divendres, 24 de desembre de 2010

NADAL VERSUS SOLSTICI D'HIVER?

Nadal és una festa d'arrels molt antigues. Abans de ser celebrada com la commemoració del naixement de Crist era una festa dedicada al sol. Com sabem bé, en apropar-se l'hivern les nits es fan més llargues i els dies més curts i el solstici d'hivern, entre el 21 i el 22 de desembre, marca el moment de l'any en el que hi ha menys hores de llum solar. Podem imaginar la por dels nostres avantpassats en adonar-se que la llum va desapareixent, cada dia una mica més! Però, afortunadament, passada la data del solstici els dies comencen a allargar-se altre cop. Per això moltes cultures antigues celebraven en aquest moment el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les tenebres i, en definitiva, de la vida sobre la mort. Els romans, en concret, celebraven la festa del Natalis Solis Invictus, el naixement del sol vencedor. El cristianisme va heretar aquest simbolisme i, al segle IV, va adoptar aquesta data per a commemorar el naixement de Jesús.

La presència dels arbres en la festa de Nadal, ja sigui en forma de tronc tallat, ja sigui com a arbre dret, està íntimament relacionada amb aquest significat de renaixement.

El tió, un dels costums més entranyables de la nostra cultura tradicional nadalenca, és el tronc que crema a la llar de foc. Una soca que, en cremar, dóna béns tan preciosos en temps de nits llargues com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica ofereix presents a tots els de la casa. Així, un tronc d'arbre esdevé màgicament un ésser fantàstic que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina o al menjador de casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Els regals han anat evolucionant amb el temps: primer eren els dolços, fruita seca i confitada, neules, torrons i llaminadures que es necessitaven per celebrar la festa; avui hi ha tendència a fer que el tió ofreni presents de més envergadura. Sigui com sigui, quan fem cagar el tió pensem en el tresor de llum i d'energia que l'arbre conté!

L'Arbre de Nadal també és una tradició ancestral. Des de l'antiguitat molts pobles han considerat els arbres de fulla perenne com símbol de la vida eterna. En especial, als països nòrdics (Suècia, Noruega, Finlàndia…) on a l'hivern la natura sembla paralitzar-se sota la blanca capa de neu, l'avet és considerat com l'arbre victoriós, ja que resisteix verd i majestuós. L'arbre s'il·lumina i es guarneix, per subratllar encara més el triomf de la vida i la llum damunt la fosca hivernal.
                                                                                           (trobat a la xarxa)

Bona casa i bona brasa,
bona brasa i bon tió
i bon Nadal que Déu us do!

dimarts, 21 de desembre de 2010

VOLTA PER TARADELL PASSANT PER L'EVEREST

Lloc inici caminada: Carrer de Mont-Rodon, Taradell, Osona
Hora d'inici caminada: 08:10:04
Hora d'arribada: 14:52:46
Duració: 06:42:42
Alçada punt de sortida: 609 m
Alçada mínima assolida: 563 m
Alçada màxima assolida: 824 m
Desnivell màxim: 261 m
Guany: 214 m
Ascensió acumulada: 472 m
Descens acumulat: 485 m
Distancia recorreguda: 17.080 Km
Velocitat mitja: 2.5 Km/h (sense descomptar parades)
 senyera dalt l'Enclusa
Deixant a banda alguna curta escapada per la serralada, es pot dir que des de la pujada a La Mola amb el Julio i el Salva no havia fet res, aixi quan ahir la dona em diu que aquest mati el te ocupat no m'ho penso gaire i decideixo fer una escapada, dubto en si trucar al Julio o al Jose, però crec que es massa just  i opto per sortit jo sol, en un rapit cop d'ull a la borsa de caminades pendents trio fer el PR- C 42, sender de petit recorregut que te el seu inici i final al poble de Taradell, aixo si, com sempre introdueixo alguna que altre modificació.
Aquest mati em llevo, rapit desdejuni, agafo el cotxe i vaig a trobar la C-17 que ja no deixo fins la sortida de Taradell, on agafo la BV-5306, arribo a Taradell i deixo el vehicle en un pàrquing al carrer Mont-Rodon casi a tocar de l'Església Parroquial de Sant Genis per on dono inici a la caminada
Sant Genis de Taradell
Església de Sant Genis de Taradell. Situada al NW de la part antiga de la vila de Taradell; és documentada des del 950 però d'aquest temple primitiu gairebé ja no en queda res. Reedificada en època romànica i consagrada el 1076 ens resta d'ella el magnífic campanar de planta i tres pisos, realçat el segle XVIII i reproduït el 1929 al Poble Espanyol de Barcelona.
El temple actual, dedicat a Sant Genís, és un gran edifici barroc neoclàssic, obra dels germans Morató de Vic. En l'interior ja no es conserva cap dels antics retaules i paraments degut a un incendi casual el 1904 i als saqueigs  del 1936.   
 campanar romànic de Sant Genis de Taradell
Aprofito i dono un tomb pels voltans de l'església, en lo que havia estat la sagrera,encara queda alguna que altre casa antiga i alguna de mes moderna però edificada amb materials antics, seguint l'itinerari previst vaig a sortir a la Plaça, aquí faig una petita marrada per visitar la Torre de Don Carles, un altre dels edificis emblemàtics del poble.

Torre de Don Carles. Entre la Plaça i l'antic carrer de Vic, s'aixeca la Torre de Don Carles, també coneguda com la Torre de la presó. La va edificar el baró de Taradell, Carles de Cruïlles i de Vilademany, (d'aquí el seu nom) per ser una torre de guaita i de defensa i part d'una gran obra de fortificació que no es va completar. 
 Va servir fins temps moderns com a presó del terme. És una torre quadrada de 14'5 metres d'alçada i tot i que fou construïda a mitjans segle XVI, encara guarda algunes característiques medievals.
 Torre de Don Carles
Ara, pel carrer de la Font vaig a trobar el Parc de la Font Gran, un altre dels llocs emblemàtics de Taradell, aquí podem visitar la Font Gran i el Plàtan Monumental.

La Font Gran. La Font Gran, situada sota la població i a la riba de la riera de Taradell, és un dels llocs més bonics que cal veure del poble. La font, abans anomenada Font de Sant Genís, mostra 7 brocs de metall i un cap de lleó de pedra al centre i data de l'any 1790.
Aquesta font fou segurament la causa de l'origen i formació de la població en aquest indret del terme, ja que abastia el poble, donava aigua als paraires i feia funcionar els molins. Al seu costat hi trobem el plàtan centenari de més de 20 metres d'alçada, arbre catalogat com a monumental de Catalunya.
 Font Gran
Llastima que cap del brocs tregui aigua, encara que per dessota de la font surt un bon doll d'aigua que va a parar directament a la riera, ara pel carrer de Vic, el de Rocaguinarda i per la B-520, m'allunyo del centre del poble i em vaig apropant a la casa del Pujol i a la seva alzina pluricentenariá,  visitada l'alzina, deixo el PR que s'en va per l'esquerra de la casa i jo segueixo per la dreta en direcció al Bou, un altre casa que com el Pujol, semble estar en plena activitat agropecuària.

Segueixo endavant i en poca estona em trobo vorejant l'espadat que separa les Sitges del Bou, del Bosc de Mansa, amb una alçada mes que considerable que  fa que cada cop que trec el cap  les cames em tremolin, però per aquí te que estar segons la web de l'ajuntament de Taradell la causa de que  no segueixi el PR, per aquí es troben les Cuines d'en Rocaguinarda. Aquestes, no son altre cosa que tres petites coves produïdes per l'erosió i que amb el temps la gent les ha batejat amb aquest nom. a la fi, trobo una petita canal per on davallo amb l'esperança de trobar-les, i aixi està.
Cuines d'en Rocaguinarda
Cuines d'en Rocaguinarda. En una espècie de balconada o replà al mig de l'espadat o gran roquissar que delimita les Sitges del Bou i a sobre el bosc de Mansa, hi trobem tres cavitats fetes per l'erosió conegudes com les Cuines d'en Rocaguinarda.
Aquest indret va servir moltes vegades de refugi o amagatall del bandoler Perot Rocaguinarda entre els anys 1606 i 1610 que actuava com a cap de quadrilla dels Nyerros. També durant la Guerra Civil (1936-1939) van servir encara com a amagatall per a gent perseguida.

Visitat el lloc torno a enfilar-me per la canal i segueixo endavant ara mes allunyat de l'espadat per allò del vertigen, quan porto fets uns cinc quilometres arribo a l'Enclusa, aquest es el punt mes alt del terme de Taradell i també de la caminada d'avui, aquí l'espadat fa un gir de casi 180 graus, dalt l'espero que es forma es troba un vèrtex geodèsic i una mica mes endavant, una senyera que semble que no hi manca mai, sota el pal de la senyera una placa recorda a Mn. Vilacis amb un fragment d'un poema seu sobre l'Enclusa i el Castell de Taradell.
l'Enclusa amb el seu característic perfil
Gegants de Pedra Viva
"Cimals del nostre terme! Gegants de pedra viva!
Titans que el pas dels segles el vostre zel abriva
Mirant-nos a la cara: l' Enclusa i el Castell
Sou vida i sou guiatge del llibre de la història
forjada de proeses, amb rims d'amor i glòria.
Per fills que antany vivien al nostre Taradell"

Aquí  em torno a retrobar amb el PR que en aquest tram coincideix amb el GR-2, per una canal i amb l'ajuda d'una corda faig el descens de l'espero, un cop ja soc baix segueixo per un senderó carener que em mena a sortir al Coll de Mansa, creuo la B-520 i seguint les marques del PR em vaig apropant al Castell de Taradell, arribat a un encreuament de senders el PR segueix envers l'esquerra, malgrat aixo jo giro a dreta per fer els poc menys de dos-cents metres que em deixen sota la roca on s'alça el castell, salvant les mides, em recorda al Castell de la Popa.

Castell de Taradell. El castell de Taradell, també conegut com Castell de Can Boix, està situat a 2,2 km al sud-est de la població de Taradell, Osona, i coronant un cimal de grans penyes, a 803 m. d'altitud.
El Castell és situat sobre una gran balma que el fa molt característic. Actualment s'hi han realitzat unes obres de consolidació de les restes. Queden restes dels segles X - XI, al sector de l'antiga capella de Santa Creu, ara del tot malmesa i la resta és un gran mur d'una setantena de metres, del segle XIV.
La primera documentació de l'existència del castell és de l'any 893 al Cartulari de la Catedral de Vic. Inicialment el castell va ser dels senyors de Taradell, al 1165 va passar a mans dels Vilademany mitjançant un enllaç matrimonial, i al 1500 passà als Cruïlles.
El castell va ser concebut amb funcions de defensa i guaita, i mai hi varen viure els senyors de Taradell, només un destacament de soldats.
A partir del segle XVI, va perdre tot valor estratègic quan es va construir la "Torre de la plaça" (1550) a la vila de Taradell. A causa d'això es va anar abandonant i durant una part del segle XVI consta com una masoveria. Del segle XVII en endavant ja estava en ruïnes i abandonat.
Castell de Taradell
Aprofito la protecció que donen les parets per procedir al ritual del mos, un pic enllestit retorno a la cruïlla i m'incorporo altre cop al PR, aquest es va obrint camí per sota d'un espadat amb profusió de balmes, a ran del sender veig una placa i el broc d'una font amb un tronc que hi fa de tap, es la Font del Castell, intento treure el tap per tastar l'aigua però semble estar glaçat i ho deixo per impossible. Sempre seguint les marques del PR vaig fent via ara per la Carena del Pi Gros fins que fets uns nou quilometres arribo davant del monòlit de pedra que recorda on el Pi Gros sobresortia en mig del bosc fins que un llamp el va matar el 1960 i posteriorment  l'incendi del 1983 el va acabar de cremar.
Pi Gros
Quant porto fets uns deu quilometres i mig arribo a un encreuament de senders on un indicador informa que per la dreta es va a la Plaça de l'Everest, m'endinso i en uns pocs metres soc davant del monument que Taradell dedica als primers escaladors catalans que assoliren la cima de l'Everest el 1985, desfaig l'ultim tram i torno al PR, un cop a casa al passar les dades al PC, m'adono que he passat per alt el Dolmen de Gasala que es troba mes o menys a aquesta alçada. Sempre sota el guiatge de les marques blanques i grogues del PR vaig caminant fins que fets uns dotze quilometres em trobo en un encreuament, aquí un indicador em diu que desviam-me poc mes de mig quilometre arribaré al Pont del Moli dels Sorts.


monument a la 1ª expedició catalana a l'Everest
Arribo al pont, aqui em retrobo altre cop amb les marques blanques i vermelles del GR-2 en el seu camí envers Aiguafreda, el lloc es encisador, el pont, el saltant d'aigua i l'engorgat degut al lent encara que  imparable treball de l'aigua, no he trobat informació del seu origen, malgrat aixo,  tancant els ulls  pots veure passar cavallers damunt el seu cavall, pagesos i marxants portant els seus productes al mercat............, l'única informació que he trobat es que també se'l coneix com el Pont d'en Gatus ja que fa tems s'hi aixoplugava un personatge conegut amb aquest nom. A tocar del pont encara es poden veure restes del moli que li dona nom mig colgades per la terra i la vegetació.
Pont del Moli dels Sorts
Amb pena dono inici a la tornada a l'encreuament, arribat que hi soc torno a seguir les marques del PR, fets uns pocs metres arribo a tocar de Can Talaia, finca  senyorial de la que em crida l'atenció una escultura feta aprofitant la soca d'un gran arbre, fets uns catorze quilometres i mig el sender arriba a la carretera BV-5305 davant mateix de l'entrada del Club de Golf Taradell, giro envers l'esquerra tot resseguin la tanca i sempre seguint les marques blanques i grogues, un cop s'acaba la tanca del golf el sender gira a la dreta i es va enfilant fins que va a sortir davant el Pavelló Municipal "El Pujolo" agafo per la Av, de Mossèn Cinto Verdaguer, giro pel carrer Mont-Rodon i arribo on aquest mati he deixat el vehicle.


Com encara es aviat decideixo apropar-me a visitar la capella de Santa Llúcia un altre dels llocs interessants de Taradell i que no he visitat aquest mati per que s'apartava de la ruta prevista.


Capella de Santa Llúcia. La capella de Santa Llúcia, situada al centre de la vila antiga i de la plaça que porta el seu nom, es va construir entre els anys 1547 i 1561. És un edifici petit d'estil gòtic tardà que consta d'una sola nau, coberta de nervacions amb clau de volta i absis poligonal. 
Sobre la façana de ponent té un petit campanar d'espadanya de dos ulls, i el portal de pedra és ja plenament renaixentista. Tota la capella és pintada amb motius ornamentals florejats. La capella, a més, va servir durant el segle XVII i XVIII com a lloc on es feien les reunions o assemblees del gremi de paraires i teixidors.
Entorn seu nasqueren les antigues i famoses fires de bestiar de Taradell que ara es recorden amb la renovada fira anual de Santa Llúcia.
 capella de Santa Llúcia
Ara ja torno a on tic el vehicle i pujant ja agafo la BV-5306 per on em dirigeixo a trobar la C-17 i per aquesta j poso rumb envers Martorelles, malgrat no haver trobat el dolmen de Gasala i que per una badada meva no he pogut visitar l'ermita de Sant Quirze de Subiradells, ha estat un mati agradable i ben aprofitat .



diumenge, 12 de desembre de 2010

HAN MATAT EL MISSATGER, ENS HAN FERIT A TOTS

En el dia de hoy, cautiva y desarmada la libertad de expresión, han alcanzado las ordas de la intolerancia sus ultimos objetivos. La guerra ha terminado.

Burgos 1º abril 1939. Ups, perdo, Martorelles 12 desembre 2010

En els a prop de dos anys i mig que escric aquest bloc, he intentat que nomes fos un lloc on deixar constància de la meva passió pel caminar i per si podia servir de referencia per algú, i espero seguir aixi, però avui deixeu-me que faci una excepció, avui es un dia trist per la gent de Martorelles que estimem la democràcia i la llibertat d'expressió, avui i després d'una brutal campanya d'assetjament, han aconseguit callar l'únic petit espai de llibertat on els martorellencs i martorellenques podíem donar nostra opinió sense impediments. Ha estat una campanya barroera, bruta, tan per part d'uns com dels altres, seguidors de l'equip de govern i seguidors del principal partit de l'oposició, una campanya orquestrada per gent sense la mes mínima educació, barroers tant en el fons com en les formes però que ha donat els seus fruits, HAN MATAT EL MISSATGER.

Antonio, no estic d'acord amb la decisió que has pres, però l'entenc i la respecto, gracies per el temps que hem pogut gaudir d'aquest petit fòrum i et prego que com a mínim no defalleixis en la tasca d'informar de aquelles petites e importants coses que mai podrem llegir en la web municipal. Encara que he començat dient que la guerra ha acabat, espero i desitjo que nomes hagi estat una batalla.