes pur estil gaudinià
Pugem al cotxe i amb el Jose de guia ens dirigim a Casas-Ibañez, com no deixa de ploure encara que no massa fort, el tomb el fem dintre del vehicle i baixant la cosa justa per prendre unes imatges tant de l'església de San Juan Bautista, com d'un "capricho gaudiniano" que no de Gaudi, es tracta d'una edificació amb tota la façana decorada amb trencadís al més pur estil gaudinià, fins i tot els balcons de ferro forjat, mantenen l'estètica.
Casas-Ibañez, església de San Juan Bautista
Tornem al vehicle i donem per acabada la visita turística al poble i donem inici a la tornada al balneari, de camí, ens desviem per visitar el balneario Baños de la Concepción amb unes avingudes dedicades a les diferents arts, en la dedicada als pintors, trobem reproduccions en trencadís d'obres d'artistes moderns, posem davant d'una reproducció de l'obra més coneguda de Picassó, el Guernica.
balnari Baños de la Concepción
Arribem a Fuentepodrida i al cap de poc temps obren el menjador, ens entaulem i entre comentaris sobre el vist, rialles i arreglar un poquet el món, anem deixant els plats ben escurats, després d'una estona de sobretaula, ens acomiadem i pujant al vehicle, iniciem el retorn envers Vilamarxant, on arribem sense cap contratemps

XULILLA-PENYA-SEGATS DEL TURÍA-PINTURES RUPESTRES-CHARCO AZUL

Lloc inici caminada: Xulilla, Els Serrans, País Valencià
Caminants:  Pepe Gil, Miguel Angel i Francesc
Data: 14-10-2016
Hora d’inici caminada: 07:48:41
Hora d’arribada: 13:29:13
Duració: 05:40:32
Alçada punt de sortida: 314 m
Alçada mínima assolida: 239 m
Alçada Màxima assolida: 482 m
Desnivell màxim: 243 m
Ascensió acumulada: 708 m*
Descens acumulat: 714 m*
Guany: 168 m
Distancia recorreguda: 16.054 m
Velocitat mitjana (sense descomptar parades): 2.8 km/h
Velocitat mitjana en moviment: 3,8 Km/h
Nota (*) En transcórrer en bona part encaixonat en els penya-segats del Túria, les dades de desnivell acumulat, no són gaire de fiar.
Xulilla
 Aquest dijous, teníem prevista una caminada per fer la Ruta de los Calderones a Xulilla, per culpa de les inclemències atmosfèriques, el mateix dijous de matinada, decidim ajornar-ho per divendres si el temps o permet. Hui si, a les set del matí, ens trobem al lloc de costum, pugem al vehicle del Miguel Angel i posem rumb envers Xulilla, arribem, aparquem a l'eixida del poble direcció Losa del Obispo i donem inici a la caminada quan passen uns minuts de tres quarts de huit.
Charco Azul des de dalt del mirador
Fem uns poquets metres per carretera, fins que trobem les paletes que ens indiquen la direcció a seguir, només començar, ens arribem a un parell de miradors que ens permeten una visió zenital d'aquesta part dels canons del Túria. Ens adonem que a causa de les pluges d'ahir, el Charco Azul no fa honor al seu nom, ja que té una tonalitat amarronada, sempre resseguint els penya-segats anem seguint el curs del riu aigües amunt, arribem a un pronunciat meandre on el riu rep les aigües del Barranc de la Cova.
creuant el primer pont
Pocs metres després del fort revolt, arribem a les escales que en forta davallada ens porten quasi al nivell de l'aigua, ací ens trobem amb el primer pont penjat, entre rialles i bromes el creuem i passem a l'altra riba per on fem uns poquets metres fins a arribar a l'altre pot que ens retorna a la riba esquerra del riu. A partir d'ací ja anem en tot moment al costat del riu, uns trams al nivell de l'aigua i en altres, un poquet enlairats.
segon pont
Arribem a les instal·lacions que serveixen per a aforar el cabal del riu, ara ens ix al pas un tram asfaltat i amb un pendent gens menyspreable que ens porta dalt de la presa del Pantà de Loriguilla, arribats dalt ens embadalim amb les vistes i comentem que és més ple de què ens pensàvem a pesar de la llarga sequera. Emprem uns minuts gaudint del lloc i de les vistes i reprenem camí.
Pantà de Loriguilla
 Creuant la paret de la pressa, continuem la caminada, ara té inici un llarg encara que no massa pronunciat pendent que en uns 2,5 km ens deixa dalt del Coll de Cullibres que amb els seus 485 m.s.n.m. és el punt més alt de la ruta, ací convergeixen els termes de Xulilla, Loriguilla i Sot de Xera, només iniciar el descens, decidim que són l'hora i el lloc perfectes per a fer el mosset de mig matí. Alimentat el cos, reiniciem la caminada amb renovats ànims.
Pantà de Loriguilla des del coll de Cullibres
Fet aproximadament un quilòmetre, deixem la pista que ací, coincideix amb la traça de la Vereda de Castilla i ens endinsem en el Barranc de Vallfiguera per on fem els metres que ens separen del lloc on es troba enclavat l'abric que darrere un reixat, guarda les pintures rupestres, ens arribem a l'abric i retrocedim en el temps, imaginat que portaria a aquella gent a deixar impreses aquestes imatges. Vist el lloc tornem al barranc i desfem el tram fins a arribar on hem deixat la pista.
informació pintures rupestres
La vegetació es va apoderant de la Vereda i només les parets de pedra que suportaven el camí, donen constància de la importància que tinguera aquesta via pecuària en altres temps. Seguim ruta per la pista/senda fins que fets un total de 12 km, creuem el Túria per un pont i girem a esquerra per incorporar-nos al Sender Botànic, caminant per aquest, constatem que el vergonyós costum de malbaratar cartells, també té lloc ací.
pintures rupestres Barranc Vallfigurea
Rodegem per l'esquerra el tossal on es troben les restes del castell i caminem en direcció al Charco Azul, creuem uns quants colps el riu per passeres de fusta i arribem al Charco, ací comprovem que tal com hem copsat des del mirador, l'aigua no té aquell blau que li done nom, intentem trobar sense èxit, el pas per arribar-nos a la passera de fusta que s'endinsa per damunt de l'aigua. Vist el lloc tornem sobre les nostres passes per dirigir-nos a trobar el poble.

Charco Azul
Fets uns quants metres trobem la connexió del Sender Botànic amb la senda que ve del poble i que ens portaria a la passera, per l'hora, decidim de no anar-hi i seguim la senda en direcció a Xulilla, eixim a la carretera i per aquesta, fem els últims metres que ens porten a on hem deixat el vehicle aquest matí, pugem i ja posem rumb envers Vilamarxant, arribats, ens regalem uns ben merescudes cerveses i ens acomiadem fins a la pròxima.

Powered by Wikiloc